La recent estrena de Superman: Man of
Steel, m’ha fer veure una peculiar versió espanyola del cinema de
superherois: Supersonic Man. La
pel·lícula de Juan Piquer Simón, de 1979, es va estrenar just un any després
del Superman de Richard Donner i Christopher Reeve, i la veritat si avui es
visiona és només des de l’humor davant d’un producte ple de desencerts i nyaps,
tot i que en el seu moment va funcionar a rebuf de l’èxit de Superman
(estrenant-se en molts països). Fins i tot va tenir el seu còmic.
Supersonic Man és un alienígena enviat a la Terra per impedir que la
destrucció d’aquesta a càrrec dels nous descobriments científics. Supersonic
(que en realitat es diu Kronos) té dues personalitats, la d’un home normal, ornamentat
amb un bigoti de latin lover (i que recorda lleugerament a Toni Stark d'Iron Man), que es converteix en Supersonic gràcies a un
rellotge i la invocació: Que la fuerza de las galaxias sea conmigo (feia dos
anys que s’havia estrenat Star Wars). Un cop convertit en Supersonic és capaç
de multitud de proeses, des d’aixecar tractors
de cartró pedra a convertir les armes del enemics en plàtans. La pel·lícula
també disposa d’un dolent dolentíssim i sobreactuadíssim, un científic
segrestat (interpretat per “John” Caffarel, el mismíssim professor Poopsnagle),
una noia constantment en perill, i fins i tot un robot amb menys moviment que
un playmobil, i amb una tostadora al cap.
Vista des d’avui sembla difícil entendre el valor que van tenir els seus
autors per fer un producte tan cutre, farcit de despropòsits, que ara només
provoca hilaritat i vergonya. Però si no es busca cinema autèntic i es pensa
que assistim a una broma fins i tot pot ser divertit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada