Sant Jordi, Lluïsa Granero

Custodiant l’entrada de la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona hi ha una gran escultura de Sant Jordi, de tres metres d'alçada, obra de Luisa Granero. 

Luisa Granero (1924-2012)[1] va néixer al si d’una família humil d'origen andalús i va aconseguir destacar en el món de l'escultura gràcies a la seva dedicació i talent. L’any 1941, amb 16 anys i recolzada per Lluis Muntaner, Granero va ingressar a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona i per poder pagar els seus estudis va alternar les classes amb diversos treballs com a model i ajudant de taller de mestres i artistes com Ernesto Santasusagna, Frederic Marès i l’anteriorment citat Lluis Muntaner.

En aquell moment va entrar en contacte amb tres escultors de gran prestigi com Jaume Otero, Enric Monjo i Martí Llauradó, dels quals va ser deixebla i va començar a treballar l’escultura monumental en tots els seus vessants. Aquest aprenentatge va ser crucial per forjar les seves habilitats i coneixements en l'escultura clàssica i tradicional i li va oferir l’oportunitat de crear grans obres que va compaginar amb les de les seves exposicions.

Granero va formar part del cercle de dones intel·lectuals i artistes de Catalunya, encapçalat per la pintora russa Olga Sacharoff. Aquest grup incloïa figures com les pintores Soledad Martínez, Marie Laurencin, Dagoussia i Ángeles Santos, així com escultores com Maria Llimona i escriptores com Clementina Arderiu i Elisabeth Mulder. Aquest entorn va ser fonamental en la seva carrera, ja que li va permetre desenvolupar-se en un context de creació i innovació compartida. Entre les dècades dels quaranta i seixanta, Granero va participar en diverses Exposicions Nacionals de Belles Arts, tant a Barcelona com a Madrid, aconseguint diversos reconeixements.

L’any 1949 es casa amb el també escultor Enric Galcerà Marti. De la seva unió neix al 1953 el seu únic fill Enric i l’artista inicia una època de conciliació compaginant la seves tasques familiars i professionals. Granero crea sense descans i comparteix la seva vida i carrera amb el seu marit recolzant-se mútuament.

Un dels moments més destacats de la seva carrera va arribar l’any 1956, quan va guanyar el Premi Sant Jordi amb l'escultura Ayuda al desvalido, una maternitat de pedra calcària. Aquesta obra, que es troba als Jardins de la Maternitat de Barcelona, va ser un encàrrec de la Diputació de Barcelona, vinculada a la seva activitat en l'àmbit de la caritat. Aquesta peça es va convertir en un símbol de l'expressió solidària a través de l'art.

El 1964, Luisa Granero va esdevenir la primera dona catedràtica d'escultura de l'Estat espanyol a l'Escola de Belles Arts de Barcelona. Això va marcar un punt d'inflexió en la seva trajectòria, no només per la seva rellevància com a artista, sinó també pel seu paper com a pionera en el món acadèmic. L’artista va aconseguir materialitzar la seva vocació, a través d’una ingent producció artística trencant el mandat de gènere en un moment històric on el paper de les dones es definia, en línies generals, en l’àmbit familiar.

Cal destacar els nombrosos encàrrecs d’obres monumentals que va rebre durant la seva carrera com les escultures del Palauet Albéniz, la creació d'una nova imatge de la Mare de Déu del Roser per al Palau de la Virreina de Barcelona, per a la qual va utilitzar com a models el seu fill i la seva germana o la Rosa dels vents que originalment es trobava als Jardins de Miramar (avui dia al parc de Joan Reventós de Sarrià), entre molts d’altres a la ciutat de Barcelona. Però també a la resta de l’estat o Itàlia podem trobar escultures monumentals de l’artista als Passejos Marítims de ciutats com Palma, Sitges o Malcessine (Itàlia) i les Fonts de Saragossa.

A Sant Joan Despí tenim el monument a la dona, que va realitzar per l’empresa Gallina Blanca el 1963 després de guanyar el concurs convocat entre escultors d’Espanya i Hispanoamèrica amb motiu del 25è aniversari de l’empresa.

El 2024 es va commemorar el centenari del seu naixement amb diversos actes.

---

[1] Informació extreta de: https://salapares.com/ca/exposicion/lluisa-granero-1924-2012/

Julio Nieto, Pell de Metall

¿Por qué me echaron del cielo? en primer terme,
al fons ¿Y Alicia?

Julio Nieto presenta l’exposició itinerant Pell de Metall al Museu Diocesà de Barcelona. La mostra, comissariada per la galeria de Barcelona Villa del Arte, consisteix en vuit escultures de gran format i fetes de bronze i acer, que s'exhibeixen a la Plaça de la Catedral. De mida monumental, les escultures estan dissenyades per a ser exhibides a l’aire lliure i, de fet, porten des del 2008 recorrent places i ciutats espanyoles. Les seves formes, basades en temes onírics populars, tenen prou combinació d’equilibri i força com per estimular les emocions de l’espectador.

Nascut el 1964 a Durango, Julio Nieto resideix actualment a Tenerife. La seva obra monumental ha estat exposada a places públiques de molts països i ha fet nombroses exposicions tant col·lectives com individuals L’escultura itinerant per exteriors Pell de Metall és el seu últim projecte.

Subirachs: la força de la pedra aspra

L'escultor Josep Maria Subirachs va morir dilluns als 87 anys d'edat, com a conseqüència d'una malaltia neurodegenerativa. L'artista era reconegut especialment pel seu treball a la portada de la Passió del temple de la Sagrada Família de Barcelona. 

Subirachs va néixer a Barcelona el 1927 en una família humil del Poblenou. Va haver de renunciar a la carrera d'arquitectura i es va decantar per l'escultura. 

A més d'escultor, Subirachs era un artista polifacètic, que va treballar tècniques com la pintura, el dibuix, el gravat, el cartell, el tapís, la il·lustració de llibres, el disseny de joies i l'encunyació de medalles, a més de realitzar escenografies per a teatre i dansa. Entre d'altres reconeixements, Subirachs va ser reconegut amb la Creu de Sant Jordi i la Medalla d'Or del Mèrit artístic de l'Ajuntament de Barcelona. 

Es va formar al taller d'Enric Monjo entre el 1942 i el 1947 i també va treballar durant uns mesos amb Enric Casanovas, tot i que va morir pocs mesos després que Subirachs entrés al seu taller.

El 1948, Maria Subirachs va fundar el grup Postlectura, juntament amb els escultors Francesc Torres Monsó i Martí Sabaté i els pintors Esther Boix, Ricard Creus i Joaquim Datzira. Subirachs va viatjar a París amb una beca per ampliar els estudis. També va viatjar a Bèlgica arran de la invitació del pintor Luc Peire, que havia descobert la seva obra al Saló d'Octubre, on Subirachs va exposar entre el 1949 i el 1957.

Josep Maria Subirachs va evolucionar del seu noucentisme inicial cap a un estil més expressiu i esquemàtic. "Subirachs és un dels escultors cabdals de la segona meitat del segle XX", va dir el crític d'art Daniel Giralt-Miracle amb motiu del 85è aniversari de l'artista. "Va fer un salt mortal –va afegir– de l'escultura noucentista a l'abstracció gràcies a la seva excel·lent formació. I als anys 80 va recuperar la figuració reprenent el llenguatge del Renaixement i el Barroc i combinant-lo amb el 'pop art'. No es pot qüestionar que és una artista molt original i molt personal". 

Al llarg de la seva trajectòria, Subirachs va realitzar més d'un centenar d'escultures públiques arreu del món, més de 70 de les quals són a Barcelona, com el monument a Francesc Macià de la plaça de Catalunya, el monument a Narcís Monturiol, el fris 'Barcelona' de l'Ajuntament de Barcelona, els relleus de l'edifici del Banc de Sabadell del Passeig de Gràcia i la porta de la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. A més, se'l considera un renovador de l'art sacre, tot i que es declarava agnòstic, amb les escultures que va realitzar per al santuari de la Virgen del Camino, a Lleó. El nexe en comú de la seva obra és la duresa expressiva de les seves escultures. 

L'agra polèmica que van despertar els grups escultòrics que va fer per a la façana de la Passió van marcar la trajectòria de Subirachs. Va començar-hi a treballar el 1986 i la tasca es va perllongar fins al 2005. Va dissenyar i esculpir la Façana de la Passió del Temple Expiatori de la Sagrada Família de Barcelona, motiu pel qual va viure al mateix temple, tal i com havia fet anteriorment Antoni Gaudí. Les escultures de la Passió estan considerades la seva gran obra de referència.  La darrera obra que va realitzar per a la basílica van ser les portes de bronze que va crear per a la façana de la Glòria. En total, va fer més de 100 escultures de pedra i quatre portes de bronze. Personalment considero que les crítiques que va rebre van ser injustes. Es pot criticar o no la decisió de continuar les obres de la Sagrada Família però crec que la Subirachs va fer una gran feina a la façana de la Passió i el seu estil aspre i contundent, amb figures de perfil dur, s'adapta perfectament al sentiment de la Passió i mort de Crist. Però Barcelona és una ciutat amb certa tendència al caïnisme cap els seus, i les desmesurades crítiques a Subirachs són un exemple.

El solc de l'obelisc: homenatge a Salvador Espriu

Barcelona va inaugurar el dilluns 20 de gener un monument dedicat a Salvador Espriu als jardins que porten el seu nom, també coneguts com els 'Jardinets de Gràcia'. 'Solc', de Frederic Amat, és una gran incisió de formigó al parterre central del passeig, que reprodueix la petjada que deixaria el monument inicialment dedicat a Francesc Pi i Margall, situat a l’encreuament de la Diagonal amb Passeig de Gràcia, tradicionalment conegut com 'El llapis'. El monument a Francesc Pi i Margall ha experimentat al llarg dels anys moltes vicissituds: erigit en temps de la República durant el franquisme seria el monument a la Victòria, per convertir-se finalment en el monument insípid que és avui. 

L'obelisc, una fita a la ciutat, ha estat la inspiració d'Amat, que fa dialogar les dues obres per lligar l'escultura pública amb el seu entorn històric. 'Solc', una de les darrers activitats de l'Any Espriu (2013). Malgrat que en aquesta Barcelona que tot ho critica ja hi ha qui s’ha qüestionat l’actuació d’Amat (fins i tot se l’ha comparat amb una menjadora, un dels principals problemes polítics de Catalunya) a mi em sembla molt interessant, com altres obres conceptuals i crec que la seva principal virtut és que millora l’obelisc. 

M’ha recordat un altre obelisc també estirat, l’obelisc inacabat d’Aswan, que tanta informació ens ha proporcionat sobre la construcció d’aquestes fites egípcies.

Fortunato Depero, un futurista gens amarg

«Nosaltres, els futuristes, adorem les centrals elèctriques, les estacions ferroviàries, els hangars, els cuirassats, els transatlàntics gegantins, les fàbriques en diabòlica efervescència productiva, els multiplans voladors i els luxosos trens bala. A semblança d’aquestes meravelles, reconstruirem l’univers: Motocicletes-Vaques, Cavalls-Bicicletes d’acer, Sols artificials, Arbres acolorits de formigó i de metall; Flora mecànica sorprenent – Núvols publicitaris domats mitjançant registres precisos – Tempestes teatrals en l’espai.»

F. DEPERO: Una geniale rassegna di idee di Depero, 1926

La Pedrera acull fins avui una exposició dedicada a l’artista futurista Fortunato Depero (1892-1960). La mostra recull obres de Depero i d’altres artistes futuristes. Més que els quadres o les escultures (que no són molt abundants) destaquen les creacions de Depero en l’àmbit del disseny i la publicitat, amb una especial menció a la feina realitzada per la firma de beguda Campari. Una exposició bastant divertida i gens amarga. 

Fortunato Depero va nèixer el 30 de març de 1892 a Fondo, una petita vila de la província italiana de Trento, que aleshores formava part de l’Imperi austrohongarès. Poc després, la seva família es va traslladar a Rovereto, on Fortunato passarà tota la seva infantesa i iniciarà els estudis a la Scuola Reale Elisabettina, un institut d’arts aplicades que imparteix un avançat programa pedagògic basat en un principi interdisciplinari de les arts.

El 1913 es trasllada a Roma, on coneix Filippo Tommaso Marinetti i entra en contacte amb els pintors futuristes. A finals d’any visita l’exposició d’Umberto Boccioni a la Galleria Sprovieri, que l’influeix decisivament. La seva investigació deriva, a partir d’aquest moment, cap a les línies-força de Boccioni. Tanmateix, l’any següent, la trobada amb Giacomo Balla farà que es distanciï de l’estètica boccioniana per apropar-se a l’estil de Balla, amb qui té una gran afinitat a nivell plàstic i conceptual.

El març de 1915  Balla i Depero publicaran el manifest Ricostruzione futurista dell’universo. Depero i Balla es proposen trencar definitivament amb la compartimentació habitual de les disciplines artístiques per assolir el caràcter de totalitat de la intervenció creativa futurista en tots els àmbits de la vida quotidiana: de l’art a l’interiorisme, de l’arquitectura al disseny, de la cuina a la literatura, de la publicitat a la moda, de la poesia al teatre, amb la voluntat que cada instant de la vida de l’home modern trobi resposta en els cànons estètics futuristes. L’any 1916 Diaghilev li va encarregar vestuaris i decorats per als seus ballets que no es van arribar a utilizar.

El 1919 Depero decideix fundar a Rovereto la seva pròpia Casa d’Arte, un centre d’artesania artística per a la creació seriada i industrial de mobiliari, teixits, objectes i decoracions d’interior, així com cartells, publicitat en general i tots aquells elements enunciats en el manifest Ricostruzione futurista dell’universo uns anys abans. La Casa d’Arte Depero va ser la més activa de les creades pels futuristes i la que produí elements decoratius i dissenys de major qualitat.

El mes de setembre de 1928 Depero va viatjar a la ciutat de Nova York, on va viure un parell d’anys, en una estada que és vital per a l’evolució de la seva obra, ja que la ciutat —la metròpoli futurista per excel·lència— és un potent estímul per a la seva fantasia. Amb la intenció d’introduir els seus productes en el mercat nord-americà, l'artista va obrir la Depero’s Futuristic House, una filial de la seva Casa d’Arte Futurista de Rovereto. Però a Amèrica Depero no va poder materialitzar el somni americà.  Els seus projectes van topar amb els gustos imperants en aquells moments a Nova York i la seva activitat s’acaba reduint al disseny gràfic publicitari i a l’escenografia.

Desil·lusionat, i amb greus problemes econòmics, va tornar a Itàlia a l'octubre de l'any 1930, concretament a Rovereto, on continuarà la seva activitat artística, sempre fidel als postulats futuristes. Morirà en aquesta mateixa localitat el 1960. 

Omplint el buit: Rachel Whiteread

L’obra de l’artista anglesa Rachel Whiteread (nascuda al 1963) es centra en la percepció de l’espai i com els objectes ocupen aquest espai. En alguns casos, com el d’aquesta obra de 1993, situada a Londres a la cantonada entre Grove Road i Roman Road, la seva acció va consistir en invertir l’espai. Omplint el buit  fent còpia dels objectes i convertint en sòlid l’espai que el delimita.

En aquesta instal·lació de l’art denominat ambiental, Rachel Whiteread reprodueix una típica caseta londinenca de la petita burgesia, que es va situar en un carrer del West End de Londres. Les protestes del veïnat van provocar l’enderrocament de l’obra un any després de la seva instal·lació. 

El falcó maltès

La estàtua del falcó que va donar títol al clàssic del cine El falcó maltès ha arribat aquest dimarts a Nova York als 2,6 milions d'euros en la subhasta  de la casa Bonham. L'alt valor aconseguit s'explica més pel valor cinèfil de la peça que no pas per la qualitat artística. També s'ha venut per 280.000 euros el cotxe que portava a Ingrid Bergman i Humphrey Bogart a Casablanca, un Buick Phaeton.

Amb 30 centímetres d'altura i 20,5 quilos de pes, el falcó realitzat en plom i de color negre, és l'únic certificat per la Warner Bros com a original de la pel·lícula. John Huston va encarregar l'escultura a Fred Sexton (1907-1995), artista i amic de la infantesa del director que debutava en aquesta pel·lícula  basada en la novel·la del mateix nom de Dashiell Hammett (1894-1961). La pel·lícula està considerada la peça fundacional del cine negre nord-americà. Va ser un dels títols que van llançar la carrera de Humphrey Bogart, en el paper del detectiu Sam Spade en el que encarnarà el tipus dur que tanta fortuna li va proporcionar al llarg dels anys quaranta i cinquanta. 

Piero Manzoni, el suport del Món

La base del Món, Kunstmuseu, Herning (Dinamarca).

La base del món és un paral·lepípede cúbic, col·locat en el terra, amb un text escrit al revés. La idea de l’obra neix de la visió del Món com una esfera, com un gegantí mapamundi que ha de descansar sobre una base. Amb aquesta obra l'artista conceptual Piero Manzoni obté un doble resultat: s’apropia del Món i el converteix en una obra d’art personal, i actua de manera que el propi Món es considera una gegantina representació de si mateix, a escala 1:1. El tex està cap per avall, perquè un cop que també nosaltres hem considerat el planeta en que vivim com una espècie de representació de si mateix és com si l’imaginéssim recolzat sobre un plànol invisible. El Món esdevé una escultura gegantina creada per Manzoni. 

L'última casa de Le Corbusier

Avui, Dia de Tots Sants,  moltes són les persones que visiten els cementiris. Les tombes a vegades ens poden dir molt sobre les persones: algunes tombes són tan enormes i pretensioses  com els seus ocupants ho van intentar ser en vida, i d’altres són senzilles i tranquil·les com la de Lev Tolstói. Entre aquestes tombes senzilles i tranquil·les una de les més boniques és la tomba de Charles-Edouard Jeanneret, Le Corbusier (1887-1965), al cementiri de Roquebrune, a Cap Martin. Projectada pel mateix artista l’any 1957, és tracta d’un prisma, amb una inscripció sobre una placa de colors, i un cub molt simples i estètics igual que la resta de l’obra d’aquest artista de línies pures i belles. Entre les dues figures geomètriques hi ha una petita creu. Al fons, emmarcant el paisatge el mar Mediterrani que forma part també del repòs. 

El temple del sol

En el número de març de 2012 Arquitectura Viva presentava una casa projectada per l’artista suís Not Vital situada a Agadez, al nord de Níger, destinada a veure el sol. Emplaçada en un oasis, l’edifici s’ha concebut com una escultura que es pot passejar o escalar per les escalinates, i amb la única funció de permetre veure la posta de sol en una zona desèrtica on els capvespres són molt intensos. Not Vital ha disposat quatre nivells perquè els observadors puguin canviar el seu punt de vista seguint el moviment solar. Tot el conjunt s’ajusta a un patró estricte: quatre cubs apilats de 3 x 3 metres; una porta per cub situada cadascuna en un costat diferent; un tram d’escales que porta cadascuna a un dels tres cubs, i finalment quatre finestres.

  

Aquest nou temple del sol, construït amb la tova pròpia de l’arquitectura local, recorda altres edificis com els ziggurats mesopotàmics, els temples maies o les mesquites de Tombuctú.  

El petó, de Brancusi

Acabo de descobrir que el 13 d’abril és el dia mundial dels petons. Al marge de si és necessari dedicar-li un dia (igual que a tants altres fets) mai no sobraran prou petons en el món. D’entre els molts petons que l’art ha plasmat un dels meu preferits és el petó de Constantin Brancusi. Bé, no hi ha un únic petó ja que Brancusi va realizar moltes versions d’aquesta escultura, d’aquest unió de dos formes en una. La primera peça la va realitzar el 1907 i contraposa una sobrietat amb d’altres obres de la mateixa temàtica com el petó de Rodin, tan sensual i turmentat. El petó de Brancusi suggereix un intimitat que supera la violència del desig, és una expressió de l’amor més densa i matisada. Brancusi supera la tradició grecorromana amb el seu retorn deliberat a la pedra i el bloc.

El petó més conegut és l’estela funerària d’una noia en el cementiri de Montparnasse, del 1909. Brancusi deia “…. Com havia de representar a una parella unida, per un monument funerari, no vaig fer res que s’assemblés a aquesta parella, sino quelcom que s’assemblés a totes les parelles que s’han abraçat i estimat a la terra.”

Petó de Montparnasse (París)

Molt elemental, aquesta escultura representa a un home i una dona units en una sola entitat compacta i en la seva simetria, la seva simplicitat i la puresa de les línies posseeix una originalitat totalment contrària a l’art funerari del moment.

El tema del petó retornarà entre 1933 i 1937, sota la forma de dibuixos en el seu projecte del Temple de l’alliberament,  i després el 1938 a la Porta del petó.  

Porta del petó (Tirgu Jiu)

L'escultor Andreu Alfaro s'ha mort anit a l'edat de 83 anys a València, després d'haver estat uns quants anys apartat de la vida pública per problemes de salut. Alfaro és un dels artistes de referència de la segona meitat del segle XX, i un dels escultors contemporanis més importants, am obres exposades a museus de tot el món i amb obres públiques instal·lades en diverses de les capitals més importants de tot el món. 

A Alfaro se'l relaciona amb el Grup Parpalló (1957), un grup d'artistes format a València el 1957 per connectar la creació artística valenciana amb el panorama internacional després de la interrupció causada per la guerra.

Fou influït pels constructivistes, com Constantin Brâncuşi i Antoine Pevsner, i per Jorge Oteiza.

A finals de la dècada dels seixanta del passat segle va experimentar amb elements metàl·lics, com ara l'acer i l'alumini. El 1980 va experimentar amb el filferro i el marbre.

Nefertiti, la reina de colors

El 6 de desembre de 1912 l’egiptòleg alemany Ludwig Borchardt descobria a les excavacions de Tell el-Amarna el bust de la reina Nefertiti (1353-1336 a.C.) esposa del faraó herètic Akhenaton (XVIII dinastia). De seguida l’escultura, de mig metre d’alçada i realitzada en pedra calcària policromada va ser popular per la gran bellesa i l’enigmàtica expressió que transmetia, mereixent títols com la “reina de colors” o “la Monalisa egípcia”.

És un excel·lent exemple del protagonisme de la dona en l’art i la societat egípcia, no compartit per altres civilitzacions del món antic, i és a la vegada el prototipus de la bellesa refinada i sensual desenvolupat durant el període de Tell el-Amarna. Les seves faccions regulars i exquisides, el llarg coll, els ulls lànguids i els llavis carnosos i finament arquejats mostren una serena calma. Ni l’”ureus” partit, ni l’orella escapçada, ni tan sols el desperfecte en l’ull esquerre minven l’encant d’aquest rostre de celebritat universal.

Actualment l’escultura es conserva al Neues Museum de Berlín. 

Eduardo Chillida, l'arquitecte del buit

Eduardo Chillida (Sant Sebastià 1924-2002) va ser un important escultor basc. S’orientà inicialment cap a l’arquitectura però abans d’acabar la carrera decicí dedicar-se a l’escultura i el dibuix. Després d’haver-se estat tres anys a París (1948-1951), tornà a Espanya i començà a treballar el ferro. Amb aquest material realitzà les primeres obres com les portes de la basílica d’Aránzazu (1954) i el monument a Fleming a Sant Sebastià (1955). En aquest període, Chillida forjà el ferro conservant els reflexos del foc i el doblega en làmines estretes que dibuixen grafismes en l’espai (Remor de límits, París, Galerie Maeght, 1956-59) o bé en modulacions de perfils tallants (Enclusa de somni, 1960). Simultàniament abordà formes completament diferents en les estructures fetes amb grans blocs de fusta, que són espais tancats de volums aparents, on el recinte interior roman hermètic a la mirada de l’espectador (Homenatge a Kandinsky, 1965).

Des de 1966 desapareixen aquestes estructures de fusta i, sense abandonar el ferro, l’escultor comença a treballar altres materials, com ara el formigó, el granit i l’alabastre. En aquest mateix període abandona els impulsos dinàmics de les primeres obres per orientar-se més aviat vers l’estudi dels contrastos entre massa i buit, en obres de grans dimensions, en què el moviment d’algunes zones i l’estatisme del nucli central s’equilibren. Són aquestes obres entre les quals hi ha Abesti gogora (Museu de Houston, 1966). Al voltant del buit (1968) i la sèrie Aldikatu (1973), les que han portat a Chillida a autoqualificar-se d’”arquitecte del buit”. Hi ha en les formes de les escultures de Chillida  un dinamisme intern i uns valors  tàctils que impressionen; per exemple a les Pintes del vent, ancorades en uns penya-segats de la costa de Guipúscoa.

Entre les seves últimes creacions cal esmentar Elogi de l’aigua (Barcelona, parc de la Creueta del Coll, 1986).

Extret de Diccionari d’art Oxford (1996) (dirigit per Ian CHILVERS i Harold OSBORNE), edicions 62 , pàgina 162-163

Prometeu, de Nicolas-Sèbastien Adam

Nicolas-Sébastien Adam (Nancy 1705-París 1778) va ser un dels tres fills escultors del també escultor Jacob-Sigesbert Adam. Tots tres germans es van formar a Roma després d’haver-se iniciat en l’escultura al costat del seu pare. Entre les obres més famoses de Nicolas-Sébastien Adam  destaquen la tomba de tomba de la Reina Caterina Opalinska (1749) a l’església de Notre-Dame-de-Bonsecours (Nancy) i l’escultura de Prometeu (1776), actualment al museu del Louvre.

L'escultura de Prometeu, realitzada en marbre, té 1,14 metres d'alçada, 82 centímetres de longitud i 48 centímetres d'amplada. 

Llibres-escultura de Guy Laramee

Alguns exemples de les obres de l'artista Guy Laramee, a partir de llibres antics.

http://www.guylaramee.com/ 

Biblia Brown

Biblia Brown

L'amor per les muntanyes ens curarà

Estupa

La Gran Biblioteca

La Gran Biblioteca

Larousse Methodique

Muntanyes

Petra

Petra

Tectonic