dijous, 25 d’abril del 2013

Revolució dels clavells



El 25 d'abril de 1974 una part de l'exèrcit portuguès va protagonitzar la Revolució dels clavells que va posar fi a la dictadura salazarista. L’emissió a la ràdio de Grandola Vila Morena va ser la senyal que va indicar l’inici de la revolta. Avui després de trenta-nou anys Portugal (i més països, sobretot els mediterranis) estem sotmesos a un nous tipus de dictadura, aquest cop econòmica al diktat dels interessos del capital emmascarats darrera de la troika.

La revolució dels clavells és un cas curiós en la història recent: és una revolució encapçalada per l’exèrcit, amb l’objectiu d’aconseguir un règim democràtic i per això contrasta amb actituds d’altres exèrcits com l’espanyol que al 1981 encara eren majoritàriament colpistes. Portugal i Espanya van ser durant gran part del segle XX dominats per dictadures, l’Estado Novo a Portugal i el règim franquista a Espanya, però a Portugal la democràcia va arribar després de la ruptura amb la dictadura, mentre que a Espanya va ser una concessió de la pròpia dictadura a través del seu hereu directe, el rei Joan Carles I. i així ens va, amb la Segona Restauració Borbònica edificada a partir dels fonaments del règim de Franco. 

dimecres, 24 d’abril del 2013

Genocidi armeni




Antecedents

A finals de 1880 hi havia aproximadament 2.500.000 armenis que vivien sota l’Imperi otomà. Després de la Primera Guerra Mundial, el nombre d’armenis a Turquia tot just passava de 100.000. La diferència es trobava en el gran nombre d’armenis que van ser massacrats o forçats a emigrar a altres països en el període de 1894 a 1921.

La tensió va començar quan els armenis de les províncies orientals de l’Imperi, animats per Rússia, van reclamar l’autogovern. Els nacionalistes armenis es van dividir en diversos grups polítics, i finalment en dos partits revolucionaris. El primer partit, creat el 1887, es va anomenar Henchak ("La Campana"). El segon, anomenat Dashnaktzutiun ("Unió") es va establir el 1890.

Durant aquest temps, el soldà otomà Abdulhamid II promovia sentiments nacionalistes entre els turcs i la xenofòbia envers els armenis entre els veïns kurds. La persecució que en va resultar, juntament amb un increment dels impostos, va donar als armenis dues raons sòlides per a la revolta. El 1894, a Sasum es van aixecar i van rebutjar pagar els impostos demanats. La revolta va fracassar i com a represàlia les tropes kurdes van cremar viles armènies i hi van assassinar milers de persones. Dos anys després, els armenis van tornar a revoltar-se contra l’autocràcia turca. Esperant que les potències europees paressin atenció en la seva causa, van prendre el Banc Otomà a Istambul. Però grups de turcs musulmans, organitzats per tropes del govern, van ofegar en sang l’esforç i van matar més de 50.000 armenis.


La Primera Guerra Mundial i el genocidi armeni

La persecució dels armenis es va intensificar durant la Primera Guerra Mundial. Els qui van ajudar voluntàriament l’exèrcit rus contra els turcs es van veure forçats a emigrar quan el govern turc va ordenar la deportació de tots els armenis a Síria i Palestina, però fins i tot els armenis que combatien amb l’exèrcit otomà també van ser deportats. Tots aquests deportats van ser enquadrats en batallons de treball, on es trobaven subjectes al mateix horror de tots els armenis –la mort prematura. De vegades, el mètode d’execució era lent i dolorós, com la mort per gana o els abusos físics. En altres, el mètode era ràpid i brutal, com ara el metrallament. Els turcs no en van deixar cap de viu.

La primera mesura va ser el desarmament dels soldats armenis enrolats dins l’exèrcit turc. Aquests van ser enviats a fer treballs de conservació de camins o de transport i, en el curs de l’any 1915, van ser eliminats per petits grups. Després, els Joves Turcs, a la recerca de proves d’un complot armeni, van procedir a fer detencions que van colpir en primer lloc els notables de Istambul, arrestats el 24 i 25 d’abril. 254 intel·lectuals armenis van ser arrestats a Istambul i van ser deportats a les províncies d’Ayash i Chankiri, on la majoria van ser posteriorment assassinats. Aleshores els armenis gairebé no tenien dirigents. Els otomans van destruir els seus defensors tant militars com socials.

La destrucció de les poblacions armènies es va fer en dues fases successives: de maig a juliol de 1915 en les set províncies –vilaiats– orientals d’Anatòlia: Erzeroum, Van, Bitlis, Diarbékir, Kharpout, Sivas, Trebisonda, on vivien prop d’un milió d’armenis, que eren més o menys a prop del front bèl·lic; després a la fi de 1915, a les altres províncies de l’Imperi allunyades del front —cosa que treu tota versemblança a l’acusació de col·laboració amb l’enemic. A les províncies orientals, l’operació es va desenvolupar arreu de la mateixa manera. A mesura que s’evacuaven les viles, sovint els homes eren afusellats immediatament, i les dones i els infants es veien forçats a caminar distàncies il·limitades cap al sud, on, si sobrevivien a les violacions, eren internades en camps de concentració. En aquells camps, el més terrible de quals, anomenat Deir ez-Zor, es trobava a Síria, els armenis passaven gana, eren colpejats i assassinats per guàrdies despietats. Tanmateix, de vegades els armenis no eren enviats als camps de concentració. A Trebisonda, per exemple, se’ls va fer embarcar i a alta mar van ser llançats per la borda al Mar Negre.Solament alguns milers de persones van sobreviure a aquesta deportació. A les viles, sense testimonis, tots els armenis van ser assassinats, tret d’algunes dones o infants segrestats. Als vilaiats de Bitlis i de Diarbékir, gairebé tots els armenis van ser assassinats in situ.



A la resta de l’Imperi, el programa va prendre les formes d’una deportació, conduïda per ferrocarril sobre una part del recorregut, i de vegades les famílies restaven unides. Els combois de deportats convergien vers Alep, a Síria, o una Direcció General de la Instal·lació de Tribus i Deportats els repartia segons dos eixos: al sud, vers Síria, el Líban i Palestina –una part en sobreviurà; a l’est, al llarg de l’Èufrates, on van ser improvisats camps de concentració. A poc a poc, els deportats van ser empesos vers Deir-es-Zor. Allà, al juliol de 1916, van ser enviats als deserts de Mesopotàmia on van ser assassinats per petits grups o hi van morir de set. Els darrers grups de deportats al llarg de la via fèrria de Bagdad, a Ras-ul-Aïn, a Intilli també van ser anorreats al juliol de 1916.

Solament va sobreviure un terç dels armenis: els que habitaven a Constantinoble i Esmirna, els del vilaiat de Van, salvats per l’avanç de l’exèrcit rus i prop de 100.000 deportats dels camps del sud.

Aquest genocidi és conegut d’ençà de maig de 1915 pels informes de diplomàtics neutrals i de testimonis pertanyents a nombroses missions, escoles i hospitals presents a l’Imperi otomà. La premsa de l’època, especialment als Estats Units i el Canada, es va fer ressò de la indignació aixecada per aquestes revelacions.

El genocidi armeni encara es continuava executant el 1921, quan els kemalistes van ser acusats d’abusar i matar de fam els presoners armenis. Malgrat la seva heroica resistència, aproximadament 1.500.000 armenis van morir en un període de 28 anys. Aquesta xifra no inclou el mig milió o més que es van veure constrets a deixar les seves llars i marxar a l’estranger.

diumenge, 21 d’abril del 2013

El temple del sol


En el número de març de 2012 Arquitectura Viva presentava una casa projectada per l’artista suís Not Vital situada a Agadez, al nord de Níger, destinada a veure el sol. Emplaçada en un oasis, l’edifici s’ha concebut com una escultura que es pot passejar o escalar per les escalinates, i amb la única funció de permetre veure la posta de sol en una zona desèrtica on els capvespres són molt intensos. Not Vital ha disposat quatre nivells perquè els observadors puguin canviar el seu punt de vista seguint el moviment solar. Tot el conjunt s’ajusta a un patró estricte: quatre cubs apilats de 3 x 3 metres; una porta per cub situada cadascuna en un costat diferent; un tram d’escales que porta cadascuna a un dels tres cubs, i finalment quatre finestres.
  
Aquest nou temple del sol, construït amb la tova pròpia de l’arquitectura local, recorda altres edificis com els ziggurats mesopotàmics, els temples maies o les mesquites de Tombuctú.  




Spirou



El 21 d’abril de 1838 veia la llum la revista Spirou, editada per Dupuis, que amb el temps es convertiria en una de les més importants creacions del còmic europeu i que hostatjaria l’escola de Marzinelle.

divendres, 19 d’abril del 2013

Al tanto que va de Cantó


Normalment no m’agrada parlar de temes polítics però les darreres declaracions del diputat de UPyD Toni Cantó,  equiparant immersió lingüística i pederàstia són imperdonables i repugnants, en la línia d’altra banda de les repetides pixades fora de test que el caracteritzen. Només cal recordar la criminalització de les víctimes de violència de gènere o les seves opinions sobre la manca de drets dels animals. Resta molta credibilitat democràtica a la formació que representa Toni Cantó que encara li mantingui l’escó a un individu que vomita tanta misèria quan parla.



Perquè gairebé totes les opcions polítiques són respectables: conservadores, progressistes, nacionalistes espanyoles, nacionalistes catalanes, independentistes, federalistes, unionistes, dins del sistema o fora del sistema... però per defensar-les hi ha uns límits, i últimament s’estan traspassant amb massa alegria per part de representants de partits polítics que haurien de mesurar més les seves apreciacions. Que el Partido Popular equipari a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca amb l’entorn d’ETA és insultant per les víctimes del terrorisme i per les persones que estan intentant canviar unes lleis hipotecàries fetes per afavorir només a la banca. Que el Partido Popular, fundat en gran part per persones que procedeixen del franquisme titlli de nazisme els escarnis que fan multituds indignades per les retallades, la protecció del capital, el desmantellament de l’estat del benestar, els sacrificis continus exigits a la majoria de la població, és patètic i deplorable. No oblidem que en aquests moments tan difícils el president que ens hauria de governar en comptes de donar la cara posa un plasma. Pocs arguments hi ha quan s’efectuen aquestes comparacions tan miserables. Al marge que algun escarni pugui derivar en una situació més o menys còmode cap a la persona increpada i els seus familiars, aquí els únics que han tingut relació amb el nazisme són els hereus del franquisme i van acabar majoritàriament ingressant en les files ideològiques del Partido Popular. I per cert el primer i gran hereu del franquisme és el propi cap d’estat de l’actual règim polític. No oblidem que el Rei Joan Carles I va ser nomenat directament per Francisco Franco el 22 de juliol de 1969, a partir de la Ley de Sucesión de la Jefatura del Estado (1947). A partir d’aquí les relacions són fàcils, però tenint en compte que el nazisme va ser tan horrible que no es pot frivolitzar utilitzant-lo com argument contra tots aquells que no són o pensem com nosaltres. 

dijous, 18 d’abril del 2013

Superman fa setanta-cinc anys

El 18 d'abril  de 1938 sortia a la llum el primer numero de Action Comics, tot i que amb data de juny.



Malgrat els seus poders, les histories de Superman es recorden per la consciència social de Siegel que aviat va portar a Superman a lidiar amb maltractadors, rescatar miners atrapats, impedir execucions estatals per error o qüestionar la fabricació de munició. Durant setanta-cinc anys el mite ha crescut fins continuar encara plenament vigent en l’actualitat. 

Elles on posé pour lui, Jean-Pierre Bourgeois


Durant vint-i-vuit anys Jean-Pierre Bourgeois ha fotografiat per la revista Lui noies en palaus de la Riviera o a les platges tropicals de les Seychelles, Bahames, Filipines o Saint-Domingue. Les seves fotografies han estat portada i han omplert les pàgines interiors de més revistes com Newlook, Zoom, Penthouse o Playboy. Al llibre Elles ont posé pour Lui, fa un recull d’aquests treballs.



Art d'alta qualitat


dimarts, 16 d’abril del 2013

Enredados por el mini, Regric


A Enredados por el Mini, Fréderic Legrain, més conegut com Regric (Seine-Saint-Denis, 1969) recupera l’esperit de l’escola de Brusel·les. En la primera entrega fins a la data, Ana Purna es veurà immersa en una entretinguda aventura al voltant del secret que amaga la carrosseria d’un Mini, sobre un fabulós tresor hindú.

Amb un dibuix molt proper al de Bob de Moor de la sèrie Barelli, la història flueix amb innocència i agilitat. Dedicat a Hergé, Bob de Moor i Jacques Martin, l’àlbum està ple d’homenatges a aquests autors: Castagnol recorda a Serafía Llantió, i el professor Tumulus sembla inspirar-se en el professor Mortimer de Edgar P. Jacobs.  

Coincidient amb el Saló del Còmic Règric va signar la seva obra i molt amablement em va dedicar el meu exemplar de Enredados por el Mini











dilluns, 15 d’abril del 2013

Herència d'estels, de Clifford D. Simak


A Herència d'Estels, Clifford D. Simak ens situa milers d'anys en el futur, després d'una destrucció del món tecnològic. Els gairebé indestructibles cranis dels antics robots són les restes del passat boirós. Tom Cushing emprendrà una recerca cap a l’oest per trobar el fabulós “Lloc d’anar a les estrelles”, on resten estranys artefactes d’altres mons que els seus avantpassats van portar abans de la catàstrofe que va retornar als humans a una vida semisalvatge sense tecnologia. La missió de Cushing serà recuperar el coneixement perdut i l’herència de l’antiga civilització. Per aconseguir-ho no dubtarà en envoltar-se de tots aquells disposats a ajudar-lo: Meg, una vella bruixa i Andy, el seu inseparable cavall, farcit de virtuts; Rollo, l’únic robot que encara no s’ha rovellat, gràcies al greix dels ossos; Ezra i Elaine, una parella que té l’estranya habilitat de comunicar-se amb les plantes...

Simak ens torna a oferir una suggerent obra de ciència-ficció caracteritzada com la resta de la seva obra per la capacitat per crear un escenari senzill i primitiu en que encara resten persones innocents i pures disposades a assolir un món millor, com Cushing, el protagonista d’aquesta història.

Darth Vader i fill


Què hauria passat si Darth Vader s'hagués fet càrrec de la infantesa de Luke Skywalker?. Gràcies a la divertidíssima interpretació de Jeffrey Brown ens podem fer una idea.


















diumenge, 14 d’abril del 2013

14 d'abril, Segona República


El 14 d'abril de 1931 el rei Alfons XIII abdicava i marxava cap a Roma i es proclamava la Segona República. Per festejar-ho La Traca, una revista satírica, publicava aquesta il·lustrativa portada en la que el poble espanyol li dona una patada a Alfons XIII, que marxa per sobre d'Annual, Jaca, i la gran quantitat de corrupcions i ineficàcies que van protagonitzar el seu regnat. Al fons la República il·lumina el nou dia. No la van deixar créixer.

dissabte, 13 d’abril del 2013

El petó, de Brancusi


Acabo de descobrir que el 13 d’abril és el dia mundial dels petons. Al marge de si és necessari dedicar-li un dia (igual que a tants altres fets) mai no sobraran prou petons en el món. D’entre els molts petons que l’art ha plasmat un dels meu preferits és el petó de Constantin Brancusi. Bé, no hi ha un únic petó ja que Brancusi va realizar moltes versions d’aquesta escultura, d’aquest unió de dos formes en una. La primera peça la va realitzar el 1907 i contraposa una sobrietat amb d’altres obres de la mateixa temàtica com el petó de Rodin, tan sensual i turmentat. El petó de Brancusi suggereix un intimitat que supera la violència del desig, és una expressió de l’amor més densa i matisada. Brancusi supera la tradició grecorromana amb el seu retorn deliberat a la pedra i el bloc.

El petó més conegut és l’estela funerària d’una noia en el cementiri de Montparnasse, del 1909. Brancusi deia “…. Com havia de representar a una parella unida, per un monument funerari, no vaig fer res que s’assemblés a aquesta parella, sino quelcom que s’assemblés a totes les parelles que s’han abraçat i estimat a la terra.”

Petó de Montparnasse (París)
Molt elemental, aquesta escultura representa a un home i una dona units en una sola entitat compacta i en la seva simetria, la seva simplicitat i la puresa de les línies posseeix una originalitat totalment contrària a l’art funerari del moment.

El tema del petó retornarà entre 1933 i 1937, sota la forma de dibuixos en el seu projecte del Temple de l’alliberament,  i després el 1938 a la Porta del petó.  

Porta del petó (Tirgu Jiu)



dimecres, 10 d’abril del 2013

José Luis Sampedro, el riu que arriba al mar



L'humanista, escriptor i economista José Luis Sampedro ha mort la matinada d'aquest dilluns, als 96 anys. Humanista, quin ofici més bonic i que pocs que queden ara que fan tanta falta...En una de les últimes entrevistes que va concedir deia que no tenia por a la mort i que  la seva única ambició era morir com un riu al mar. José Luis Sampedro ha estat incinerat al cementiri de l'Almudena en la més estricta intimitat. Per exprés desig de l'autor, la notícia de la seva mort no s'ha conegut fins passat el comiat perquè volia "anar-se'n" de "manera senzilla i sense publicitat".

Nascut l'1 de febrer del 1917 a Barcelona, l'escriptor va viure al Marroc fins als 13 anys. Durant la Guerra Civil va lluitar primer amb el bàndol republicà i després, amb el franquista. Finalment, però, es va allunyar d'ambdós bàndols. Una de les seves primeres obres, 'La sombra de los días' (1945), és fruit de la seva experiència a la guerra.

Es va formar en Economia i va arribar a ser catedràtic d'Estructura Econòmica de la Universitat Complutense de Madrid. La Universitat va ser l'embrió de la seva dissidència moral i intel·lectual contra la dictadura. Entre les seves obres econòmiques destaquen Las fuerzas de nuestro tiempo', 'Inflación: una versión completa (1976), El mercado y la globalización (2002) i Economía humanista. Algo más que cifras (2009). Sampedro, que es va distingir per reivindicar una economia més humana i solidària a favor de la dignitat dels pobles. En el darrers anys Sampedro s'havia convertit en la veu dels 'indignats' del moviment 15-M. L'escriptor i intel·lectual havia escrit el pròleg d''Indigneu-vos!', del francès Stéphene Hessel.

Entre la seva obra narrativa destaca El rio que nos lleva (1961), Octubre, octubre (1981), La sonrisa etrusca (1985), La vieja sirena (1990) o El amante lesbiano (2000).  Per la seva obra literària va rebre l'Ordre de les Arts i les Lletres d'Espanya el 2010 i va guanyar el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles el 2011. 

No vaig tenir la sort de coneixe'l personalment, però he llegit alguns dels seus llibres i l'he escoltat i seguit en les entrevistes i opinions que regalava. Com ell mateix deia "llegir és viure la vida pròpia i la d'altres": ens queda una part de la seva vida. I les seves ensenyances, reflexionava "es parla molt del dret a la vida, però també tenim el deure de viure-la". Descansi en pau. 


Margaret Thatcher


Margaret Thatcher, la coneguda com "la Dama de Ferro", ha mort al seu domicili de Londres a l'edat de 87 anys a causa d'un ictus. Margaret Thatcher, va ser la primera, i fins ara única, ministra britànica des del 1979 fins al 1990.

Amb Thatcher, van arribar al Regne Unit el liberalisme econòmic a qualsevol preu, les privatitzacions del sector públic, les vagues i, finalment, un país amb milions de parats i en crisi, gràcies a l'aplicació de les nefastes polítiques de l'escola de Chicago. Marginació social i grans bosses de pobresa van ser el resultat d'aquesta política econòmica que va excloure una part important de la societat. Segons  Thatcher existien tres Anglaterres: la de les altes finances, la de les classes mitjanes i la dels exclosos i ella governava per les dues primeres, i el que res no tenia res no havia de demnar doncs res tindria.  També se la recorda com una duríssima negociadora amb la Unió Europea. Aquesta política conservadora i intransigent la compartiria amb el seu amic Ronald Reagan. Junts van recórrer a la dècada dels vuitanta els camins per liderar el món i el final de la guerra freda.

La guerra per recuperar el territori de les illes Malvines després de la invasió de la Junta Militar Argentina va significar per a Margaret Thatcher un augment de popularitat que després aniria minvant per la crisi econòmica. Una guerra absurda provocada per la dictadura argentina que la va apuntalar en el poder quan estava a punt de perdre'l. El seu final polític el va marcar la retirada de confiança del partit "tory", que va donar suport a John Major per substituir-la.

Els últims anys de Margaret Thatcher, dedicats a homenatges i discursos, van tenir un punt culminant en el suport al dictador xilè Augusto Pinochet quan va ser sotmès a arrest domiciliari a Londres; una amistat que deixa prou clar el tarannà decidit i tèrbol, i si calia contracorrent, d'una dona que va marcar una època en la història del segle XX.

El desmantellament estudiat de l'estat del benestar, la desregulació del capitalisme, la primacia de les finances sobre l'economia real i productiva, la pèrdua de drets dels treballadors són algunes de les conseqüències de l'aplicació de les polítiques de Thatcher que han desencadenat la crisi que actualment patim. Les mesures neoliberals, lluny de millorar l'economia que afecta a les persones només s'han encaminat a afavorir els beneficis del gran capital. Margaret Thatcher sostenia que no existia societat, sinò individus i famílies. Però és evident que existeix la societat i que gràcies a gent com Margaret Thatcher aquesta societat ha esdevingut més injusta arran del darrer quart del segle XX. Segurament fins que no siguem capaços de recuperar els nivells de protecció anteriors a les polítiques neoliberals no podrem aspirar a superar definitivament la crisi actual, que no només és financera i econòmica, sino també és una crisi de valors, principalment valors democràtics i de justícia social. 

dimarts, 9 d’abril del 2013

Fins sempre, Jose Luis Sampedro


Fins sempre, Jose Luis Sampedro. Bon escriptor, eficaç economista, i pel que sembla gran persona. Descansi en pau. Recordant-lo en una entrevista del 2007 he trobat aquest apunt que feia sobre la felictat. Espero que les seves paraules encara ens serveixin: 

La felicidad es una palabra muy difícil de emplear. Yo me planteo el problema de llevarme bien conmigo mismo... La capacidad de adaptación del ser humano es infinita. Se podía ser feliz trabajando como esclavo en una finca romana. El hombre se adaptará.

Manuel Carrasco i Formiguera



El dia 9 d’abril de 1938, quan feia gairebé dos anys que durava la Guerra Civil, Manuel Carrasco i Formiguera, el dirigent més popular d'Unió Democràtica de Catalunya, era afusellat a la ciutat de Burgos. 

Manuel Carrasco i Formiguera  (Barcelona, 3 d’abril de 1890- Burgos, 9 d’abril de 1938) fou un advocat i polític català. De jove va militar a la Joventut Nacionalista de la Lliga regionalista, i el 1820 serà escollit regidor per aquest partit a l’ajuntament de Barcelona. Director de la revista L'Estevet, des de la seva fundació el 1921, la publicació d'unes caricatures satíriques li valgué una condemna que va haver de complir a Burgos durant la dictadura de Primo de Rivera. El 1922 participarà en la fundació d’Acció Catalana, i representant a aquesta formació participarà en el Pacte de Sant Sebastià. L’any 1931, després de la proclamació de la República Catalana va ser nomenat conseller Comunicacions i conseller de Sanitat i Beneficiència del primer govern de Catalunya (1931-32) sota la presidència de Francesc Macià. L’any 1932 va ser expulsat d’Acció Catalana, juntament amb altres membres del sector catòlic i va ingressar a Unió Democràtica de Catalunya, creada molt poc abans sota inspiració democratacristiana. 

Iniciada la Guerra Civil Carrasco i Formiguera es va mantenir fidel a la República sense abandonar la seva ideologia democristiana, fet que li va provocar la persecució per alguns sectors anarquistes i comunistes al bàndol republicà. Això el va forçar a traslladar-se al País Basc, on col·laborà amb el govern basc, però després de la conquesta del País Basc retornà a Catalunya on continuarà sent assetjat. Quan intentava exiliar-se la marina franquista va interceptar el seu vaixell i va ser empresonat. Després d’un simulacre de judici va ser condemnat a mort el 28 d’agost de 1937. Les gestions internacionals van retardar la seva execució, que finalment es va produir el 9 d’abril de 1938. El seu afusellament, ordenat pel mateix general Franco (com els del General Batet, o el President Companys), és un dels fets més crus i alhora reveladors. L’assassinat de Manuel Carrasco i Formiguera permet entendre en tota la seva profunditat un dels aspectes fonamentals de la Guerra Civil i del règim franquista: l’odi contra Catalunya i contra tota expressió de catalanitat, manifestat de forma reiterada durant la guerra i durant la dictadura.

Sara Montiel, per Antonio de Felipe