diumenge, 28 d’abril del 2013
dijous, 25 d’abril del 2013
Revolució dels clavells
El 25
d'abril de 1974 una part de l'exèrcit portuguès va protagonitzar la Revolució
dels clavells que va posar fi a la dictadura salazarista. L’emissió a la ràdio
de Grandola Vila Morena va ser la senyal que va indicar l’inici de la revolta.
Avui després de trenta-nou anys Portugal (i més països, sobretot els
mediterranis) estem sotmesos a un nous tipus de dictadura, aquest cop econòmica
al diktat dels interessos del capital emmascarats darrera de la troika.
La revolució dels clavells és un cas curiós en la
història recent: és una revolució encapçalada per l’exèrcit, amb l’objectiu
d’aconseguir un règim democràtic i per això contrasta amb actituds d’altres
exèrcits com l’espanyol que al 1981 encara eren majoritàriament colpistes.
Portugal i Espanya van ser durant gran part del segle XX dominats per
dictadures, l’Estado Novo a Portugal i el règim franquista a Espanya, però a
Portugal la democràcia va arribar després de la ruptura amb la dictadura,
mentre que a Espanya va ser una concessió de la pròpia dictadura a través del
seu hereu directe, el rei Joan Carles I. i així ens va, amb la Segona
Restauració Borbònica edificada a partir dels fonaments del règim de Franco.
dimecres, 24 d’abril del 2013
Genocidi armeni
Antecedents
A finals de 1880 hi havia aproximadament 2.500.000
armenis que vivien sota l’Imperi otomà. Després de la Primera Guerra
Mundial, el nombre d’armenis a Turquia tot just passava de 100.000. La
diferència es trobava en el gran nombre d’armenis que van ser massacrats o
forçats a emigrar a altres països en el període de 1894 a 1921.
La tensió va començar quan els armenis de les
províncies orientals de l’Imperi, animats per Rússia, van reclamar
l’autogovern. Els nacionalistes armenis es van dividir en diversos grups
polítics, i finalment en dos partits revolucionaris. El primer partit, creat el
1887, es va anomenar Henchak ("La Campana"). El segon,
anomenat Dashnaktzutiun ("Unió") es va establir el 1890.
Durant aquest temps, el soldà otomà Abdulhamid II
promovia sentiments nacionalistes entre els turcs i la xenofòbia envers els
armenis entre els veïns kurds. La persecució que en va resultar, juntament amb
un increment dels impostos, va donar als armenis dues raons sòlides per a la
revolta. El 1894, a
Sasum es van aixecar i van rebutjar pagar els impostos demanats. La revolta va
fracassar i com a represàlia les tropes kurdes van cremar viles armènies i hi
van assassinar milers de persones. Dos anys després, els armenis van tornar a
revoltar-se contra l’autocràcia turca. Esperant que les potències europees
paressin atenció en la seva causa, van prendre el Banc Otomà a Istambul. Però
grups de turcs musulmans, organitzats per tropes del govern, van ofegar en sang
l’esforç i van matar més de 50.000 armenis.
La Primera Guerra
Mundial i el genocidi armeni
La persecució dels armenis es va intensificar
durant la Primera
Guerra Mundial. Els qui van ajudar voluntàriament l’exèrcit
rus contra els turcs es van veure forçats a emigrar quan el govern turc va
ordenar la deportació de tots els armenis a Síria i Palestina, però fins i tot
els armenis que combatien amb l’exèrcit otomà també van ser deportats. Tots
aquests deportats van ser enquadrats en batallons de treball, on es trobaven
subjectes al mateix horror de tots els armenis –la mort prematura. De vegades, el
mètode d’execució era lent i dolorós, com la mort per gana o els abusos físics.
En altres, el mètode era ràpid i brutal, com ara el metrallament. Els turcs no
en van deixar cap de viu.
La primera mesura va ser el desarmament dels
soldats armenis enrolats dins l’exèrcit turc. Aquests van ser enviats a fer
treballs de conservació de camins o de transport i, en el curs de l’any 1915,
van ser eliminats per petits grups. Després, els Joves Turcs, a la recerca de
proves d’un complot armeni, van procedir a fer detencions que van colpir en
primer lloc els notables de Istambul, arrestats el 24 i 25 d’abril. 254
intel·lectuals armenis van ser arrestats a Istambul i van ser deportats a les
províncies d’Ayash i Chankiri, on la majoria van ser posteriorment assassinats.
Aleshores els armenis gairebé no tenien dirigents. Els otomans van destruir els
seus defensors tant militars com socials.
La destrucció de les poblacions armènies es va fer
en dues fases successives: de maig a juliol de 1915 en les set províncies
–vilaiats– orientals d’Anatòlia: Erzeroum, Van, Bitlis, Diarbékir, Kharpout,
Sivas, Trebisonda, on vivien prop d’un milió d’armenis, que eren més o menys a
prop del front bèl·lic; després a la fi de 1915, a les altres
províncies de l’Imperi allunyades del front —cosa que treu tota versemblança a
l’acusació de col·laboració amb l’enemic. A les províncies orientals,
l’operació es va desenvolupar arreu de la mateixa manera. A mesura que
s’evacuaven les viles, sovint els homes eren afusellats immediatament, i les
dones i els infants es veien forçats a caminar distàncies il·limitades cap al
sud, on, si sobrevivien a les violacions, eren internades en camps de
concentració. En aquells camps, el més terrible de quals, anomenat Deir ez-Zor, es trobava a Síria, els
armenis passaven gana, eren colpejats i assassinats per guàrdies despietats.
Tanmateix, de vegades els armenis no eren enviats als camps de concentració. A
Trebisonda, per exemple, se’ls va fer embarcar i a alta mar van ser llançats
per la borda al Mar Negre.Solament alguns milers de persones van sobreviure a
aquesta deportació. A les viles, sense testimonis, tots els armenis van ser
assassinats, tret d’algunes dones o infants segrestats. Als vilaiats de Bitlis
i de Diarbékir, gairebé tots els armenis van ser assassinats in situ.
A la resta de l’Imperi, el programa va prendre les
formes d’una deportació, conduïda per ferrocarril sobre una part del
recorregut, i de vegades les famílies restaven unides. Els combois de deportats
convergien vers Alep, a Síria, o una Direcció General de la Instal·lació de Tribus i
Deportats els repartia segons dos eixos: al sud, vers Síria, el Líban i
Palestina –una part en sobreviurà; a l’est, al llarg de l’Èufrates, on van ser
improvisats camps de concentració. A poc a poc, els deportats van ser empesos
vers Deir-es-Zor. Allà, al juliol de 1916, van ser enviats als deserts de
Mesopotàmia on van ser assassinats per petits grups o hi van morir de set. Els
darrers grups de deportats al llarg de la via fèrria de Bagdad, a Ras-ul-Aïn, a
Intilli també van ser anorreats al juliol de 1916.
Solament va sobreviure un terç dels armenis: els
que habitaven a Constantinoble i Esmirna, els del vilaiat de Van, salvats per
l’avanç de l’exèrcit rus i prop de 100.000 deportats dels camps del sud.
Aquest genocidi és conegut d’ençà de maig de 1915
pels informes de diplomàtics neutrals i de testimonis pertanyents a nombroses
missions, escoles i hospitals presents a l’Imperi otomà. La premsa de l’època,
especialment als Estats Units i el Canada, es va fer ressò de la indignació aixecada
per aquestes revelacions.
El genocidi armeni encara es continuava executant
el 1921, quan els kemalistes van ser acusats d’abusar i matar de fam els
presoners armenis. Malgrat la seva heroica resistència, aproximadament
1.500.000 armenis van morir en un període de 28 anys. Aquesta xifra no inclou
el mig milió o més que es van veure constrets a deixar les seves llars i marxar
a l’estranger.
diumenge, 21 d’abril del 2013
El temple del sol
En el número de març de 2012 Arquitectura Viva presentava una casa
projectada per l’artista suís Not Vital situada a Agadez, al nord de Níger,
destinada a veure el sol. Emplaçada en un oasis, l’edifici s’ha concebut com
una escultura que es pot passejar o escalar per les escalinates, i amb la única
funció de permetre veure la posta de sol en una zona desèrtica on els
capvespres són molt intensos. Not Vital ha disposat quatre nivells perquè els
observadors puguin canviar el seu punt de vista seguint el moviment solar. Tot
el conjunt s’ajusta a un patró estricte: quatre cubs apilats de 3 x 3 metres;
una porta per cub situada cadascuna en un costat diferent; un tram d’escales
que porta cadascuna a un dels tres cubs, i finalment quatre finestres.
Aquest nou temple del sol, construït amb la tova pròpia de l’arquitectura
local, recorda altres edificis com els ziggurats mesopotàmics, els temples maies o les mesquites de Tombuctú.
Etiquetes de comentaris:
Arquitectura,
art,
escultura
Spirou
El 21 d’abril de 1838 veia la llum
la revista Spirou, editada per Dupuis, que amb el temps es convertiria en una
de les més importants creacions del còmic europeu i que hostatjaria l’escola de
Marzinelle.
divendres, 19 d’abril del 2013
Al tanto que va de Cantó
Normalment no m’agrada parlar de temes polítics però les darreres
declaracions del diputat de UPyD Toni Cantó,
equiparant immersió lingüística i pederàstia són imperdonables i repugnants, en la
línia d’altra banda de les repetides pixades fora de test que el caracteritzen.
Només cal recordar la criminalització de les víctimes de violència de gènere o
les seves opinions sobre la manca de drets dels animals. Resta molta
credibilitat democràtica a la formació que representa Toni Cantó que encara li
mantingui l’escó a un individu que vomita tanta misèria quan parla.
Perquè gairebé totes les opcions polítiques són respectables:
conservadores, progressistes, nacionalistes espanyoles, nacionalistes
catalanes, independentistes, federalistes, unionistes, dins del sistema o fora
del sistema... però per defensar-les hi ha uns límits, i últimament s’estan
traspassant amb massa alegria per part de representants de partits polítics que
haurien de mesurar més les seves apreciacions. Que el Partido Popular equipari
a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca amb l’entorn d’ETA és insultant per
les víctimes del terrorisme i per les persones que estan intentant canviar unes
lleis hipotecàries fetes per afavorir només a la banca. Que el Partido Popular,
fundat en gran part per persones que procedeixen del franquisme titlli de
nazisme els escarnis que fan multituds indignades per les retallades, la
protecció del capital, el desmantellament de l’estat del benestar, els
sacrificis continus exigits a la majoria de la població, és patètic i
deplorable. No oblidem que en aquests moments tan difícils el president que ens
hauria de governar en comptes de donar la cara posa un plasma. Pocs arguments
hi ha quan s’efectuen aquestes comparacions tan miserables. Al marge que algun
escarni pugui derivar en una situació més o menys còmode cap a la persona
increpada i els seus familiars, aquí els únics que han tingut relació amb el
nazisme són els hereus del franquisme i van acabar majoritàriament ingressant
en les files ideològiques del Partido Popular. I per cert el primer i gran
hereu del franquisme és el propi cap d’estat de l’actual règim polític. No oblidem
que el Rei Joan Carles I va ser nomenat directament per Francisco Franco el 22
de juliol de 1969, a partir de la Ley de Sucesión de la Jefatura del Estado (1947).
A partir d’aquí les relacions són fàcils, però tenint en compte que el nazisme
va ser tan horrible que no es pot frivolitzar utilitzant-lo com argument contra
tots aquells que no són o pensem com nosaltres.
dijous, 18 d’abril del 2013
Superman fa setanta-cinc anys
El 18 d'abril de 1938 sortia a la llum
el primer numero de Action Comics, tot i que amb data de juny.
Malgrat els seus poders, les
histories de Superman es recorden per la consciència social de Siegel que aviat
va portar a Superman a lidiar amb maltractadors, rescatar miners atrapats,
impedir execucions estatals per error o qüestionar la fabricació de munició.
Durant setanta-cinc anys el mite ha crescut fins continuar encara plenament
vigent en l’actualitat.
Elles on posé pour lui, Jean-Pierre Bourgeois
Durant
vint-i-vuit anys Jean-Pierre Bourgeois ha fotografiat per la revista Lui noies en palaus de la Riviera o a
les platges tropicals de les Seychelles, Bahames, Filipines o Saint-Domingue. Les
seves fotografies han estat portada i han omplert les pàgines interiors de més
revistes com Newlook, Zoom, Penthouse o Playboy. Al
llibre Elles ont posé pour Lui, fa un
recull d’aquests treballs.
dimarts, 16 d’abril del 2013
Enredados por el mini, Regric
A Enredados por el Mini, Fréderic Legrain,
més conegut com Regric (Seine-Saint-Denis, 1969) recupera l’esperit de l’escola
de Brusel·les. En la primera entrega fins a la data, Ana Purna es veurà immersa
en una entretinguda aventura al voltant del secret que amaga la carrosseria d’un
Mini, sobre un fabulós tresor hindú.
Amb un dibuix molt
proper al de Bob de Moor de la sèrie Barelli, la història flueix amb innocència
i agilitat. Dedicat a Hergé, Bob de Moor i Jacques Martin, l’àlbum està ple d’homenatges
a aquests autors: Castagnol recorda a Serafía Llantió, i el professor Tumulus sembla
inspirar-se en el professor Mortimer de Edgar P. Jacobs.
Coincidient amb el
Saló del Còmic Règric va signar la seva obra i molt amablement em va dedicar el
meu exemplar de Enredados por el Mini.
dilluns, 15 d’abril del 2013
Herència d'estels, de Clifford D. Simak
A Herència d'Estels, Clifford D. Simak ens situa milers d'anys en el futur, després d'una destrucció del món tecnològic. Els gairebé
indestructibles cranis dels antics robots són les restes del passat boirós. Tom
Cushing emprendrà una recerca cap a l’oest per trobar el fabulós “Lloc d’anar a
les estrelles”, on resten estranys artefactes d’altres mons que els seus
avantpassats van portar abans de la catàstrofe que va retornar als humans a una
vida semisalvatge sense tecnologia. La missió de Cushing serà recuperar el
coneixement perdut i l’herència de l’antiga civilització. Per aconseguir-ho no
dubtarà en envoltar-se de tots aquells disposats a ajudar-lo: Meg, una vella
bruixa i Andy, el seu inseparable cavall, farcit de virtuts; Rollo, l’únic
robot que encara no s’ha rovellat, gràcies al greix dels ossos; Ezra i Elaine,
una parella que té l’estranya habilitat de comunicar-se amb les plantes...
Simak ens
torna a oferir una suggerent obra de ciència-ficció caracteritzada com la resta
de la seva obra per la capacitat per crear un escenari senzill i primitiu en
que encara resten persones innocents i pures disposades a assolir un món
millor, com Cushing, el protagonista d’aquesta història.
Etiquetes de comentaris:
Ciència-Ficció,
Llibre de lectures
Darth Vader i fill
Què hauria passat si Darth Vader s'hagués fet càrrec de la infantesa de Luke Skywalker?. Gràcies a la divertidíssima interpretació de Jeffrey Brown ens podem fer una idea.
Etiquetes de comentaris:
Ciència-Ficció,
humor,
Star Wars
diumenge, 14 d’abril del 2013
14 d'abril, Segona República
El 14 d'abril de 1931
el rei Alfons XIII abdicava i marxava cap a Roma i es proclamava la Segona
República. Per festejar-ho La Traca, una revista satírica, publicava aquesta
il·lustrativa portada en la que el poble espanyol li dona una patada a Alfons
XIII, que marxa per sobre d'Annual, Jaca, i la gran quantitat de corrupcions i
ineficàcies que van protagonitzar el seu regnat. Al fons la República il·lumina
el nou dia. No la van deixar créixer.
dissabte, 13 d’abril del 2013
El petó, de Brancusi
Acabo
de descobrir que el 13 d’abril és el dia mundial dels petons. Al marge de si és
necessari dedicar-li un dia (igual que a tants altres fets) mai no sobraran
prou petons en el món. D’entre els molts petons que l’art ha plasmat un dels
meu preferits és el petó de Constantin Brancusi. Bé, no hi ha un únic petó ja
que Brancusi va realizar moltes versions d’aquesta escultura, d’aquest unió de
dos formes en una. La primera peça la va realitzar el 1907 i contraposa una
sobrietat amb d’altres obres de la mateixa temàtica com el petó de Rodin, tan
sensual i turmentat. El petó de Brancusi suggereix un intimitat que supera la violència
del desig, és una expressió de l’amor més densa i matisada. Brancusi supera la
tradició grecorromana amb el seu retorn deliberat a la pedra i el bloc.
El
petó més conegut és l’estela funerària d’una noia en el cementiri de
Montparnasse, del 1909. Brancusi deia “…. Com havia de representar a una
parella unida, per un monument funerari, no vaig fer res que s’assemblés a
aquesta parella, sino quelcom que s’assemblés a totes les parelles que s’han
abraçat i estimat a la terra.”
Petó de Montparnasse (París) |
Molt
elemental, aquesta escultura representa a un home i una dona units en una sola
entitat compacta i en la seva simetria, la seva simplicitat i la puresa de les
línies posseeix una originalitat totalment contrària a l’art funerari del moment.
El
tema del petó retornarà entre 1933 i 1937, sota la forma de dibuixos en el seu
projecte del Temple de l’alliberament, i
després el 1938 a la Porta del petó.
Porta del petó (Tirgu Jiu) |
dimecres, 10 d’abril del 2013
José Luis Sampedro, el riu que arriba al mar
L'humanista, escriptor i
economista José Luis Sampedro ha mort la matinada d'aquest dilluns, als 96
anys. Humanista, quin ofici més bonic i que pocs que queden ara que fan tanta
falta...En una de les últimes entrevistes que va concedir deia que no tenia por
a la mort i que la seva única ambició era morir com un riu al mar. José
Luis Sampedro ha estat incinerat al cementiri de l'Almudena en la més estricta
intimitat. Per exprés desig de l'autor, la notícia de la seva mort no s'ha
conegut fins passat el comiat perquè volia "anar-se'n" de "manera
senzilla i sense publicitat".
Nascut l'1 de febrer del 1917 a Barcelona, l'escriptor va viure al Marroc fins als 13 anys. Durant la Guerra Civil va lluitar primer amb el bàndol republicà i després, amb el franquista. Finalment, però, es va allunyar d'ambdós bàndols. Una de les seves primeres obres, 'La sombra de los días' (1945), és fruit de la seva experiència a la guerra.
Es va formar en Economia i va arribar a ser catedràtic d'Estructura Econòmica de la Universitat Complutense de Madrid. La Universitat va ser l'embrió de la seva dissidència moral i intel·lectual contra la dictadura. Entre les seves obres econòmiques destaquen Las fuerzas de nuestro tiempo', 'Inflación: una versión completa (1976), El mercado y la globalización (2002) i Economía humanista. Algo más que cifras (2009). Sampedro, que es va distingir per reivindicar una economia més humana i solidària a favor de la dignitat dels pobles. En el darrers anys Sampedro s'havia convertit en la veu dels 'indignats' del moviment 15-M. L'escriptor i intel·lectual havia escrit el pròleg d''Indigneu-vos!', del francès Stéphene Hessel.
Entre la seva obra narrativa destaca El rio que nos lleva (1961), Octubre, octubre (1981), La sonrisa etrusca (1985), La vieja sirena (1990) o El amante lesbiano (2000). Per la seva obra literària va rebre l'Ordre de les Arts i les Lletres d'Espanya el 2010 i va guanyar el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles el 2011.
No vaig tenir la sort de coneixe'l personalment, però he llegit alguns dels seus llibres i l'he escoltat i seguit en les entrevistes i opinions que regalava. Com ell mateix deia "llegir és viure la vida pròpia i la d'altres": ens queda una part de la seva vida. I les seves ensenyances, reflexionava "es parla molt del dret a la vida, però també tenim el deure de viure-la". Descansi en pau.
Margaret Thatcher
Margaret Thatcher, la coneguda com "la Dama de Ferro", ha mort al seu
domicili de Londres a l'edat de 87 anys a causa d'un ictus. Margaret Thatcher, va ser la primera, i fins ara única, ministra britànica des del 1979 fins al 1990.
Amb Thatcher, van arribar al Regne Unit el liberalisme econòmic a qualsevol preu, les privatitzacions del sector públic, les vagues i, finalment, un país amb milions de parats i en crisi, gràcies a l'aplicació de les nefastes polítiques de l'escola de Chicago. Marginació social i grans bosses de pobresa van ser el resultat d'aquesta política econòmica que va excloure una part important de la societat. Segons Thatcher existien tres Anglaterres: la de les altes finances, la de les classes mitjanes i la dels exclosos i ella governava per les dues primeres, i el que res no tenia res no havia de demnar doncs res tindria. També se la recorda com una duríssima negociadora amb la Unió Europea. Aquesta política conservadora i intransigent la compartiria amb el seu amic Ronald Reagan. Junts van recórrer a la dècada dels vuitanta els camins per liderar el món i el final de la guerra freda.
La guerra per recuperar el territori de les illes Malvines després de la invasió de la Junta Militar Argentina va significar per a Margaret Thatcher un augment de popularitat que després aniria minvant per la crisi econòmica. Una guerra absurda provocada per la dictadura argentina que la va apuntalar en el poder quan estava a punt de perdre'l. El seu final polític el va marcar la retirada de confiança del partit "tory", que va donar suport a John Major per substituir-la.
Els últims anys de Margaret Thatcher, dedicats a homenatges i discursos, van tenir un punt culminant en el suport al dictador xilè Augusto Pinochet quan va ser sotmès a arrest domiciliari a Londres; una amistat que deixa prou clar el tarannà decidit i tèrbol, i si calia contracorrent, d'una dona que va marcar una època en la història del segle XX.
El desmantellament estudiat de l'estat del benestar, la desregulació del capitalisme, la primacia de les finances sobre l'economia real i productiva, la pèrdua de drets dels treballadors són algunes de les conseqüències de l'aplicació de les polítiques de Thatcher que han desencadenat la crisi que actualment patim. Les mesures neoliberals, lluny de millorar l'economia que afecta a les persones només s'han encaminat a afavorir els beneficis del gran capital. Margaret Thatcher sostenia que no existia societat, sinò individus i famílies. Però és evident que existeix la societat i que gràcies a gent com Margaret Thatcher aquesta societat ha esdevingut més injusta arran del darrer quart del segle XX. Segurament fins que no siguem capaços de recuperar els nivells de protecció anteriors a les polítiques neoliberals no podrem aspirar a superar definitivament la crisi actual, que no només és financera i econòmica, sino també és una crisi de valors, principalment valors democràtics i de justícia social.
Amb Thatcher, van arribar al Regne Unit el liberalisme econòmic a qualsevol preu, les privatitzacions del sector públic, les vagues i, finalment, un país amb milions de parats i en crisi, gràcies a l'aplicació de les nefastes polítiques de l'escola de Chicago. Marginació social i grans bosses de pobresa van ser el resultat d'aquesta política econòmica que va excloure una part important de la societat. Segons Thatcher existien tres Anglaterres: la de les altes finances, la de les classes mitjanes i la dels exclosos i ella governava per les dues primeres, i el que res no tenia res no havia de demnar doncs res tindria. També se la recorda com una duríssima negociadora amb la Unió Europea. Aquesta política conservadora i intransigent la compartiria amb el seu amic Ronald Reagan. Junts van recórrer a la dècada dels vuitanta els camins per liderar el món i el final de la guerra freda.
La guerra per recuperar el territori de les illes Malvines després de la invasió de la Junta Militar Argentina va significar per a Margaret Thatcher un augment de popularitat que després aniria minvant per la crisi econòmica. Una guerra absurda provocada per la dictadura argentina que la va apuntalar en el poder quan estava a punt de perdre'l. El seu final polític el va marcar la retirada de confiança del partit "tory", que va donar suport a John Major per substituir-la.
Els últims anys de Margaret Thatcher, dedicats a homenatges i discursos, van tenir un punt culminant en el suport al dictador xilè Augusto Pinochet quan va ser sotmès a arrest domiciliari a Londres; una amistat que deixa prou clar el tarannà decidit i tèrbol, i si calia contracorrent, d'una dona que va marcar una època en la història del segle XX.
El desmantellament estudiat de l'estat del benestar, la desregulació del capitalisme, la primacia de les finances sobre l'economia real i productiva, la pèrdua de drets dels treballadors són algunes de les conseqüències de l'aplicació de les polítiques de Thatcher que han desencadenat la crisi que actualment patim. Les mesures neoliberals, lluny de millorar l'economia que afecta a les persones només s'han encaminat a afavorir els beneficis del gran capital. Margaret Thatcher sostenia que no existia societat, sinò individus i famílies. Però és evident que existeix la societat i que gràcies a gent com Margaret Thatcher aquesta societat ha esdevingut més injusta arran del darrer quart del segle XX. Segurament fins que no siguem capaços de recuperar els nivells de protecció anteriors a les polítiques neoliberals no podrem aspirar a superar definitivament la crisi actual, que no només és financera i econòmica, sino també és una crisi de valors, principalment valors democràtics i de justícia social.
dimarts, 9 d’abril del 2013
Fins sempre, Jose Luis Sampedro
Fins sempre, Jose Luis Sampedro. Bon escriptor, eficaç economista, i pel que sembla gran persona. Descansi en pau. Recordant-lo en una entrevista del 2007 he trobat aquest apunt que feia sobre la felictat. Espero que les seves paraules encara ens serveixin:
La felicidad es una palabra muy difícil de emplear. Yo me planteo el
problema de llevarme bien conmigo mismo... La capacidad de adaptación
del ser humano es infinita. Se podía ser feliz trabajando como esclavo
en una finca romana. El hombre se adaptará.
Manuel Carrasco i Formiguera
El dia 9 d’abril de 1938, quan feia gairebé dos anys que durava la Guerra Civil, Manuel Carrasco i Formiguera, el dirigent més popular d'Unió Democràtica de Catalunya, era afusellat a la ciutat de Burgos.
Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona, 3 d’abril de 1890- Burgos, 9 d’abril
de 1938) fou un advocat i polític català. De jove va militar a la Joventut Nacionalista
de la Lliga
regionalista, i el 1820 serà escollit regidor per aquest partit a l’ajuntament
de Barcelona. Director de la revista L'Estevet, des de la seva fundació el 1921, la publicació d'unes caricatures satíriques li valgué una condemna que va haver de complir a Burgos durant la dictadura de Primo de Rivera. El 1922 participarà en la fundació d’Acció Catalana, i
representant a aquesta formació participarà en el Pacte de Sant Sebastià. L’any
1931, després de la proclamació de la República Catalana va ser nomenat conseller Comunicacions i conseller de Sanitat i
Beneficiència del primer govern de Catalunya (1931-32) sota la presidència de Francesc
Macià. L’any 1932 va ser expulsat d’Acció Catalana, juntament amb altres
membres del sector catòlic i va ingressar a Unió Democràtica de Catalunya,
creada molt poc abans sota inspiració democratacristiana.
Iniciada la Guerra Civil
Carrasco i Formiguera es va mantenir fidel a la República sense
abandonar la seva ideologia democristiana, fet que li va provocar la persecució
per alguns sectors anarquistes i comunistes al bàndol republicà. Això el va
forçar a traslladar-se al País Basc, on col·laborà amb el govern basc, però
després de la conquesta del País Basc retornà a Catalunya on continuarà sent
assetjat. Quan intentava exiliar-se la marina franquista va interceptar el seu
vaixell i va ser empresonat. Després d’un simulacre de judici va ser condemnat
a mort el 28 d’agost de 1937. Les gestions internacionals van retardar la seva
execució, que finalment es va produir el 9 d’abril de 1938. El seu
afusellament, ordenat pel mateix general Franco (com els del General Batet, o
el President Companys), és un dels fets més crus i alhora reveladors. L’assassinat
de Manuel Carrasco i Formiguera permet entendre en tota la seva profunditat un
dels aspectes fonamentals de la Guerra Civil
i del règim franquista: l’odi contra Catalunya i contra tota expressió de
catalanitat, manifestat de forma reiterada durant la guerra i durant la
dictadura.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)