Al tanto que va de Cantó

Normalment no m’agrada parlar de temes polítics però les darreres declaracions del diputat de UPyD Toni Cantó,  equiparant immersió lingüística i pederàstia són imperdonables i repugnants, en la línia d’altra banda de les repetides pixades fora de test que el caracteritzen. Només cal recordar la criminalització de les víctimes de violència de gènere o les seves opinions sobre la manca de drets dels animals. Resta molta credibilitat democràtica a la formació que representa Toni Cantó que encara li mantingui l’escó a un individu que vomita tanta misèria quan parla.

Perquè gairebé totes les opcions polítiques són respectables: conservadores, progressistes, nacionalistes espanyoles, nacionalistes catalanes, independentistes, federalistes, unionistes, dins del sistema o fora del sistema... però per defensar-les hi ha uns límits, i últimament s’estan traspassant amb massa alegria per part de representants de partits polítics que haurien de mesurar més les seves apreciacions. Que el Partido Popular equipari a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca amb l’entorn d’ETA és insultant per les víctimes del terrorisme i per les persones que estan intentant canviar unes lleis hipotecàries fetes per afavorir només a la banca. Que el Partido Popular, fundat en gran part per persones que procedeixen del franquisme titlli de nazisme els escarnis que fan multituds indignades per les retallades, la protecció del capital, el desmantellament de l’estat del benestar, els sacrificis continus exigits a la majoria de la població, és patètic i deplorable. No oblidem que en aquests moments tan difícils el president que ens hauria de governar en comptes de donar la cara posa un plasma. Pocs arguments hi ha quan s’efectuen aquestes comparacions tan miserables. Al marge que algun escarni pugui derivar en una situació més o menys còmode cap a la persona increpada i els seus familiars, aquí els únics que han tingut relació amb el nazisme són els hereus del franquisme i van acabar majoritàriament ingressant en les files ideològiques del Partido Popular. I per cert el primer i gran hereu del franquisme és el propi cap d’estat de l’actual règim polític. No oblidem que el Rei Joan Carles I va ser nomenat directament per Francisco Franco el 22 de juliol de 1969, a partir de la Ley de Sucesión de la Jefatura del Estado (1947). A partir d’aquí les relacions són fàcils, però tenint en compte que el nazisme va ser tan horrible que no es pot frivolitzar utilitzant-lo com argument contra tots aquells que no són o pensem com nosaltres.