Guerra de Corea (1953-????)

Amb la finalització de la II Guerra Mundial al Pacífic i el posterior inici de la Guerra Freda, la Península de Corea, que havia estat envaïda pel Japó, va ser dividida en dos mitjançant el paral·lel 38º: el nord per a la URSS i el sud per als EEUU. Va caure sobre Àsia la cortina de bambú.

D’aquesta forma, en 1948 es va instaurar al nord una “república popular” dirigida pel dictador comunista Kim Il Sung, i una dictadura favorable als EEUU al sud liderada per Syngman Rhee. Però l’equilibri de Guerra Freda es va trencar quan el 25 de juny de 1950, Kim Il Sung va traspassar el paral·lel 38º i va avançar en direcció sud.

Stalin, qui va aprovar la invasió, confiava en un factor sorpresa que evités una resposta ràpida per part dels EEUU, però es va equivocar. D’una manera immediata, i aprofitant que el delegat soviètic havia decidit no presentar-se al Consell de Seguretat de les Nacions Unides com protesta per la negativa nord-americana a acceptar la Xina Popular, Washington va aconseguir un mandat del Consell de Seguretat per dirigir un exèrcit contra l’agressió nord-coreana.

Així, el 19 d’octubre, les tropes de l’ONU (en la pràctica l’exèrcit nord-americà) amb el General McArthur al capdavant, van prendre Pyongyang, la capital de Corea del Nord. Però el 4 de gener, la resposta va venir amb la penetració de tropes xineses amb el suport soviètic, que van arribar fins a Seül.

Davant d’aquesta situació, McArthur va proposar el bombardeig atòmic del nord de Xina, però la seva proposta va ser rebutjada per por a l’inici d’una guerra nuclear amb la URSS, i finalment aquest seria destituït.

Com a resultat de tota aquesta situació de tensió entre les dues grans superpotències, la URSS va manifestar la seva intenció de no intervenir en el conflicte, i va suggerir la coexistència de dos sistemes diferents a la península. Finalment, el mes de juliol de 1953, es va signar l’Armistici de Panmunjong que va establir una línia de separació entre les dues “Coreas” al voltant del paral·lel 38º. La frontera establerta entre Corea del Nord i Corea del Sud, una franja de 250 quilòmetres amb una amplitud de 4 quilòmetres és la zona més militaritzada del planeta. Un armistici que no va posar fi a la guerra sinó que significa una treva en un conflicte no resolt fins avui. Per això a la península de Corea actualment coexisteixen dos estats, un comunista al Nord, convertit en una severa i autàrquica dictadora comunista, de caràcter hereditari, i un capitalista al sud, que ha evolucionat des de la dictadura original fins a aconseguir un nivell de desenvolupament bastant elevat.

Les pèrdues humanes (morts, desapareguts i ferits) van ser estimades en 4 milions. Prop de 147.000 militars sud-coreans van ser morts i 210.000 van ser ferits, mentre que hom estima les pèrdues militars nord-coreanes en 520.000 morts i 220.000 ferits. El nombre de víctimes civils ultrapassaria els 2 milions de persones. Els Estats Units van comptar 157.530 víctimes (33.629 morts, 23.300 en combat); les pèrdues dels altres estats de l’ONU van pujar a 16.532, de les quals 3.094 morts. Les pèrdues xineses es van estimar en 900.000, de les quals 200.000 morts.

Aquesta guerra, extremadament mortífera, on els civils van ser dues vegades més nombrosos que els militars a trobar la mort, va deixar el país devastat sense que fos modificada la divisió anterior de Corea.

La guerra de Corea va terminar convertint-se en un conflicte oblidat i gairebé desconegut per les generacions posteriors entre altres raons perquè la televisió encara estava en els seus inicis i no va trigar a ser eclipsada per la Guerra de Vietnam. Però malgrat això va tenir conseqüències importants: la guerra de Corea, a causa de la gran quantitat de mitjans materials i humans mobilitzats pels dos bàndols, de la seva durada, dels riscs de conflicte a què s’enfrontava un món dividit en dos blocs, va ser un dels moments d’apogeu de la Guerra Freda. Va tenir una conseqüència econòmica decisiva: els Estats Units, que havien fet del Japó la seva rereguarda, van donar així al vençut de 1945 l’ocasió d’endegar un procés de desenvolupament que el convertiria en la tercera potència econòmica mundial a partir del decenni de 1960.