divendres, 31 d’agost del 2012

Tadeo Jones




Tadeo Jones (2012) és una pel·lícula espanyola, dirigida per Enrique Gato, que narra les aventures d’un paleta que somnia convertir-se en arqueòleg, malgrat la por que té a les mòmies i que es veurà arrossegat a la recerca del tresor ocult dels inques a la ciutat perduda de Taipipi. Al seu costat l’acompanyaran el seu gos Jan i l’arqueòloga Sara Lavrof.Per arribar a Taipipi hauran de viatjar a Machu Picchu, el desert de Nazca i endinsar-se en la selva amazònica. El tresor també és perseguit per una malvada empresa de caçatresors, que recorda fins i tot en el nom, als tristament coneguts pirates de l'arqueologia Odissey. 

La pel·lícula, que parteix de l’èxit de dos curtmetratges molt guardonats, està produïda per Mediaset i Intereconomia (!?) i hi col·labora Televisió de Catalunya. L’animació és correcte, els paisatges s’han treballat amb cura i l’ambientació de les restes inques és molt bona, tot i que alguns aspectes si es comparen per exemple amb les textures  de Pixar resten a molta distància dels productes nord-americans.

Tadeo Jones és com el seu nom deixa intuir un aventurer que es situa entre Indiana Jones i Superlópez de Jan (no és estrany que Jan, el dibuixant de Superlópez sigui el responsable dels còmics de Tadeo), així com l’heroïna Sara Lavrof és una versió edulcorada i menys impactant de Laura Croft. Malgrat això Tadeo no és una caricatura que busqui el ridícul del protagonista, és un versió agradable que es fa des de la més tendre simpatia. Com arqueòleg m'agrada que es facin pel·lícules que transmetin la passió per l'arqueologia.











dimecres, 29 d’agost del 2012

Lee Marvin



Lee Marvin (19 de febrer de 1924- 29 d’agost de 1987) va morir fa vint-i-cinc anys. Marine durant la Segona Guerra Mundial, l’epitafi de la seva tomba resa: Lee Marvin. Soldat del Primer cos de Marines dels Estats Units. Segona Guerra Mundial. Ferit el 1944, finalitzada la contesa mundial s’inicià en el món de la interpretació, especialitzant-se en els papers d’homes durs tot i que també va variar el seus registres interpretatius arribant a guanyar un Òscar l’any 1966.


Amb una filmografia molt extensa, personalment jo em quedo amb dos papers sota la direcció de John Ford: Lee Marvin va ser LibertyValance (1962), un dels malvats més carismàtics de la història del western i de la història del cinema; i  també va participar al costat de John Wayne un altre cop a La Taberna de l’irlandès (1963) una pel·lícula completament diferent a l’anterior plena d’optimisme.





Brave




Pixar (més que no pas Disney-Pixar) ha tornat a estrenar pel·lícula aquest estiu. Brave és la història de Merida una jove princesa escocesa que no accepta el seu destí escrit de princesa i intentarà canviar-lo.

La pel·lícula és una prova del gran desenvolupament tècnic de les tècniques d’animació per ordinador, amb una gran protagonista: la cabellera vermella de Merida, que és tan indomable com la pròpia Merida, però tots els aspectes estan treballats amb una gran precisió: les teles, els tapissos, els cabells, els paisatges...

La història és entretinguda, amb un bon ventall de personatges. Merida n’és el principal, però n’hi ha molts més: una família d’allò més divertida, amb un pare enorme, una mare d’allò més delicada i tres germanets que sí que poden fer el que volen; tres clans escocesos, d’allò més divertits i arquetípics, amb uns primogènits que són la vergonya dels seus pares i que sempre estan disposats a fer gresca i barallar-se; una bruixa-tallista; i una Escòcia que està al darrera de tot i que més que un paisatge de fons és un personatge més.

Una bona pel·lícula que deixa una bona sensació.










dimarts, 28 d’agost del 2012

Despesa militar



Als anys 30 del segle XX, durant la Gran Depressió, la despesa militar es va disparar. Ara, en una situació de crisi enorme la despesa militar també augmenta. Malgrat que tots sabem com van acabar utilitzant-se aquestes armes sembla que no vulguem aprendre de la Història.

dilluns, 27 d’agost del 2012

Armstrong segons Hergé


Alguns creuen que quan  Neil Armstrong va arribar a la Lluna al Mar de la Tranquilitat el 1969 va trobar algú més, Tintín, el Capità Haddock, el professor Tornasol i Milú els esperaves des de 1959. Hergè i Bob de Moor van reproduir l'escena. 

diumenge, 26 d’agost del 2012

Neil Armstong


Ahir ens va deixar l’astronauta Neil Armstrong (Wapakoneta, Ohio,  5 d’agost de 1930- Columbus, Ohio, 25 d’agost de 2012), el primer ésser humà que va arribar a la Lluna, el 20 de juliol de 1969, protagonista d’”una petita passa per a l’home i un gran pas per a la humanitat”. Descansi en pau.






dissabte, 25 d’agost del 2012

Ecce homo



Cecilia Giménez, una octogenària veïna de la localitat saragossana de Borja, ha protagonitzat una de les notícies més sorprenents dels últims temps al destrossar una pintura mural quan pretenia restaurar-la. 

divendres, 24 d’agost del 2012

Spiderman fa 50 anys


L’agost de 1962 en el numero 15 d’Amazing Fantasy apareixia per primer cop Spiderman. A causa d’un desgraciat experiment un estudiant malaltís, Peter Parker, serà mossegat per una aranya radioactiva. Per això patirà una curiosa transformació que li permetrà adquirir una habilitat sense igual, pròpia dels aràcnids, un sisè sentit, i una força descomunal.

Spiderman, però, no serà un superheroi corrent, ja que els seus poders moltes vegades li comporten més problemes que avantatges. Histèric, neuròtic, tímid amb les dones, a més ha de combatre l’hostilitat del públic que el considera en moltes ocasions un personatge perillós gràcies a les campanyes de premsa perpetrades per Jonah Jameson. Al marge dels problemes quotidians, que Peter Parker patirà com cal altre superheroi, Spiderman haurà de fer front a multitud d’enemics: el Follet Verd, Doctor Octopus, el Llangardaix... i els amors i desamors de Mary Jane o Gwen Stacy.

El guió inicial és d’Stan Lee va ser animada gràficament al principi per Steve Dikto. La sèrie Spiderman va ser continuada el 1966 per John Romita i per altres artistes com Gil Kane o Frank Miller.

Spiderman és un superheroi de carn i ossos, que en moltes ocasions només rep com a recompensa per salvar el món una esbroncada a l’arribar tard a l’aniversari de la seva tia May. A diferència d’altres superheroi com Superman o el Capità Amèrica, Spiderman tindrà problemes constants en la vida real. Spiderman, marca respecte als altres superherois la irrupció del realisme, una de les característiques del treball del guionista Stan Lee. En la relectura que fa Stan Lee del món dels superherois els problemes personals de Peter Parker ocupen gairebé tant espai i pesen més en la balança que les aventures de Spiderman. Interessen més els encostipats i els afers sentimentals de Parker que els enfrontaments amb els supermalvats. És per això que potser es podria anomenar a Spidey com un anti-superheroi. 

Les millors històries de Spiderman es  sintetitzen en la fòrmula: “un gran poder implica una gran responsabilitat” que no apareix en la primera versió d’Spiderman, però que ara tothom reconeix com imprescindible i que demostren molta humanitat i el profund civisme de Spiderman. 









dijous, 23 d’agost del 2012

L'Imperi de Trigan, de Don Lawrence i Mike Butterworth



L’imperi de Trigan és una sèrie amb guió de Mike Butterworth i dibuix molt realista de Don Lawrence. Narra la història del planeta Elekton, un llunyà planeta a dos bilions de quilòmetres de la Terra, durant el regnat de Trigo, que va ser el forjador de l’imperi de Trigan.

S’ha publicat de manera molt desordenada en castellà: als anys vuitanta van veure la llum alguns números dins de Cimoc Extra Color, i ara Planeta de Agostini ha publicat set volums, sense esforçar-se gaire en mantenir cap ordre, fet que provocarà el desconcert del lector.

Les aventures de l’imperi de Trigan segueixen un guió a vegades molt maniqueu, però el que especialment destaca és el dibuix i la recreació obra de Don Lawrence. En l’imperi de Trigan conviuen els elements propis de l’imperi romà (vestits, armadures, edificis, organització política...) al costat de armes, edificis, i vehicles d’allò més futuristes, sense deixar de banda éssers fantàstics i races hominoides. El dibuix de Lawrence encara és un regal per a la vista, malgrat que per al guió els anys han passat amb més intensitat.









dimecres, 22 d’agost del 2012

¡Piratas!


¡Piratas! és la nova joia de la factoria Aardman, els creadors de Wallace i Gromit i Chicken Run, evasión en la granja. Una pel·lícula d’animació, treballada amb personatges creats en plastilina, filmats amb la tècnica de stop motion.

Però ¡Piratas! no només és un gran prodigi tècnic (ajudat en alguns casos per la imatge assistida per ordinador) també és un guió divertidíssim que no para d’entretenir, amb un humor intel·ligent, bastant anglès i una història d’allò més entretinguda. El Capità Pirata, el pirata amb millor cor però més maldestre del Carib, acompanyat d’una tripulació  entranyable que l’adora, intentarà com cada any guanyar el premi al millor pirata de l’any, i per aconseguir-ho col·laborarà amb un joveníssim Charles Darwin i s’enfrontarà a una temible reina Victòria, reconvertida en la major enemiga dels Germans de la Costa. La riquesa amb que els d'Aardman creen personatges és espectacular. 

Una pel·lícula molt refrescant i molt recomanable per veure en família. 










Déjà vu: Valerian i Star Wars (3)


S'inspira el Falcó Milenari de Han Solo en la nau de Valerian i Laureline? El Falcó Milenari, però, no pot fer salts espai-temporals.

dimarts, 21 d’agost del 2012

Emilio Salgari


Avui fa cent cinquanta anys del naixement d’Emilio Salgari (Verona, 21 d’agost de 1862- Torí, 25 d’abril de 1911). Emilio Salgari, el Verne italià, va ser un escriptor i periodista italià, autor de un gran nombre de novel·les d’aventures ambientades en llocs exòtics com l’Índia, el Carib, Malàisia o els mars àrtics. El pirata Sandokan és la seva creació més coneguda. Es va suïcidar als quaranta-vuit anys. 





L'edat del dubte, d'Andrea Camilleri



En L’edat del dubte, la novel·la d’aquest estiu de Camilleri, Salvo Montalbano es veurà immers en un cas molt mariner.

La descoberta al port de Vigata d’un bot pneumàtic amb el cadàver desfigurat d’un home; un sorprenent iot de luxe, el Vanna, propietat d’una inquietant dona,el quadern de bitàcola del qual parla de moviments per mig món; la col·laboració de la tinent Laura Belladonna, simpàtica, alegre i bella, massa bella, tant bella que farà trontollar els pensament de Montalbano.

Entretinguda,  com sempre, aquesta nova aventura està plena de certeses que no són el que semblen, d’humor (l’inefable Catarella, l’enterrament de Montalbano, les converses amb Melis sobre la dona i els fills de Montalbano). I també hi ha missatges propis de Camilleri, com el que transmet sobre la immigració ilegal: “... allò que es desprenia de la pell dels clandestins era l’olor antiga, però present, i intensa, de la desesperació, de la resignació, de les desgràcies viscudes de les imposicions patides, de les agressions entomades sense poder-s’hi torna. Exacte, eren els dolors del món ferit, tal i com havia llegit en un llibre d’Elio Vittorini, allò que desprenia aquella olor que feia mal”.  

Una agradable lectura, sobretot a l’estiu.


Mel Ramos, Pop Art


Mel Ramos (Sacramento, Califòrnia, 1935) és un artista nord-americà del pop art. D’una manera descarada, i delectant-se en els aspectes vulgars, pinta els herois i les heroïnes dels còmics, i de les revistes per adults, representant-los molt sovint amb una tècnica tridimensional sobre fons plans o fent-los emergir coquetament de productes de marca.





Extret de Diccionari d’art Oxford (1996) (dirigit per Ian CHILVERS i Harold OSBORNE), edicions 62 , pàgina 669