diumenge, 28 de desembre del 2014

Rasputín



Rasputin no és tan sols el nom d’una cançó arxipopular de Boney M. o el malnom donat a tot polític en actiu amb fama de maquiavèl·lic. La marca d’origen correspon a un personatge tèrbol que no hauria tingut cap paper històric si la Rússia del principi del segle XX hagués estat mínimament homologable a la França o a la Gran Bretanya d’aleshores. Rússia va entrar al 1900 sotmesa a la monarquia tsarista, que dominava una societat gairebé feudal, amb una majoria de la població que patia unes condicions de vida misèrrimes i uns nivells educatius escandalosos.

Grigori Jefimovitx Rasputin va néixer en un petit poble de Sibèria, Pokrovskoje, sembla que el 1869, tot i que en alguna biografia se situa el seu naixement en el 1872. Els seus primers  anys i la joventut es van escolar en l’ambient rural. Es va casar jove i va tenir quatre fills. Però la feina al camp no era el que més el seduïa i un bon dia va abandonar la família, va ingresar en un monestir i es va dedicar a fabricar la seva biografia com a monjo taumaturg. Tenia carisma i capacitat per seduir els interlocutors. Ho sabia i se n’aprofitava. Alguns pagesos li duien parents malalts perquè els curés i ell feia veure que se’n sortia. Rasputin era intuïtiu. Així que va poder, es va traslladar a Sant Petersburg, la capital imperial. Era el 1903. Allí es va fer popular entre algunes persones curtes de gambals, entre elles el confessor de palau.

Aviat arribaria la seva hora. Va ser el 1905, just l’any dramàtic en què Rússia va perdre la guerra amb el Japó i el règim va haver d’afrontar una revolució democràtica que va ser ofegada amb sang. És també quan el tsarevitx va caure greument malalt. Una hemorràgia fruit de la seva hemofília el va posar durant alguns dies prop de la mort. Davant la desesperació dels tsars, un dignatari religiós va presentar Rasputin a l’emperadriu, una persona molt vulnerable emocionalment. Sembla que l’encant del monjo va impressionar la tsarina i va tranquil·litzar Alexis, a qui el nouvingut va sotmetre a un tractament de pocions que van contribuir a la millora del príncep o simplement hi van coincidir. A partir d’aquell moment, l’starets (santó), com era anomenat, va convertir-se en un visitant habitual de palau, per a desesperació de cortesans i de dirigents governamentals. No solament per la seva mala educació, ni perquè la higiene no fos un tret particular seu, sinó perquè va esdevenir un personatge influent. A més, les contínues crisis del jove hereu, que només s’asserenava en companyia de Grigori, van fer que la família imperial el protegís.




La influència de Rasputin va augmentar i la seva opinió era tinguda en compte a l’hora de nomenar i canviar ministres. Una xarxa d’amiguisme es va conformar al seu voltant. En un tema va demostrar sagacitat: la seva oposició a l’entrada de l’Imperi en cap conflicte armat. Potser la seva opinió va ajudar a evitar la intervenció de Rússia en la Guerra dels Balcans, el 1913. Quan va esclatar la Guerra de 1914, va comprendre que l’entrada al conflicte seria fatal per a la monarquia. Llavors tenia ja massa enemics i el tsar l’havia allunyat durant algun temps de la capital.




Quan la revolució era més que una amenaça, va caure víctima d’un complot. Desfer-se de Rasputín no va ser una tasca fàcil per als seus enemics, que en tenia molts. Sembla que al llarg de la seva etapa d’influència a la cort es va escapar de diversos complots.

El que finalment posaria fi a la seva vida es va produir la nit del 28 de desembre de 1916. Un grup de nobles, amb un cosí germà del tsar entre ells, Dmitri, un diputat conservador de nom Puritxkevitx, i el príncep Iussupov el van atreure a la casa d’aquest últim amb el propòsit d’emmetzinar-lo. Volien matar el monjo perquè estaven convençuts que la seva influencia era un descrèdit per a la dinastia. La víctima, molt desconfiada, parla molt bé en el seu dietari del jove príncep, per qui tenia una certa predilecció.

L’home era de naturalesa forta i va poder integrar al seu organisme tota mena de plats i de pastissos enverinats. A mesura que la nit avançava, la víctima ni s’immutava i l’amo de la casa no sabia què fer. Li van engegar un tret al cor i ja semblava mort quan, davant l’astorament dels implicats, Rasputin va córrer cap a la sortida. El van neutralitzar a cops i amb més trets, que van alertar la policia. L’etapa final del trajecte vital de Rasputin va ser el riu Neva. L’autòpsia va dictaminar que havia mort ofegat: un cop al riu, encara bracejava.

La pertinença dels responsables a l’aristocràcia els va protegir d’un càstig fort. La tsarina va exigir mà dura, però en aquells moments Rússia vivia ja l’avantsala d’una revolució que esclataria al febrer.


Rasputin és una metàfora del caràcter completament obsolet del tsarisme. Quan una cort ha de recórrer a un personatge que diu que fa miracles, vol dir que està en franca decadència. Rasputin tenia una intel·ligència natural, a banda de capacitats sexuals, diuen, impressionants, però només podia tenir èxit en un context de deteriorament. L’únic intent de reforma els darrers anys el va fer Stolypin, que cercava una via prussiana: l’aliança de velles i noves classes dirigents a través d’una reforma agrària que creés una classe de propietaris, però que va fracassar.

divendres, 26 de desembre del 2014

La treva de Nadal de 1914

Durant els dies de Nadal de 1914, enmig de l’horror de la Gran Guerra que va enfrontar dos amplis blocs de països: les potències centrals d'una banda i els aliats d'una altra, es va produir un episodi de pau entre tota la barbàrie. 


Al front occidental, a prop de la ciutat de Ypres (Bèlgica), s’enfrontaven les tropes britàniques contra les de l'imperi alemany. El 24 de desembre els soldats germànics van començar a decorar les seves trinxeres i, fidels a la tradició, van cantar nadales, en concret la cançó 'Stille Nacht' (Santa Nit). Els anglesos van sentir els càntics des de les seves pròximes trinxeres i van respondre amb més nadales en la seva llengua materna. Soldats d'ambdós bàndols es van intercanviar felicitacions de Nadal a crits, que van donar pas a les anomenades visites al terreny neutre. El camp de batalla es va transformar en un camp de futbol. 


A més, la treva va servir per recuperar els cadàvers dels morts per la guerra. Els antics adversaris es van saludar, es van intercanviar regals (com whisky i cigars) i inclús van celebrar cerimònies fúnebres conjuntes. En un enterrament en zona neutral, britànics i alemanys van llegir units un fragment del Salm 23: "El Senyor és el meu pastor, res em falta. Sobre verds prats em fa reposar, em condueix per aigües tranquil·les...".


I així, la Nit de Nadal va fer callar el rugit de les armes. En molts sectors del front la guerra només va durar aquella nit, però en algunes àrees es va allargar fins Any Nou i inclús fins el mes de febrer. Els nivells superiors d'ambdós exèrcits es van oposar a aquesta treva, que no van poder evitar, i en els anys següents van ordenar bombardejar durant la vigília de la festa, així com rotacions perquè no es familiaritzessin combatents dels dos bàndols. L'horror va durar quatre anys més.

Sembla ser que aquest episodi demostrava la manca de rancúnia existent entre molts soldats de primera línia, i que un cops passats els primers dies d’eufòria es van veure atrapats en una maquinària de mort accionada des de dalt [i].



[i] STEVENSON, David (2014): 1914-1918, Historia de la Primera Guerra Mundial, Barcelona, editorial Debate, pàgines 155-156

dimecres, 24 de desembre del 2014

Bon Nadal des de Molins de Dalt

Bon Nadal des de Molins de Dalt. Preparant les festes, de moment ja tenim l'arbre.


dimarts, 23 de desembre del 2014

Interstellar, de Christopher Nolan


En la seva novena pel·lícula Christopher Nolan ha tornat a realitzar una creació impactant que es convertirà en un clàssic de la ciència-ficció. A Interstellar narra com en un futur no gaire llunyà la vida a la Terra està arribant a la seva fi, assolada per plagues que estant desertitzant el planeta. Un grup d'exploradors liderats per l’antic pilot Cooper, reciclat en pagès i resignat a viure en el fang i la pols, i la científica Amelia s'embarca en la que pot ser la missió més important de la història de la humanitat i emprenen un viatge més enllà de la nostra galàxia -a través del fenomen físic conegut com a forat de cuc - en el qual descobriran si les estrelles poden albergar el futur de la raça humana. El handicap? Si aconsegueix tornar, és possible que trobi el fill i la filla convertits en ancians.

En la seva cursa per dur a terme films cada cop més grandiosos, Christopher Nolan abraça amb Interstellar la ciència-ficció espacial per desenvolupar una apassionant aventura per la galàxia, conrear una sèrie de reflexions al voltant de la naturalesa humana, explorar agosarades estructures temporals a partir de teories científiques i imaginar visualment el que és inefable, des de l’interior d’un forat negre fins al temps entès com una dimensió física.


Interstellar també entronca amb una tradició del cinema nord-americà, de John Ford a Steven Spielberg, que situa herois d’escala humana dins de grans èpiques. Al protagonista del film no li interessa tant salvar el món com salvar la seva filla, en una variant més d’una sèrie de films recents en què el sentiment de paternitat esdevé l’eix del drama. Perquè ni els viatges en el temps, ni els forats de cuc són tan forts com l’amor que sent un pare (brillantment interpretar per Matthew McConaughey) cap a la seva filla, i aquesta és una de les claus de la pel·lícula.

Un dels records més primerencs de Christopher Nolan és el del dia que el seu pare se’l va endur a un cinema de Leicester Square per veure 2001: una odissea de l’espai (1968). És fàcil imaginar l’impacte que la monumental pel·lícula de Kubrick va tenir en el futur director. “Va ser una sensació extraordinària, com si m’haguessin fet viatjar fins als confins més llunyans de l’Univers”, rememorava Nolan fa uns mesos en una entrevista. L’objectiu del seu nou film, Interstellar, era: “Reproduir en l’espectador contemporani el que jo vaig sentir veient 2001 ”. I ho fa donat molt protagonisme als pilots, recordant una altra gran pel·lícula ara poc reivindicada: Escollits per la glòria (1983), que narrava els primers passos de la cursa espacial.

Interstellar, però no una seqüela, un remake o una adaptació al cinema d’un còmic de superherois, sinó una història original sense potencial de franquícia. I quina història: en el seu nou tour de force, Nolan planteja un relat de ciència-ficció arrelat en l’emoció, una aventura que arrenca en el futur pròxim d’una Terra exhausta, replegada en el món rural i assolada per tempestes de pols (que recorda la desertització i el Dust Bowl que va patir el Mitjà Oest nordamericà durant la Gran Depressió), i apunta a l’espai com a única esperança per a la supervivència de l’espècie. El paral·lelisme entre Nolan i Kubrick s’acaba en el protagonisme que cadascun atorga a les emocions dels personatges. A Interstellar, l’escala èpica de l’aventura espacial sempre està en funció de la dimensió humana del protagonista i del seu desig de retrobar-se amb la filla. La pel·lícula barreja l’epopeia galàctica i el drama íntim i en aquest sentit és més humana que el film de Kubrick. I el final és més fàcil d’entendre. 

Interstellar està brillantment realitzada. Els efectes especials que combinen els efectes d’ordinadors amb la construcció real, i no abusen del croma són molt bons. La fotografia ens deixa un munt d’imatges bellíssimes. La música, com sempre a càrrec de Hans Zimmer, aprofundeix el caràcter èpic de la cinta. 

Chistopher Nolan és juntament amb J.J. Abrams un dels millors directors del cinema d’evasió i de ciència-ficció actual, i amb Interstellar ens ha regalat un clàssic que s’allunya del cinema blockbuster de baixa qualitat i poca durada (com els Crepuscles, Jocs de la fam i Divergents diversos). Segur que a Stanley Kubrick li hauria agradat... i a John Ford també.






dilluns, 22 de desembre del 2014

Arriba l'hivern

Arriba l'hivern, si més no meteorològic. Winter is coming!!!


dijous, 11 de desembre del 2014

Passejant l'AT-AT


Al principi et fa molta gràcia quan et regalen un AT-AT però després l'has de treure a fer les seves necessitats faci el temps que faci. 

dilluns, 8 de desembre del 2014

La Immaculada Barbie virginal


Si fins i tot la mateixa Madonna era virginal, Barbie, la nina de mides impossibles no podia ser menys. I és que Barbie serveix per a tot i no hi ha professió que se li resisteixi. Per això s'ha creat la "Barbie Medalla Milagrosa", i malgrat que de moment és broma qualsevol dia podria ser veritat. Les semblances amb les Inmaculades de Murillo amb el mant blau són més que evidents. 



diumenge, 7 de desembre del 2014

La Maternitat d’Elna, una illa de pau enmig d’un oceà de destrucció


El 7 de desembre del 1939 naixia en Josep Molina, el primer dels 597 infants nascuts a la Maternitat d’Elna.

El 26 de gener de 1939, Barcelona va caure en mans dels franquistes. La guerra estava perduda. Començava l’exili. Era la fugida d’un país sencer, més els milers de refugiats de tots els racons de l’Estat espanyol que s’havien refugiat a Catalunya al llarg de la guerra fugint de l’exèrcit franquista.
La immensa majoria d’exiliats van ser internats per l’Estat francès en els oficialment denominats “camps d’acolliment”, veritables camps de concentració sense cap condició sanitària vigilats per tropes senegaleses. Els principals camps de refugiats republicans de Sant Cebrià de Rosselló, Ribesaltes i les platges Argelers.

Davant les dures condicions de vida: amuntegats en platges en tendes i barracons improvisats, sense aigua potable, cap tipus d’higiene…. les epidèmies van fer estralls… en aquestes condicions els nadons foren les primeres víctimes per això Elisabeth Eidenbenz (1913-2011), mestra suïssa, impulsa la Maternitat d’Elna. El fred, la mala alimentació i la deixadesa dels oficials al càrrec van afegir a la pena de l’exili penalitats inhumanes.

Tot i així la vida continuava i nombroses dones ingressades al camp es van veure obligades a donar a llum en pèssimes condicions en unes cavallerisses de Perpinyà. La mortaldat en aquests casos era elevadíssima (l’índex de mortaldat infantil superava el 95%, xifra encara més escruixidora si tenim en compte com morien aquests nadons): si no moria el nadó, moria la mare i, si no, tots dos. Davant aquesta situació, Elisabeth Eidenbenz, una jove mestra suïssa que havia seguit la guerra civil atenent els infants refugiats al bàndol republicà, va organitzar en una residència campestre abandonada de la vila rossellonesa d’Elna una maternitat on atendre les parteres procedents dels camps i els seus fills.


La maternitat es va instal·lar en el castell d’en Bardou, un palauet rural del segle XIX situat a la vora de la carretera de Perpinyà. Aïllat enmig de camps de conreu, es trobava just a l’entrada del terme municipal d’Elna. Al capdamunt de la teulada tenia una cúpula de vidre que li donava un aire romàntic, i els grans finestrals oberts a les parets permetien suposar unes estances ben ventilades i plenes de llum. Envoltat d’arbres fruiters, la seva orientació a migdia, amb el Canigó ben visible com a teló de fons, li oferia un marc paisatgístic immillorable. La logística i el manteniment de la Maternitat d’Elna, els asseguraven el subministrament setmanal de queviures i material, portat des de Suïssa amb camions de l’organització, que aprofitava els corredors sanitaris oberts per la Creu Roja Internacional durant la Segona Guerra Mundial.


Les mares ingressaven quatre setmanes abans del part i tornaven al camp quatre setmanes després. A vegades, si hi havia places buides, les estades s’allargaven, sobretot a l’hivern. Com diu molt bé la mateixa Elisabeth, “la Maternitat era una illa de pau enmig d’un oceà de destrucció”. I així era.


Elisabeth Eidenbenz va construir un món idíl·lic entre aquelles quatre parets. Sabia crear un ambient positiu malgrat les històries dissortades de cada mare. Creia que el suport moral era importantíssim perquè aquelles dones superessin els seus neguits.

Si bé la major part dels 597 infants nascuts a la Maternitat Suïssa d’Elna eren fills de republicanes arribades a l’exili des de Catalunya, entre el 1939 i el 1944, hi van néixer també infants jueus i d’altres procedències. Que l’exemple de persones valentes i justes com l’ Elisabeth Eidenbenz, capaces de treure el millor de les persones fins i tot en els moments més terribles, no caigui mai en l’oblit.




Referències
MONTELLA, Assumpta (2005): La maternitat d’Elna. La història de 597 nens salvats dels camps de refugiats, Barcelona, Ed. Ara Llibres

diumenge, 30 de novembre del 2014

La guerra d'Hivern: Stalin contra Finlàndia

Avui fa setanta-cinc anys que la Unió Soviètica atacava Finlàndia i començava la Guerra d'Hivern. Una mostra més del totalitarisme estalinista.


dissabte, 29 de novembre del 2014

Star Wars al segle XVII segons Sacha Goldberger

Tots sabem que l'univers d'Star Wars passa en una galàxia molt llunyana, però segons el fotògraf Sacha Goldberger també hauria pogut succeir en en nostre segle XVII. 





















divendres, 28 de novembre del 2014

Star Wars VII, primer tast



Avui, Black Friday, s'ha estrenat el primer teaser d'Star Wars VII. Les primeres imatges prometen, esperem que el gran J.J. Abrams no ens decepcioni. Queda poc més d'un any per al 18 de desembre de 2015. 


dimecres, 26 de novembre del 2014

Viatge al centre de la Terra, de Jules Verne


El dia 25 de novembre de 1864 es va publicar Viatge al centre de la Terra de Jules Verne. Una novel·la d’aventures i ciència-ficció en la línia de les que va escriure el seu autor, una gran amant de la literatura, els viatges i la ciència. Originalment es va escriure en francès i uns anys després de la seva publicació s’hi van afegir dos capítols més. 150 anys després d’haver-la escrit, Viatge al centre de la terracontinua sent una de les obres més imaginatives de Jules Verne i de les poques que els científics d’avui en dia no han pogut reproduir. 

El protagonista de Viatge al centre de la Terra és el professor alemany Otto Lidenbrock, que descobreix un escrit del s.XII on s’afirma que el savi islandès Arne Saaknusseumm ha aconseguit arribar al centre de la terra. El professor Lidenbrock decidirà repetir els seus passos seguint les explicacions del document per fer la mateixa gesta. En aquest projecte l’acompanyaran del seu nebot Axel i del guia islandès Hans. Primer de tot hauran de viatjar a Islàndia i arribar fins el volcà Snaefells des d’on iniciaran les seves fantàstiques i perilloses aventures.


https://bibdevicinfantil.wordpress.com/2014/11/26/250-anys-de-la-publicacio-de-viatge-al-centre-de-la-terra-de-jules-verne/

dimecres, 19 de novembre del 2014

Dia mundial del vàter


Hi ha dies per a tot i el 19 de novembre és el dia mundial del vàter.

dilluns, 17 de novembre del 2014

Tanquem la paradeta... fins sempre Senyor Bachs



El presentador de ràdio i televisió Josep Maria Bachs ha mort al setanta anys. Nascut al barri de Gràcia el 1944, el 'senyor Bachs' va treballar a Ràdio Joventut i a RTVE a Catalunya, on va participar en programes com ara “Informatiu Miramar”, “Opinió” i “Giravolt”. Amb l'arribada de TV3 va presentar espais d'entreteniment, com “Tres i l'astròleg” (1984) i “Filiprim” (1985-1989). 

“Filiprim”, va ser el programa que li va reportar més èxit a TV3 gràcies també a secundaris de luxe com l'Encarregat (Jaume Sorribas) i l'Avi (Llàtzer Escarceller). L'any 1993 va fer un parèntesi a la televisió pública catalana i va substituir Jordi Estadella al concurs de TVE “Un, dos, tres responda otra vez”, dirigit per Chicho Ibáñez Serrador. 



Dotat d’una veu claríssima, potent i segura i un posat seriòs, el primer record que guardo d’ell és presentant les notícies de l’“Informatiu Miramar”, quan al migdia es feia la desconnexió del circuit català. Per mi aquelles poques hores de programació en català eren tota una novetat, una excepció que amb la inauguració de TV3 es va resoldre. I a TV3 el “senyor Bachs” seria un dels presentadors més populars. A “Tres i l'astròleg” va introduir els concursos a la televisió catalana, i a “Filiprim” va ser el rei indiscutible de la mitja tarda, amb un programa on es combinaven humor (amb col·laboradors d’excepció com Jaume Perich i continues referències a Palau de Plegamans), concursos, publicitat (creïbles eren les seves falques com les de “Fem un Okey”), trucades telefòniques ( tres, set, tres, tres, vuit i dos números més) i el genial final amb la ja mítica frase “Tanquem la paradeta”. 

Avui més que mai: Tanquem la paradeta, fins sempre Senyor Bachs.