Rasputin no és tan sols el nom d’una cançó arxipopular de Boney M. o el malnom donat a tot polític en actiu amb fama de maquiavèl·lic. La marca d’origen correspon a un personatge tèrbol que no hauria tingut cap paper històric si la Rússia del principi del segle XX hagués estat mínimament homologable a la França o a la Gran Bretanya d’aleshores. Rússia va entrar al 1900 sotmesa a la monarquia tsarista, que dominava una societat gairebé feudal, amb una majoria de la població que patia unes condicions de vida misèrrimes i uns nivells educatius escandalosos.
Grigori Jefimovitx Rasputin va néixer en un petit poble
de Sibèria, Pokrovskoje, sembla que el 1869, tot i que en alguna biografia se
situa el seu naixement en el 1872. Els seus primers anys i la joventut es van escolar en l’ambient
rural. Es va casar jove i va tenir quatre fills. Però la feina al camp no era
el que més el seduïa i un bon dia va abandonar la família, va ingresar en un
monestir i es va dedicar a fabricar la seva biografia com a monjo taumaturg. Tenia
carisma i capacitat per seduir els interlocutors. Ho sabia i se n’aprofitava.
Alguns pagesos li duien parents malalts perquè els curés i ell feia veure que
se’n sortia. Rasputin era intuïtiu. Així que va poder, es va traslladar a Sant Petersburg,
la capital imperial. Era el 1903. Allí es va fer popular entre algunes persones
curtes de gambals, entre elles el confessor de palau.
Aviat arribaria la seva hora. Va ser el 1905, just l’any
dramàtic en què Rússia va perdre la guerra amb el Japó i el règim va haver d’afrontar
una revolució democràtica que va ser ofegada amb sang. És també quan el
tsarevitx va caure greument malalt. Una hemorràgia fruit de la seva hemofília
el va posar durant alguns dies prop de la mort. Davant la desesperació dels tsars,
un dignatari religiós va presentar Rasputin a l’emperadriu, una persona molt vulnerable
emocionalment. Sembla que l’encant del monjo va impressionar la tsarina i va
tranquil·litzar Alexis, a qui el nouvingut va sotmetre a un tractament de
pocions que van contribuir a la millora del príncep o simplement hi van
coincidir. A partir d’aquell moment, l’starets (santó), com era anomenat, va convertir-se en
un visitant habitual de palau, per a desesperació de cortesans i de dirigents governamentals.
No solament per la seva mala educació, ni perquè la higiene no fos un tret
particular seu, sinó perquè va esdevenir un personatge influent. A més, les
contínues crisis del jove hereu, que només s’asserenava en companyia de
Grigori, van fer que la família imperial el protegís.
La influència de Rasputin va augmentar i la seva opinió
era tinguda en compte a l’hora de nomenar i canviar ministres. Una xarxa d’amiguisme
es va conformar al seu voltant. En un tema va demostrar sagacitat: la seva oposició
a l’entrada de l’Imperi en cap conflicte armat. Potser la seva opinió va ajudar
a evitar la intervenció de Rússia en la Guerra dels Balcans, el 1913. Quan va esclatar
la Guerra de 1914, va comprendre que l’entrada al conflicte seria fatal per a
la monarquia. Llavors tenia ja massa enemics i el tsar l’havia allunyat durant
algun temps de la capital.
Quan la revolució era més que una amenaça, va caure
víctima d’un complot. Desfer-se de Rasputín no va ser una tasca fàcil per als
seus enemics, que en tenia molts. Sembla que al llarg de la seva etapa d’influència
a la cort es va escapar de diversos complots.
El que finalment
posaria fi a la seva vida es va produir la nit del 28 de desembre de 1916. Un
grup de nobles, amb un cosí germà del tsar entre ells, Dmitri, un diputat
conservador de nom Puritxkevitx, i el príncep Iussupov el van atreure a la casa
d’aquest últim amb el propòsit d’emmetzinar-lo. Volien matar el monjo perquè
estaven convençuts que la seva influencia era un descrèdit per a la dinastia.
La víctima, molt desconfiada, parla molt bé en el seu dietari del jove príncep,
per qui tenia una certa predilecció.
L’home era de
naturalesa forta i va poder integrar al seu organisme tota mena de plats i de
pastissos enverinats. A mesura que la
nit avançava, la víctima ni s’immutava i l’amo de la casa no sabia què fer. Li
van engegar un tret al cor i ja semblava mort quan, davant l’astorament dels
implicats, Rasputin va córrer cap a la sortida. El van neutralitzar a cops i
amb més trets, que van alertar la policia. L’etapa final del trajecte vital de
Rasputin va ser el riu Neva. L’autòpsia va dictaminar que havia mort ofegat: un
cop al riu, encara bracejava.
La pertinença dels responsables a l’aristocràcia els va
protegir d’un càstig fort. La tsarina va exigir mà dura, però en aquells
moments Rússia vivia ja l’avantsala d’una revolució que esclataria al febrer.
Rasputin és una metàfora del caràcter
completament obsolet del tsarisme. Quan una cort ha de recórrer a un personatge
que diu que fa miracles, vol dir que està en franca decadència. Rasputin tenia una
intel·ligència natural, a banda de capacitats sexuals, diuen, impressionants, però
només podia tenir èxit en un context de deteriorament. L’únic intent de reforma
els darrers anys el va fer Stolypin, que cercava una via prussiana: l’aliança
de velles i noves classes dirigents a través d’una reforma agrària que creés
una classe de propietaris, però que va fracassar.