Bugs Bunny, el vell fa 75 anys

Bugs Bunny, va néixer al curt A Wild Hare dirigit per Tex Avery i emès el 27 de juliol de 1940, tot i que els puristes del gran conill, d'orelles llargues i accent de Brooklyn, reclamen el seu naixement al curt Porky's Hare Hunt, estrenat el 30 d'abril de 1938. Tot sigui celebrar.

Barreja perfecta entre Gark Gable i Groucho Marx, aquesta llebre o conill amb guants i de color gris, s'ha guanyat un lloc en la mística de l'imaginari col·lectiu pel seu humor absurd, posat genial i d'encant arrabatador. De fet, només Bugs Bunny i Mickey Mouse tenen un Oscar i una rajola al passeig de la Fama de Hollywood.

Aquesta estrella de Merrie's Melodies va sorgir de les ments d'artistes de la Warner Bros com Tex Avery, Robert McKimson, Ben Hardaway i de Charlie Thorson -qui el va batejar- en escriure en un dels esboços Bugs Bunny, "el conill d'en Bugs", és a dir, el sobrenom que tenia Hardaway. Un nom que va permetre encabir una sèrie de trets que han identificat aquest conill com una icona indiscutible en la memòria de diverses generacions.

Precisament, el menjar pastanagues frenèticament mentre enraona és un d'aquests senyals d'identitat d'aquesta mascota de la tele. De fet, aquesta imatge és un homenatge i paròdia a Clark Gable al film "It Happened One Night", en la famosa escena en què el mestre dels actors, recolzat en una tanca s'empassava pastanagues mentre tirava els trastos a Caludete Corbette.

La veu nasal de Mel Blanc i un caràcter delirant, juganer, trapella i romànticament magnètic, han convertit Bugs Bunny en el conill que tothom coneix, disposat fins i tot a parlar amb el públic, és dels pocs personatges que trenca la quarta paret. Ara, amb 75 anys a l'esquena, és des d'un model de vambes caríssim a protagonista indiscutible dels vídeo jocs, però per a molts, la gran majoria, sempre serà aquell conill entranyable i entremaliat que les feia passar magres a en Porky o Sam el Bigotis, amb el vers pop de "What's up doc?" - o ¿qué hay de nuevo,viejo? - per aquells que se'l miraven abans del Club Súper 3.

Tanquem la paradeta... fins sempre Senyor Bachs

El presentador de ràdio i televisió Josep Maria Bachs ha mort al setanta anys. Nascut al barri de Gràcia el 1944, el 'senyor Bachs' va treballar a Ràdio Joventut i a RTVE a Catalunya, on va participar en programes com ara “Informatiu Miramar”, “Opinió” i “Giravolt”. Amb l'arribada de TV3 va presentar espais d'entreteniment, com “Tres i l'astròleg” (1984) i “Filiprim” (1985-1989). 

“Filiprim”, va ser el programa que li va reportar més èxit a TV3 gràcies també a secundaris de luxe com l'Encarregat (Jaume Sorribas) i l'Avi (Llàtzer Escarceller). L'any 1993 va fer un parèntesi a la televisió pública catalana i va substituir Jordi Estadella al concurs de TVE “Un, dos, tres responda otra vez”, dirigit per Chicho Ibáñez Serrador. 

Dotat d’una veu claríssima, potent i segura i un posat seriòs, el primer record que guardo d’ell és presentant les notícies de l’“Informatiu Miramar”, quan al migdia es feia la desconnexió del circuit català. Per mi aquelles poques hores de programació en català eren tota una novetat, una excepció que amb la inauguració de TV3 es va resoldre. I a TV3 el “senyor Bachs” seria un dels presentadors més populars. A “Tres i l'astròleg” va introduir els concursos a la televisió catalana, i a “Filiprim” va ser el rei indiscutible de la mitja tarda, amb un programa on es combinaven humor (amb col·laboradors d’excepció com Jaume Perich i continues referències a Palau de Plegamans), concursos, publicitat (creïbles eren les seves falques com les de “Fem un Okey”), trucades telefòniques ( tres, set, tres, tres, vuit i dos números més) i el genial final amb la ja mítica frase “Tanquem la paradeta”. 

Avui més que mai: Tanquem la paradeta, fins sempre Senyor Bachs.

Barri Sesam

El 10 de novembre de1969 (fa 45 anys) els nens nord-americans van ser testimonis del naixement del que seria el programa educatiu infantil més longeu de la història. “Sesame Street” porta 45 anys ensenyant a milions de nens a través del seu mètode revolucionari, que combina animació, marionetes i actors en una ràpida successió d'escenes per estimular la ment infantil.

-Barri Sèsam va obrir un nou horitzó televisiu, combinant amb una senzilla però cuidada producció, l'educació i l'entreteniment. Avui, són més de 37 temporades en antena, amb més de 4.135 episodis i milions i milions de petits cors conquistats al llarg d'aquests anys.

- Sesame Street se situa en un fictici barri de Manhattan, Nova York, amb els seus edificis, parc, botigues de barris… fins i tot té la seva pròpia estació de metro, al que ens porten les línies A, B, 1 i 2. Concretament però es roda en els Estudis Kaufman Astoria, de Long Island City, Queens. 

- Fins avui, Sesame Street ha guanyat 118 Emmy i nou premis Grammy. És el programa més guardonat de la història de la televisió, i es pot veure a més de 140 països. Aquí no va arribar fins vuit anys més tard, al 1977, amb una versió exclusiva per a Espanya amb els mítics Espinete, la Gallina Caponata, y Don Pimpón. 

 Cantem junts el ... “Na na na … nanana … na na na … “

Donald fa vuitanta anys

Esquerp, irreverent, rondinaire i maldestre. Amb aquests atributs, l'ànec Donald ha aconseguit ser un dels personatges més estimats de la factoria Walt Disney i que més rèdits ha donat a la indústria del cinema i de l'oci. I això que va debutar com a secundari el 9 de juny de 1934 al curtmetratge “La gallineta sàvia” . Amb un look mariner i una parla que feia pràcticament intel·ligible el seu discurs, en aquesta primera aparició ja va fer gala de la seva mala baba negant-se a ajudar una gallina que necessitava ajuda per a plantar i recol·lectar el gra. 

Ben aviat, en Donald tindria el seu propi curt i una xicota, la Donna -després els guionistes li van canviar el nom i passaria a ser la Daisy que hem conegut-, que el catapultarien a un èxit que els seus creadors no s'esperaven. Fins al punt que a la dècada dels quaranta havia protagonitzat més històries que la joia de la corona, el ratolí tranquil i reflexiu Mickey Mouse. A partir d'aquí, en Donald es consolida com un imprescindible, igual que en Goofy i en Pluto, i acaba aconseguint una estrella al passeig de la Fama de Hollywood. Els estudis Disney el van definir com un ànec “la segona o tercera intenció del qual és bona, però quan aquestes intencions emergeixen, ell ja camina en la direcció equivocada”, i remarcaven que “no importa amb quantes humiliacions topi al món, perquè Donald rebrà aquestes humiliacions i tornarà a buscar-ne més. És un perdedor que no abandona. Caurà lluitant”. Però és clar, rere aquesta façana hi ha un gran cor.

El 30 de desembre de 1937 es va publicar la primera història de Donald en còmic. Disney havia autoritzat l'editorial italiana Mondadori a crear historietes amb els seus personatges, i la primera, realitzada per Federico Pedrocchi, va ser protagonitzada per Donald sota el nom italià de Paolino Paperino. L'aventura Paolino Paperino e il Mistero di Marte va ser reeditada als Estats Units com The Mystery of Mars. L'ànec Donald ha aparegut en setze pel·lícules i vuit sèries de televisió.

Tetris

Avui fa 30 anys que dins de la Unió Soviètica dels plans quinquennals va néixer el videojoc més reeixit de la història. Avui fa 30 anys que juguem al Tetris; joc on unes figures conformades per quadrats cauen d'un extrem de la pantalla per agrupar-se en l'altre extrem. Va ser creat per Alexei Leonidovitx Pazhitnov (1956), un informàtic de l'Acadèmia Soviètica de les Ciències. No va rebre ni un duro per la creació d'aquell títol que va obtenir un èxit sense precedents a la història dels videojocs, coses del comunisme. La seva feina va esdevenir propietat de la URSS, així com els beneficis que va generar. Després se'n va anar als Estats Units i va entrar a Microsoft, a més de treballar en diferents videojocs del gènere que va contribuir a crear, el dels trenca-closques. 

Des de llavors s’han succeït multituds de versions del joc. Jo recordo una maquineta adquirida al port de Barcelona molt additiva: les ganes de jugar eren tan enganxoses com la musiqueta del joc, i això que mai m'havia agradat jugar a les maquinetes. Recents estudis parlen de les virtuts del Tetris per reduir els efectes dels traumes. Sigui com sigui, perquè estem plens de traumes i necessitem resoldre’ls, o perquè ens encanta jugar, el Tetris encara avui és tan popular com fa trenta anys.

Macintosh fa trenta anys

El Capità Harlock

El Capità Harlock és un manga (1977) i anime (1978) de Leiji Matsumoto. La història es situa mil anys més tard, el 2977, quan la Terra s’ha convertit en un planeta molt civilitzat, però corrupte i sense valors. És llavors quan les Mazoni, una raça de dones-vegetals, liderades per la Reina Reflexia, arribaran al nostre planeta per conquerir-lo. Només li plantarà cara el Capità Harlock, un pirata amb un pegat a l’ull, una cicatriu i el característic símbol de la calavera i els ossos creuats en el pit.

El Capità Harlock encapçala la tripulació de l’Arcadia, una nau espacial amb forma de galió, construïda per Tochiro Oyama, el millor amic de Harlock que ha mort. Alguns membres de la tripulació de l’Arcadia són el rodanxó pilot Yattaran, excèntric i una de les notes còmiques; el Doctor Zero; la vella cuinera Masu; la copilot Yuki; i el jove Tadashi Daibi, fill d’un notori científic assassinat per les Mazoni. El repartiment femení es complementa amb Emeraldas, una pirata espacial que és l’amor de Tochiro (i amb la que abans de morir aquest, tindrà una filla, Emayu, que apareix només en la versió anime) i per l’enigmàtica Mime, una esvelta i enigmàtica alienígena que protegida per Harlock que en molts casos li aporta l’equilibri necessari.

Matsumoto havia assegurat inspirar-se en un ex-company de col·legi per la creació del Capità Harlock, mentre que el propi personatge de Tochiro és la seva pròpia autocaricatura. Abans d’obtenir el seu aspecte definitiu, Harlock havia aparegut esbossat en diverses obres anteriors: el manga Kosuko Esper (1968) esta protagonitzada per un Doctor Harlock; el 1969 Harlock serà un pilot alemany de la II Guerra Mundial en Pilot 262: el 1970 Matsumoto el presenta per primer cop com un pirata espacial amb el nom de Phantomunt Harlock; en el western Gun Frontier (1972) serà un pistoler, Franklin Harlock Jr.; a partir de 1973 protagonitzarà alguns relats curts, de nou amb la ciència-ficció com tema; a Esmeraldes (1975) reapareixerà com un pirata, però aquest cop del segle XIX; per arribar finalment al 1977 al manga que suposaria la seva consagració i la del seu autor.

La versió anime del Capità Harlock va ser produïda per Toei, i es composa de 42 episodis. També es va fer el mateix any un llargmetratge de dues hores i mitja, sota el títol: El misteri de l’Arcadia, i una sèria de 22 episodis el 1992, l’Arcadia de la meva joventut. A finals dels noranta, Matsumoto va reviure a Harlock en un manga i una nova sèrie d’anime, Harlock Saga, el 2002. Finalment s’ha fet una nova versió en animació 3D que caldrà veure per valorar respecte a la sèrie original.

A Catalunya la sèrie de 1978 va ser estrenada a mitjans dels anys vuitanta per Televisió de Catalunya, esdevenint una sèrie japonesa molt popular, una space opera amb una trama interessantíssima i un Capità Harlock tant enigmàtic com carismàtic.

Mare de Déu Senyor, Magnum!!

Qui no ha volgut viure com Thomas Sullivan Magnum? Conduir el Ferrari vermell, riure’s de Higgins, banyar-se a les platges de Hawaii... Sempre he pensat que els guionistes la van encertar de ple, perquè tots els nois quan veiem Magnum pensaven en ser com ell, mentre que les noies pensaven en conèixer algú com Magnum.

Magnum, P.I., era una sèrie de televisió nord-americana que tractava de les aventures de Thomas Sullivan Magnum (Tom Selleck), un investigador privat que vivia a Hawaii. La sèrie era una barreja de comèdia, acció i drama. Va ser transmesa per la cadena nord-americana CBS de 1980 a 1988. A més, va ser retransmesa en molts altres països, i és considerada una de les millors sèries dels anys 80. Es van emetre de Magnum P.I. 162 capítols en 8 temporades. A Catalunya va ser una de les primeres sèries emeses per TV3, i es va convertir en una de les millors apostes de la recent creada cadena televisiva. La CBS va encarregar la creació de Magnum P.I. als productors Glen A. Larson  i Donald P. Bellisario (els creadors de Battlestar Galactica), per substituir l’exitosa Hawaii 5-0, i que a l’igual que aquesta mostres la bellesa de les illes del Pacífic.

El més destacat sobre el personatge, eren les seves camises florejades, les seves bermudes, la seva gorra dels Tigres de Detroit, i el seu bigoti tipus mostatxo, el qual va formar part de la personalitat de Selleck durant una bona pila d'anys. Magnum, P.I. començava amb una espectacular sintonia inicial composada per Mike Post (autor també de la banda inicial del Gran Heroi Americà, L’equip A o Hill Street Blues).

Thomas Magnum era un antic marine que un cop abandonada la Mariana  treballava com a detectiu privat a Hawaii. Magnum vivia en la casa de convidats de l’escriptor d’èxit Robin Masters i  gaudia de totes les comoditats de la mansió. Sense que quedi gaire clar, Masters algun cop va ser ajudat per en Magnum i aquest en en agraïment li va donar àmplies llibertats respecte de la casa a Hawaii i el Ferrari (un espectacular Ferrari 308 GTS vermell)  que hi tenia. A la mansió hi vivia a més un majordom d'origen anglès, de nom Jonathan Quayle Higgins III, encarregat de la cura i manteniment de la mansió. Posseïa dos dobermans, Zeus i Apol·lo, amb els quals amenaçava en Magnum i les seves amistats. Higgins tenia poder absolut sobre els béns de Robin Masters i en diversos capítols de la sèrie Magnum va creure amb molt bon fonament que Robin Masters era el pseudònim literari de Higgins i que en realitat eren la mateixa persona. La sospita mai es va arribar a comprovar però va ser un element molt encertat en la història.

Magnum es dedicava a casos d'estar per casa, alguna vegada era requerit pel cap del departament d'investigacions criminals "comissari Tanaka", per resoldre casos d'assassinat. Els elements més característics dels capítols eren el Ferrari vermell, les camises hawaianes, l’aixecada de celles i el somriure captivador de Magnum, a més de les estomacades que va reben dia sí dia també.

 Magnum solia ser ajudat pels seus dos grans amics i ex-companys de la guerra del Vietnam: "Ricky" i "TC", Rick treballava en un club de Hawaii anomenat King Kamehameha i tenia contactes a les màfies locals, i TC que tenia un helicòpter Hughes 500, el qual usava com a aerotaxi i una mítica furgoneta Volkswagen Caravelle T3 pintada amb els mateixos colors que l'helicòpter. Magnum era aficionat a tots els esports americans, sobretot el beisbol, i també acostumava a sortir per la costa en caiac.

La sèrie va llençar a la fama en Tom Selleck. En el capítol de les curiositats cal assenyalar que quan Steven Spielberg i George Lucas van crear Indiana Jones van pensar en Selleck perquè donés vida a la gran pantalla el personatge. De fet fins i tot van arribar a proposar-ho a l'actor que en principi estava d’acord, però no obstant això el gran èxit inicial de la sèrie i el contracte signat amb la CBS van impedir en Tom Selleck ser Indiana Jones. Finalment l’escollit va ser Harrison Ford, i vist els resultats va ser una decisió encertada, tot i que jo crec que Tom Selleck també ho hauria fet d’allò més bé. 

Behind the sofa

Il·lustració procedent del llibre: Adventures with the Wife in the Space, de Neil Perryman

Behind the sofa, darrera del sofà, és una expressió anglesa per explicar la barreja de por i atracció dels nens quan van començar a veure la televisió amb la seva popularització a partir dels anys seixanta. Sobretot es produïa amb la sèrie el Doctor Who, on era freqüent l’aparició de monstres i alienígenes, i per això molts nens i nenes s’amagaven darrera del sofà en els moments més impactants però sense voler deixar de veure la televisió per saber com acabava l’episodi. 

Jo recordo perfectament la mateixa sensació  quan mirava el Doctor Who de Tom Baker, que em generava una barreja d’interès i por. Mai no sabies quan podien aparèixer els Daleks, Cybermen, Zygons, Sontarans, The Master, o qualsevol altre criatura aterridora. Tot i ser una sèrie del gènere fantàstic i de ciència-ficció, i no pas de terror, l’espectador no es relaxa del tot ja que en qualsevol moment algun fet  el pot sorprendre. Aquesta és una part de la màgia del Doctor, té una part inquietant, però també costa no fixar-s’hi, saps que quan comença la música tot pot canviar, i que al costat del Doctor sempre hi haurà una solució. I si ens fa por sempre ens podem amagar per un moment darrera del sofà.

Quan fa anys un Senyor del Temps? el Doctor Who

Doctor Who va començar les seves emissions a la BBC el 23 de novembre de 1963 i ens explica la història d’un ancià extraterrestre, originari del planeta Gallofrey amb aspecte humà, anomenat el Doctor i els seus viatges espai-temporals dins una original màquina del temps: una espècie de cabina telefònica blava (utilitzada per la policia) anomenada Time And Relative Dimension In Space (TARDIS). La TARDIS, igual que la sèrie té una particularitat: per fora és simple i petita mentre que quan entres descobreixes que és enorme. 

Al principi l'home, anomenat Doctor Who, que té una identitat molt ambigua, està acompanyat per la seva neta i se li uneixen dos dels professors. Durant les tres primeres temporades i dos capítols de la quarta, el paper de Doctor Who fou representat per William Hartnell, un personatge que li va donar un caràcter molt especial. La finalitat educativa del programa es reflectia en les visites a la història quan la nau els portava al passat, i en qüestions més científiques quan aquesta els portava al futur i per l'espai, per diferents planetes, civilitzacions i èpoques. Aviat va quedar clar que les audiències es sentien especialment atretes pels viatges d'aquesta tropa pel futur i l'espai, i aquests es van convertir en la trama principal dels viatges del Doctor. 

Per tal de garantir la longevitat de la sèrie els guionistes van dotar al Doctor de la capacitat de la regeneració. La regeneració ja sigui per mort o per debilitat permet al Doctor canviar d'aparença (i d'actor) sense necessitat d'aprofondir en explicacions, és una espècie de botó de reset. Fins a la data, onze actors han interpretat al Doctor, en la sèrie més longeva de la televisió mundial. És difícil dir quin ha estat el millor ja que cada fan té el seu preferit, però els tres darrers, l’anomenada nova generació, han sabut donar-li un to molt particular. Ells són: Christopher Eccleston (el meu preferit), David Tennant (per molts el millor, potser perquè és el més atractiu) i Matt Smith.

La vida del Doctor transcorre juntament amb una companya mortal, que també acostuma a canviar, fent salts a altres mons i temps on es troba amb algun tipus de problema, caos, amenaça, paradoxa, etc… Cada capítol representa un món estèticament diferent a l’anterior. Tant el Doctor, com nosaltres, aterrem al nou mon sense cap pista,  i ràpidament hem de captar les regles que regeixen en el nou mon.

Però sense cap dubte el seu caràcter més especial radicava en els adversaris que es va trobant arreu... Tot i els salts espaial-temporals, hi ha enemics recurrents. Els més icònics (i més malvats) són els Daleks: uns monstres amb forma de saler, similars a R2D2 però més alts, que sentien una certa predilecció per a l'extermini de tot allò que suposava una diferència... Una metàfora del nazisme. També hi ha els Cybermen, que sortosament han tingut una gran evolució estètica. I l’antítesi del Doctor, anomenat The Master.

Jo m'he reenganxat a les noves temporades, i recordo en especial el quart Doctor interpretat per Tom Baker (amb una llarguíssima bufanda) i acompanyat per una guapíssima Sarah Jane Smith (Elisabeth Sladen), que va emetre TV3 quan era petit. Malgrat que ara alguns arguments i caracteritzacions no acaben de ser creïbles quan era petit em resultaven tan  inquietants com fascinants. L’escassetat de mitjans, pròpies de la televisió, amb les que es realitza la sèrie definiran algunes de les seves característiques més importants (aquest és el motiu que explica l’elecció d’una cabina telefònica en comptes de crear una màquina del temps d’aparença futurista). Terry Nation serà un dels principals guionistes i dotarà a la sèrie d’enginy per substituir poc pressupost. La introducció inicial, amb una música psicodèlica, pròpia del moment de la creació, obra de Ron Grainer i Delia Derbyshire, sempre indica que una emocionant i misteriosa aventura estava a punt de començar.

Manolo Escobar

Ha mort als vuitanta-dos anys Manolo Escobar. Semblava bona persona i treballador. A casa agradava molt, sobretot al meu pare que sovint posava el disc quan era petit. Fins i tot el vam anar a veure al Tibidabo. Quan he llegit la notícia m'ha portat molts records. A mi em feia molta gràcia la cançó de Mi carro... pensava, pobre home, desesperat buscant el carro (que per mi era similar a un carro dels Airgamboys que havia heretat del meu germà) i repetint ¿dónde estará mi carro?, ¿dónde estará mi carro?... de manera infructuosa. Espero que l'hagi trobat. Descansi en pau.    

Antonio Bernal Romero, un mestre de les portades

Antoni Bernal va morir el passat 28 de setembre als 89 anys. Bernal va destacar com a il·lustrador de portades de còmics i llibres, sobretot de l’editorial Bruguera durant la seva època daurada.

Antoni Bernal va néixer a L’Hospitalet el 13 de febrer de 1924. Va començar la seva vida professional com a professor de Belles Arts i també com a dibuixant de tires còmiques a diversos diaris del moment. Però va ser la seva feina a l’editorial Bruguera la que li va donar més prestigi. Es va especialitzar en portades. En va fer per les populars novel·les de l’oest de Marcial Lafuente Estefania o per altres sèries molt populars en aquella època com Jabato Color, Trueno Color, El Corsario de Hierro o El Sheriff King.

Antonio Bernal va ser també l’autor de portades dels llibres Joyas Literarias Juveniles. Segons ell mateix reconeixia la seva obra va ser molt prolífica. En una recent entrevista quan li van preguntar quantes portades havia fet responia: "No ho sé del cert, però així al primer cop d’ull, potser unes 2.500. Hi havia setmanes que en feia fins a quatre".

Gràcies a agències com Selecciones Ilustradas o Normal Editorial, Bernal va veure publicades les seves obres a Europa i Estats Units. La seva mà és de les més prolífiques de la factoria Bruguera i també de les més destres. En la seva obra els cels, els mars i els paisatges creen una escenografia perfecta gràcies al domini de la perspectiva i el color. Sobre aquests escenaris, la qualitat anatòmica del dibuix dels personatges, dels animals i dels sers fantàstics dóna una vivesa, mobilitat, vigor i suggestió extraordinàries. En aquest enllaç es pot consultar una part important de la seva preciosa feina. Personalment, sempre recordaré la seva portada de La isla del tesoro, dins de la col·lecció Joyas Literarias Juveniles, un dels primers còmics que vaig llegir i que em va obrir les portes d'aquest meravellòs món de la lectura i les aventures. Descansi en pau.

Návštěvníci, el Delorean txec

Návštěvníci, Els Visitants, va ser una sèrie txecoslovaca produïda entre els anys 1983 i 1984, sota la direcció de Jindrich Polák amb guió d’Ota Hofman. La sèrie, pensava especialment cap el públic infantil, narrava com quatre científics dels segle XXV viatgen a finals del segle XX ja que la Terra es troba en un greu perill que només pot afrontar recuperant els càlculs realitzats per un nen prodigi que es van perdre. Recordo la sèrie amb una gran simpatia, els tretze capítols estaven plens de moments còmics ocasionats per les situacions provocades pel desconeixement dels viatgers del temps dels costums del segle XX. 

Com a element curiós el vehicle que utilitzen per viatjar en el temps és una Lada Niva, un vehicle molt popular a l’Europa de l’Est dels vuitanta, i que no aixecarà sospites. Un Delorean de l’Europa de l’Est.

Amb uns efectes especials més que correctes per l’època i la televisió, la sèrie destacava per l’originalitat de la proposta i per l’humor.

Lada Niva

Teleskecht

 

Quan la majoria de nens tenen tauletes electròniques lluny queden els dies del Teleskecht, quan girant dues rodetes dibuixaven, per tot seguit esborrar sacsejant boca abaix. Dissabte ens va deixar el seu creador, André Cassanes, que el 1959 va inventar aquesta entretinguda joguina, que combinava  pols d'al·lumini i estiré sobre el que una punta metal·lica traçava les línies. Quants somnis, quantes hores s'hauran dibuixat amb aquestes rodetes?. Descansi en pau, André Cassanes. 

Conte de Nadal, de Charles Dickens

En el dos-cents aniversari del naixement de Charles Dickens i el dia de Nadal un moment per recordar el Conte de Nadal (1843), amb Ebenezer Scrooge, els esperits dels Nadals, els viatges en el temps, Tiny Tim, i els canvis a millor... Hi ha qui diu que Dickens va inventar en aquest relat curt el Nadal tal i com el coneixem avui, i en part tenen raó.  Les múltiples versions de aquesta història ambientada en el Londres victorià han ajudat a fixar uns estereotips de Nadal que es segueixen arreu. Potser, però, el més important de la història és que les persones, si volen, poden canviar i millorar. 

Había una vez...

"Había una vez un circo, que alegraba siempre el corazón...

... quan era petit els dissabtes a la tarda, després de Sesión de Tarde, començava amb "¿Cómo están ustedes?" el show dels pallassos de la tele: Gaby, Miliki, Fofito i Milikito. i seguia un espectacle de diversió per a tota la família.

Avui ens ha deixat Miliki. Gràcies per l'alegria i el riure, per les cançons com  Susanita, Don Pepito y Don José, o el Coche de Papa, que omplen aquesta pàtria petita que és la infantesa, descansi en pau.

Homenatge al mestre

Avui és el dia d'homenatge al mestre, tots hem tingut la sort de trobar-ne molts que ens han ajudat a ser qui som.

Video Killed the Radio Star

L'1 d'agost de 1981 començaven les emissións de l'MTV amb el video "Video Killed the Radio Star", tota una declaració de principis de la cadena i un exemple que la música disco també pot ser molt bona.     Jo la recordo, però, com la primera cançó que vaig escoltar a la radio i em va agradar i encara avui m'agrada. 

http://www.youtube.com/watch?v=W8r-tXRLazs

Barcelona 92

Autos locos