dijous, 29 de desembre del 2011

Truita Bizantina

He acabat de llegir el recull de contes de Saki Truita bizantina i m’ha agradat. 


Saki és el pseudònim de Héctor Hugh Munro, escriptor britànic nascut a Birmània al 1870 i mort a França durant la Gran Guerra. La seva vida i la seva fi haurien estat prou interessants per bastir algun dels seus relats. Fill d'un militar de carrera, la seva mare va morir quan ell tenia dos anys, banyegada per una vaca. La seva infantesa, ja a la Gran Bretanya, es va veure molt marcada per uns parents molt puritans, la convivència amb els quals amargaria el seu caràcter. 


Admirat per Jorge Luis  Borges, que afirmava que "Saki da un tono de trivialidad a los relatos cuya intima trama es amarga y cruel. Esa delicadeza, esa levedad, esa ausencia de énfasis puede recordar las comedias de Wilde". 


El recull de contes que sota el títol Truita bizantina va publicar Quaderns crema, m’ha semblat excel·lent. En els contes Saki dibuixa de forma despietada la classe mitjana britànica de l’època victoriana, retratant uns personatges frívols, hipòcrites, superficials i distants. Pocs personatges escapen de la crueltat tolerable de Saki, sobretot els nens.

Saki té un peculiar sentit de l’humor, que arrenca acarnissant-se amb els protagonistes de les seves històries davant la nostra satisfacció, que en la majoria dels casos ens alegrarem i pensarem que ja s’ho han buscat.

Els contes que m’han semblat més divertits han estat: El marc (el peculiar valor de l’art); La truita bizantina (com els nostres falsos principis es soscaven a la primera dificultat); L’habitació dels mals endreços (les normes massa estrictes al final se’ns poden tornar en contra); Les joguines de la pau (el debat etern sobre que cal que els nens facin o no); Tàctica de xoc (a vegades calen mesures dràstiques per acabar amb les males manies); i Les set gerres de plata (com els prejudicis ens precedeixen i poden marcar de forma equivocada el que farem). D’altra banda Els llops de Carnogratz i Els intrusos m’han semblat dos contes menys còmics però no per això menys interessants. Als llops de Carnogratz hi ha un punt romàntic mentre que als Intrusos m’ha interessat la reflexió sobre el sense-sentit de les disputes ancestrals i el valor de la reconciliació.

dissabte, 17 de desembre del 2011

El Eternauta de H. G. Oesterheld i Alberto Breccia

L’any 1969 H. G. Oesterheld va tornar a reprendre la història de Juan Salvo, l’eternauta, aquest cop amb els llapissos d’Alberto Breccia, amb qui ja havia col·laborat a Mort Cinder. La publicació es va fer a la revista Gente, però va resultar un relat maleït que no va poder desenvolupar tot el seu potencial.
La situació ideològica de H. G. Oesterheld havia canviat des del primer eternauta dibuixat per Solano López i això es nota en la història. Entremig s’ha produït la Revolució Cubana l’any 1959 i el discurs de l’esquerra revolucionària ha arrelat en l’Amèrica Llatina. H. G. Oesterheld s’ha radicalitzat cap aquestes  posicions polítiques mes esquerranes amb una crítica important cap a l’actuació dels països del Primer Món, el paper de l’exèrcit, i les relacions personals.  Mentre que a l’eternauta de 1957 la Terra és envaïda en la seva totalitat, a l’ invasió de 1969 les grans nacions han pactat amb l’ocupant la cessió de l’Amèrica Llatina per salvar els seus territoris. Favalli, un dels personatges sentenciava: “¿De qué te extrañás, Juan? Si en verdad los grandes países nos tuvieron siempre atados de pies y manos... El invasor era antes los países explotadores, los grandes consorcios... sus nevadas mortales eran... la miseria, el atraso... Teníamos que habernos defendido antes, Juan. Cuando todavía era tiempo. Antes debimos odiar lo que nos debilitaba”. Mentre que a l’eternauta de 1957 l’exèrcit és un suport al 1969 serà un element de coacció que anticipa el comportament brutal durant la dictadura. Com a mostra d’aquest compromís,  Favalli, la veu de la saviesa i el seny, adopta en la nova versió els trets de Salvador Allende, el gran referent del socialisme revolucionari democràtic.
El personatge de Favalli, inspirat clarament en la persona de Salvador Allende
Aquests canvis importants, units amb un dibuix de Breccia molt experimental i trencador van fer que la historieta fracassés. El públic no va acceptar entusiasmat un grafisme tan innovador, que malgrat tot aporta una atmosfera molt interessant i apropiada a l’esperit desesperat i angoixat de la història: els enemics, per exemple es mostren més difuminats fet que contribueix a augmentar el terror. L’ús de trames, collages, el color negre són una de les grans troballes de Breccia.  Però el que realment va condemnar la història de 1969 va ser el seu compromís polític, en un període de la història argentina que avançava cap a la dictadura. Això és el que realment va fer suspendre la publicació a l’editor tot i que  Oesterheld i Breccia el van acabar de forma molt precipitada comprimint una gran part de la història. Això provoca que la història no es pugui valorar tal i com la van pensar originalment els autors ja que no el va ser possible plasmar el que tenien previst. A vegades es retreu a aquest eternauta manca de claredat,  però en desgreuge de Oesterheld i Breccia s’ha d’apuntar que no els van deixar treballar lliurement. Sens dubte, amb llibertat i paciència l’eternauta de Oesterheld i Breccia s’hauria convertit en l’obra mestra que s’observa en les primeres pàgines, on el ritme no és tan precipitat, i en algunes vinyetes de Breccia totalment genials.
La mort de Polsky, escena genial, realitzada només amb siluetes en blanc i negre, dramatitzades amb collage de lletres




divendres, 16 de desembre del 2011

Capità Amèrica

Dimecres 14 de desembre va morir a l’edat de noranta-vuit anys Joe Simon, creador amb Jack Kirby del Capità Amèrica.
 

El Capità Amèrica va veure la llum al 1941, en plena Segona Guerra Mundial, poc abans de l’entrada dels Estats Units en la contesa mundial. Steve Rogers, un humil fill de la Gran Depressió es convertirà en el Capità Amèrica, gràcies al sèrum del supersoldat. La primera aparició del Capità deixava molt clara les intencions dels seus autors ja que ens mostren al Capità colpejant amb el seu escut al dictador Adolf Hitler.

Durant la guerra el Capità Amèrica va ser el gran representant de Timely (l’embrió de Marvel) però al finalitzar aquesta arribaria el seu declivi i desaparició. Als anys 60 un Capità Amèrica descongelat s’uniria als Venjadors. En la Llegenda Viva, ja en els anys 80, Roger Stern i John Byrne li donarien  una nova autonomia, més enllà del grup dels Venjadors.
                                    
El Capità Amèrica és un heroi peculiar, fora del seu temps, que és el moment històric de la Segona Guerra Mundial. Aquesta característica fa que un cop acabada la guerra sigui difícil el seu encaix en el món dels herois. La guerra va aglutinat tot el món lliure contrari a l’Eix, però un cop vençut l’enemic comú van aparèixer noves friccions entre els antics aliats. En aquest moment la identificació tan patriòtica del Capità Amèrica va ser un problema per la universalització de l’heroi, fites més fàcils d’aconseguir per altres superhomes sense nacionalitat.  El desarrelament és l’estat idoni per als superherois.
El Capità Amèrica i Els Venjadors, per Alex Ross


dimarts, 13 de desembre del 2011

Salvador Dalí i Playboy


L’any 1974 el fotògraf Pompeo Posar va realitzar per a Playboy un reportatge fotogràfic-artístic en col·laboració amb Salvador Dalí. Les fotografies preses seguint les decisions de Dalí són avui com llavors tan iconoclastes com una gran part de la seva obra, i encaixa perfectament en la seva interpretació del sexe més voyeur que actiu. Segons Ian Gibson, Salvador Dalí era un personatge dominat en el fons del seu ésser per uns sentiments de vergonya tan profunds que pràcticament li feien la vida impossible i només els podia tolerar gràcies a l’art. Segons Gibson, Salvador Dalí tenia una relació conflictiva amb el sexe: temia el cos femení, però tampoc era homosexual. Només Gala, amb cert aspecte androgin, li va permetre superar part de les seves frustracions.



Les fotografies es van publicar el desembre de 1974. L’ànima de voyeur de Dalí es despulla en el reportatge de Playboy, en que barreja el nu femení amb referències surrealistes i objectes quotidians fora de context, en unes fotografies que sense la firma de Dalí no podrien entendre’s.





dilluns, 12 de desembre del 2011

Mercaderes del espacio

Acabo de llegar Mercaderes del espacio, una antiutopia ambientada en un món controlat per les corporacions comercials en detriment de la política. Es tracta d’una novel·la escrita per Frederik Pohl i Cyril M. Kornbluth l’any 1954.


El llibre esta narrat des de la perspectiva de Mitchell Courtenay, un publicista d’èxit que rep l’encàrrec de la seva vida quan la corporació per la que treballa el col·loca al capdavant del projecte de colonització de Venus. S’haurà d’enfrontar a l’oposició de les companyies rivals, perdrà el seu estatus social i entrarà en contacte amb els consistes, que conformen un moviment alternatiu a la situació de creixement del planeta.
Considerada per la crítica com una de les millors novel·les de ciència ficció crec que li manca una mica d’alè per estar a l’alçada d’altres antiutopies com Un Món Feliç d’Aldous Huxley. Potser el to més humorístic emmascara  alguns dels aspectes recollits són interessants reflexions al voltant del progrés humà. En una terra superpoblada (l’ombra de Malthus és allargada) l’espai és un luxe i les classes més baixes dormen a les escales dels edificis. Els  combustibles fòssils s’han substituït per la tracció humana en els desplaçaments terrestres. El president dels Estats Units és una titella decorativa que fa cas a les corporacions industrials dipositàries de l’autèntic poder. Les persones es divideixen en tres grups: dirigents, consumidors i productors, amb els pertinents avantatges i desavantatges socials. El consum és la base del sistema i cal que tota l’organització s’orienti en mantenir-lo: des del cafè modificat per crear addicció, fins els contractes i les condicions  de treball pensades per endeutar als treballadors i lligar-los amb més força a la pressió de les corporacions i per força dotar l’estructura de major solidesa.
Interessants reflexions en les que cal no emmirallar-se gaire: la realitat s’aproxima massa a la ficció.

Los Robinsones de la Tierra

Recentment ha anat a parar a les meves mans un curiós còmic amb guió de Roger Lecureux i dibuix d’Alfonso Font: Los Robinsones de la Tierra. Es tracta d’un còmic a editat per primera vegada a França a la Revista infantil Pif, destinat bàsicament a nens tal i com es desprèn de la història, bastant maniquea amb uns dolents molt dolents i uns bons molt bons. Malgrat la manca d’ambició que a vegades mostra l’argument el dibuix d’Alfonso Font és exquisit i transmet una força i un detall a una trama que podria haver estat més profunda, però que es deixa llegir.


La història narra les aventures dels axians, el bé, pacífics i pacifistes, en lluita amb els zorkians, el mal, guerrers violents, que es veuran traslladats a la Terra durant l’època dels dinosaures. Per tal de sobreviure el quartet format pels axians Rodión, Lyla i Orloz i el zorkià Tanou hauran d’abandonar les seguretats de la vida tecnològica i s’enfrontaran a multitud de perills isolats en una Terra estranya i poderosament hostil.

dimecres, 7 de desembre del 2011

El dia de la infàmia

Avui es compleixen setanta anys de l'atac japonès a Pearl Harbour, el dia de la infàmia, que va significar l’entrada dels EUA a la Segona Guerra Mundial. Aquesta és la declaració Franklin D. Roosvelt a la Cambra de Representants, demanant la declaració de guerra.

Membres del Senat, de la Cambra de Representants:

Ahir, 7 de desembre de 1941, una data que perviurà en la infàmia, els Estats Units d'Amèrica van ser sorprenent i deliberadament atacats per forces navals i aèries del Japó.
Els Estats Units estaven en pau amb aquesta nació i, a sol·licitud de Japó, estava encara en converses amb el seu Govern i el seu Emperador, buscant el manteniment de la pau en el Pacífic. Efectivament, una hora després que esquadrons aeris japonesos comencessin a bombardejar Oahu, l'ambaixador Japonès davant els Estats Units i el seu col·lega, van lliurar al Secretari d'Estat una resposta formal al recent missatge nord-americà. Mentre aquesta resposta estipulava que semblava inútil continuar les existents negociacions diplomàtiques, no contenia amenaces o possibilitat d'un cop de guerra o d'atac armat.
Quedarà registrat que la distància d'Hawaii al Japó fa obvi que l'atac va ser deliberadament planejat molts dies o fins i tot setmanes enrere. Durant l'ocurrència de l'atac, el Govern Japonès deliberadament va tenir la possibilitat d'enganyar als Estats Units amb falsos plantejaments i expressions d'esperança per a la continuació de la pau.
L'atac d'ahir a les Illes Hawaii ha causat seriós dany a les forces militars i navals nord-americanes. S'han perdut moltíssimes vides nord-americanes.
 Addicionalment, s'han constatat bucs nord-americans torpedejats en alta mar, entre Sant Francisco i Honolulu.
Ahir, el Govern Japonès també va llançar un atac contra Malàsia.
Anit, forces japoneses van atacar Hong Kong.
Anit, forces japoneses van atacar Guam.
Anit, forces japoneses van atacar les Illes Filipines.
Anit, forces japoneses van atacar les Illes Midway.

Per tant, Japó ha iniciat una extensa i sorprenent ofensiva estenent-se a tota l'àrea del Pacífic. Els fets d'ahir parlen per si mateixos. El poble dels Estats Units, ja s'ha format la seva opinió i comprèn bé les implicacions per a la pròpia vida i seguretat de la nació.

Com a Comandant en Cap de l'Exèrcit i de la Marina he ordenat que siguin preses totes les mesures per a la nostra defensa.
Sempre recordarem el caràcter de l'atac contra nosaltres. No importa quant ens pugui prendre el superar aquesta premeditada invasió, el poble nord-americà en el seu virtuós poder, vencerà i aconseguirà l'absoluta victòria.
Crec interpretar el desig del Congrés i del poble, quan asseguro que no només ens defensarem fins a l'impossible, sinó que ens assegurarem que aquesta forma de traïció mai més ens amenaci novament.

Les hostilitats existeixen. No hi ha dubte que el nostre poble, el nostre territori i els nostres interessos estan en greu perill. Amb confiança en les nostres forces armades - amb la inqüestionable determinació del nostre poble - nosaltres aconseguirem amb l’ajuda de  Déu l'inevitable triomf.

Li demano al Congrés declarar, a causa del covard atac no provocat efectuat per Japó el Diumenge 7 de Desembre,  l’estat de guerra entre els Estats Units i l'Imperi de Japó.

Franklin D. Roosevelt
La Casa Blanca, 8 de desembre de 1941


diumenge, 4 de desembre del 2011

Centauros del desierto


Centauros del Desierto (1956) és una gran pel·lícula dirigida per John Ford i protagonitzada per John Wayne. Va ser una pel·lícula de culte pels joves directors dels anys 70 com Spielberg, Coppola o Lucas. La descoberta de Luke dels seus oncles morts al primer episodi d’Star Wars està clarament inspirada en el moment en que John Wayne retorna i descobreix la seva família morta pels cheyennes i la seva casa incendiada.
Centauros del Desierto és una pel·lícula d’aventures de l’oest, però els personatge  de John Wayne està més torturat que en altres ocasions. No parla d’un passat recent,  que per força és dolorós, i els seus actes són menys maniqueus. L’acció es mou a través d’una recerca obsessiva per retrobar la seva neboda amb l’ajut del nebot adoptiu, un mestís que en ocasions li fa el contrapunt de lucidesa necessari en el seu desig de venjança.
Al fina, en un plànol magistral, quan acaba la pel·lícula el personatge de John Wayne queda al marge de la família retrobada: tots els anys destinats a la recerca no han estat per un interès propi.
Curiosament el títol original era The searchers, que en una traducció literal equivaldria als Cercadors, mentre que a la traducció en castellà es va optar per Centauros del Desierto, molt encertada. Els protagonistes són autèntics centaures del desert, animals mitològics que es passen tota l’acció a sobre dels seus cavalls resseguint el seu destí.  


dijous, 1 de desembre del 2011

El nuevo sistema-mundo, segons Ignacio Ramonet



Cuando se acaban de cumplir diez años desde los atentados del 11 de septiembre y tres años desde la quiebra del banco Lehman Brothers ¿cuáles son las características del nuevo “sistema-mundo”?
La norma actual son los seísmos. Seísmos climáticos, seísmos financieros y bursátiles, seísmos energéticos y alimentarios, seísmos comunicacionales y tecnológicos, seísmos sociales, seísmos geopolíticos como los que causan las insurrecciones de la “Primavera árabe”...
Hay una falta de visibilidad general. Acontecimientos imprevistos irrumpen con fuerza sin que nadie, o casi nadie, los vea venir. Si gobernar es prever, vivimos una evidente crisis de gobernanza. Los dirigentes actuales no consiguen prever nada. La política se revela impotente. El Estado que protegía a los ciudadanos ha dejado de existir. Hay una crisis de la democracia representativa: “No nos representan”, dicen con razón los “indignados”. La gente constata el derrumbe de la autoridad política y reclama que ésta vuelva a asumir su rol conductor de la sociedad por ser la única que dispone de la legitimidad democrática. Se insiste en la necesidad de que el poder político le ponga coto al poder económico y financiero. Otra constatación: una carencia de liderazgo político a escala internacional. Los líderes actuales no están a la altura de los desafíos.
Los países ricos (América del Norte, Europa y Japón) padecen el mayor terremoto económico-financiero desde la crisis de 1929. Por primera vez, la Unión Europea ve amenazada su cohesión y su existencia. Y el riesgo de una gran recesión económica debilita el liderazgo internacional de Norteamérica, amenazado además por el surgimiento de nuevos polos de poderío (China, la India, Brasil) a escala internacional.
En un discurso reciente, el Presidente de Estados Unidos anunció que daba por terminadas “las guerras del 11 de septiembre”, o sea las de Irak, de Afganistán y contra el “terrorismo internacional” que marcaron militarmente esta década. Barack Obama recordó que “cinco millones de Americanos han vestido el uniforme en el curso de los últimos diez años”. A pesar de lo cual no resulta evidente que Washington haya salido vencedor de esos conflictos. Las “guerras del 11 de septiembre” le costaron al presupuesto estadounidense entre 1 billón (un millón de millones)  y 2,5 billones de dólares. Carga financiera astronómica que ha tenido repercusiones en el endeudamiento de Estados Unidos y, en consecuencia, en la degradación de su situación económica.
Esas guerras han resultado pírricas. En cierta medida, finalmente, Al Qaeda se ha comportado con Washington de igual modo que Reagan lo hizo con respecto a Moscú cuando, en los años 1980, le impuso a la URSS una extenuante carrera armamentística que acabó agotando al imperio soviético y provocando su implosión. El “desclasamiento estratégico” de Estados Unidos ha empezado.

En la diplomacia internacional, la década ha confirmado la emergencia de nuevos actores y de nuevos polos de poder sobre todo en Asia y en América Latina. El mundo se “desoccidentaliza” y es cada vez más multipolar. Destaca el rol de China que aparece, en principio, como la gran potencia en ciernes del siglo XXI. Aunque la estabilidad del Imperio del Medio no está garantizada pues coexisten en su seno el capitalismo más salvaje y el comunismo más autoritario. La tensión entre esas dos fuerzas causarà, tarde o temprano, una fractura. Pero, por el momento, mientras declina el poderío de Estados Unidos, el ascenso de China se confirma. Ya es la segunda potencia económica del mundo (por delante de Japón y Alemania). Además, por la parte importante de la deuda estadouninese que posee, Pekín tiene en sus manos el destino del dólar...
El grupo de Estados gigantes reunidos en el BRICS (Brasil, Rusia, la India, China y Sudáfrica) ya no obedece automáticamente a las consignas de las grandes potencias tradicionales occidentales (Estados Unidos, Reino Unido, Francia) aunque éstas se sigan autodesignando como “comunidad internacional”. Los BRICS lo han demostrado recientemente en las crisis de Libia y de Siria oponiéndose a las decisiones de las potencias de la OTAN y en el seno de la ONU.
Decimos que hay crisis cuando, en cualquier sector, algún mecanismo deja de pronto de funcionar, empieza a ceder y acaba por romperse. Esa ruptura impide que el conjunto de la maquinaria siga funcionando. Es lo que está ocurriendo en la economía desde que estalló la crisis de las sub-primes en 2007.
Las repercusiones sociales del cataclismo económico son de una brutalidad inédita: 23 millones de parados en la Unión Europea y más de 80 millones de pobres… Los jóvenes aparecen como las víctimas principales. Por eso, de Madrid a Tel Aviv, pasando por Santiago de Chile, Atenas y Londres, una ola de indignación levanta a la juventud del mundo.
Pero las clases medias también están asustadas porque el modelo neoliberal de crecimiento las abandona al borde del camino. En Israel, una parte de ellas se unió a los jóvenes para rechazar el integrismo ultraliberal del Gobierno de Benjamín Netanyahu.
El poder financiero (los “mercados”) se ha impuesto al poder político, y eso desconcierta a los ciudadanos. La democracia no funciona. Nadie entiende la inercia de los gobiernos frente a la crisis económica. La gente exige que la política asuma su función e intervenga para enderezar los entuertos. No resulta fácil; la velocidad de la economía es hoy la del relámpago, mientras que la velocidad de la política es la del caracol. Resulta cada vez más difícil conciliar tiempo económico y tiempo político. Y también crisis globales y gobiernos nacionales.
Los mercados financieros sobrerreaccionan ante cualquier información, mientras que los organismos financieros globales (FMI, OMC, Banco Mundial, etc.) son incapaces de determinar lo que va a ocurrir. Todo esto provoca, en los ciudadanos, frustración y angustia. La crisis global produce perdedores y ganadores. Los ganadores se encuentran, esencialmente, en Asia y en los países emergentes, que no tienen una visión tan pesimista de la situación como la de los europeos. También hay muchos ganadores en el interior mismo de los países occidentales cuyas sociedades se hallan fracturadas por las desigualdades entre ricos cada vez más ricos y pobres cada vez más pobres.
En realidad, no estamos soportando una crisis, sino un haz de crisis, una suma de crisis mezcladas tan íntimamente unas con otras que no conseguimos distinguir entre causas y efectos. Porque los efectos de unas son las causas de otras, y asi hasta formar un verdadero sistema. O sea, nos enfrentamos a una crisis sistémica del mundo occidental que afecta a la tecnología, la economía, el comercio, la política, la democracia, la guerra, la geopolítica, el clima, el medio ambiente, la cultura, los valores, la familia, la educación, la juventud, etc.
Vivimos un tiempo de “rupturas estratégicas” cuyo significado no comprendemos. Hoy, Internet es el vector de la mayoría de los cambios. Casi todas las crisis recientes tienen alguna relación con las nuevas tecnologías de la comunicación y de la información. Los mercados financieros, por ejemplo, no serían tan poderosos si las órdenes de compra y venta no circulasen a la velocidad de la luz por las autopistas de la comunicación que Internet ha puesto a su disposición. Más que una tecnología, Internet es pues un actor de las crisis. Basta con recordar el rol de WikiLeaks, Facebook, Twitter en las recientes revoluciones democráticas en el mundo árabe.
Desde el punto de vista antropológico, estas crisis se están traduciendo por un aumento del miedo y del resentimiento. La gente vive en estado de ansiedad y de incertidumbre. Vuelven los grandes pánicos ante amenazas indeterminadas como pueden ser la pérdida del empleo, los choques tecnológicos, las biotecnologías, las catástrofes naturales, la inseguridad generalizada... Todo ello constituye un desafío para las democracias. Porque ese terror se transforma a veces en odio y en repudio. En varios países europeos, ese odio se dirige hoy contra el extranjero, el inmigrante, el diferente. Está subiendo el rechazo hacia todos los “otros” (musulmanes, gitanos, subsaharianos, “sin papeles”, etc.) y crecen los partidos xenófobos.
Otra grave preocupación planetaria: la crisis climática. La conciencia del peligro que representa el calentamiento general se ha extendido. Los problemas ligados al medio ambiente se están volviendo altamente estratégicos. La próxima Cumbre mundial del clima, que tendrá lugar en Rio de Janeiro en 2012, constatará que el número de grandes catástrofes naturales ha aumentado así como su carácter espectacular. El reciente accidente nuclear de Fukushima ha aterrorizado al mundo. Varios gobiernos ya han dado marcha atrás en materia de energía nuclear y apuestan ahora –en un contexto marcado por el fin próximo del petróleo– por las energías renovables.
El curso de la globalización parece como suspendido. Se habla cada vez más de desglobalización, de descrecimiento... El péndulo había ido demasiado lejos en la dirección neoliberal y ahora podría ir en la dirección contraria. Ya no es tabú hablar de proteccionismo para limitar los excesos del libre comercio, y poner fin a las deslocalizaciones y a la desindustrialización de los Estados desarrollados. Ha llegado la hora de reinventar la política y de reencantar el mundo.

Bon Nadal


El desembre de 1968 Cynthia Myers va protagonitzar la portada de Nadal de la revista Playboy. El desembre de 1966 ja s'havia realitzat una portada nadalenca, amb una model lluint guarniments de Nadal i per això Art Paul, director d'art de Playboy, va pensar que es podria intentar alguna cosa similar amb Cyntia Myers i l'arbre de Nadal. El resultat  no els va convèncer ja que els va semblar una Playmate embarassada a punt de ser electrocutada, però era massa tard per fer una altra portada. 

dimarts, 29 de novembre del 2011

José Luis Sampedro, l'ombra d'un escriptor


Avui de forma totalment merescuda ha estat concedit el Premi Nacional de les Lletres a Jose Luis Sampedro. Segons el parer del jurat José Luis Sampedro és "una referència intelectual i moral de primer ordre en l'Espanya del segle XX". Certament, al marge de la seva qualitat com a escriptor, la seva persona ha estat sempre un punt de coherència, com a professor universitari (com quan abandonà la Universitat al 1969 davant la intolerància franquista) o com a economista que ha defensat sempre una economia més humana, tan necessària ara que els fantasmes del neoliberalisme són els profetes de la salvació de la tomba que ells mateixos han cavat. Al conèixer la notícia ha afirmat que: el premi "se inserta en una vida cuyo objeto ha sido el aprendizaje de mi propia vida, como un árbol que se desarrolla a partir de una semilla" i "tenemos no solo el derecho a la vida, sino el deber de vivir esa vida, yo he tratado de averiguar quién era yo y hacerlo totalmente". Aprofitant aquesta ocasió el diari El País ha recuperat un interessant article de Babelia en que José Luis Sampedro explica com es va fer escriptor.
Cómo me hice escritor

JOSÉ LUIS SAMPEDRO 29/11/2011

YO NACÍ en Barcelona pero, con poco más de un año, mi familia se trasladó a Tánger, ciudad que en los años veinte era realmente cosmopolita, con una convivencia de culturas y religiones y una libertad de vivir que se perdió tras la guerra mundial. En mi colegio y en la calle yo convivía con amigos musulmanes e israelíes y conocía costumbres y creencias muy diferentes de las mías. De pronto, con ocho años, mis padres juzgaron conveniente enviarme a vivir a casa de un tío mío, médico en un pueblecito soriano, en tierras altas y frías.
Caí así en un mundo radicalmente opuesto al de mis primeros años. En 1925 se vivía allí casi como en la Edad Media en una casa con enorme cocina de chimenea y hogar de leña, cuadra y corral y tierras de labor. Yo vivía entre personas mayores, cariñosas pero de un mundo tradicional y estricto. Las mujeres rezaban el rosario y encendían velas especialmente benditas el día de santa Bárbara para cuando estallaban tormentas. No encontraba amigos con quien jugar; ni siquiera comprendía yo la mitad de su vocabulario rural. Me sentía profundamente solo; casi abandonado aun comprendiendo los motivos que habían inspirado la decisión de mis padres. Lo que me salvó fue el armario de un cuarto trastero donde, amontonados, encontré viejos libros y, sobre todo, muchas novelas publicadas en folletón por un periódico de principios de siglo: creo recordar que formaban una colección bajo el título La Novela de Ahora. Me sumergí prácticamente en aquellas inacabables páginas y dejé de estar solo. Los tres mosqueteros, Veinte años después y El vizconde de Bragelonne fueron seguidos por varias novelas de Paul Feval, sobre todo de la serie sobre Rocambole y El juramento de Lagardére. Recuerdo también obras de Dickens, de Wilkie Collins y otros autores, ¡hasta Los miserables, de Victor Hugo, fueron pasto de mi avidez! Supongo que muchas veces me enteraba sólo a medias y que no distinguía de calidades, pero aquellas páginas me protegieron, me salvaron: fueron el castillo donde, con tan varia profusión de personajes, me encontré en rica y fascinante compañía. En suma, durante el año largo que permanecí en aquel pueblo nació en mí el lector empedernido, el comienzo de la pasión por la literatura.
El paso decisivo hacia la escritura lo di cinco años después cuando, desde Tánger -adonde yo había regresado- mi familia vivió otro traslado, esa vez a Aranjuez, el espléndido Real Sitio de los monarcas borbónicos en la ribera del Tajo. Otro gran cambio de ambiente, desde la cosmopolita Tánger hasta una villa de urbanización dieciochesca y, sobre todo, el mundo de los palacios y los jardines, de los dioses y diosas mitológicos perpetuados en mármol entre las frondas y presidiendo las fuentes. Y yo con amigos en pandilla, empezando a fijarme en las chicas y para más suerte, haciendo a Madrid, debido a los estudios, unos viajes semanales que ampliaban mis horizontes, en el estimulante ambiente cultural de los años de la República. En Madrid debatía con mis condiscípulos, exploraba los libros de lance en la Cuesta de Moyano, acudía a actos culturales y empezaba a apreciar calidades. En la capital, por decirlo así, me acribillaban estímulos que luego, paseando por los jardines del Real Sitio, se asentaban y transformaban en mi mente. Al fin un día me ilusionó la posibilidad de crear un cuento y así fue cómo, si en la alta meseta soriana nació el lector, en Aranjuez nació definitivamente el escritor.
Pasados un par de años, quemados en la absorbente tarea utilitaria de ganar unas oposiciones y ocupar una situación estable propia, ya empecé a abrir en Santander una carpetilla con mis primeros intentos literarios. En la portada escribí "palotes" porque aquellas cuartillas equivalían para mí a los primeros trazos de pluma de los escolares, en los tiempos en que se aprendía la caligrafía.
El terremoto de la sublevación militar y la guerra sacudió mi vida, como la de todos los españoles, me añadió penalidades y experiencias nunca sospechadas, forzó mi crecimiento y muy poco después, por la temprana muerte de mi padre, me convirtió en cabeza de familia, afrontando aquella vida de penuria y represiones que fue nuestra posguerra. Pero escribir era ya para mí un imperativo ineludible y en 1940 terminé mi primera novela: La estatua de Adolfo Espejo. Cinco años después le siguió otra, La sombra de los días, pero ninguna de las dos fue publicada en su tiempo, ya que el contrato que llegué a tener a favor de la segunda no se llevó a efecto y, para entonces, ya trabajaba yo en otro proyecto que me parecía de alguna mejor calidad. Lo ultimé en 1952 y se publicó inmediatamente, por la estimulante acogida del famoso editor don Manuel Aguilar. Así nació mi Congreso en Estocolmo y, con esa obra, el ininterrumpido esfuerzo de invención que me ha traído hasta hoy y que ya se sale del tema de mis comienzos.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Cien años de soledad, cent anys d’Història

“… La historia de América Latina es también una suma de esfuerzos desmesurados e inútiles u de dramas condenados de antemano al olvido. La peste del insomnio existe también entre nosotros. Pasado el tiempo nadie reconoce por cierta la masacre de los trabajadores de la compañía bananera, se acuerda el Coronel Aureliano Buendía…[1]
“…, a pesar de que todo el mundo lo tenía por loco, José Arcadio Segundo era en aquel tiempo el habitante más lúcido de la casa. […] Enseñó al pequeño Aureliano a leer y escribir […] y le inculcó una interpretación tan personal de lo que significó para Macondo la compañía bananera, que muchos años después, cuando Aureliano se incorporaba al mundo, había de pensarse que contaba una versión alucinada, porque era radicalmente contraria a la falsa que los historiadores habían admitido, y consagrado en los textos escolares.[2]

Cien años de soledad, a contracor del que manifesta el seu autor[3], haurà de ser considerada com una de les més grans obres de la literatura del segle XX. Si més no per mi ho és. Per això vaig decidir tractar-la des d’un punt de vista històric. A primera vista vaig creure que no trauria molta informació. La il·lusió que impregna el llibre em va fer creure que estava creat a partir del no res. Però no és així: Macondo és un espai fictici cimentat a la Colòmbia que va de 1850 a 1950. Gabriel García Márquez narra les seves vivències i records a través del realisme màgic que consisteix en conjugar elements fantàstics dins d’àmbits reals aconseguint un efecte d’il·lusió. Aquest recurs que ens pot semblar una gran descoberta no és una nova invenció. Les històries de sempre (com les que li explicava l’àvia de Gabriel García Márquez a Aracataca) han tingut elements fantàstics però ara que s’imposa el racionalisme sobta trobar relats a cavall entre quelcom fantàstic i quelcom real. Quan en una composició apareixen elements màgics la cataloguem integrament com a fantàstica [4]. Cien años de soledad no és aquest cas. És una obra molt complexa (Gabriel García Márquez ha declarat que va descartar cinc mil quartilles durant la seva elaboració) que ha donat lloc a moltes i diverses interpretacions.

Segons el propi García Márquez [5] l’impuls que el portà a escriure Cien años de soledad fou donar sortida literària i integral a totes les experiències que l’havien afectat durant la infantesa. Aquesta transcorregué en una casa gran: la casa dels seus avis paterns a Arataca, llavors zona bananera. El seu avi, el coronel Ricardo Márquez Mejía, l’inicià oralment en la història recent de Colòmbia de la que havia estat protagonista, i la seva àvia li explicà històries plenes de màgia, superstició i ingenuïtat. Anys després quan tornà per vendre la casa de l’avi la companyia bananera feia temps que havia marxat deixant el poble sumit en un estat decrèpit i ruïnós. García Márquez “... debía escribir una novela en la cual sucediera todo. Y sabía que en ese suceder todo debía estar toda esa memoria de Aracataca, las fantasías, las supersticiones, las angustias... [6]“.
Alguns crítics han vist en la ficció de Cien años de soledad una paràbola de la història i la idiosincràsia particular de Colòmbia i els seus habitants i inclús de la realitat històrico-social americana i de la universal humana. Explica una història integral com la Bíblia, Les Mil i una nits, Los hombres del maíz de Asturias, o l’Orlando de Virginia Woolf. Participa de la faula, el mite i l’utopia popular i es mou per espais reals i d’altres que voregen les meravelles i els prodigis. S’estén des del concret fins a l’horitzó intemporal. Comença amb un Gènesis i finalitza amb una Apocalipsis, marcats amb presagis, anuncis, promeses i càstigs. És tant la saga d’una estirp com la del gènere humà [7].
Mario Vargas Llosa en els seus temps progressistes i d’amistat amb Gabriel García Márquez li dedicà un estudi: García Márquez: Historia de un deicidio [8]. Segons Vargas Llosa Cien años de soledad s’inscriu en la tradició dels llibres de cavalleries (admirats per ambdós autors). Macondo és un poble fantàstic com Gaula, Camelot o Hircania. Està fora del temps i de l’espai, en una època inconcreta. Pot ser qualsevol poblat de qualsevol país llatinoamericà del Carib.
Melquíades representa el paper de Merlí o dels altres mags protectors de l’heroi, en aquest cas els Aurelianos i José Arcadios que es succeeixen en el temps. La mateixa història de la lectura d’un llibre profètic escrit per Melquíades que amb cent anys d’anticipació va predir que passaria a la família Buendía, fins i tot la seva destrucció en el moment en que un Buendía aconseguís desxifrar les seves prediccions. El final del llibre és totalitzador, tancat i no obert (quan s’acaba el llibre-prediccions de Melquíades també acaba la història de la família Buendía) i rep clarament influències de Borges: “... [Macondo] la ciudad de los espejos (o de los espejismos) seria arrasada por el viento y desterrada de la memoria de los hombres en el instante en que Aureliano Babilonia acacabara de descifrar los pergaminos... [9]. Seguint l’anàlisi de Mario Vargas Llosa a Cien años de soledad aparentment hi ha i passen  moltes coses però una lectura freda de la novel·la ens revela que passen menys coses de les que sembla malgrat que passen varies vegades. Això és cert pel que fa a l’àmbit de la família Buendía. Durant cent anys, sota l’atenta mirada de Úrsula i Pilar Ternera es succeixen Aurelianos, compromesos que cerquen entre els papers de Melquíades i José Arcadios, despreocupats i esbojarrats que donen la continuïtat a la família. Sota l’aparença d’un relat tradicional, una línea recta cap endavant, en realitat es tracta d’un cercle o sistema de cercles màgics que ens fan viatjar fàcilment per distintes dimensions del temps [10]. Sempre és present l’ombra de l’incest i de la repressió sexual. Úrsula sap que quan l’incest es produeixi la seva família desapareixerà. L’incest s’associa a l’aïllament i la solitud i l’única manera de combatre’l és la comunicació. La consumació final de l’incest entre Aureliano Babilonia i Amaranta Úrsula es farà amb un sentiment mai present entre els Buendía: l’amor.

És probable que Cien años de soledad sigui l’obra contemporània sobre la que més s’ha especulat, però molts segons García Márquez “... asumen la responsabilidad de descifrar todas las adivinanzas del libro corriendo el riesgo de decir grandes tonterías... [11]. Nosaltres només intentarem fer una anàlisi parcial de Cien años de soledad tractant preferentment el context històric en el que s’ubica. El títol de l’obra és en aquest sentit tan sols orientatiu: no es tracta de cent anys exactes sinó aproximats: “... El número de años no fue nunca nada que me preocupara. Más aún: no estoy segura que la historia de Cien años de soledad dure en realidad cien años... [12].
Es poden distingir tres parts en el llibre. La primera correspon a la creació de Macondo, i arriba fins que Rebeca els porta la pesta de l’insomni. La segona part és la més històrica i en la que trobarem més referències a fets reals. S’acaba amb el diluvi. La tercera part va des del diluvi fins a la destrucció de Macondo.
La fundació de Macondo es produeix per una emigració protagonitzada per José Arcadio Buendía i Úrsula Guairán que fugen d’uns fets tràgics acompanyats dels seus amics. Fundaran una societat igualitària organitzada patriarcalment al voltant de José Arcadio Buendía. En l’època en que es degué produir (1850 aproximadament) es van dur a terme a Amèrica Llatina colonitzacions internes ja que ni espanyols ni portuguesos havien controlat el territori i la majoria encara era verge pels blancs. Tot comença a canviar quan Úrsula troba el camí cap a la civilització i arriben homes i dones nous. En aquest moment s’institucionalitza la propietat privada i els ocells són substituïts pels rellotges. Quan aparegui Rebeca portant la pesta de l’insomni, de la que només sortiran amb l’ajut de Melquíades, el canvi serà més radical. La gent quedarà sumida en una idiotesa sense passat. Suposarà l’entrada en el període històric, més pragmàtic. Melquíades passar de ser un ésser sobrenatural a ser un simple mortal. La casa dels Buendía s’amplia i comencen a establir-se diferències socials entre els antics fundadors i els nouvinguts. Des de l’exterior els seran imposats el govern i la religió que Gabriel García Márquez considera elements aliens a l’home en estat pur. La religió els portarà la malícia del pecat mortal. S’incorporaran paulatinament elements civilitzadors com el gramòfon, el ferrocarril... Macondo, que s’havia escindit de la societat tradicional en entrar en contacte amb aquest és novament absorbit. Poc després morirà Melquíades i José Ardadio Buendía quedarà absent en un dilluns perpetu. Per ell, com per l’habitació de Melquíades, no passarà el temps.
Però el temps passava i a la segona meitat del segle XIX a Colòmbia ja s’havien perfilat els partits polítics. Per una banda hi havia els conservadors que representaven al clergat i els terratinents i que ostentaven el poder. Per altra banda hi havia els liberals de tendència federalista i antieclesiàstics que aconseguiren el poder de 1863 a 1884. Al 1884, però, sota el lideratge de Gaspar Nuñez al capdavant dels conservadors i alguns liberals, el país experimentarà una reacció conservadora. Els liberals radicals encapçalats pel coronel Rafael Uribe es manifestaran en contra el 1885 protagonitzant nombrosos aixecaments que tot i acabar sempre en derrota feren d’ell un home respectat i admirat. El paral·lelisme amb el coronel Aureliano Buendía és clar i així ho ha manifestat  García Márquez: “... El Coronel Aureliano Buendía es el personaje opuesto a la imagen que yo tengo de mi abuelo [...] responde más bien a la estampa humana del General Uribe Uribe [...] tiene su misma tendencia a la austeridad... [13]”. Ambdós són joves quan ingressen en les files liberals. El coronel Uribe protagonitza aixecament durant divuit anys (1885, 1895 i 1899-1902). Les del coronel Aureliano Buendía van durar gairebé vint anys [14]. Les seves campanyes són un calc de les coronel Uribe Uribe. L’última d’aquestes, la Guerra Magna o “Guerra de los Mil Días” fou la més sagnant. Tant el coronel Aureliano Buendía com el Coronel Uribe eren conscients de la seva derrota però continuaran la guerra per aconseguir una pau honrosa que garantís els drets dels seus soldats. La campanya real i la literària acaben amb el tractat de Neerlandia. Altres elements similars són les circumstàncies que empenyeren als liberals a la guerra (frau electoral, pèrdua de drets...), la precipitació i improvisació de les seves campanyes, la vida novel·lesca dels dos coronels i el poder de convocatòria que tenien és basa per sobre dels ideals que defensen en l’atracció que produïen les seves persones. En un moment de la narració els ideals del Coronel Aureliano Buendía i els seus objectius es transformaran en una lluita per assolir el poder i la seva pròpia llibertat. Finalment el Coronel Aureliano Buendía lúcidament  desenganyat afirma que “... la única diferencia actual entre los liberales y conservadores es que los liberales van a misa de cinco y los conservadores va a misa de ocho...[15]“. En aquesta frase es condensa el veritable sentit de moltes guerres civils entre conservadors i liberals del segle XIX: no hi ha diferències importants entre els adversaris i aquestes diferències no són més que una excusa per justificar davant de l’altre l’assalt al poder. Tot plegat influirà perquè acabada les guerres la figura del Coronel Aureliano Buendía sigui trista, ensorrada, solitària i sense capacitat d’estimar, com Simón Bolívar a El General en su laberinto.
Al 1903 sota l’ intervencionisme nordamericà es produí la independència del Panamà, que responia als interessos que tenien els EUA sobre el futur canal. S’inicia un nou període, que es podria considerar colonial, amb l’aparició de les grans companyies nordamericanes en favor de les quals legislaren els governs conservadors. A Colòmbia van ser importants les companyies dedicades a l’explotació del cafè i a Aracataca, on va créixer Gabriel García Márquez, es dedicaren a l’explotació del banano. Es va produir un veritable desastre econòmic per la zona. Només se’n beneficiaran els grans propietaris i l’oligarquia que s’aliaran amb les grans companyies. El fet de basar l’economia en l’exportació d’un o pocs productes dels que ells no fixaven els preus ha portat a la llarga a la dependència i la ruïna econòmica. Les seves economies no s’han acabat de desenvolupar. El resultat ha estat que la majoria del consum intern del país és abastit per la importació i beneficia únicament els països industrialitzats (Europa i fonamentalment els EUA). A Aracataca com a Macondo es desenvoluparen grans plantacions bananeres. Estaven sota el control de la companyia nordamericana United Fruit Company, fundada el 1899. El ferrocarril arriba a Aracataca el 1906 per servir els interessos de la companyia bananera (a Macondo, al contrari arribarà per la perseverança d’Aureliano Triste). La instal·lació de la bananera produí canvis importants a Macondo: moltes persones van ser atretes per la febre del banano (la companyia aconseguí tenir 32000 treballadors). Es trasplantà a la regió una cultura diferent (la nordamericana) que no tingué cap interès per relacionar-se amb la regió i s’aïllà en gàbies d’or aixecades sobre l’explotació. Els militars passaren al servei de les bananeres i exerciren la repressió sobre el poble en benefici dels estrangers.

Fernanda del Carpio significa en aquest context la vella i caduca aristocràcia de l’interior, vinguda a menys, que encara no es resigna a abandonar els seus aires de superioritat i que així contribuí també a la ruïna de la nació. Petra Cotes, la seva rival, significa per Aureliano Segundo Buendía el mateix per als militars suposa la United Fruit: una prosperitat i abundàncies exagerades i inexplicables que es van malbaratar i que no van beneficiar en absolut el país.
Per la majoria de la gent les condicions de vida empitjoraren amb l’arribada de la companyia bananera. Al 1928 es produí una vaga [16]. L’episodi es reproduït amb molta exactitud per Gabriel García Márquez. Els treballadors volien millores salarials, campaments més higiènics, hospitals, no treballar els diumenges i cobrar en efectiu i no en vals que només servien per comprar en les botigues de la United Fruit Company (el que suposava un negoci rodó per la companyia). Davant d’aquestes peticions la companyia aconseguí demostrar que no disposava de treballadors sinó que aquests eren contractats temporalment. El govern conservador en connivència amb la bananera envià a la zona l’exèrcit nacional sota el comandament del General Carlos Cortés Vargas per restablir l’ordre. Es feren servir soldats per continuar les feines de la companyia i “... los trabajadores se echaron al monte sin más armas que sus machetes de labor y empezaron a sabotear el sabotaje... [17]“. Els obrers van ser convocats pel General Cortés Vargas que els llegí el manifest que qualificava els obrers de “cuadrilla de malhechores” i que facultava l’exèrcit per castigar-los quan convingués [18]. Acte seguit ordenà la dissolució dels obrers en cinc minuts sota l’amenaça de matar-los. Els obrers no es van dissoldre i les rafegues de metralladores compliren les ordres del General. El número de morts no es va registrar. Algunes hipòcrites fonts governamentals no mencionen cap. L’informe del General Cortés Vargas reconeix vuit, d’altres vuitanta-sis, vuit-cents, i l’ambaixador dels EUA a Colòmbia (poc sospitós de simpatitzar amb els obrers) parla de mil. Gabriel García Márquez els eleva a 3408, xifra que Jose Arcadio-Aureliano Segundo no oblidarà fins la seva mort. Tampoc cal especular sobre números pensant que un major nombre de morts implica que l’acció dels militars sigui més horrorosa. Tant horrorosa hauria estat l’acció dels militars matant a una persona com matant a cent mil. El fet d’atemptar contra la vida de la població civil desarmada per protegir els interessos d’una multinacional deixa els militars i l’oligarquia a una alçada menyspreable, com Franco o Pinochet. El fet va ser tan vergonyós, fins i tot a ulls del govern, l’oligarquia, l’exercit i la United Fruit Company. Calia amagar l’evidència. Per això, tal com novel·la Gabriel García Márquez i com testimonia Benjamín Restrepo, els morts van desaparèixer: “... en esa misma noche movieron numerosos cadáveres en camiones y los arrojaron al mar y a un zanjón previamente abierto, que en esa forma fueron enterrados también muchos heridos en vida... [19] “. Es tracta d’un precedent de la figura del desaparecido que les posteriors dictadures dels anys 70 portaran a la perfecció sota els auspicis dels EUA [20]. Jorge Eliécer Gaitán començà la seva brillant carrera com a orador denunciant aquesta matança al Congrés. Els lamentables fets de les bananeres van contribuir a la caiguda del govern conservador el 1930.
A Cien años de soledad després de la vaga la Companyia provocà el diluvi –referència bíblica- per no haver de fer front als obrers. En la realitat la United Fruit Company marxà de Colòmbia el 1941. “... Macondo [Colòmbia] fue un lugar pròspero y bien encaminados hasta que desordenó y exprimió la compañía bananera, cuyos ingenieros provocaron el diluvio como pretexto para eludir compromisos con los trabajadores... [21].
A partir d’aquest punt Cien años de soledad abandona el paral·lelisme històric tan marcat. Macondo camina cap a la destrucció literària i deixa de ser l’Aracataca de l’infantesa de Gabriel García Márquez per ser una mescla entre l’Aracataca post-bananera i la Barranquilla de la joventut de Gabriel García Márquez. A Barranquilla Gabriel García Márquez freqüentarà la Llibreria de Ramón Vinyex, exiliat català que anys després esdevindrà el savi català que “... había llegado a Macondo [...] huyendo de una de tantas guerras... [22]“. L’ambient és molt diferent: la deixadesa i l’oblit s’apoderen de tot. Com en els temps de la pesta de l’ insomni ningú no recorda la història. No ens hem d’estranyar d’aquesta construcció literària. No és fictícia. També està, per desgràcia basada en la realitat, quantes persones actualment desconeixen el passat?.
Finalment es complirà el destí tràgic de la família Buendía i Macondo que seran destruïts quan es consumi l’incest entre Amaranta Úrsula i Aureliano Babilonia tal i com havia predir Melquíades, el narrador de la novel·la, cent anys abans. I “...las estirpes condenadas a la soledad no tenian una segunda oportunidad sobre la tierra”. No és exagerat dir que al tancar aquest llibre és difícil tornar a percebre la realitat –i la realitat de la literatura- de la mateixa manera que abans; aquesta és la mida de la transcendència de Cien años de soledad [23].
Més reflexions al voltant del tema
Una interessant reflexió sobre Cien años de soledad i la Història es pot trobar en aquest enllaç:
http://vosmachetero.blogspot.com/2010/12/un-pantallazo-de-la-configuracion-del.html



[1] APULEYO MENDOZA, Plinio i GARCÍA MÁRQUEZ, Gabriel (1994): El olor de la guayaba, Barcelona, Ed. Mondadori, pàg. 94
[2] GARCÍA MÁRQUEZ, Gabriel (1961): Cien años de soledad, pàg. 264 (totes les cites es fan sobre l’edició de 1994 publicada per RBA)
[3] APULEYO MENDOZA, Plinio i GARCÍA MÁRQUEZ, Gabriel, op. cit, pàgs. 79-81; i “..., mi libro es El amor en tiempos del cólera, ese es el libro que va quedar. Cien años de soledad es un libro mítico y yo no... yo no trató de deiputarle ningún mérito pero el amor en los tiempos del cólera es un libro humano, con los pies sobre la tierra de lo que somos nosotros de verdad...”, Textos anexos a Gabriel García Márquez. La escritura embrujada, transcripció de l’entrevista completa per Yves Billon i Mauricio Martínez Cavard (2005), Madrid, Ed. Fuentetaja, pàg. 72
[4] García Márquez admet que... el encuentro con Pedro Páramo se lo debo a Álvaro Mutis, ... me dijo “ahí le dejo esa vaina pa’que aprenda”. Y efectivamente aprendí porque eso me dió un poco las claves de Cien años de soledad”. Textos anexos a Gabriel García Márquez. op. cit, pàg. 71 63.
[5] APULEYO MENDOZA, Plinio i GARCÍA MÁRQUEZ, Gabriel, op. cit, pàg. 93
[6] Textos anexos a Gabriel García Márquez. op. cit, pàg. 71
[7] OVIEDO, José Miguel (2001): Historia de la literatura hispanoamericana 4. De Borges al presente, Alianza, Madrid, pàg. 307
[8] VARGAS LLOSA, Mario (1971): García Márquez: Historia de un deicidio, Barcelona, ed. Seix Barral
[9] GARCÍA MÁRQUEZ, Gabriel, op. cit
[10] OVIEDO, José Miguel, op. cit, pàg. 309
[11] APULEYO MENDOZA, Plinio i GARCÍA MÁRQUEZ, Gabriel, op. cit, pàg. 94
[12] APULEYO MENDOZA, Plinio i GARCÍA MÁRQUEZ, Gabriel, op. cit, pàg. 94
[13] APULEYO MENDOZA, Plinio i GARCÍA MÁRQUEZ, Gabriel, op. cit, pàg. 22
[14] GARCÍA MÁRQUEZ, Gabriel, op. cit, pàg. 133
[15] GARCÍA MÁRQUEZ, Gabriel, op. cit, pàg. 196
[16] Els aspectos sindicals de la vaga es recullen a: MELEGAR BAO, Ricardo (1988): El movimiento obrero latinoamericano. Historia de una clase subalterna, Madrid
[17] GARCÍA MÁRQUEZ, Gabriel, op. Cit, pàg. 230
[18] MENA, Lucila Inés (1979): La función de la historia en Cien años de soledad, Barcelona
[19] MENA, Lucila Inés, op. cit, pàg. 79
[20] Altres testimonis d’aquesta matança són: AUSQUE MASDEU, Javier –amic de Gabriel García Márquez- (1971): Los muertos tienen sed; TOVAR MOZO, Efraín (1964): Zigzag en las bananeras; CORTÉS VARGAS, Carlos (1929): Los sucesos de las bananeras.
[21] GARCÍA MÁRQUEZ, Gabriel, op. cit, pàg. 295
[22] GARCÍA MÁRQUEZ, Gabriel, op. cit, pàg. 302
[23] OVIEDO, José Miguel, op. cit, pàg. 309