El Eternauta és la historieta argentina de ciència ficció més important, creada pel guionista Héctor Germán Oesterheld i el dibuixant Francisco Solano López. La història del Eternauta narra la invasió de la Terra per part de los “Ellos” .
La història comença amb un guionista d'historietes, el propi Oesterheld, que en un exercici de metaficció s'utilitza a si mateix com personatge. La seva participació en la història consisteix a escoltar la història que li és relatada per Juan Salvo, el Eternauta –el viatger de l’Eternitat- un home que es materialitza en el seu despatx.
Els fets que narra l’Eternauta s’inicien amb una misteriosa nevada fosforescent, que mata a la gent que entra en contacte. Juan Salvo, la seva esposa Elena, la seva filla Martita i Favalli, un professor universitari amic de Juan aconseguiran salvar-se d’aquest primer perill. Començarà la lluita per la supervivència. Per tal d’evitar els flocs mortals els protagonistes esdevindran “nous robinsons” que només podran sortir a l’exterior amb vestits totalment aïllats. No tots els supervivents afrontaran la situació de la mateixa manera i alguns fins i tot es convertiran en una amenaça per als altres. Però la nevada mortal no és un fet natural sinó que respon a la primera part d’un intent de conquesta de la terra per part de “ Los Ellos”, uns éssers que són l’odi, l’odi còsmic i que malgrat que controlen la invasió mai no apareixeran ja que actuen a través d’altres races: cascarudos, homes robots, manos i gurbos.
H. G. Oesterheld, guionista de l’Eternauta, afirmava [1]:
“ Siempre me fascinó la idea del Robinson Crusoe. Me lo regalaron siendo muy chico, debo haberlo leído más de veinte veces. El Eternauta, inicialmente, fue mi versión del Robinson. La soledad del hombre, rodeado, preso, no ya por el mar sino por la muerte. Tampoco el hombre solo de Robinson, sino el hombre con familia, con amigos. Por eso la partida de truco, por eso la pequeña familia que duerme en el chalet de Vicente López, ajena a la invasión que se viene. Ese fue el planteo. Lo demás... lo demás creció solo, como crece sola, creemos, la vida de cada día. Publicado en un semanario, El Eternauta se fue construyendo semana a semana; había, si, una idea general, pero la realidad concreta de cada entrega la modificaba constantemente. Aparecieron así situaciones y personajes que ni soñé al principio. Como el "mano" y su muerte. O como el combate en River Plate. O como Franco, el tornero, que termina siendo más héroe que ninguno de los que iniciaron la historia. Ahora que lo pienso, se me ocurre que quizá por esta falta de héroe central, El Eternauta es una de mis historias que recuerdo con más placer. El héroe verdadero de El Eternauta es un héroe colectivo, un grupo humano. Refleja así, aunque sin intención previa, mi sentir íntimo: el único héroe válido es el héroe "en grupo", nunca el héroe individual, el héroe sólo. ”
Juan Salvo, doncs, és un nou Robinson, un Robinson aïllat en el món actual i un Robinson de l’eternitat que vagarà a través del temps a la recerca de la seva llar. Però la història de l’Eternauta, a banda d’una excel·lent obra de ciència-ficció, proporciona una base immensa per a la reflexió:
- No tothom reacciona de la mateixa manera davant de les situacions extremes que manifesten el millor i el pitjor de la condició humana;
- Los ellos, els autèntics promotors de la invasió no són visibles en cap moment de la història, tal i com moltes vegades succeeix, en que els autèntics responsables dels esdeveniments es mantenen en un còmode anonimat. Desgraciadament Los Ellos de l’Argentina dels anys setanta, la dictadura militar, faran desaparèixer H. G. Oesterheld;
- El mal absolut, l’odi, Los Ellos, es contraposa a la resta de protagonistes, com los manos, que sense el control de Los Ellos no són malvats. Per tant l’odi serà l’origen de la maldat i per tant com diu Juan Salvo “... ara no és temps d’odiar; és temps de lluitar...”.
Com recentment em van dir: El Eternauta és més que un còmic, és filosofia. El Eternauta és una mirada a la vida, no una simple i entretinguda distracció.
[1] Recollit a l’edició publicada per Norma Editorial l’any 2007.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada