dissabte, 28 de gener del 2012

Halil Akdeniz

Civilitzacions d'Anatòlia, 1989

Aquests dies s'exposa al CaixaForum una petita mostra d'art turc del fons del Banc Central de Turquia. Entre les obres exposades m'ha cridat l'atenció un quadre de Halil Akdeniz, sobre la civilització d'Anatolia, que és el que presento al principi d'aquest entrada. M'ha agradat que per reflexionar sobre la civilització anatòlica Halil Akdeniz utilitzi a més de símbols un fragment d'una mira arqueològica, un element que fa pensar que una part de la cultura esta sota terra i que cal treure-la a la llum. 

Cultura, favorits, 2011


Aquesta és la informació que sobre aquest autor, per mi desconegut fins ara, es publicava en la nota de premsa de l'exposició: "A finals dels anys setanta, Halil Akdeniz (1944) va establir una relació entre el concepte d’espai i la realitat física de la tela: va evitar la il·lusió de la profunditat juxtaposant i sobreposant capes diverses del llenç i les seves superfícies al bastidor i la tela, amb la qual cosa va transformar-los en elements del discurs pictòric. Als vuitanta va donar més importància a la història d’Anatòlia i va reflexionar sobre el paper d’aquesta regió, tant pel que fa a l’entorn i la cultura com a la contaminació ambiental, la degradació i el canvi. En comptes de generar un impacte visual clar, les obres d’aquest artista són intel·lectuals i estan obertes a diverses lectures que poden enriquir-se plantejant qüestions".


Jodorowsky: el cinema i els còmics


El Cultural de El Mundo publicava la setmana passada una interessant entrevista realitzada a Alejandro Jodorovsky, escriptor i guionista de còmics tan famosos com El Incal o La Casta dels Metabarons. Em van resultar especialment interessants algunes reflexions al voltant del còmic i el cinema:

Pregunta: ¿Vacila antes sus amistades de haber tenido al gran Moebius a sus órdenes?
Resposta: Pero si es mi amiguito! Pero ni Moebius ni Manara ni tantos otros dibujantes de còmics ha estado a mis órdenes en 40 novelas gráficas. Colaborábamos. El còmic es ideal. Inventas diez mil navíos estelares sin que te cuesten millones de dólares como en el cine, un mundo de ladrones.
Pregunta: Pero usted también es cineasta y pide donaciones para su próxima película, la Danza realidad.
Resposta: Pido donaciones porque el cine es un sucio negocio que se guía por el dinero y yo no quiero que lo ganado o perdido certifique si mi película es buena o mala. 

Curioses reflexions d'una persona que va estar a punt de portar a la pantalla Dune, però certament el món del còmic permet la construcció d'imaginaris molt poderosos a partir d'una gran economia de mitjans ja que amb un bon dibuixant es pot aconseguir recrear personatges o escenaris que per al cinema seria molt més difícil. 


Una nau espacial de  La Casta de los Metabaraones, recreada per Juan Giménez

dimarts, 24 de gener del 2012

El llibre segons Jorge Luis Borges

Unes boniques paraules sobre els llibres d'un gran amant dels llibres, Jorge Luis Borges.



De los diversos instrumentos del hombre, el más asombroso es, sin duda, el libro. Los demás son extensiones de su cuerpo. El microscopio, el telescopio, son extensiones de su vista; el teléfono es extensión de la voz; luego tenemos el arado y la espada, extensiones de su brazo. Pero el libro es otra cosa: el libro es una extensión de la memoria y de la imaginación.

...

Sobre el libro han escrito de un modo tan brillante tantos escritores. Yo quiero referirme a unos pocos. Primero me referiré a Montaigne, que dedica uno de sus ensayos al libro. En ese ensayo hay una frase memorable: No hago nada sin alegría. Montaigne apunta a que el concepto de lectura obligatoria es un concepto falso. Dice que si él encuentra un pasaje difícil en un libro, lo deja; porque ve en la lectura una forma de felicidad.

Recuerdo que hace muchos años se realizó una encuesta sobre qué es la pintura. Le preguntaron a mi hermana Norah y contestó que la pintura es el arte de dar alegría con formas y colores. Yo diría que la literatura es también una forma de la alegría. Si leemos algo con dificultad, el autor ha fracasado. Por eso considero que un escritor como Joyce ha fracasado esencialmente, porque su obra requiere un esfuerzo.

Un libro no debe requerir un esfuerzo, la felicidad no debe requerir un esfuerzo. Pienso que Montaigne tiene razón. Luego enumera los autores que le gustan. Cita a Virgilio, dice preferir las Geórgicas a la Eneida; yo prefiero la Eneida, pero eso no tiene nada que ver. Montaigne habla de los libros con pasión, pero dice que aunque los libros son una felicidad, son, sin embargo, un placer lánguido.

Emerson lo contradice —es el otro gran trabajo sobre los libros que existe—. En esa conferencia, Emerson dice que una biblioteca es una especie de gabinete mágico. En ese gabinete están encantados los mejores espíritus de la humanidad, pero esperan nuestra palabra para salir de su mudez. Tenemos que abrir el libro, entonces ellos despiertan. Dice que podemos contar con la compañía de los mejores hombres que la humanidad ha producido, pero que no los buscamos y preferimos leer comentarios, críticas y no vamos a lo que ellos dicen.


... 

Emerson coincide con Montaigne en el hecho de que debemos leer únicamente lo que nos agrada, que un libro tiene que ser una forma de felicidad. Le debemos tanto a las letras. Yo he tratado más de releer que de leer, creo que releer es más importante que leer, salvo que para releer se necesita haber leído. Yo tengo ese culto del libro. Puedo decirlo de un modo que puede parecer patético y no quiero que sea patético; quiero que sea como una confidencia que les realizo a cada uno de ustedes; no a todos, pero sí a cada uno, porque todos es una abstracción y cada uno es verdadero. 

Yo sigo jugando a no ser ciego, yo sigo comprando libros, yo sigo llenando mi casa de libros. Los otros días me regalaron una edición del año 1966 de la Enciclopedia de Brokhause. Yo sentí la presencia de ese libro en mi casa, la sentí como una suerte de felicidad. Ahí estaban los veintitantos volúmenes con una letra gótica que no puedo leer, con los mapas y grabados que no puedo ver; y sin embargo, el libro estaba ahí. Yo sentía como una gravitación amistosa del libro. Pienso que el libro es una de las posibilidades de felicidad que tenemos los hombres. 

Se habla de la desaparición del libro; yo creo que es imposible. Se dirá qué diferencia puede haber entre un libro y un periódico o un disco. La diferencia es que un periódico se lee para el olvido, un disco se oye asimismo para el olvido, es algo mecánico y por lo tanto frívolo. Un libro se lee para la memoria. 


... 

Heráclito dijo (lo he repetido demasiadas veces) que nadie baja dos veces al mismo río. Nadie baja dos veces al mismo río porque las aguas cambian, pero lo más terrible es que nosotros somos no menos fluidos que el río. Cada vez que leemos un libro, el libro ha cambiado, la connotación de las palabras es otra. Además, los libros están cargados de pasado. 


...

Si leemos un libro antiguo es como si leyéramos todo el tiempo que ha transcurrido desde el día en que fue escrito y nosotros. Por eso conviene mantener el culto del libro. El libro puede estar lleno de erratas, podemos no estar de acuerdo con las opiniones del autor, pero todavía conserva algo sagrado, algo divino, no con respeto superticioso, pero sí con el deseo de encontrar felicidad, de encontrar sabiduría. 

Eso es lo que quería decirles hoy. 



Jorge Luis Borges, Borges oral. Alianza Editorial.

El text sencer es pot trobar a:
http://emastromatteo.wordpress.com/2008/10/11/el-libro-por-jorge-luis-borges/


Qüestió de corbes: les noies Playboy i els cicles econòmics


Terry F. Pettijohn i Brian Jungeberg, del Mercyhurst College de Pennsylvania, van presentar a la trobada anual de la Societat Americana de Psicologia de l'any 2003, un estudi que relaciona les característiques de les “conilletes” que apareixen a les portades de la revista Playboy amb els cicles econòmics. Sens dubte es tracta d'un estudi que haurà exigit un gran esforç per aconseguir resultats satisfactoris. 



Tots dos van estudiar les noies aparegudes entre 1960 i 2000 i han observat que en moments difícils els homes prefereixen les dones amb aire fort, en plena maduresa, altes i de pit exuberant. En canvi, quan l’economia marxa, les preferències solen dirigir-se cap a figures més indefenses, més joves i primes. Segons Pettijohn, “volem gaudir quan l’economia va bé i algú que tingui cura de nosaltres en els moments més difícils”. 

Pot semblar una coincidencia però en els anys del boom econòmic es va escollir la Playmate més jove de la historia (Donna Michelle només tenia divuit anys al 1964) i la més prima, June Cochram. 



En canvi al 1993, quan l’economia mundial estava en crisi (per la pujada de preus després de la Primera Guerra del Golf) va ser escollida Playmate de l’any l’exuberant Anne Nicole Smith. 



La teoria segueix una línia elaborada per primera vegada per Abraham Tesser, de la Universitat de Geòrgia, que el 1998 va mostrar, a la revista  Psychology Today, que sota condicions econòmiques crítiques les audiències prefereixen actrius amb ulls petits, d’aparença madura i amb pòmuls pronunciats. 

diumenge, 22 de gener del 2012

La volta al món en vuitanta dies: elogi de l’Imperi i la Industrialització




Jules Verne va publicar  entre el 6 de novembre i el 22 de desembre de 1872  La volta al món en vuitanta dies, per entregues en el diari Le Temps. La història va ser un èxit rotund i va aparèixer en format de llibre al 1873. Des de la seva publicació la novel·la ha gaudit de molta popularitat i s’han realitzat nombroses adaptacions en diversos formats, des de la literatura juvenil; la historieta; el cinema: amb dos pel·lícules bastant correctes, en la primera David Niven interpreta el paper de Phileas Fogg i la segona està protagonitzada per Pierce Brosnan; o els dibuixos animats, amb la increïble Volta al món de Willy Fog, realitzada per BRB.


La història

El dimecres 2 d’octubre de 1872, Phileas Fogg, un gentleman singular i enigmàtic de Londres, escrupolós i ordenat en excés, contracta un majordom just abans de sortir cap a la seva cita diària al Reform Club de la ciutat, on comparteix tertúlia i lectures amb homes de la seva classe i distinció. El nou majordom, un francès que té per sobrenom Passepartout, extravertit i de vida sempre canviant i atzarosa, sembla encantat amb les perspectives de feina fixa i estable, i amb la personalitat del seu nou amo. Durant la tertúlia d’aquella tarda al club, Phileas Fogg debat amb els seus col·legues el cas del robatori de cinquanta mil lliures que un parell de dies enrere havia comès un desconegut al Banc d’Anglaterra. Tot comentant les possibilitats d’èxit de la fugida del lladre, un dels contertulians llegeix un article publicat en el diari Morning Chronicle que sosté que, amb els nous mitjans de transport, es pot fer la volta al món en 80 dies. Fogg, defensor de les tesis del diari, proposa verificar-ho i es juga vint mil lliures que farà la volta al món en 80 dies. Els membres del club accepten l’aposta; s’enllesteixen els papers pertinents i Phileas Fogg surt de pressa cap a casa per anunciar al seu nou majordom que prepari una bossa amb roba: en deu minuts surten de la ciutat per fer la volta al món.




La partida de Fogg es fa immediatament popular i sorgeix la hipòtesi que l’intrèpid viatger potser no ho és tant, sinó que es tracta del lladre del banc, la fita del qual seria escapar amb els diners robats. La policia decideix enviar un inspector rere les seves passes, el detectiu Fix, perquè el detingui a Suez, primera escala important del seu trajecte contra rellotge. Per un motiu o un altre, el detectiu no aconsegueix lliurar mai a Fogg l’ordre de detenció i captura cursada pel Govern britànic i enviada a les diferents oficines que Anglaterra té a les seves colònies a l’Àfrica i l’Àsia. Seguint, doncs, les passes de Fogg i el seu servent, Fix realitza el mateix viatge que els seus perseguits i entaula amistat amb en Passepartout, que sospita que el detectiu és un membre secret del Reform Club que testimonia les diferents etapes del trajecte.


Infinitat d’anècdotes succeeixen als protagonistes de la gesta, que van canviant de mitjà de transport més sovint del que voldrien, el que representa una despesa extraordinària per a l’extravagant Phileas Fogg. Mentre travessen una regió de l’Índia, són testimonis de l’intent de sacrifici d’una dona, en honor de la deessa Kali, a mans d’un grup de bramans. Disfressat d’ànima en pena, Passepartout és capaç d’alliberar-la i emportar-se-la lluny del perill que l’aguaita. Des d’aleshores, la bella senyora Aouda els acompanyarà. A Hong Kong, el servent irresponsable, vençut per la perspicàcia del detectiu Fix, que no sap què fer per aturar el viatger sospitós, s’emborratxa i perd el sentit després d’una inhalació d’opi, la qual cosa provoca la separació i pèrdua dels seus companys de viatge, als quals no retroba fins a Yokohama, al Japó, mentre treballa en un circ fent de malabarista-pallasso i és reconegut pel seu amo. A San Francisco, ja al continent americà, presencien un míting de dos candidats enfrontats en unes eleccions i que acaba en batalla campal, de la qual en Fix surt especialment malparat. A un dels violents, a qui en Fogg havia promès desafiar si es tornaven a veure, el retroben al Pacific Rail. Quan el duel entre Fogg i Stamp W. Proctor és a punt de començar dins mateix del vagó, uns indis sioux proveïts de fusells assalten el tren i posen en perill les vides de tots els passatgers. Passepartout torna a mostrar els seus dots acrobàtics i, arrossegant-se sota els vagons en marxa, aconsegueix desenganxar la locomotora i aturar els vagons davant d’un fort militar, on els auxilien.


L’aventura encara no està acabada, ja que els indis, abans de fugir, s’emporten presoners, entre ells en Passepartout. Phileas Fogg renuncia a continuar el viatge sense el seu servent i va a rescatar-lo. Un trineu a veles; un steamer amb buc de ferro i la resta de fusta, que aniran cremant progressivament; trens, i unes hores de reclusió a la presó d’Irlanda seran encara necessaris en una cursa que, aparentment, finalitza sense èxit: arriben a Londres cinc minuts després de l’hora convinguda, i Phileas Fogg perd l’aposta i es retira a casa seva, fracassat i arruïnat després de la gran quantitat de lliures que ha gastat intentant la gesta. L’endemà, la senyora Aouda confessa el seu amor al senyor Fogg i ell decideix proposar-li matrimoni. Mentre el servent va a concertar una cita amb el reverend que els ha de casar, descobreix que s’han errat en els comptes i han arribat a la meta un dia abans: a mesura que avançaven cap a l’est, guanyaven minuts, i en fer la volta sencera de 360 graus havien guanyat vint-i-quatre hores! Escrupolós i metòdic com sempre, Phileas Fogg arriba al Reform Club a l’hora pactada, vuitanta dies després de la seva partida. No només guanya l’aposta de vint mil lliures, sinó que s’endu al mateix temps l’amor sincer de la seva estimada.



Comentari

Jules Verne va mostrar durant la major part de la seva obra un marcat sentit chauvinista. Per això molts dels antagonistes dels seus llibres són en moltes ocasions britànics, mentre que els protagonistes són francesos. Per això és curiós que el protagonista de La volta al món sigui britànic, malgrat el contrapunt secundari del criat francès Passepartout. El canvi de papers és un encert ja que la història s’entén millor protagonitzada per Phileas Fog, un flemàtic cavaller britànic, que a través de l’Imperi Britànic, el gran imperi del segle XIX, travessarà el planeta en només vuitanta dies gràcies als avenços del transport que ha portat la Revolució Industrial: el ferrocarril, el vaixell a vapor... permetran reduir la distància del planeta. Després de la Revolució dels Transports la Terra serà més petita i amb els imperis estarà al servei dels europeus. La volta al món doncs és un elogi de l’Imperi i la industrialització del segle XIX que semblava que permetria el progrés de la humanitat. Una visió optimista d’un món on les millores semblaven que no acabarien mai. 

El tambor de detergent

Quan era petit el detergent per a la rentadora era en pols i es venia en uns grans tambors, amb una nansa de plàstic. Colon, Ariel, Dash, Luzil... eren algunes de les marques.  Quan s’acostava l’estiu les marques més atrevides substituïen la tapa per un plat per llençar.   Malgrat que no existia la consciència del reciclatge no s’acostumaven a llençar un cop buits, amb un parell tenies una autèntica bateria  i en el millor dels casos es convertien en un autèntic cofre dels tresors  on els nens guardàvem les joguines. Peces del tente, clicks del playmobil, airgamboys, o l’exin castillos  trobaven lloc en la capsa cilíndrica. Quan volies jugar hi havia dos alternatives, o regirar i regirar fins trobar el que buscaves o bolcar el tambor i escampar pel terra totes les joguines. Per això quan jugaves t’acompanyava una olor de neteja i cartró.


Després algú va tenir la idea de reduir la mida del tambor de detergent, i segurament les mares ho van agrair, però el substitut ja no servia per guardar res. Suposo que tots ho vam intentar, decebuts i no vam comprendre la necessitat del canvi tot i l’alegria de les nostres mares que veiem amb il·lusió com pesava menys la neteja de la roba.

Ara el detergent de les rentadores en pols s’utilitza molt poc i el detergent líquid li ha guanyat la partida. Els envasos es fan pensant en llençar-los i per guardar les joguines hem de comprar contenidors, però les joguines no oloren a net. 

dimarts, 17 de gener del 2012

Herois de l'Antàrtida

El 17 de gener de 1912 arribava al Pol Sud l’expedició britànica de Robert Falcon Scott. A més del capità Scott l’expedició estava formada per Oates, Evans, Bowers i Wilson. Massa tard, un mes abans havia arribat l’expedició noruega encapçalada per Roald Amundsen.  Totes dues expedicions són un exemple clar de l’esperit de superació de l’ésser humà: tres mil quilòmetres a peu, vents huracanats i temperatures entre 30 i 50 sota zero, sense ajuda exterior. Una aventura èpica i absurda, el Pol Sud era i és un món buit i la seva conquesta no aportava res a la ciència ni al coneixement. Només prestigi, però de res no serveix el prestigi de les nacions: ni salva vides ni millora el món. 


En principi Roal Amundsen no tenia com objectiu arribar al Pol Sud sinó que pretenia arribar al Pol Nord, però els americans Robert Peary i Frederick Cook es van avançar.  Va començar una cursa oficiosa entre els noruecs i els britànics per ser els primers en arribar a la darrera frontera del planeta. Els noruecs, millor preparats, equipats amb trineus arrossegats per gossos, s’avançaren als britànics, que en el seu equip també disposaven de trineus motoritzats que ben aviat es van espatllar. Una part important de l’exit de l’expedició d’Amundsen rau en l’aprenentatge dels esquimals que havien aconseguit una adaptació al medi amb un equip reduït. Per contra els britànics des d’una perspectiva més eurocèntrica van afrontar el desafiament amb una mentalitat colonialista, acostumada a doblegar la natura amb l’utilització dels avenços tècnics. Malgrat els errors de planificació Scott es mostra com una persona més lleial i més humana amb els companys que no pas Amundsen, molt més ambiciós. En un moment de l’expedició, quan dos gossos van caure a una esquerda Scott va decidir salvar-los a qualsevol, però per no posar en perill la vida de cap dels seus companys va baixar ell mateix lliga a una corda al fons negre i tètric de la glacera. 



Derrotats, en el viatge de tornada, els cincs membres de l’expedició moririen. Atrapats en una terrible tempesta de neu els supervivents van quedar tancats en la seva tenda de campanya, congelats i afamats, a només 18 quilòmetres del dipòsit d’aliments més propers. L’ultima entrada en el diari d’Scott està datada el 29 de març.

Els seus cadàvers es van trobar al novembre de 1912. Glòria eterna als herois de l’Antartida.

Ens aferrem fins al final, però ens debilitem, i per suposat el final no pot estar lluny // És una llàstima, però no crec que pugui escriure més // R. Scott // Darrera anotació: Déu, cuida de la nostra gent
Els seus cadàvers es van trobar al novembre de 1912. Glòria eterna als herois de l’Antartida. 

dilluns, 16 de gener del 2012

El record i l’oblit. La mort no ens fa millors

Ahir va morir  Manuel Fraga Iribarne, protagonista important de la Història recent d’Espanya. És una mort que com totes les morts porta dolor perquè tothom deixa al darrera gent que se l’estima, i per tant des del punt de vista personal és un fet trist. Però Manuel Fraga és més que aquesta persona, és un actor de la Història.  La notícia s’ha tractat de forma bastant elegíaca i manipulada. Molts mitjans de comunicació han parlat de Manuel Fraga com un líder fonamental de la transició (així ens ha anat). La transició espanyola modèlica que ens han venut és un mite, que es sosté en la deformació del passat i en l’oblit. La dictadura mai no ha estat jutjada ni condemnada, aquest és el punt de partida de l’estat espanyol actual. Es parla de Fraga de pare de la Constitució, aquesta Constitució que avui més que llei de consens és llei de mínims, una Constitució que va ser el compromís màxim arrencat a l’Antic Règim Franquista, una Constitució aprovada el segle passat, però que no pot ser qüestionada, ni objecte de reflexió ni de reforma. A Fraga se li reconeixen seixanta anys de servei públic, posant al mateix nivell en el còmput els anys de la dictadura i els de la democràcia. Finalment  l’actual president del govern, que d’altres temes no parla però ahir va trencar el seu silenci, el qualifica com un apassionat per la llibertat. S’ha obviat de forma conscient aprofundir en temes com les seves autoritàries opinions,  la participació activa en governs que van fer de la repressió l’estat habitual, i el fet que mai no rectifiques cap de les seves accions durant la dictadura.  Aquesta línia editorial, tan poc objectiva va ser una tònica general en una gran part dels mitjans de comunicació.  


La mort no és la revenja de la vida i no pot ser l'ocasió per profanar les tombes, però tampoc ens converteix en millors persones, ni esborra els errors, la mort no pot ser l’excusa per reescriure la Història.  


Alguns contemplaven amb satisfacció Baltasar Garzón portant a judici als responsables de les dictadures xilena i argentina quan la Constitució Espanyola blindava els crims comesos per la dictadura espanyola. Hipòcritament som molt crítics quan els oblits es produeixen respecte a altres països o altres ideologies. Si a Alemanya algú obviés condemnar el nazisme tothom s’horroritzaria. Jo també estic d’acord amb el punt de vista que sosté que aquesta és una etapa nefasta de la història d’Europa i també crec que no es pot oblidar aquest període històric, ni es pot maquillar, ni s’ha de reinterpretar per justificar-lo. Però, no és el mateix que s’ha fet a l’estat espanyol amb el franquisme?, no és el mateix que van fer ahir els mitjans de comunicació quan van passar de puntetes pel passat compromès de Fraga amb la dictadura?. Per què ens escandalitzem doncs quan en altres països es deformen els records de la mateixa manera que s’ha fet aquí de forma continuada?

dimarts, 10 de gener del 2012

Per molts anys Tintín



Avui fa vuitanta-tres anys que va nèixer Tintín, l'intrèpid reporter que de la mà d'Hergè va revolucionar el còmic i va posar les bases de la línia clara. Va ser el 10 de gener a les pàgines de Le Petit Vingtième, suplement infantil del diari belga Le Vingtième Siècle (El segle XX), un diari catòlic dirigit per l'abat Norbert Wallez. La primera aventura de Tintín el va portar a la Rússia Revolucionària amb l'encàrrec de l'abat Norbert Wallez de denúnciar la Unió Soviètica. Vint-i-quatre àlbums desprès Tintín serà un personatge totalment diferent d'aquell reporter que viatjava al país dels soviets, haurà recorregut gairebé tot el planeta, pels cinc continents i el fons del mar, haurà arribat a la Lluna, i al cors de milions de lectors. 

La primera planxa on va aparèixer Tintín




dilluns, 9 de gener del 2012

Els clicks al Museu Arqueològic

Avui he visitat l'exposició dels clicks de playmobil que aquests Nadals han arribat la MAC. M'ha encantat i a la Núria i l'Àlex també.

Poblat iber
Vaixell fenici arribant a un port iber
Soldats romans fent la Tortuga
Legions romanes




dimarts, 3 de gener del 2012

L’espasa de Darth Vader

El dia 1 de gener de 2012 va morir Bob Anderson, mestre d'armes de moltes de les millors pel·lícules d'aventures de la història del cinema. Bob Anderson va ser el responsable, entre d’altres, de les coreografies d’espases de El Senyor dels anells, de l’exquisida La princesa promesa (inoblidable Iñigo Montoya), Alatriste (el seu darrer treball), però sobretot serà recordat perquè va supervisar les lluites de sabres de llum a la trilogia original d’Star Wars.

Mark Hamill i Bob Anderson preparant una escena
Davant de la complexitat de la lluita fratricida entre Luke Skywalker i Darth Vader, Bob Anderson no es va limitar només a supervisar i pautar l’escena sinó que també va fer el paper de Vader en els dos enfrontaments contra Luke. Així Bob Anderson estava al final del sabre vermell de Lord Vader en l’Imperi Contraataca i en el Retorn del Jedi. S'ha apagat l'espasa de llum. Descansi en pau la mà que empunyava el sabre de Darth Vader, i que la Força l'acompanyi, sempre. 

Mark Hamill i Bob Anderson a l'Imperi Contraataca