Una altra volta torna a girar el Tour

Com cada any per aquestes dates i per anunciar-nos l'arribada de l'estiu torna el Tour. 

Sam Pezzo, de Vittorio Giardino

Sam Pezzo, creat per Vittorio Giardino el 1979, és la primera obra que li va proporcionar rellevància al seu autor. Vittorio Giardino es va inspirar en la novel·la negra per crear-lo. Sam Pezzo és un detectiu privat que, des de  les primeres làmines es trobarà immers en els baixos fons de la Itàlia dels setanta i vuitanta. De tornada de tot, una mica cínic, Sam Pezzo es belluga entre la fauna nocturna i menys recomanable de Bolònia. Els protagonistes estan descrits amb tot luxe de detalls. Caricaturesc en els primers episodis, el tractament gràfic de Sam Pezzo evolucionarà ràpidament per fer-se més clar.

Giardino crea un detectiu llatí, amb vocació de cràpula, però vestit amb elegància, amb el cabell ben tallat i ben calçat. Així Pezzo es una espècie de Bogart fora de context (tot i que amb el seu bigoti recorda també al futur Magnum), que es cobreix el cap amb un barret de feltre i que s’enfronta a gàngsters vestits a la moda dels anys 20, i els rètols dels carrers alternen l’italià i l’anglès. Aquests petits problemes argumentals no desmereixen l’obra, que es veu afavorida per una bona atmosfera de novel·la de detectius, plena de sospitoses i belles dones que contínuament li provoquen problemes, amb uns dibuixos que combinen perfectament el blanc i el negre.

Sam Pezzo és important en la seva carrera de Giardino ja que li permet desenvolupar la pròpia línia clara més realista que la de l’escola de Brusel·les, i que amb posterioritat explotarà amb altres creacions com Max Fridman. 

Ich bin ein Berliner

«Ich bin ein Berliner» (en alemany, «Jo sóc un berlinès») és una citació cèlebre del discurs del president americà John Fitgerald Kennedy en la seva visita a Berlín Occidental el 26 de juny de 1963. Aquest discurs és considerat com un dels millors de Kennedy, i com un moment destacable de la Guerra Freda. Des del balcó de l'ajuntament, Kennedy digué :

Fa 2.000 anys, la frase més gloriosa era civius romanus sum  (Sóc ciutadà romà). Avui, al món de la llibertat, la frase més gloriosa és "Ich bin ein Berliner"… Tots els homes lliures, sigui quin sigui l'indret on viuen, són ciutadans de Berlín, i, en tant que home lliure, estic orgullós de les paraules: "Ich bin ein Berliner!"

Els herois van al psicoanalista

Supersonic Man: Que la fuerza de las Galaxias sea contigo

La recent estrena de Superman: Man of Steel, m’ha fer veure una peculiar versió espanyola del cinema de superherois: Supersonic Man. La pel·lícula de Juan Piquer Simón, de 1979, es va estrenar just un any després del Superman de Richard Donner i Christopher Reeve, i la veritat si avui es visiona és només des de l’humor davant d’un producte ple de desencerts i nyaps, tot i que en el seu moment va funcionar a rebuf de l’èxit de Superman (estrenant-se en molts països). Fins i tot va tenir el seu còmic.

Supersonic Man és un alienígena enviat a la Terra per impedir que la destrucció d’aquesta a càrrec dels nous descobriments científics. Supersonic (que en realitat es diu Kronos) té dues personalitats, la d’un home normal, ornamentat amb un bigoti de latin lover (i que recorda lleugerament a Toni Stark d'Iron Man), que es converteix en Supersonic gràcies a un rellotge i la invocació: Que la fuerza de las galaxias sea conmigo (feia dos anys que s’havia estrenat Star Wars). Un cop convertit en Supersonic és capaç de multitud de proeses, des d’aixecar  tractors de cartró pedra a convertir les armes del enemics en plàtans. La pel·lícula també disposa d’un dolent dolentíssim i sobreactuadíssim, un científic segrestat (interpretat per “John” Caffarel, el mismíssim professor Poopsnagle), una noia constantment en perill, i fins i tot un robot amb menys moviment que un playmobil, i amb una tostadora al cap.

Vista des d’avui sembla difícil entendre el valor que van tenir els seus autors per fer un producte tan cutre, farcit de despropòsits, que ara només provoca hilaritat i vergonya. Però si no es busca cinema autèntic i es pensa que assistim a una broma fins i tot pot ser divertit. 

Segmentos, de Richard Malka i Juan Giménez

Lexípolis és la primera entrega de Segmentos, un còmic amb guió de Richard Malka i pinzells de Juan Giménez. La història, que promet ser interessant, es situa en el segle XXIX, en un univers controlat per set guies immortals que han segmentat l’univers en set zones dedicades a una funció única: ordre, guerra, plaer, comerç, espiritualitat, creativitat i treball. Un test psicològic practicat als nens als set anys determina a quin segment s’assignarà cada persona quan arribin a l’edat adulta. Però l’espècie humana corre perill, perquè misteriosament en cadascun dels sectors la natalitat està disminuint de forma alarmant.

Amb un dibuix increïble Juan Giménez ens torna a il·lustrar un món fantàstic, que ens recorda al treball que ja va fer amb el Metabaró. Esperem que les entregues de Segmentos continuïn a bon ritme.