diumenge, 31 d’agost del 2014

S'acaben les rebaixes!!!


S'acaba l'agost i s'acaben les rebaixes!!! serà també la fi del món?

dissabte, 30 d’agost del 2014

Els Víkings al Museu Marítim: Més enllà de la llegenda



El Museu Marítim de Barcelona presenta l’exposició Víkings. Més enllà de la llegenda, produïda conjuntament per l'Statens Historiska Museet d'Estocolm i Museumspartner. La mostra ens relata com aquest poble d’Homes del Nord es relacionava amb altres comunitats i cultures europees, el simbolisme dels seus vaixells i també la seva extraordinària i magnífica artesania.



Els continguts científics de l’exposició s’articulen a partir de 400 objectes originals procedents del Statens Historiska Museet que han estat exposats tan sols en ocasions excepcionals fora del territori escandinau. L’exposició està estructurada en vuit àmbits que ens ofereixen una acurada i profunda visió sobre els diversos aspectes de la seva cultura: la seva vida quotidiana, els rituals i les creences, la mitologia, l’artesania i el seu significat, les seves embarcacions… 

La mostra també compta amb nombrosos elements interactius i produccions multimèdia. Aquests continguts multimèdia permeten, per exemple, jugar al Hnefatafl, conegut a vegades com els "escacs víkings" però on els adversaris no tenen el mateix objectiu ni la mateixa disposició de formes: uns ataquen i els altres defensen. Molt divertit. 



El mar i els rius d’Europa van ser els aliats de les flotes de vaixells víkings entre els segles IX i XII dC. Aquests Homes del Nord van travessar Europa des de les terres fredes del nord fins a la càlides costes de la Mediterrània. Primer van expandir-se per les costes de la Bàltica i de la mar del Nord, després van baixar fins a Escòcia, Anglaterra i Normandia. Més tard van afrontar les grans distàncies i les incursions cap al Sud d’Europa i també cap a l’interior del continent asiàtic arribant fins i tot a la llunyana i freda Groenlàndia.



Sabem realment poc del poble que anomenen Víkings. Eren els víkings un poble de guerrers, saquejadors, exploradors, comerciants o agricultors? Més enllà del mite i la llegenda, que en sabem realment d’ells?. Els últims descobriments arqueològics ofereixen una nova perspectiva en l’anàlisi de l'Època dels Víkings. La idea popular dels Víkings –saquejadors ferotges de cascs amb banyes- s’ha substituït per una imatge molt més complexa. Fa més de mil anys que la cultura vikinga es va anar desenvolupant i expandint i el que avui coneixem com l’Època dels Víkings correspon a un període mític dels pobles escandinaus que se situa cronològicament entre els anys 750 i 1100 dC, i que està documentat científicament en quatre continents.

Les poblacions establertes a Escandinàvia en l’Època dels Víkings no eren un grup unificat de persones, malgrat que moltes fonts escrites s’hi refereixen com a “normands” o “Norse”. També, segons els diversos especialistes, s’utilitzaven termes com “pagans”, “bàrbars” o “gent del nord”. El fet d’utilitzar la paraula “Víking” per descriure tota la cultura escandinava és una invenció de l’era moderna



L’exposició és una interessant proposta per gaudir en el marc incomparable que són les Drassanes de Barcelona. Les peces mostrades, algunes d’una gran bellesa són molt interessants i ens permeten conèixer millor aquesta interessant civilització. Destaquen el treball del metall d’aquests pobles, que van saber aprofitar l’abundància i qualitat del seu ferro, l’orfebreria fina, i la construcció naval, base de la seva expansió.



Pel que fa a la construcció naval hi ha dues restitucions especialment interessants. Una és la reconstrucció d’un petit vaixell víking (dels més modestos) que s’ha situat fora de l’exposició i és visible des dels arcs del carrer. Comparteix nau amb la galera de Lepant i això la fa semblar encara més petita. L’altre exercici interessant és mostrar les restes de claus de ferro, que en ocasions és l’únic que es troba en les excavacions arqueològiques, en la disposició que tenien en l’estructura del vaixell.




Una exposició molt recomanable. Llàstima que no hagi generat un catàleg que augmentes l’escassa bibliografia que sobre els víkings s’ha publicat en català. La mostra dura fins al 28 de setembre i cal aprofitar per visitar-la. 

És Mary Poppins un Senyor del Temps?


Veient aquesta imatge i repassant les habilitats que demostrava Mary Poppins és lògic pensar que potser la famosa mainadera era un Senyor del Temps. És una possibilitat que no cal descartar completament. 

divendres, 29 d’agost del 2014

Star Wars Rebels

Imatges de la producció de la sèrie d'animació Star Wars Rebels. Imitant l'estil del gran Ralph McQuarrie, l'autor dels dissenys originals d'Star Wars. 



dimecres, 27 d’agost del 2014

Supercalifragilístic aniversari: Mary Poppins (la pel·lícula) fa cinquanta anys


Aquests dies, la que possiblement ha estat la mainadera més famosa de Hollywood, celebra 50 anys. Mary Poppins, guanyadora de cinc premis Oscar, es va estrenar ara fa cinc dècades, el 27 d’agost de 1964. No només va ser la pel·lícula més taquillera l'any sinó que a més va ser pionera en l'ús dels croma -els fons blaus o verds que actualment són d'ús comú al cinema d'efectes especials- per barrejar imatges reals i dibuixos animats. 

L'actriu que interpreta Mary Poppins, Julie Andrews, va guanyar el seu primer i únic Oscar per la seva actuació d'una mainadera que transforma el món de dos nens criats per un pare desatent en un passeig de música i color. Precisament la música és un dels elements del film que han perdurat a través dels anys, amb composicions com la guanyadora del premi de l'Acadèmia "Chim Chim Cher-ee" o la cèlebre"Supercalifragilisticexpialidocious". Aquesta cançó, com tota la resta de les que apareixen a la pel·lícula, són obra dels germans Sherman, Richard i Robert, que van aconseguir dos Oscars pel seu treball en aquest film. 

"Mary Poppins" està inspirada en una sèrie de llibres de Pamela Lyndon Travers. De fet, el camí per aconseguir que la història de la mainadera es portés a la gran pantalla va fer suar Walt Disney, perquè l'escriptora anava refusant totes les propostes d'adaptació que se li presentaven.



dimarts, 26 d’agost del 2014

Julio Cortázar


Avui celebrem els cent anys de la mort de Julio Cortázar (Brussel·les, 26 d’agost de 1914 - París, 12 de febrer de 1984), sens dubte una de les figures més destacades de la literatura sud-americana del segle XX. Malgrat haver nascut i mort al continent europeu, Cortázar és una figura íntimament lligada a l’Argentina dels canvis de règim (la seva família s’instal·là en un suburbi de Buenos Aires al finalitzar la Primera Guerra Mundial) i a la política anti-feixista de Sud-Amèrica (arrel de l’exili a França vinculat a la dictadura de Peron, durant el que desenvolupà el seu compromís amb l’esquerra llatinoamericana).

Professor universitari i traductor (de les obres d’Edgar Allan Poe, Chesterton, Defoe i Youcernar, entre d’altres) el renom literari de Cortázar tardà uns anys en arribar… “Empecé a publicar bastante tarde. No he sido un escritor precoz en el plano de la edición, aunque sí en el de la escritura. Quizá haya un elemento culpable, una especie de narcisismo personal, pero más bien lo veo como una autocrítica muy rigurosa”. Però un cop reconegut, Cortázar es convertí en un escriptor estimat per molts escriptors. Les seves novel·les més conegudes, Rayuela, Libro de Manuel, Los Premios (potser la més "narrativa"), i especialment, "62, Modelo para armar", van ser, i són encara, un trencament, com hi ha hagut altres trencaments en literatura; la seva és una narrativa narrada, amb el seu fil, i a l'hora un conjunt estructurat deflashs que conformen un micro-univers que enganxa el lector -espectador o actiu, segons el seu diàleg amb l'autor-. Un lector que ell volia actiu, com el capaç, per exemple, de deixar a la meitat un llibre qualsevol, en qualsevol pàgina, si no "enganxa". 


Els seus contes són com estructures circulars, espirals o no-geomètriques, contes que contenen cadascun una novel·la "en 10 pàgines". Les seves incursions en altres formats -"La vuelta al dia en 80 mundos", o "Un tal Lucas", per exemple-, són altres grans propostes literàries. “Rayuela” descrita pel mateix autor com a “bastant il·legible”, “antinovel·la”, “contranovel·la”, “llibre infinit”, “bomba atòmica”, “crit d’alerta”, “Forat negre d’un enorme embut”…, en el moment de la seva aparició (1963) “Rayuela” va suposar una revolució en la narrativa en llengua espanyola equivalent al que l’”Ulisses” de Joyce suposà per la novel·la anglosaxona. Per primera vegada, un escriptor hispanoamericà portava al límit l’ordre tradicional d’una història, així com el llenguatge per a explicar-la, convertint al lector en personatge actiu. Aquesta novel·la, oberta a múltiples lectures i carregada d’humor i originalitat, va impressionar tant a la crítica com a un públic lector jove que descobria una nova forma d’aproximar-se a la literatura.


diumenge, 24 d’agost del 2014

París era una "fiesta": "la Nueve" i l'alliberament de París



Tal dia com avui de 1944 a les 21:22 la Novena companyia de la Divisió Leclerc "La Nueve" formada per republicans espanyols va entrar a París per la Porte d'Italie. Va ser la primera unitat que va prendre la plaça i l'edifici de l'Ajuntament de París. Eren les primeres forces aliades que entraven a la capital francesa després d'una llarga i humiliant ocupació nazi. Però al morro els tancs hi portaven pintats noms com Madrid, Guadalajara, Guernica o Ebre; i a dins no hi havia soldats francesos, sinó espanyols. Eren els homes de la Nueve, una companyia formada majoritàriament per excombatents republicans de la Guerra Civil que van continuar el seu combat contra el feixisme lluitant contra els nazis a les files de l'exèrcit aliat durant la Segona Guerra Mundial. La Companyia novena estava composada per 160 soldats, incloent 146 republicans espanyols majoritàriament anarquistes. 



En el diari Liberation del 25 de maig apareixia en la fotografia que il·lustrava la notícia de l’alliberament de París Amado Granell, un soldat valencià que formava part de “la Nueve” i que havia arribat a formar part d’aquesta companyia després de fugir de la dictadura franquista en l’Stranbrook.


Els vehicles blindats (half-tracks) de “la Nueve” portaven els noms de batalles o símbols de la Guerra Civil Espanyola: Guadalajara, Terol, Ebre o Guernica. Tots van lluitar per alliberar Europa del feixisme. Tots esperaven que després de París, Roma i Berlín, els aliats tornarien les seves armes contra Franco. Això no va succeir. Els aliats no estaven lluitant contra el “feixisme”, només alguns règims enemics feixistes. Amb altres – els de Franco i Salazar – l’acord era possible. Els soldats de “la Nueve” van protagonitzar una odissea extraordinària, després de perdre una guerra contra el feixisme, van acabar guanyant-ne una altra. Però a diferència dels altres soldats de l'exèrcit aliat, ells no van poder celebrar la victòria, perquè no tenien un país al qual tornar després de la guerra. 

La seva història, rocambolesca i atzarosa, ha protagonitzat el fantàstic còmic Los surcos del azar de la mà del valencià Paco Roca.




24 d'agost de 1814: la Casa Blanca en flames

El 1812, quatre dècades després de la independència dels Estats Units va esclatar una nova guerra entre els Estats Units i el Regne Unit. El conflicte es va allargar 32 mesos. L'amenaça americana era una resposta a les normes imposades per Londres, que coartaven la sobirania del jove país, com ara restringir el comerç amb Europa o obligar els mariners nord-americans a què treballessin en vaixells de la flota reial britànica. Paral·lelament, el Regne Unit estava immers en una guerra intensa amb l'imperi francès de Napoleó, però tot i així no va cedir ni un mil·límetre i va respondre amb duresa a la provocació de la seva ex-colònia. Un dels episodis més significatius i dramàtics d'aquell conflicte va succeir el vespre del 24 d'agost de 1814, avui fa 200 anys. Londres va bastir un pla per envair Washington amb l'objectiu d'alliçonar els americans i posar-los simbòlicament de genolls cremant els seus edificis de poder més emblemàtics.


Aquell dia, centenars de soldats britànics van incendiar el Capitoli i la Casa Blanca, aleshores Casa del President, i d'altres edificis públics. El president dels EUA i la seva esposa van poder fugir a temps. I els soldats americans no es van donar per vençuts i en poques setmanes van poder aturar l'ofensiva derrotant les tropes angleses a Baltimore i a Nova Orleans. El conflicte va acabar políticament amb la signatura del Tractat de Gante, el desembre de 1814, amb el qual es van restaurar les relacions entre els dos països. Per la seva banda, Washington es va recuperar a poc a poc de la crema i va mantenir-se com a capital del país malgrat que molts consideraven que estava massa exposada a l'enemic. La Casa Blanca va ser reconstruïda, però per comptes de pedra es va utilitzar fusta en algunes parts. Una decisió equivocada, perquè l'estructura es va degradar ràpidament i a mitjans del segle XX es va haver de reformar.

dissabte, 23 d’agost del 2014

Pacte entre dictadors: el Pacte de No Agressió Germano-Soviètic


Després de l’ocupació de dels Sudets per part de l’Alemanya nazi gràcies al Pacte de Munic, Hitler va ocupar la resta de Txecoslovàquia al març de 1939. El govern britànic, alarmat per aquesta nova agressió i les amenaces que Hitler dirigia contra Polònia, es va comprometre a ajudar aquest estat en el cas que fos atacat per Alemanya. França també va establir un tractat de defensa mútua amb Polònia. L’altre vessant de la política d’apaivagament tenia com a protagonista l’URSS. Ara que existia l’amenaça d’una guerra, ambdós bàndols procuraven obtenir l’aliança soviètica, però va ser Hitler el qui va realitzar l’oferta més atractiva. 

El pacte germanosoviètic es va signar a Moscou la nit del 23 d’agost de 1939. En el comunicat fet públic l’endemà, Alemanya i l’URSS acordaven de no lluitar entre elles. Aquest pacte deixà les mans lliures a Hitler per a atacar Polònia, fet que desencadenà la Segona Guerra Mundial. No obstant això, existia un protocol secret en què hom concedia a Stalin llibertat d’acció a Finlàndia, Estònia, Letònia i l’est de Polònia i Romania. 

Pacte de No Agressió Germano-Soviètic de 23 d’agost de 1939

El govern del Tercer Reich alemany i el govern de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, guiats pel desig d’enfortir la causa de la pau entre Alemanya i la URSS, i des de les disposicions de base del Tractat de Neutralitat signat entre Alemanya i la URSS a l’abril de 1926, han arribat al següent acord: 

1. Les dues parts contractants es comprometen a abstenir-se de qualsevol acte de violència i de tota maniobra agressiva, i de tot atac l’una contra l’altra, i això, tant sola com amb l’ajuda d’altres potències. 
2. Donat el cas que una de les dues parts contractants sigui objecte d’agressions militars per part d’una tercera potència, l’altra part es compromet a no donar suport de cap tipus a aquesta altra potència. 
3. Els governs de les dues parts contractants romandran, d’ara endavant, en contacte per consultar-se i informar-se mútuament dels problemes relatius als problemes comuns. 
4. Cap de les dues parts contractants podrà participar en agrupacions de potències que, d’alguna manera, estiguin dirigides directa o indirectament contra l’altra part. 
5. Si sorgeixen diferències o conflictes entre les parts contractants sobre qüestions de diferent naturalesa, les dues parts contractants resoldran les seves diferències o conflictes per la via de l’intercanvi amistós d’impressions o, si cal, mitjançant el recurs a comissions d’arbitratge. 
6. El present Tractat es realitza per un període de deu anys, convenint-se que, mentre que una de les dues parts no ho manifesti un any abans de l’expiració de l’esmentat termini, la duració de l’esmentat contracte s’estén automàticament per cinc anys més.
7. El present contracte haurà de ser ratificat en el termini més breu possible. El canvi d’instruments de ratificació ha de tenir lloc a Berlín. El Tractat és vigent des del moment de la seva signatura. 

Protocol secret del Pacte de No Agressió Germano-Soviètic de 23 d’agost de 1939
1. En el cas que es produïssin modificacions político-territorials als Estats bàltics (Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània), la frontera septentrional de Lituània es considerarà que el límit natural de les zones d’influència d’Alemanya i la URSS. 
2. Davant l’eventualitat de certs canvis político-territorials a la zona d’influència de l’Estat polonès, el límit de les esferes d’influència d’Alemanya i la URSS serà aproximadament l’assenyalat pel rius Narew, Vístula i San. 
3. Pel que fa als territoris del sud-est d’Europa, la part soviètica fa destacar el seu interès evident per Besaràbia [...]. 
4. Totes dues parts signatàries han de mantenir en secret el contingut d’aquest document



L’aliança contra natura entre l’Alemanya nazi i la URSS per beneficiar-se del repartiment de Polònia també era tàctica. Hitler, en previsió de la possibilitat que l’ocupació polonesa fes esclatar la guerra amb França i Gran Bretanya, volia evitar un conflicte amb dos fronts oberts i amb aquesta maniobra va assegurar-se la neutralitat soviètica. Stalin, per la seva banda, justificava el pacte per evitar l’aïllament de la URSS en el context internacional i prevenir una possible agressió alemanya. En qualsevol cas, a més dels polonesos, les principals víctimes del Pacte de No Agressió Germano-Soviètic van ser els comunistes europeus, els quals restaven ideològicament indefensos davant del feixisme. 



En el moment de la signatura del tractat tothom es preparava per la guerra i a priori va semblar un pacte contra natura ja que comunistes i nazis van ser declarats enemics durant els anys trenta i van basar el seu discurs en la crítica i l’odi cap a l’altre bàndol. En perspectiva, però, nazisme i comunisme eren sistemes totalitaris prou semblants. El Totalitarisme és un sistema polític que reuneix en mans d’un grup o partit tots els poders de l’Estat, prohibeix l’actuació d’altres partits, imposa la seva ideologia en tots els ordres de la vida del país i oblida els drets humans en profit de la raó d’estat. Tant a l’Alemanya de Hitler com a l’URSS d’Stalin imperaven aquestes característiques. No és estrany que els dos dictadors arribessin a un acord per continuar imposant el seu terror.




dissabte, 16 d’agost del 2014

Talgo, de Vassilis Alexakis


Què et pot fer escollir llegir un llibre? En el cas de Talgo de Vassilis Alexakis reconec que el títol i la portada em van fer triar aquest llibre de la biblioteca i ha estat una de les lectures de l’estiu. Em va sorprendre el títol però encara em va intrigar més que l’autor sigui un grec resident a França. L’explicació del títol es troba en la relació que el tren Talgo estableix entre París i Barcelona, on es situa una part important de la novel·la. L’obra ha estat traduïda al català per Montse Navarro Ferrer. 

Escrita en primera persona, la d'una dona, Talgo relata una apassionada història d'amor i de desamor, una aventura que transcorre en la Barcelona de final dels setanta. Talgo' és una novel·la curta escrita el 1980 en la qual s'explica la història d'amor entre Grigoris i Elena. Després d'un viatge de París a Barcelona, ella escriu un diari on hi aboca tots els records empeltats sempre per l'amor i la passió que sent per ell. L'obra parla d'aquest amor apassionat però impossible, de la frustració i la complexitat de les relacions humanes, i també s'hi troben trets autobiogràfics davant el conflicte d'identitat que viu el protagonista, un emigrant grec que viu a França. També parla de la Grècia dels anys setanta marcada per la dictadura i per la tradició, però que mira el futur amb optimisme, emmirallant-se en Europa. Com a català és interessant llegir la visió de la Barcelona de la Transició des d’una òptica estrangera, on sorprenen les curses de braus per als turistes i fins i tot els porrons (aquest recipient ja va sorprendre al mateix George Orwell a l’Homenatge a Catalunya). 

El que més m’ha agradat però ha estat la forma tan real com transmet el desamor, la ruptura, la sensació de mort després de l’abandó. L’autor adopta la veu de la dona abandonada que no entén què li ha passat. En poques pàgines explica una trista història.





divendres, 15 d’agost del 2014

Monstres antediluvians a Barcelona


A la Revista Algo el 15 d'agost de 1931 es recollia en portada un monstre antediluvià davant de la Catedral de Barcelona. A jutjar pel seu posat no sembla gaire agressiu, potser més sorpres ell que els barcelonins que el contemplaven. 

dijous, 14 d’agost del 2014

Star Wars: art a les parets



Vist en unes parets de la ciutat de Lleó. Els grafittis estan signats per Mr. Deiv i interpreten alguna de les situacions de la Guerra de les Galàxies. M'han recordat lleugerament  l'estil del gran Banksy. 

dissabte, 9 d’agost del 2014

Kokura va tenir més sort que Nagasaki

El 9 d’agost de 1945, tres dies després de la massacre d’Hiroshima el bombarder B29 Bock’s Car partia de l'illa de Tinian al sud de Japó. Havia de llençar Fat Man, una bomba de plutoni de 4.535 quilograms de pes i 1,5 metres de diàmetre, sobre la ciutat japonesa de Kokura.




Però quan l’avió arriba sobre la ciutat de Kokura la ciutat estava tapada pels núvols, i per això el bombarder es va dirigir ca al segon objectiu, la ciutat portuària de Nagasaki. L’explosió es va produir a les 11:02 a 500 metres d’altitud sobre la vertical de la ciutat, amb una força de 21 kT. 40.000 persones van morir en el moment i 60.000 van patir ferides de gravetat. 

El mal temps que va salvar Kokura va condemnar Nagasaki. 


dissabte, 2 d’agost del 2014

El joc de pistes, d'Andrea Camilleri

Aquest juliol, després de passar per la biblioteca per triar algunes de les lectures d’estiu, he posat a la maleta El joc de pistes d’Andrea Camilleri, una novel·la del comissari Montalbano. 


En aquest cas els ancians Gregorio i Caterina Palmisano, dos germans molt missaires, s'han reclòs a casa i reben la policia a trets de pistola. Quan per fi les forces de l'ordre aconsegueixen entrar-hi es troben amb la sorpresa inquietant que el pis, ple de crucifixos, és un cau de rates i que el vell Gregorio té una nina inflable apedaçada i plena d'esgarrinxades. Al cap de pocs dies n'apareix una altra en un contenidor de Vigata. En Montalbano, perplex, s’enduu totes dues nines a casa per rumiar sobre el misteri. Les nines inflables li provocaran més d’un equívoc (l’ombra de Wilt és allargada) però la novel·la no és cap broma. I aleshores, de sobte comença a rebre cartes anònimes que contenen instruccions per a un joc de pistes: endevinalles, proves a superar, indrets a localitzar. El comissari, però, no està gaire tranquil. Quan una de les pistes li arriba acompanyada d'un cap de be ensangonat, s'adona que allò és el senyal que el joc ha passat a ser una cosa més seriosa... 

El que comença com un innocent joc de pistes acabarà convertit en un dels casos més inquietants del comissari. Com sempre Andrea Camilleri està a l’alçada del que esperem de les seves obres. Intriga, humor, opinió i reflexió. Un mestre del suspens capaç de passar de la màxima tranquil·litat al costat més fosc amb una facilitat increïble


divendres, 1 d’agost del 2014

Déjà vu: Coppertone


En aquest estiu tan poc estival Kylie Minogue llueix quaranta-sis anys i presumeix de culet i silueta a la portada de l'edició italiana d’agost de la revista GQ. Es tracta d'una instantània sexi en què la diva australiana apareix en biquini a la platja mentre un caniche li pessiga la calceta, deixant-la amb mig cul a l'aire. 

La imatge està inspirada en el mític anunci de cremes de protecció solar Coppertone realitzat el 1953 i protagonitzat per una dolça nena amb el banyador abaixat parcialment per un cocker, deixant al descobert la marca blanca de les seves natges. Ara, la intèrpret australiana personifica amb certes dosis de glamur una de les imatges més conegudes de la història de la publicitat, que no és el primer cop que es versiona: Carmen Electra ja ho va fer per la revista Squire i la mateixa marca Coppertone també ho havia fet en altres campanyes més actuals.