Julio Cortázar

Avui celebrem els cent anys de la mort de Julio Cortázar (Brussel·les, 26 d’agost de 1914 - París, 12 de febrer de 1984), sens dubte una de les figures més destacades de la literatura sud-americana del segle XX. Malgrat haver nascut i mort al continent europeu, Cortázar és una figura íntimament lligada a l’Argentina dels canvis de règim (la seva família s’instal·là en un suburbi de Buenos Aires al finalitzar la Primera Guerra Mundial) i a la política anti-feixista de Sud-Amèrica (arrel de l’exili a França vinculat a la dictadura de Peron, durant el que desenvolupà el seu compromís amb l’esquerra llatinoamericana).

Professor universitari i traductor (de les obres d’Edgar Allan Poe, Chesterton, Defoe i Youcernar, entre d’altres) el renom literari de Cortázar tardà uns anys en arribar… “Empecé a publicar bastante tarde. No he sido un escritor precoz en el plano de la edición, aunque sí en el de la escritura. Quizá haya un elemento culpable, una especie de narcisismo personal, pero más bien lo veo como una autocrítica muy rigurosa”. Però un cop reconegut, Cortázar es convertí en un escriptor estimat per molts escriptors. Les seves novel·les més conegudes, Rayuela, Libro de Manuel, Los Premios (potser la més "narrativa"), i especialment, "62, Modelo para armar", van ser, i són encara, un trencament, com hi ha hagut altres trencaments en literatura; la seva és una narrativa narrada, amb el seu fil, i a l'hora un conjunt estructurat deflashs que conformen un micro-univers que enganxa el lector -espectador o actiu, segons el seu diàleg amb l'autor-. Un lector que ell volia actiu, com el capaç, per exemple, de deixar a la meitat un llibre qualsevol, en qualsevol pàgina, si no "enganxa". 

Els seus contes són com estructures circulars, espirals o no-geomètriques, contes que contenen cadascun una novel·la "en 10 pàgines". Les seves incursions en altres formats -"La vuelta al dia en 80 mundos", o "Un tal Lucas", per exemple-, són altres grans propostes literàries. “Rayuela” descrita pel mateix autor com a “bastant il·legible”, “antinovel·la”, “contranovel·la”, “llibre infinit”, “bomba atòmica”, “crit d’alerta”, “Forat negre d’un enorme embut”…, en el moment de la seva aparició (1963) “Rayuela” va suposar una revolució en la narrativa en llengua espanyola equivalent al que l’”Ulisses” de Joyce suposà per la novel·la anglosaxona. Per primera vegada, un escriptor hispanoamericà portava al límit l’ordre tradicional d’una història, així com el llenguatge per a explicar-la, convertint al lector en personatge actiu. Aquesta novel·la, oberta a múltiples lectures i carregada d’humor i originalitat, va impressionar tant a la crítica com a un públic lector jove que descobria una nova forma d’aproximar-se a la literatura.