dimecres, 30 d’octubre del 2013

La Guerra dels Mons, per Orson Welles


El 30 d’octubre de 1938 Orson Welles, un jove en aquella època de vint-i-tres anys, va dramatitzar a l’emissora de ràdio CBS l’obra de H.G. Wells La Guerra dels Mons. A partir d’un noticiari fictici d’urgència es traslladava l’acció de l’obra de Wells de l’Anglaterra Victoriana als Estats Units. Efectes de so, la narració atropellada, connexions... contribuïen a augmentar el clima de tensió. El que ningú s’esperava (o potser sí) és que la dramatització que va reproduir una invasió de la Terra per part d’alienígenes es confondria amb un noticiari real i provocaria el pànic entre els que no van escoltar la introducció del programa que ho aclaria tot. Els informes sobre una nau estavellada a New Jersey van col·lapsar els telèfons de la policia i les carreteres de persones que fugien de la situació. La fita va fer famós a Orson Wells i li va obrir les portes de Hollywood, on el 1941 estrenaria Ciutadà Kane.


L’any 1938 la radio existia des de només feia vint anys i era el principal mitjà de comunicació. Els temps, tot just veient la llum al final del túnel de la Gran Depressió i amb la por a una guerra provocada per l’Alemanya Nazi, eren propicis  per a l’extensió del pànic. La pregunta és, ara seria possible un episodi similar? O potser seria més encertat pensar quants cops des dels “mitjans d’informació” aconsegueixen fer-nos creure notícies que són tan certes com la invasió de la Terra per part dels marcians aquella nit del 30 d’octubre de 1938. 

Manipulació mediàtica

Si ens manipulen com volem és perquè ens deixem: sempre ens queda la llibertat d'escollir el mitjà de comunicació que ho farà.


dilluns, 28 d’octubre del 2013

Adéu a les Brigades Internacionals


El 28 d'octubre de 1938 els voluntaris estrangers de les Brigades Internacionals van desfilar pels carrers de Barcelona i van marxar definitivament després d’haver lluitat contra el feixisme i el totalitarisme colpista. En un context internacional en que les democràcies occidentals van girar l’esquena a la legítima República les Brigades Internacionals van ser defensors del govern legítim. Es posava fi al sacrifici de milers d’idealistes de tot arreu que havia començat des del principi de la Guerra Civil.


Molt sovint d'amagat i sense el suport dels seus governs, uns trenta-cinc mil voluntaris (malgrat que algunes estimacions parlant de seixanta mil), majoritàriament obrers i esperonats per l'URSS i els partits comunistes, van sortir de França, Alemanya i Àustria, Polònia, Itàlia, els EUA, Irlanda, la Gran Bretanya, Iugoslàvia, el Canadà, Hongria i Escandinàvia per integrar-se en els batallons d'estrangers de l'exèrcit republicà.


Fins i tot hi va haver cubans, argentins, grecs, japonesos, àrabs i jueus. Uns quants centenars de voluntàries estrangeres, integrades sobretot en unitats mèdiques, també es van posar a disposició de la República. Les Brigades Internacionals van participar en les grans batalles de la guerra i es calcula que una tercera part dels voluntaris hi van perdre la vida.

S’ha calculat que un 85% dels efectius de les Brigades va estar format per comunistes. Gairebé la meitat dels efectius les integraven artistes, estudiants, escriptors, periodistes, científics, enginyers, metges i polítics. Les Brigades van ser la unitat més intel·lectual de la història. Segons Castells un 45 % dels seus membres eren intel·lectuals, un 44% professionals i obrers i un 11% aventurers. Els internacionals desenvoluparan un paper molt rellevant en la lluita, constituint una part essencial de les forces de xoc i de maniobra, i van lluitar des del primer dia amb valor, guanyant-se l’estima del poble republicà.

Al setembre de 1938 el govern de Negrín va proposar la retirada de les Brigades Internacionals, buscant un cop d’efecte internacional paral·lel forçant a les potències democràtiques a prendre iniciatives sobre la massiva intervenció alemanya i italiana a la Guerra Civil. Al 1938, però, les Brigades Internacionals molt castigades no jugaven un paper determinant en el desenvolupament de la guerra. Molt castigats en els enfrontaments havien patit moltes baixes i algunes unitats estan composades fins per dos terços de soldats espanyols. Després de la derrota en la batalla de l'Ebre, i seguint les exigències internacionals de la vergonya de Munic, l'exèrcit republicà va accedir a desmobilitzar les Brigades, que el 28 d'octubre de 1938 van rebre un multitudinari comiat popular a Barcelona.

Al comiat, la dirigent comunista Dolores Ibárruri va qualificar els brigadistes de “llegenda, exemple de solidaritat i herois de la democràcia”. Tot i això, molts desmobilitzats van patir repressió als seus països o, senzillament, van tornar a agafar les armes contra el feixisme en la Segona Guerra Mundial. Idealistes generosos que van donar en molts casos fins i tot la seva vida per unes llibertats que havien de ser nostres i que el franquisme i la complicitat internacional van robar al país durant gairebé quaranta anys.  

Fonts d’ampliació
CASTELLS, Andreu (1974): Las Brigadas Internacionales de la guerra de España, Barcelona, Ed. Ariel
PRESTON, Paul (2000): La Guerra Civil española, Barcelona, Ed. Plaza Janés
REVERTE, Jorge M. (2009): El arte de matar. Cómo se hizo la Guerra Civil Española, Madrid, Ed. RBA
TUNÓN DE LARA, Manuel et alii (1989): La Guerra Civil. 50 años después, Barcelona, Ed. Labor

diumenge, 27 d’octubre del 2013

Not a perfect day


Ha mort Lou Reed, un dels millors autors del pop-rock dels setanta. Lligat a l'underground pop i Andy Warhol, va formar part de Velvet Underground, un dels precedents del punk. Amb una relació amb les drogues molt intensa la seva vida i la seva obra va ser complexa. En la seva trajectòria individual ens ha deixat un bon grapat de cançons imprescindibles, mínimes, fràgils però precioses. Crec que el seu segon àlbum, Transformer, és un dels més complets dels setanta, amb la mítica Walk on the Wilde Side, Perfect Day o Satellite of Love. La seva influència és importantíssima en molts dels grups actuals, des d'U2 fins a The Killers.  Amb la seva desaparició avui no és un dia perfecte. Ja no caminarà més pel cantó més salvatge de la vida. 


Canvi d'hora

Com cada any per aquestes dates ens roben la llum de la tarda. Endarrerim els rellotges i li regalem una hora de llum de la tarda al matí. Una hora que guanya el treball i les empreses però que perden els nens, els parcs i les famílies. 


dijous, 24 d’octubre del 2013

Manolo Escobar


Ha mort als vuitanta-dos anys Manolo Escobar. Semblava bona persona i treballador. A casa agradava molt, sobretot al meu pare que sovint posava el disc quan era petit. Fins i tot el vam anar a veure al Tibidabo. Quan he llegit la notícia m'ha portat molts records. A mi em feia molta gràcia la cançó de Mi carro... pensava, pobre home, desesperat buscant el carro (que per mi era similar a un carro dels Airgamboys que havia heretat del meu germà) i repetint ¿dónde estará mi carro?, ¿dónde estará mi carro?... de manera infructuosa. Espero que l'hagi trobat. Descansi en pau.    



dimecres, 23 d’octubre del 2013

Déjà vu, Mefistoles-Ming-Raspapoulus

En la recent exposició de Méliès havia un autoretrat de George Mélies caracteritzat de Mefistòfil per a la pel·lícula La damnació de Faust (1904). El dibuix, preciós, em va recordar el personatge de l'emperador Ming, de Flash Gordon, creat per Alex Raymond, i la disfressa que llueix Rastapoulus a l'àlbum Stoc de Coc

Mefistoles, Mélies
Emperador Ming, Alex Raymond
Rastapoulus, Herge


dilluns, 21 d’octubre del 2013

Star Wars Galàctic, segons Antonio Bernal

Interessantíssima portada de Antonio Bernal, per una novel·la de ciència-ficció en la que combina un cylon (armat també amb una espasa) de Battlestar Galàctica i la sonda imperial enviada al planeta Hot de L'Imperi contraataca. Em sembla genial la combinació. 


dijous, 17 d’octubre del 2013

El rayo mortal, de Daniel Clowes


El Rayo Mortal és el primer còmic de Daniel Clowes que llegeixo i m’ha semblat desconcertant. Explica la història d’Andy un adolescent que es convertirà en superheroi ja que el seu pare el modifica genèticament perquè tingui superpoders quan prengui nicotina?!?!. També li proporciona una pistola que emet un raig mortal i que fa desaparèixer tot allò contra el que es dispara. La moral d’Andy (que no és precisament la de Superman), l’assumpció de la responsabilitat que comporta, les seves relacions, la sordidesa que l’envolta fan que la lectura sigui tan interessant com desesperançada. El dibuix, similar al de Miguel Brieva, és excel·lent i la forma d’explicar la història, molt dinàmica ja que no és lineal i utilitza molts recursos i múltiples narradors. La lectura no deixa indiferent.





dimecres, 16 d’octubre del 2013

El pastís d'Stalin: el Palau dels Soviets



El resultat del concurs per realitzar el Palau dels Soviets celebrat entre 1931 i 1933  va premiar a un jove arquitecte, Borís Iofan, entre una llista de participants que incloïa a moltes de les estrelles del moviment modern europeu. Entre elles estava Gropius, Mendelshn, i Poelzig a Alemanya; Brasini d’Itàlia; Lamb i Urban dels Estats Units; i August Perret i Le Corbusier de França. D’aquí en endavant l’estat soviètic va mantenir un rígid control de la política arquitectònica. Els arquitectes de la Vanguardia soviètica van intentar endebades adaptar el seu estil a el “nou” monumentalisme autoritzat.  El projecte de Iofán representa la concepció estalinista d’una arquitectura heretada per les masses i va suposar la sentència de mort de l’arquitectura moderna de la URSS.

El concurs per realitzar el Palau dels Soviets, va ser una resposta deliberada per part russa a la construcció de l’edifici de la Societat de Nacions i va resoldre la batalla entre el Moviment Modern i la Nova Tradició. El projecte de Le Corbusier va ser més constructivista de la seva carrera i resulta evident observant l’estructura vista de la coberta dels auditoris i la transparència total de l’estructura externa. Poques propostes eren tan literals com la de Le Corbusier, diferenciant les distintes parts del Palau, però el jurat va considerar que la seva proposta “es recreava en un culte excessiu al maquinisme i l’esteticisme”.


Projecte de Le Corbusier
En una reacció a l’arquitectura més moderna va triomfar la corrent monumental del realisme socialista. El projecte original de Iofan era més constructivista, amb auditoris semicirculars, que delimitaven un pati clàssic rectangular. En el centre d’aquest recinte s’aixecava un piló clàssic rematat per l’estàtua d’un treballador. Aquesta figura era una referència conscient a l’estàtua de la Llibertat, amb el braç aixecat projectant la llum de la revolta i de la pròpia llibertat. 


Ja l’any 1934 el projecte inicial va començar a evolucionar fent-se cada cop més barroc  fins convertir-se en un “pastís de bodes” de columnates esglaonades i pinacles d’estàtues, que culminava en una descomunal figura de Lenin oferint la mà a l’Univers a una alçada de 450 metres. L’any 1937, malgrat que la forma general continuava essent la mateixa, el volum total s’havia reduït i les columnes s’havien reagrupat com pilastres d’Art Déco.




Semblant a una espècie de ziggurat o Torre de Babel comunista, igual que la torre bíblica el Palau dels Soviets tampoc es va poder edificar en els terrenys anteriorment ocupats per la Catedral de Crist Salvador. L’esclat de la Segona Guerra Mundial va impedir la construcció del Palau dels Soviets, del que només han quedat plànols i maquetes. Iofan però sí que va poder construir el pavelló soviètic a l’Exposició Internacional de París de 1937, enfront del pavelló alemany d’Albert Speer, amb el que estava directament emparentat. Hitler i Stalin compartirien el gust arquitectònic per les obres grandiloqüents: el mateix llenguatge per al mateix missatge, l’estat totalitari i la negació de l’individu. 




dimarts, 15 d’octubre del 2013

Lluís Companys, 1882-1940


Armes


A vegades, tal i com ens ensenya el genial dibuixant Plantu, no només hi ha armes com les armes convencionals, químiques, nuclears... També la paraula i la veritat pot ser una arma molt poderosa. 

dilluns, 14 d’octubre del 2013

Escatologia i valor de l’art: de Duchamp a Manzoni

Aquest dissabte l’artista Banksy ha venut algunes de les seves obres a Central Park, a preus irrisoris, quan la seva obra habitualment pot arribar als milions de dòlars. Aquesta acció, m’ha fet pensar en el conceptes com els artistes, l’obra d’art i els seu valor. Marcel Duchamp i Piero Manzoni ja havien fet accions al respecte.



El 1915, Marcel Duchamp va agafar un urinari de paret, el va firmar, el va batejar amb el nom Font i el va presentar com "una obra d'art". Probablement allà va començar tot. Segur que Duchamp, amb aquell gest, va voler arribar a la provocació absoluta i, no obstant, es va quedar curt, donada la successió de despropòsits, que, presentats com a fenòmens contraculturals, s'han portat a terme amb el beneplàcit i l'ajut no només de determinats crítics, sinó fins i tot d'institucions oficials i galeries de prestigi.


 L’artista conceptual Piero Manzoni (1933-1963) va arribar encara més lluny: l’any 1961 va presentar la seva obra Merda d'artista, consistent en noranta llaunes que contenien els seus propis excrements. Piero Manzoni les va enllaunar mecànicament, etiquetar, numerar i signar. Les llaunes segellades es van vendre a pes prenen com a referència el valor de l’or del dia en els mercats de borsa. Algunes llaunes han explotat per l'expansió dels gasos. El 2007 es va arribar a subastar una llauna per 124.000 euros. Des d'aquell moment ja sabem la cotització actual de les vuitanta-nou llaunes restants.


El gest, l’obra de Manzoni, va aixecar una enorme polseguera. Jo crec que la intenció de Piero Manzoni era provocar i denunciar  l’exagerat mercantilització que havia experimentat l’art i l’explotació de l’aura de l’artista i la seva signatura. Criticar el mercat disposat a comprat tot el que portés signatura. Potser pretenia que les persones, a part d'aprendre a respectar l'art, tampoc tinguessin manies a l'hora de menysprear-lo sense por quan el consideri senzillament mentida. Fa temps que no és el creador artístic qui ocupa el centre del negoci de l'art. Se n'han apoderat tot un exèrcit de marxants, crítics, empresaris, periodistes, promotors contraculturals, galeristes... i polítics. A tots ells només els interessa l'art el dia de la inauguració de l'exposició i l'accés al màxim ressò mediàtic: com més polèmica i provocativa sigui la mostra, millor. I fins i tot els mateixos museus s'han apuntat a aquest corrent provocant una escalada de preus en les que moltes vegades ells són els primers actius. 

diumenge, 13 d’octubre del 2013

El projecte Castor, tot s'hi val?


El projecte Castor fou licitat durant el govern de Rodríguez Zapatero l'any 2006, es va fer la licitació pública l'any 2007 i es van iniciar les obres de perforació l'any 2010. L'arribada de la crisi va posar en dubte que la seva execució arribés fos viable, però finalment un cop de mà del ministre d'indústria del govern de Mariano Rajoy ha permès resoldre la viabilitat econòmica del projecte impulsat per l'empresa Escal UGS, amb dues terceres parts de l'accionariat en mans de Florentino Pérez (ACS).  El projecte Castor havia de ser una reserva estratègica de gas que permetria regular el consum tot i que només emmagatzemaria 1900 milions de metres cúbics, un terç del consum de gas espanyol durant cinquanta dies. Aprofitava l’espai anteriorment ocupat per un antic jaciment petrolífer ja explotat entre 1973 i 1989. El problema és que no es van fer ni es van demanar informes sísmics sobre l’impacte del projecte.


Des del 16 de setembre el veïnat dels municipis del Baix Maestrat i el Montsià viuen amb angoixa la posada en funcionament del magatzem submarí de gas conegut com a projecte Castor. Des d'aleshores s'han produït més de 300 terratrèmols, una desena d'ells perceptibles, i això ha forçat que l'empresa s'hagi vist obligada a aturar la injecció de gas. En un primer moment la filial d'ACS no va voler aturar el subministrament però la intensitat creixent dels sismes, que ahir a la matinada van arribar fins els 3.9 graus i avui a les sis del matí han superat el perillós llindar dels 4.2 a l'escala de Richter, ha obligat a una suspensió per ordre del govern. L'Instituto Geográfico Nacional està fent una investigació d'urgència per determinar què està passant al subsòl de la plataforma marina –a 20 quilòmetres del litoral de Vinaròs– que expliqui l'excepcional sèrie sísmica. 



De moment la injecció de gas resta aturada, fet que en principi és una notícia positiva, però ara cal veure què passarà en el futur, si s’autoritzarà l’emmagatzematge de gas o no. Els veïns de la zona poden no estar gaire tranquils, ja que alguns geòlegs ja han alertat que els riscos sísmics potser continuaran si s’ha despertat una falla. Qui si que pot estar tranquil és l’entramat inversor de la planta, ja que el projecte estava assegurat i en cap cas no perdran la seva inversió. Si Castor no s’executa, l’estat espanyol (els contribuents) tornaran a l’empresa Escal UGS els 1400 milions que fins ara ha costat. Amb inversions d’aquest estil es pot sospitar que com moltes altres obres públiques que s’han tancat a la llotja del Bernabeu més que un projecte viable de futur era una manera de bellugar diners i embutxacar-los. Com sempre alguns sempre juguen sobre segur, i altres sempre paguem els plats trencats, mentre que els polítics que han permès aquest desastre no patiran cap conseqüència. 

A la deriva


Què passa en el món quan milers de persones estiguin disposades a arriscar i perdre la seva vida travessant un mar perillós en embarcacions sobrecarregades?. En menys de dos setmanes han naufragat a les costes italianes dos vaixells (un a prop de Lampedusa i un altre a la vora de Malta) i han mort més de dues-centes cinquanta persones.  Mentre a Europa hem viscut una crisi capitalista (provocada pel propi sistema) els naufragis d’immigrants a la Mediterrània ens recorden que a les nostres portes hi ha una realitat molt més dura que la nostra, una realitat obstinada, els països explotats i empobrits de sempre. Perquè al món desenvolupat hi ha rics i pobres, i ara s’estan esforçant perquè hi hagi més pobres, ja que els pobres treballen per menys i els beneficis augmenten, però també hi ha països més rics i països més pobres, on la misèria dels seus pobres és major, és enorme. És tan gran que resulta comprensible jugar-se la vida per fugir.


I mentrestant a Europa una part dels europeus es poden embarcar en immensos creuers que si s’enfonsen per la ineptitud dels seus capitans no importa rescatar malgrat que costi 451milions d’euros i res es pugui tornar aprofitar. Malgrat que aquests diners s’haurien utilitzat millor d’una manera útil que no pas rescatant l’orgull italià que el Capità Schettino va enfonsar, perquè el rescat del Costa Concòrdia era innecessari, només s’ha fet per esborrar el vaixell de la cost i així oblidar tranquil·lament la negligència. Igual que fem amb els naufragis dels immigrants, que com no deixen rastre s’obliden ràpidament. 

dissabte, 12 d’octubre del 2013

El somni de Colom


El descobriment d’Amèrica per Cristòfor Colom (o El somni de Colom) va ser pintat entre 1958 i 1959 per Salvador Dalí. És un exemple d’obra de gran format (410x284 centímetres) propi de les obres historicistes que començarà a freqüentar el pintor empordanès a partir dels anys 50, un cop consolidat com un pintor mundialment reconegut, que es limitarà a recollir els dòlars i l’èxit. Igual que els pintors pompiers de finals del segle XIX, Salvador Dalí trobarà especial atenció en la realització de quadres històrics de glorificació nacional, un cop consolidat com un dels pallassos i valedors oficials del règim franquista.

En aquest quadre representa a Santiago, patró d’Espanya, i segons el propi Dalí quan el va pintar va sentir per primera vegada el calfred de la unitat de la pàtria (una unitat de la pàtria tan oportunament reivindicada actualment). Tot neix de quatres pètals d’un gessamí que explota en un núvol atòmic creador. La figura que apareix en el pendó és Gala i el personatge agenollat amb un crucifix és el mateix Dalí. Dalí va explicar que va intentar homenatjar a Velázquez a través del quadre de La rendició de Breda que aquí es recrea amb la verticalitat de les creus i les alabardes, sota les quals es remet al Crist de Glasgow. Al marge d’una qualitat tècnica molt gran (com sempre) el quadre em sembla interessant perquè malgrat la suposada grandiositat que pretenia plasmar Salvador Dalí, a mi em transmet una sensació  incòmode que és la impressió que tinc a partir del record del que va ser la “descoberta” i posterior conquesta d’Amèrica. Un episodi de la Història basat en la força que va alterar a partir de 1492 el rumb de les dues ribes de l’Atlàntic. 

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Déjà vu: Che Guevara-Mantegna

Avui fa quaranta-sis anys de la mort del Che Guevara a Bolívia. Veient les fotografies del seu cadàver he recordat el Crist d'Andrea Mantegna, un dels primers escorços de la pintura. Sempre m'he preguntat si el fotògraf també tenia aquesta pintura al cap quan va publicar la fotografia. A diferència de Crist, però, a Bolívia ningú apareix plorant el Che, potser per això va morir. 




dimarts, 8 d’octubre del 2013

La fi del món

El Món

Ángeles Santos Torroella, una de les dones que va participar del cercle d'intel·lectuals que volien introduir la modernitat a l'Espanya dels anys 1930, va morir el 3 d'octubre als 101 anys d'edat a la seva casa de Madrid. Sempre l'acompanyarà la llegenda d'haver creat als 17 anys d'edat algunes de les pintures icòniques del moviment expressionista i surrealista de l'època, i d'haver format part del reduït grup de dones, inquietants dones per a l'època, que com Remedios Varo o María Blancard va aventurar-se en el camí de les avantguardes. L'etapa artística més brillant d'Ángeles Santos va resultar ser molt particular, enigmàtica, sorprenent i curta. No arriben a una trentena els quadres que es conserven d'aquella etapa excepcional, que va transcórrer entre els estius de 1928 i 1930. Malgrat la seva joventut, es va comportar amb ple coneixement de les inquietuds estètiques del seu temps, com si carregués una llarga i sòlida experiència. La seva obra més impactant és El Món, un quadre-planeta de gran format, o La Tertúlia, ambdós de un caràcter surrealista i expressionista. Aquestes obres són tremendament inquietants, com sorgides de malsons.

La Tertúlia
La Tierra
A partir de 1935 retorna a la pintura, però amb un estil molt diferent, més edulcorat, gairebé noucentista, completament oposat a les pintures que la van fer famosa.

Autorretrat, 1942