El resultat del concurs per realitzar el Palau
dels Soviets celebrat entre 1931 i 1933 va premiar a un jove
arquitecte, Borís Iofan, entre una llista de participants que incloïa a moltes
de les estrelles del moviment modern europeu. Entre elles estava Gropius,
Mendelshn, i Poelzig a Alemanya; Brasini d’Itàlia; Lamb i Urban dels Estats
Units; i August Perret i Le Corbusier de França. D’aquí en endavant l’estat
soviètic va mantenir un rígid control de la política arquitectònica. Els
arquitectes de la Vanguardia soviètica van intentar endebades adaptar el seu
estil a el “nou” monumentalisme autoritzat.
El projecte de Iofán representa la concepció estalinista d’una
arquitectura heretada per les masses i va suposar la sentència de mort de
l’arquitectura moderna de la URSS.
El concurs per realitzar el Palau dels Soviets, va
ser una resposta deliberada per part russa a la construcció de l’edifici de la
Societat de Nacions i va resoldre la batalla entre el Moviment Modern i la Nova
Tradició. El projecte de Le Corbusier va ser més constructivista de la seva
carrera i resulta evident observant l’estructura vista de la coberta dels
auditoris i la transparència total de l’estructura externa. Poques propostes
eren tan literals com la de Le Corbusier, diferenciant les distintes parts del
Palau, però el jurat va considerar que la seva proposta “es recreava en un
culte excessiu al maquinisme i l’esteticisme”.
 |
| Projecte de Le Corbusier |
En una reacció a l’arquitectura més moderna va
triomfar la corrent monumental del realisme socialista. El projecte original de
Iofan era més constructivista, amb auditoris semicirculars,
que delimitaven un pati clàssic rectangular. En el centre d’aquest recinte s’aixecava
un piló clàssic rematat per l’estàtua d’un treballador. Aquesta figura era una
referència conscient a l’estàtua de la Llibertat, amb el braç aixecat
projectant la llum de la revolta i de la pròpia llibertat.
Ja l’any 1934 el projecte inicial va començar a evolucionar fent-se cada cop més barroc
fins convertir-se en un “pastís de bodes” de columnates esglaonades i
pinacles d’estàtues, que culminava en una descomunal figura de Lenin oferint la
mà a l’Univers a una alçada de 450 metres. L’any 1937, malgrat que la forma
general continuava essent la mateixa, el volum total s’havia reduït i les
columnes s’havien reagrupat com pilastres d’Art Déco.
Semblant a una espècie de ziggurat o Torre de Babel comunista, igual que la torre bíblica el Palau dels Soviets tampoc es va poder edificar en els terrenys anteriorment ocupats per la Catedral de Crist Salvador. L’esclat de la Segona Guerra Mundial va impedir la
construcció del Palau dels Soviets, del que només han quedat plànols i maquetes.
Iofan però sí que va poder construir el pavelló soviètic a l’Exposició
Internacional de París de 1937, enfront del pavelló alemany d’Albert Speer, amb
el que estava directament emparentat. Hitler i Stalin compartirien el gust
arquitectònic per les obres grandiloqüents: el mateix llenguatge per al mateix
missatge, l’estat totalitari i la negació de l’individu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada