A la deriva

Què passa en el món quan milers de persones estiguin disposades a arriscar i perdre la seva vida travessant un mar perillós en embarcacions sobrecarregades?. En menys de dos setmanes han naufragat a les costes italianes dos vaixells (un a prop de Lampedusa i un altre a la vora de Malta) i han mort més de dues-centes cinquanta persones.  Mentre a Europa hem viscut una crisi capitalista (provocada pel propi sistema) els naufragis d’immigrants a la Mediterrània ens recorden que a les nostres portes hi ha una realitat molt més dura que la nostra, una realitat obstinada, els països explotats i empobrits de sempre. Perquè al món desenvolupat hi ha rics i pobres, i ara s’estan esforçant perquè hi hagi més pobres, ja que els pobres treballen per menys i els beneficis augmenten, però també hi ha països més rics i països més pobres, on la misèria dels seus pobres és major, és enorme. És tan gran que resulta comprensible jugar-se la vida per fugir.

I mentrestant a Europa una part dels europeus es poden embarcar en immensos creuers que si s’enfonsen per la ineptitud dels seus capitans no importa rescatar malgrat que costi 451milions d’euros i res es pugui tornar aprofitar. Malgrat que aquests diners s’haurien utilitzat millor d’una manera útil que no pas rescatant l’orgull italià que el Capità Schettino va enfonsar, perquè el rescat del Costa Concòrdia era innecessari, només s’ha fet per esborrar el vaixell de la cost i així oblidar tranquil·lament la negligència. Igual que fem amb els naufragis dels immigrants, que com no deixen rastre s’obliden ràpidament.