Dia Internacional de l'Arqueologia

Arqueologia invertida

El solc de l'obelisc: homenatge a Salvador Espriu

Barcelona va inaugurar el dilluns 20 de gener un monument dedicat a Salvador Espriu als jardins que porten el seu nom, també coneguts com els 'Jardinets de Gràcia'. 'Solc', de Frederic Amat, és una gran incisió de formigó al parterre central del passeig, que reprodueix la petjada que deixaria el monument inicialment dedicat a Francesc Pi i Margall, situat a l’encreuament de la Diagonal amb Passeig de Gràcia, tradicionalment conegut com 'El llapis'. El monument a Francesc Pi i Margall ha experimentat al llarg dels anys moltes vicissituds: erigit en temps de la República durant el franquisme seria el monument a la Victòria, per convertir-se finalment en el monument insípid que és avui. 

L'obelisc, una fita a la ciutat, ha estat la inspiració d'Amat, que fa dialogar les dues obres per lligar l'escultura pública amb el seu entorn històric. 'Solc', una de les darrers activitats de l'Any Espriu (2013). Malgrat que en aquesta Barcelona que tot ho critica ja hi ha qui s’ha qüestionat l’actuació d’Amat (fins i tot se l’ha comparat amb una menjadora, un dels principals problemes polítics de Catalunya) a mi em sembla molt interessant, com altres obres conceptuals i crec que la seva principal virtut és que millora l’obelisc. 

M’ha recordat un altre obelisc també estirat, l’obelisc inacabat d’Aswan, que tanta informació ens ha proporcionat sobre la construcció d’aquestes fites egípcies.

Visita a les restes del Born

En el marc d'unes jornades sobre el Tricentenari, per fi vaig visitar per primer cop en nou Centre Cultural del Born. Després d'anys de treball, el resultat m'ha semblat espectacular: per la bona conservació de les restes i per tot allò que signifiquen les restes. En aquesta entrada ens limitem a presentar unes imatges del jaciment, tot esperant poder realitzar una anàlisi més exhaustiva com fa el gran mestre Lo visitant. 

Víkings al Pacífic: l'Expedició Kon Tiki

El 7 d’agost de 1947, empesa per les onades que xocaven contra els esculls, una embarcació de fusta i de bambú va xocar contra la barrera de corall que protegia la tranquil·la llacuna de Raroia, una petita illa perduda de l’arxipèlag de les Marqueses, enmig de l’Oceà Pacífic. Després d’haver lluitat contra les onades, els sis homes a bord van poder arribar a la costa transportant tot el que van poder salvar el naufragi.

L’expedició, encapçalada pel noruec Thor Heyerdahl, havia sortit el 28 d’abril del port del Callao, al Perú, amb la intenció de demostrar que era possible la navegació del Pacífic amb la tecnologia dels pobles indígenes americans i que per tant la colonització de les illes de la Polinèsia s’havia efectuat des d’Amèrica, i no pas des d’Àsia. Formaren la tripulació, a més de Thor, quatre noruecs: Knut M. Hangland, Erik Hesselberg, Torstein Raaby i Herman Watzinger,  i Bengt Danielsson, un etnòleg suec.

Thor Heyerdahl va començar a desenvolupar la seva teoria després de viatjar a les illes Marqueses l’any 1933 i fixar-se en algunes analogies entre certes tradicions polinèsies i les de les antigues poblacions ameríndies. El mític fundador del poble polinesi, Tiki, fill del Sol, havia conduït a gent a aquelles illes des d’algun lloc “més enllà del mar”: “un país muntanyós, cremat pel Sol”. Amb una curiosa simetria, una llegenda andina parlava d’un rei Sol anomenat Kon-Tiki, que es va fer a la mar en direcció a ponent per fugir dels seus enemics. Heyerdahl estava convençut de que el “país muntanyós” era l’actual Perú i que els polinesis descendien, si més no en part, d’una antiga població ameríndia que havia precedit a la civilització inca. La hipòtesi tenia un únic i decisiu punt dèbil: ningú creia possible arribar a una illa de Polinèsia partint de les costes d’Amèrica del Sud amb la tecnologia de l’Edat de Pedra. Una interminable extensió d’aigua separava el continent americà d’aquelles minúscules illes, una distància que havia posat en serioses dificultats a navegants molt més sofisticats. Així, Heyerdahl va decidir fer una demostració pràctica. Recorreria els passos dels avantpassats dels polinesis i arribaria a les Marqueses utilitzant una balsa de troncs, el tipus d’embarcació propi de Xile i Perú en l’època que s’havia produït la pretesa emigració.

La balsa es va construir amb nou grans troncs de balsa d’Equador, lligats entre ells exclusivament amb cordes de cànem. El “pont” estava cobert per canyes de bambú; en el centre de la balsa s’havia col·locat una cabana de bambú i palla trenada per protegir del sol als navegants; a popa es va disposar d’un llarg rem-timó. Lenta però segura, la balsa va salpar del port del Callao, a la costa del Perú el 28 d’abril de 1947. A bord hi anaven Heyerdahl i cinc companys més sense gaire experiència marítima. L’únic equip permès va ser una petita ràdio, Una gran vela quadrada subjecta al mastil de bambú, inflada amb els vents alisis del sud-est va empènyer la Kon-Tiki a mar obert. Després de  cent un dies de navegació i després de sobreviure a dues tempestes, els sis navegants van arribar finalment, sans i estalvis, a les illes Marqueses, demostrant que tan fantàstic viatge era, si més no, possible. 

Les sivelles ibèriques de placa rectangular al nordest peninsular. Nova proposta tipològica

Les sivelles ibèriques de cinturó, o fermalls, de placa rectangular constituïen, sens dubte, un element de prestigi dins de la indumentària ibèrica. També eren una de les millors mostres de l’orfebreria ibèrica, ja que s’acostumaven a decorar amb motius molt variats, algunes fins i tot amb adomassats de plata i or. Morfològicament es caracteritzen per la placa rectangular, amb dues escotadures laterals i un garfi. La seva distribució abasta el món ibèric i celtibèric. Nosaltres ens centrarem en els exemples del nordest i llevant peninsular. 

Aquestes sivelles són característiques del període ibèric ple (segles IV-III aC), tot i que trobem alguns exemplard durant el segle V aC  i la seva difusió arriba fins el període ibèric tardà. Abasten tot el territori de cultura ibèrica i també la Celtiberia.

L’escultura ens ha proporcionat representacions molt clares d’aquestes sivelles de placa rectangular: varis guerrers de Porcuna (Jaen); el tors de guerrer d’Elx (Alacant) i la flautista o auletris de Osuna (Sevilla). 

Tipològicament classificades per Juan Cabré en els anys trenta del segle passat encara no s’ha actualitzat aquesta proposta d’ordenació. Voldriem, des de la nostra contribució, presentar una nova tipologia que completi els tipus definits per Pere Bosch Gimpera o Juan Cabré ja que en els darrers anys n’han aparegut de nous, com la placa rectangular amb tres garfis.

La nostra proposta tipològica respecta en part la nomenclatura establerta per Bosch Gimpera, que atribuïa la lletra C a les sivelles de tipus ibèric o de placa rectangular. Després de la lletra C seguiran dues xifres de dos nombres cadascuna. La primera parella de nombres es correspondrà amb caràcters formals de la peça, referint-se el primer nombre a la placa i el segon als garfis. La segona parella de nombres es fixarà en els elements decoratius, el primer número analitzarà la tècnica decorativa mentre que el segon ens indicarà quins elements es representen. 

Dia Internacional de l'arqueologia

I després diran que l'arqueologia no és útil...

Els maies

Aprofitant que no s'han acomplert les interpretacions d'alguns agorers que erròniament van interpretar la fi del món segons el calendari maia per parlar una mica sobre aquesta antiga civilització. 

Els maies són una civilització mesoamericana precolombina que va tenir el seu apogeu segles abans de l'arribada espanyola a Amèrica i que avui dia, tot i no estar organitzada com a estat, encara manté viva la seva cultura entre els indígenes de totes aquelles zones que abastava. En tractar-se d'una civilització mesoamericana, aquestes zones són el sud de Mèxic (especialment la península del Yucatán), Guatemala, Belice i les regions més occidentals d'Hondures i El Salvador; és a dir, a grans trets, la meitat nord de Centreamèrica.

Tot i l'existència, com és natural, de civilitzacions i cultures protomaies, no es parla d'una civilització maia estructurada com a tal fins al segle III d.C. i la desaparició d'aquesta es data al segle XV amb l'arribada dels conqueridors europeus. Com s'ha dit abans, però, és important considerar aquesta segona data com a fi de la civilització maia i no pas del poble o la cultura que encara perviuen avui dia (a la península del Yucatán a Mèxic es calcula que més del 35 % de la població parla llengua maia).

La civilització maia és coneguda per ser una de les més avançades a nivell cultural (especialment en el camp de les matemàtiques i l'astronomia) de tota l'Amèrica precolombina, fins al punt de superar en alguns coneixements als propis conqueridors europeus. Els maies mai van ser un poble homogeni, sinó que l'anomenat Imperi maia consistia en un seguit de ciutats - estat independents, tot i que amb similituds culturals, polítiques i socials. Això és fruit d'un passat comú, ja que tots els pobles maies compartien fortes influències de l'antiga cultura olmeca (considerada la "cultura mare" de Mesoamèrica).

Els maies eren una societat amb una forta estratificació social, on la noblesa i el sacerdoci ocupaven els estaments més elevats i vivien dels tributs pagats per les classes populars, majoritàriament agricultores. També era una societat esclavista, essent aquests en la seva majoria presoners de guerra (les ciutats - estat estaven en constant guerra entre elles), delinqüents i orfes. La religió ocupava un paper central en la vida de les comunitats i el màxim càrrec sacerdotal de cada ciutat tenia tanta o més importància que el seu equivalent nobiliari. Es tractava d'una religió politeista, naturalista (els déus eren fenòmens atmosfèrics i elements naturals) i dualista, on la divinitat tenia tant els seus representants bondadosos com malvats. De fet, l'element més característic i majestuós de les ciutats maies són les seves piràmides esglaonades, usades com a cementiris i a dalt de les quals s'hi trobava el temple. La raó d'aquestes construccions és doble: d'una banda, que el lloc de culte estigués tan a prop com fos possible del cel i per tant, dels déus i d'altra, sobrepassar l'altura de la selva i ser un element fàcilment identificable i alertador des de la llunyania. També en aquestes piràmides - temple es realitzaven els rituals i sacrificis (animals i humans) que han passat a formar part de l'imaginari popular.

Les piràmides - temple són la màxima expressió d'una arquitectura impressionant, més encara tenint en compte l'endarreriment tecnològic en aquest camp (no s'ha demostrat que disposessin d'eines de metall, politges i rodes) que només podia sustentar-se sobre la disponibilitat de la força humana pròpia d'una societat esclavista (com la construcció de les piràmides egípcies). Els maies també construïren edificis monumentals d'arquitectura civil com ara palaus i els materials més usats eren la fusta i la pedra, especialment calcària.

A nivell econòmic, podem parlar d'una societat estrictament agrària. La base del conreu, així com de l'alimentació maia era el blat de moro, molt emprat sobretot en l'elaboració de begudes i truites. També tenia molta importància el cacau, especialment per mesclar-lo amb aigua i fer xocolata líquida. En cap cas es tracta d'una civilització ramadera i per complementar l'agricultura se servien de la recol·lecció, la caça i la pesca.

Com ja s'ha comentat, allò que realment diferencia la societat maia de la resta de pobles precolombins és l'elevat nivell cultural al qual van arribar. L'escriptura es considera jeroglífica (a causa de la seva similitud formal amb l'egípcia), tot i que en realitat té una naturalesa pictogràfica, és a dir, que cada símbol no està associat a un so, sinó a un concepte (més similar, per exemple, a l'escriptura xinesa).

Això, juntament amb un sistema vigesimal (base vint) i posicional, els permetia de calcular xifres molt elevades com les que es requerien per als càlculs astronòmics. Els maies realitzaven observacions astronòmiques molt precises. Tots aquests coneixements també els van servir per disposar d'un calendari més precís que el que s'utilitza avui dia, amb un any que durava tres-cents seixanta-cinc dies (vint-i-vuit setmanes de tretze dies) i s'iniciava el setze de Juliol.

La civilització maia va tenir la seva època daurada entre els segles V i X, però quan al segle XV van arribar els conqueridors espanyols ja eren un poble en decadència i pràcticament sotmès. La caiguda d'un imperi tan avançat culturalment s'explica per diversos motius. En primer lloc, l'avenç cultural no suposava que no fos un poble ferotgement bel·licós i la seva naturalesa composta per petites ciutats - estat feia que estiguessin en constant guerra entre elles. Aquesta animadversió fraternal va ser, de fet, un dels aspectes que més van propiciar i dels quals més es van servir els conqueridors per sotmetre'ls. A més de la guerra interna, la fortalesa i hegemonia de la veïna civilització asteca durant aquests últims anys suposava un enemic exterior que, a més de ser una amenaça constant, obligava a pagar forts tributs. Més enllà dels conflictes bèl·lics, la pròpia climatologia era hostil als maies, ja que van coincidir amb el fenomen climàtic conegut amb el nom de "El Niño" que afecta cíclicament la zona mesoamericana (així com moltes altres parts del món) i comporta gran quantitat de pluges i innundacions que impedien el desenvolupament de l'agricultura. 

La torre de Cal Felip

La torre de Cal Felip  a l'any 2002,  encara conservava els merlets

La torre romànica de Cal Felip [1] es troba situada a la banda dreta del camí del Mig anant cap a Sant Feliu, al municipi de Sant Joan Despí. Es tracta d'una torre de guaita medieval (segle XI) que té nombrosos paral·lels a la zona del Llobregat: la torre del castell de Collbató, la torre de la Penya del Moro (Sant Just Desvern), la Torre Salbana [2] (Santa Coloma de Cervelló) o la de Benviure (Sant Boi del Llobregat).  Actualment la torre té una masia adossada, la Masia de Cal Felip de la qual la torre rep el nom. Les restes més antigues conservades de la masia de Cal Felip és una arcada gòtica que es construí a ponent de la torre. Al 1618 la casa s'amplià i es restaurà, com evidencien sengles portes a banda i banda del vestíbul, al fons i rera el qual hi ha la torre. La darrera reforma es va realitzar a la fi del segle XIX, en un estil entre neo-medieval i modernista. 

Ambdós edificacions (torre i masia) tenen protecció parcial dins el Catàleg i Pla de Protecció i Rehabilitació del  Patrimoni Arquitectònic de Sant Joan Despí [3], P31. Hem de mencionar que aquest fenòmen de construcció de masies adossades a antigues torres de defensa no és exclusiu de la torre de Cal Felip: sense anar més lluny també el trobem en el cas de la Torre Salbana a Santa Coloma de Cervellò.  Gràcies a la construcció de la masia s'ha conservat tant bé la torre en ambdós casos.

Des de dalt de la torre estant es veu, a l'altra banda del Llobregat, la Torre Salbana, el Castell d'Eramprunyà  i el lloc on hi hagúe el castell de Sant Boi, així com els primers estreps de la muntanya de Sant Ramon, on hi ha la torre de Benviure, avui amagada per l'extensa edificació moderna. També deuria tenir contacte visual amb la torre de la Penya del Moro a Sant Just Desvern, de la qual actualment només es conserva el sócol i la torre Abadal a Sant Feliu de Llobregat.

Les fonts documentals sobre la torre de Cal Felip

Dos són els documents medievals que parlen sobre la torre de Cal Felip:

1)      La torre és esmentada  per primer cop el 1134 en un document de donació de Berenguer Arnau a Sant Cugat (RIUS, 1945, pp. 929).

"Ego Berengarius Arnalis, qui vocor Vitalis, …, corpus meo cum oi meo proprio alaudio habeo in Lubricato, id sunt, terris et vineis, …, quam dimito ecclesie s. Iohannis de Pino. Affrontat predicum alaudium quod dono s. Cucuphati: ab oriente in monte vocitato Orsa, a meridie in ipso collo de Gavarra, ab occidente in flumine Lubricati, a parte vero circi in turre Bernardi Moronis…"

Berenguer Arnau qui vocor vitalis dona al Sant Cugat el seu cos i un alou que té al Llobregat (amb l'excepció d'una peça que dona a l'esglèsia de Sant Joan Despí). L'alou limita a Llevant amb el mont d'Orsa (Sant Pere Martir), a ponent amb el Llobregat, a Migdia amb el coll de la Gavarra (Cornellà) i a la tramuntana amb la torre de Bernat Moronis. És molt probable que es tracti de la torre de Cal Felip, ja que a Sant Joan Despí (on, a partir de la situació descrita, es troba la torre) ni s'ha trobat ni es coneixen notícies de cap altre torre.

2)      La segona notícia de la torre de Cal Felip fa referència  a la venda d'una terra. Al 1439 Joan Puig, abans de Sant Joan Despí, ara ciutadà de Barcelona, ven a Bernat de Montpaó una peça de terra, amb una torre o fortalessa que havia format part del mas Puignacler, situada a Sant Joan Despí sots alou de l'Almoina, pel preu de vint sous barcelonins (BAUCELLS, 1984, pp. 196, doc 114).

Descripció de la torre

La torre romànica de Cal Felip fa 14'60 metres d'alçada sense contar el coronament de la part superior, acabat modernament, a finals del segle passat quan es feren les reformes de la masia. La planta de la torre és circular, amb 2'50 metres de diàmetre interior, 1'10 metres de gruix a la base i 4,70 metres de diàmetre total.

A l'interior de la torre actualment hi ha tres pisos, més el terrat superior, refet a finals del segle passat en la reforma de la casa. No hi ha cap seguretat que aquests tres pisos corresponguin a divisions antigues, tot i que sembla que ha de ser el  més normal.

Al pis baix, a nivell dels baixos de la casa, hi ha una volta rebaixada moderna. A aquest pis correspon una finestra espitllera que es veu des de l'exterior. El pis de sobre es cobert per una volta hemiesfèrica que té al centre  un òcul o pas, avui tapat, d'uns 60 cm de diàmetre. Aquesta volta, molt regular de forma i estructura, podria ser antiga tot i que és difícil d'assegurar perque a la fi de segle passat tot  l'interior d'aquest pis va ser pintat i arranjar en estil neogòtic, per a ser utilitzat com a capella. Per çó no es pot veure l'aparell, que permetria verificar si la volta és o no romànica i si hi ha o no cap finestra. Per sobre d'aquest pis n'hi ha un altre en el qual s'obre una finestra exteriorment espitllerada que ha de correspondre a una de les dues espitlleres que es veuen des de l'exterior, però com que està tapiada no es pot dir amb quina exactament. Aquesta finestra s'eixampla interiorment en biaixos i es cobreix per un arc de mig punt adovellat, de 60 cm d'amplada màxima de llum amb l'àmpit horitzontal (PAGÈS, 1992, pp. 621). 

El paredat de la torre està format per filades de pedres de mida petita i mitjana (alguna de més grossa) escairades a martell. S'hi barreja tota mena de materials, principalment licorella, però també calcària i alguns, pocs, carreus d'arenosa.  Els carreus són rectangulars, escairats a martell i ben tallats, mitjanament regulars, formant filades més homogènies. Al costat d'aquests hi ha també, disposades horitzontalment llossetes primes, col·locades de cantell o intercaledes entre carreus més regulars, i, tambè disposades horitzontalment en filades més primes. Les pedres o carreus més grans, generalment, són a la part inferior de la torre, al que correspondria a la planta a nivell del sól. A mida que puja el paredat es va fent més petit i homogeni. Aquest paredat, per al qual es va aprofitar tota mena de material disponible, podria correspondre als primers anys del segle XI. La forma i disposició de molts carreus de la part baixa de la torre s'assembla molt a la d'algunes esglèsies de l'època, posteriors a allò que s'ha anomenat primer romànic però que encara no han adoptat el paredat ben tallat i escairat del romànic plé o del segle XII (PAGÈS, 1992, pp. 621).

No es sap on era situada la porta originària, perque evidentment avui totes les obertures d'accés als pisos són grans portes rectangulars modernes. Segurament la porta originària degué ser elevada, com és costum en aquestes torres i encarada a un lloc poc exposat que en aques cas correspondria a la part de la torre actualment no visible.

La torre de Cal Felip correspon bé amb la definició que d'aquest tipus d'elements realitzà Manuel Riu i Riu (RIU, 1985). Segons Manuel Riu i Riu les torres de guaita solen ser de dos pisos, tot i que poden tenir tres. Acostumen a tenir volta hemiesfèrica al soterrani i també al darrer pis, sota el terrat, ja que ambdues voltes els proporcionen major consistència. Amb freqüència a les filades baixes hi ha restes de l'aparell de "soga y tizón": alternen els blocs disposats horitzontalment amb altres blocs més prims posars verticals a la mateixa filadam de forma semblant a les construccions coetànies del califat de Córdova. La part superior sol tenir un sostre pla o terrat per facilitar les tasques de vigilància (aquest aspecte no s'ha conservat a la torre de Cal Felip per les reformes del segle passat). És probable que aquestes torres disposesin d'una coberta cònica de fusta.

La torre de Cal Felip és la més estreta de les torres romàniques conservades a la comarca. Per les seves mides s'assembla més a la torre del castell de Collbató o de la Penya del Moro (Sant Just Desvern) que amb la Torre Salbana (Santa Coloma de Cervelló) o la de Benviure (Sant Boi del Llobregat). El paredat és més regular que el de la torre del castell de Collbató però té els murs més prims (1,10 metres en comptes de 1,50 metres).

Montserrat Pagès  i Paretas data el paredat de la torre, per comparació amb altres esglèsies de la zona, al segle XI tot i que és més probable que es constuïs a les primeries del segle XII (PAGÈS, 1992 a, pp. 621). Aquesta proposta cronològica es corroborada per la forma de les finestres, característica del primer romànic. Segons Montserrat Pagès  i Paretas el més versemblant és que la torre s'hagués construït  a causa de les ràtzies almoràvits de la primeria del segle XII, una al 1107 i una altra al 1114-15 (PAGÈS, 1992 b, pp. 411). Entre aquesta data i la citació de la torre al 1134 cal situar l'edificació de la torre.

Per desgràcia la torre de Cal Felip, declarada BCIN des del 2001, i actualment propietat del Futbol Club Barcelona, està abandonada i s'està deteriorant. La desídia és total i des de la construcció de la Ciutat Esportiva Joan Gamper la torre ha perdut els merlets i s'està malmetent ràpidament.  

La masia i la torre deteriorant-se cada cop més

Bibliografía

BAUCELLS i REIG, Josep (1984): El Baix Llobregat i la Pia Almoina de la seu de Barcelona. Catàleg del fons en pergamí de l'Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona, Barcelona

BUJÁN, Josep i JOAQUÍN, Alfred (1995): Sant Joan Despí. Història d'un poble bi-mil·lenari, Barcelona

Castells catalans, Els (1967-79): Barcelona, Editorial Dalmau

Catàleg de Monuments i conjunts històrico-artístics de Catalunya (1990), Ed. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona

Catàleg i Pla de Protecció i Rehabilitació del  Patrimoni Arquitectònic de Sant Joan Despí (1995), Ed. Ajuntament de Sant Joan Despí , Sant Joan Despí

MADUELL, Alvar (1987): Sant Joan Despí, un recorregut per la Història, Barcelona

PAGÈS i PARETAS, Montserrat (1992 a): Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat, Barcelona

PAGÈS i PARETAS, Montserrat (1992 b): "Torre de Cal Felip", Catalunya romànica, Barcelona

RIU i RIU, Manuel (1985): "L'aportació de l'arqueologia a l'estudi de la formació i expansió del feudalisme català", Estudi General. 5-6. La formació i expansió del feudalisme català. Actes del col·loqui organitzat pel col·legi universitari de Girona (8-11 de gener de 1985). Homenatge a Santiago Sobrequés i Vidal, Girona

RIUS, José (editor) (1945): Cartulario de Sant Cugat del Valles, Barcelona

---

[1] També coneguda amb el renom de Torre Mora.

[2] La torre Salbana apareix referenciada amb el nom de torre Salbana (PAGÈS, 1992 a, pp. 418) tot i que també podem trobar-la citada com torre Salvana (Castells catalans, Els (1967-79): Barcelona)

[3] Aprovat per la Comissió d'Urbanisme de Barcelona del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya  el 8 de febrer de 1995. 

Mesopotàmia abans del diluvi

L’obra social “la Caixa” “l’ànima de la Caixa!?” acull al CaixaForum fins el 24 de febrer una exposició que mostra peces dels períodes sumeri i accadi. És tracta d’una exposició d’agradable visita, tot i que és una exposició modesta si la comparem amb altres exposicions que ha acollit el CaixaForum. Malgrat això és molt recomanable la seva visita que ens pot fer pensar en les relacions que té la nostra pròpia cultura amb el bressol de la civilització que va ser Sumer i les ribes del Tigris i Èufrates.

Fa uns 5.500 anys, al territori que avui correspon al sud de l’Iraq, els pobles mesopotàmics que parlaven sumeri i accadi hi van crear les primeres ciutats. La primera organització territorial va sorgir, a partir del principi del IV mil·lenni aC, en un espai fèrtil i alhora inhòspit.

Amb la primera ciutat, Uruk, es va crear la primera xarxa de comunicacions, amb vies, canals i postes, es van desenvolupar jerarquies socials i la divisió del treball, el capitalisme, un poder fort (monàrquic o imperial), l’escriptura, el càlcul, les unitats de mesura del temps, l’espai i el valor dels béns, el dret, manifestacions culturals a través de les quals l’ésser humà es va anar desmarcant de la natura, al mateix temps que la dominava.

La importància que aquests avenços han tingut en els segles posteriors ha fet que durant molts anys els estudiosos parlessin de Sumèria com el bressol de la humanitat. Tot i així, les investigacions que s’han dut a terme en les últimes  dècades han desmuntat alguns mites relacionats amb aquella primera civilització. Tot sembla indicar que, més que un poble amb unes característiques ètniques, lingüístiques i culturals pròpies, a Mesopotàmia hi van conviure tribus de diferents procedència, amb llengües i tradicions també diferents. Sembla que s’hi parlava el sumeri, una llengua sense connexions amb cap altra llengua coneguda, passada o present. Després de la caiguda d’Uruk, cap al 2900 aC, un bon nombre de ciutats estat independents van créixer a les ribes del sud dels rius Tigris i Eufrates, i als maresmes del delta. Cinc-cents anys més tard, es van unificar en un primer imperi, accadi, amb una capital, Accad, establerta potser a l’actual Bagdad. No va durar gaire i va ser substituït per un segon imperi, anomenat d’Ur III —en què la llengua de culte (ja no l’habitual) va tornar a ser el sumeri en comptes de l’accadi—, governat des de la ciutat meridional d’Ur.

Tanmateix, els estudiosos continuen remarcant que la cultura urbana va néixer a Mesopotàmia del sud (abans que a qualsevol altre lloc del món). Així, sembla que és clar que la ciutat és una estructura física i social inventada o desenvolupada plenament al sud de l’Iraq, ja a mitjan V mil·lenni aC, com ho demostren les restes de la ciutat «sumèria» o «presumèria» d’Uruk. En definitiva, sense les poblacions que van viure al sud de Mesopotàmia entre els mil·lennis IV i III aC, la ciutat potser no hauria existit; és a dir, la cultura (moderna) no s’hauria produït.

Per causes diverses, la cultura mesopotàmica és menys coneguda que altres cultures antigues, com l’egípcia o la grega: les primeres missions arqueològiques hi van començar gairebé cent anys més tard que a Egipte; la  llengua sumèria va ser desxifrada —i encara no totalment— fa uns 130 anys; les ciutats, construïdes amb tova, jeien, i jeuen encara de vegades, sepultades sota capes d’al·luvions fluvials molt gruixudes; finalment, la conflictiva historia política de la regió (guerres a l’Iran, l’Iraq i Síria, fins i tot a la frontera turcosirio- iraquiana) ha dificultat o ha impedit un millor coneixement del que, molt probablement, ha estat l’origen de la civilització.

El frau de Piltdown: l'home que mai va existir

L’any 1912, un advocat i arqueòleg afeccionat anglès, Charles Dawson, va portar diversos fragments de crani al professor Arthur Smith Woodward, conservador del departament de Geologia del British Museum, explicant-li que un d’ells s’havia trobat per uns obrers en una cantera de graves l’any 1908 de Piltdown (al comtat de Sussex, al sud-est d’Anglaterra), i que la resta els havia trobat ell, buscant en aquella explotació. Els fòssils estaven rodats, acolorits i desgastats, donant una clara impressió d’antiguitat. Reconstruït el crani la forma semblava moderna, tot i que amb unes parets excepcionalment gruixudes.

Woodward, acompanyat per Dawson i pel llavors estudiant Pierre Teilhard de Chardin, va buscar més fòssils a la gravera de Piltdown, trobant la mandíbula inferior, igualment acolorida i desgastada, però d’aspecte simiesc. Aquella mandíbula estava trencada precisament en els punts en els que podria haver-ne mostrat la prova definitiva de pertinença a un mico a o a un humà: l’àrea d’articulació amb el crani i el mentó.

Els tres van recollir també una col·lecció de pedres i ossos “tallats”, així com restes òssies pertanyents a diversos mamífers. L’”associació” així establerta va servir per col·locar el conjunt en una data molt antiga.

El 18 de desembre de 1912, l’anàlisi de les restes va ser presentat per Woodward i Dawson, a la Societat Geològica de Londres. A més de causar un fort impacte, va produir una divisió d’opinions sobre la pertinença d’ambdues peces, crani i mandíbula, a un mateix individu.

El 1913, el propi Teilhard va trobar una dent canina, de forma simiesca però amb desgast humà. El 1915, Dawson, que moriria el següent any, va arrodonir la troballa tornant a trobar l’associació de crani humà-mandíbula simiesca, aquesta vegada en una altra localitat, a alguns quilòmetres de l’anterior.

Aquesta segona associació va servir perquè investigadors que s’havien mostrat escèptics, acceptessin al “Eoanthropus dawsoni” com integrant de la genealogia humana, malgrat que la seva evident originalitat va obligar a incloure’l en una branca sense descedència.

El 1949 però, K. Oakley va utilitzar la prova del fluor sobre els ossos de Piltdown, i va descobrir que la quantitat que contenien era tan escassa, que a la força havien de correspondre a un enterrament intrusiu modern. Amb la col·laboració de Le Gross i de Weiner –autor aquest darrer de l’obra més completa sobre el frau, publicada el 1955-, va admetre i va publicar l’evidència: els “instruments” de pedra i ós s’havien tallat amb eines modernes; els mamífers associats procedien de llocs llunyans i inconnexos; el crani pertanyia a un humà modern i la mandíbula a un orangutan. Ambdues peces s’havien tenyit amb bicromat potàssic; les superfícies de les dents s’havien polit per aconseguir un desgast humà...

Dels tres personatges inicialment implicats, Woodward va morir el 1948, després de dedicar tota la seva vida al “Eoanthopus”. Mai ha dubtat ningú de la seva honestedat. Per la seva banda, Teilhard de Chardin havai aconseguit tanta fama com a filòsof que aquell succés no el podia afectar. Va ser Dawson qui va carregar amb tota la culpabilitat, però no queda clar l’abast de la conxorxa, n’hi ha qui apunta que Sir Arthur Conan Doyle, autor de Sherlock Holmes també va participar en l’engany.

Resulta interessant reflexionar sobre aquesta falsificació de història que des del principi va despertar les suspicàcies d’alguns paleontòlegs mentre que d’altre no van sospitar o no van voler sospitar res. Aquesta ceguesa a vegades va ser voluntària i la rivalitat científica franco-britànica va contribuir: no hem d’oblidar que en aquells moments a França s’estaven descobrint molts exemplars de Neandertal mentre que a Anglaterra no apareixien fòssils. És en aquest context que l’home de Piltdown era tan ben rebut per una part de la societat britànica. També l’eurocentrisme i el fet que el crani tingués tanta capacitat encaixava amb els prejudicis racials que creien que els blancs europeus havien aconseguit un gran cervell molt abans que els exemplars que s’anaven descobrint en altres parts del planeta, sobretot Àsia: el primer home era clarament intel·ligent, i a més a més anglès!!!.

En tot cas la lliçó més gran que podem obtenir d’aquest cas és que la recerca ha de ser molt curosa i no cedir a les expectatives prèvies sense la suficient prevenció. Que el que desitgem trobar no necessàriament sigui el que descobrim.