Mi bicicleta y otros animales, de Pello Ruiz Cabestany

Acabo de llegir Mi bicicleta y otros animales, de Pello Ruiz Cabestany, i m’ho he passat molt bé. Potser hi ajuda que jo era petit quan van passar els fets que explica. D’aquells anys en conservo imatges una mica disperses: l’equip Orbea, les primeres Vueltas que seguia per televisió, alguna entrevista. Cabestany em queia simpàtic. Era aquell ciclista basc de pares catalans que semblava tenir sempre alguna història al darrere.

El primer encert del llibre és el títol. És difícil no pensar en La meva família i altres animals, de Gerald Durrell, aquell llibre de records d’infantesa i d’amor per la natura. Aquí el centre de gravetat és una bicicleta, però també hi ha joventut, personatges singulars i ganes d’explicar el món que envolta el protagonista.

Cabestany no es proposa repassar tota la seva carrera. Comença molt abans dels grans resultats i ens acompanya fins a la victòria a la Volta al País Basc de 1985. Pel camí descobrim un noi de Donostia que s’obre pas en el ciclisme gairebé de cop. També hi trobem la incomprensió inicial dels pares, els primers amors i les persones que li van fer costat quan encara no era ningú en el pilot.

Aquella Donostia tampoc no és un simple decorat. ETA, els aldarulls al carrer i la repressió policial formen part dels anys en què Pello comença a pedalar. El llibre retrata aquella Euskadi dels «anys de plom» sense perdre mai de vista la vida quotidiana. Llegint-lo, tornes a pensar en com de poc encaixa l’expressió «transició modèlica» amb alguns dels records de qui la va viure.

L’ascensió esportiva és ràpida, però gens senzilla. Cabestany explica la victòria a les Sis Hores d’Euskadi quan encara era aficionat, el fals positiu que va estar a punt de barrar-li el pas i les relacions dins d’un ciclisme que canviava de pressa. Hi apareixen companys, directors, mànagers i patrocinadors; també persones com Peli Egaña i Patxi Alkorta, decisives en els seus primers passos. I, al costat dels agraïments, hi ha pactes, traïcions i maniobres que sovint s’intueixen en el ciclisme, però que poques vegades s’expliquen.

Una de les coses que més m’ha agradat és que no tot passa damunt de la bicicleta. M’ha fet riure especialment la visita a la família catalana, que Pello compara amb uns personatges de La Cubana. Jo, de seguida, he pensat en Les Teresines. Aquests episodis donen al llibre una veu pròpia i fan que continuïs llegint fins i tot quan ja saps com acaba una cursa.

També és interessant quan parla dels directors del Teka i el mític Zor. “Al Teka y al Zor no les di opción por puros prejuicios, porque me daban miedo sus directores. Perurena solo gritaba alguna vez, cuando se habían hecho mal las cosas y a mi anterior director, Patxi Miner, no le había oído gritar jamás. Por eso me daban miedo González Linares y Javier Mínguez, porque se ponían a la altura de sus corredores y les gritaban soltando palabrotas al tiempo que golpeaban las puertas de sus coches con el brazo que les colgaba por la ventanilla. Yo veía eso y me acojonaba, ni me planteaba fichar con ellos porque me daban miedo. Lo que no pensé nunca es que quizás hubiera necesitado algo de mano dura en muchos momentos”. Tots tenim la impressió, amb el temps, que aquells que potser més ens apreten en un moment no ens agraden en el momento, però després ho agraïm.

Fa uns anys Cabestany va publicar Historias de un ciclista, un llibre exquisidament editat que recordo també per les magnífiques il·lustracions de Pedro Osés sobre Cañardo. Aquell volum saltava d’una història a una altra, com un recull de cròniques. Mi bicicleta y otros animales té un fil narratiu més clar i és més personal: hi coneixem el ciclista, però també el noi que encara intenta entendre on s’ha ficat. 

El llibre s’atura just quan Pello guanya la Volta al País Basc, l’abril de 1985, davant d’alguns dels grans noms del moment. És un final rodó per a aquesta història i, alhora, et deixa amb ganes de continuar. A partir d’aquí encara vindrien la Vuelta d’aquell mateix any, l’etapa de Luz Ardiden amb Pedro Delgado, la victòria d’etapa al Tour de 1986 i el pas per equips com el KAS, l’ONCE, el Gatorade (on coincidiria amb Gianni Bugno i Laurent Fignon, al que li va prorrogar aquest gran llibre Eramos jóvenes e inconscientes) i l’Euskadi. També queda la curiositat per saber més de la seva relació amb Delgado, de qui el llibre deixa entreveure una imatge complexa: “Era campechano como el rey emérito, con tanta gracia y simpatia por delante, como marrullería por detras”..

Tant de bo hi hagi una segona part.Jo la llegiria. Però aquesta primera ja m’ha donat una cosa que valoro molt en unes memòries esportives: m’ha fet tornar a les curses que recordava de petit i, al mateix temps, m’ha descobert tot el que passava al seu voltant.

Onze de setembre: vint-i-cinc anys després

Hi ha dates que queden gravades en la memòria col·lectiva. Dates que, només de pronunciar-les, ens transporten a un moment concret de la nostra vida, a un lloc, a unes imatges que difícilment podrem oblidar.

Avui, 11 de setembre de 2026, fa vint-i-cinc anys dels atemptats de Nova York i Washington. Un quart de segle d'aquell matí de setembre de 2001 que va canviar per sempre la percepció que teníem del món.

L'11 de setembre ja era, per a molta gent, una data carregada de significat abans que existís el 9/11.

Per als catalans, l'11 de setembre és la data de la derrota de Barcelona de 1714, després del llarg setge de la ciutat i de la fi de les institucions pròpies del Principat. Per als xilens, és la data del cop d'estat de 1973 contra Salvador Allende i de l'inici de la dictadura de Pinochet.

I, des de fa vint-i-cinc anys, per a bona part del món, l'11 de setembre evoca sobretot unes altres imatges: les de dos avions estavellant-se contra les Torres Bessones de Nova York, el fum sobre Manhattan, la gent corrent pels carrers, el Pentàgon colpejat i, poc després, la quarta aeronau estavellant-se a Pennsilvània.

Aquell 11 de setembre de 2001, dinou membres d'Al-Qaida van segrestar quatre avions comercials. Dos van ser estavellats contra les Torres Nord i Sud del World Trade Center, un tercer contra el Pentàgon i el quart, el vol United 93, es va estavellar a Pennsilvània després que els passatgers intentessin recuperar-ne el control.

Van morir 2.977 persones, sense comptar els dinou terroristes. Però les xifres, per impressionants que siguin, no expliquen per elles soles l'impacte d'aquell dia.

El que va commocionar el món va ser també el simbolisme de l'atac. No es tractava simplement d'un atemptat terrorista amb un nombre extraordinari de víctimes. S'havia atacat el cor econòmic i financer dels Estats Units i, alhora, el centre del seu poder militar. La gran potència que semblava gairebé inatacable havia estat colpejada al seu propi territori.

Les imatges es van retransmetre en directe a tot el planeta. I milions de persones vam assistir, gairebé sense entendre què estava passant, a una successió d'imatges que semblaven impossibles.

Jo crec que és difícil trobar un altre esdeveniment contemporani que hagi produït una sensació tan immediata que el món acabava de canviar.

I, efectivament, va canviar.

El món després de l'11-S

Els atemptats van desencadenar una transformació profunda de la política exterior dels Estats Units i de l'agenda internacional.

Poques setmanes després, els Estats Units, amb els seus aliats, van intervenir militarment a l'Afganistan contra el règim talibà, que havia donat refugi a Al-Qaida. L'OTAN va invocar per primera vegada l'article 5 del Tractat de Washington, segons el qual un atac contra un membre es considera un atac contra tots.

Però aquell només era el principi.

La denominada “guerra contra el terror” va passar a ocupar el centre de la política internacional nord-americana. Es van reforçar els serveis d'intel·ligència, els mecanismes de control fronterer i la cooperació antiterrorista; es van ampliar les competències de les administracions en matèria de seguretat i es van modificar aspectes importants de la legislació internacional i de la concepció mateixa de la guerra.

I, sobretot, els Estats Units van entrar en dues guerres que marcarien tota una generació: l'Afganistan el 2001 i l'Iraq el 2003.

Amb els anys, les conseqüències d'aquella resposta es van demostrar molt més complexes del que molts havien imaginat inicialment. La guerra de l'Afganistan es va allargar durant dues dècades i va acabar amb el retorn dels talibans al poder. La invasió de l'Iraq va contribuir a desestabilitzar profundament l'Orient Mitjà i va tenir conseqüències que encara avui formen part de la realitat internacional.

Per això, vint-i-cinc anys després, no n'hi ha prou amb recordar l'11-S com una tragèdia nord-americana. És també un punt d'inflexió en la història de les relacions internacionals.

L'ordre mundial que va sorgir després de la Guerra Freda va començar a transformar-se. La lluita contra el terrorisme es va convertir en una prioritat absoluta. La seguretat va guanyar pes davant d'altres consideracions. I la manera d'entendre les fronteres, la vigilància, els serveis d'intel·ligència i fins i tot l'ús de la força militar va canviar profundament.

Paradoxalment, aquell món posterior a l'11-S tampoc no és el món en què vivim avui. L'ascens de la Xina, el retorn de Rússia com a actor agressiu, la crisi financera de 2008, el Brexit, la pandèmia i les noves guerres han anat configurant un ordre internacional molt més fragmentat i incert. El mateix Consell de Relacions Exteriors assenyala avui l'11-S com un dels grans punts de partida de les transformacions que han conduït fins al complex escenari actual.

I abans que passés... Ibáñez

I aquí apareix una curiositat que, vint-i-cinc anys després, continua impressionant.

Francisco Ibáñez havia publicat el 1992, dins de l'aventura El 35 aniversario de Mortadelo y Filemón, una gran vinyeta final ambientada a Nova York.

I en un dels petits gags que Ibáñez acostumava a amagar en els seus dibuixos, al fons de l'escena, hi apareix una imatge extraordinàriament inquietant: un avió incrustat en una de les Torres Bessones.

La coincidència és, francament, esgarrifosa. Però hi ha un detall fonamental que convé recordar: el dibuix és anterior als atemptats.

La historieta va ser publicada de manera seriada el 1992, i posteriorment es va editar en àlbum el 1993. Per tant, aquella vinyeta existia gairebé nou anys abans de l'11 de setembre de 2001.

Després dels atemptats, diversos lectors van recuperar aquella imatge i van advertir la semblança extraordinària amb el que acabava de passar. La coincidència va donar la volta al món i va convertir aquella vinyeta en una de les anècdotes més conegudes de la trajectòria de Mortadelo y Filemón.

La mateixa documentació sobre l'obra d'Ibáñez confirma que la il·lustració formava part de la vinyeta original i que no va ser retocada després dels atemptats. Però això no la converteix en una profecia. És, simplement, una d'aquelles casualitats extraordinàries que, quan la història passa per damunt nostre, adquireixen un significat que no tenien quan van ser creades.

Un gag innocent, probablement pensat simplement per donar vida al paisatge novaiorquès, va adquirir després un significat tràgic que el seu autor mai no havia pogut imaginar.

Vint-i-cinc anys després

Avui, un quart de segle després, ja hi ha una generació sencera que no recorda l'11-S perquè no havia nascut.

Per a nosaltres, en canvi, continua sent un d'aquells moments en què recordem perfectament on érem, què estàvem fent i com vam anar descobrint, gairebé en directe, que alguna cosa extraordinària estava passant.

La història acostuma a explicar els grans canvis amb dates, tractats, guerres i decisions polítiques. Però la història també té moments en què unes poques imatges són suficients per resumir tota una època.

El 28 de juny de 1914, Sarajevo.

El 20 de juliol de 1969, l'arribada de l'home a la Lluna.

El 9 de novembre de 1989, la caiguda del Mur de Berlín.

I l'11 de setembre de 2001, les Torres Bessones en flames.

Vint-i-cinc anys després, les torres ja no hi són. Bin Laden tampoc. La guerra de l'Afganistan que va començar arran d'aquells atemptats ja ha acabat. I, tanmateix, moltes de les conseqüències polítiques, militars i psicològiques d'aquell dia encara formen part del nostre món.

Perquè hi ha dies que passen i hi ha dies que canvien la història. L'11 de setembre de 2001 va ser, sens dubte, un d'aquests dies.

Sis segons: el record d'Alberto Fernández i la Vuelta més ajustada de la història

Hi ha moments que queden gravats per sempre a la memòria dels qui estimem el ciclisme. Per a mi, un dels primers records d’infantesa és la imatge d'un país sencer pendent d'un cronòmetre i la posterior decepció, amarga però plena d'admiració, per la derrota d'Alberto Fernández davant del llavors desconegut corredor francès Éric Caritoux. Una diferència ridícula, de només sis segons, va decidir la Vuelta a Espanya de 1984. Són sis segons: el temps que es triga a llegir aquesta frase. Més ajustat, fins i tot, que els famosos vuit segons pels quals Laurent Fignon va perdre el Tour de França de 1989 davant de Greg LeMond.

Tenia nou anys i el ciclisme em començava a agradar molt. Veure la cursa ciclista de la festa major, o l’etapa en què la Volta va arribar a Sant Joan l’any 1981, era una cosa increïble. Tinc gravat el record d’aquelles retransmissions de la Vuelta, primer amb amplis resums a la nit de l'etapa del dia (amb les veus d'Antolín Garcia i Emilio López Tamargo): l'edició del 82 amb la música d’Azul y Negro i el rocambolesc episodi del positiu i desqualificació d’Ángel Arroyo que va donar la victòria a Marino Lejarreta; i la del 1983 amb l’autoritat indiscutible de Bernard Hinault. Etapes que, quan es van començar a retransmetre la Vuelta (que llavors es corria a la primavera), no podia veure sempre perquè em coincidien amb l'escola. O el primer Tour d'Arroyo i Perico el 1984, davant d’un Fignon intractable. Aquells sis segons i la derrota d'Alberto Fernández van ser un enorme disgust per a un nen, només superat, pocs mesos després, per la trista mort del malagrat ciclista.

Aquella edició de la ronda espanyola (la 39a, disputada entre el 17 d'abril i el 6 de maig sobre 3.593 km, un pròleg i 19 etapes) va ser un espectacle inoblidable. La carrera es disputava a l’abril i era la primera de les tres grans del calendari, molt abans dels canvis al WorldTour. Retransmesa en directe per la televisió per segona vegada a la història —després de l'èxit de l'edició de 1983—, la cursa va rodar al ritme de «Pánico en el Edén», la mítica sintonia de Tino Casal, agafant el relleu d'Azul y Negro (que ho van petar al 1982 i 1983 respectivament amb "Me estoy volviendo loco" y "Con los dedos de una mano"). 130 corredors van prendre la sortida a Jerez de la Frontera i 97 van aconseguir completar el recorregut fins a Madrid.

El guió inicial semblava escrit per a l'italià Francesco Moser, flamant rècord de l'hora, que va guanyar el pròleg i va vestir el maillot groc la primera setmana. Però la muntanya de la setena etapa, amb final a Rasos de Peguera, ho va capgirar tot. El corredor cantàbric va atacar a la pujada: no hi havia pinganillos, no li van donar referències de temps i va pagar molt car l'esforç. Pedro Delgado, que es va vestir de groc, i els colombians Corredor i Jiménez el van atrapar. L'etapa la va guanyar Caritoux (equip Skil, convertit en cap de files per la baixa de Sean Kelly) i Alberto va cedir un minut decisiu a l'últim quilòmetre. En creuar la línia de meta, el seu director a l'equip Zor, Javier Mínguez, li va dir una frase lapidària: «Alberto, acabas de perder la Vuelta». Només sis segons van separar el francès de l'espanyol a Madrid.

Als Lagos de Covadonga, Caritoux va recuperar el liderat i va demostrar que era un aspirant real, mentre que Julián Gorospe, de l'equip Reynolds, s'exhibia guanyant la cronoescalada al Monte Naranco. El desenllaç va ser pur cinema: a la decisiva contrarellotge de 33 km a Torrejón de Ardoz, sota una pluja trampa, Gorospe va tornar a volar, però la batalla per la general entre Fernández i Caritoux es va decidir en un sospir. Alberto, que partia amb 37 segons de desavantatge, en va poder retallar 31. Caritoux conservava el maillot per només 6 segons.

Malgrat la decepció, Alberto ho va intentar fins a l'últim moment atacant fins i tot a l’etapa final, plana, al passeig de la Castellana, tot i que no va ser possible. Després, va reconèixer la victòria del francès amb una esportivitat cabdal: al podi va aixecar el braç d'Éric Caritoux per certificar el seu triomf, aconseguint acallar així els xiulets d'una afició espanyola que havia quedat amb la mel als llavis.

Alberto Fernández: un palmarès de primer nivell i un corredor complet

Però reduir la figura d'Alberto Fernández a aquells sis segons seria una modesta injustícia. Conegut popularment com «El Galleta» —sobrenom nascut durant la seva infantesa a Aguilar de Campoo (Palència), la gran capital galletera de l'època on es va criar des dels 7 anys—, Alberto va ser un dels exponents més brillants del renaixement del ciclisme espanyol dels anys 80, juntament amb Pedro Delgado i Marino Lejarreta.

Va ser un ciclista tremendament popular, però no pas un superclasse de naixement. Petit, prim, de cames com filferros i amb un pedaleig enganyós, patia al pla, però planejava a la muntanya. Suplia les seves carències amb una garra desmesurada. A més, aquella primavera havia aconseguit —paradoxes del destí— revitalitzar amb la seva ajustada derrota una carrera, la Vuelta, que aleshores languidia.

Nascut a Cuena (Cantàbria) el gener de 1955, Alberto era un corredor completíssim: un escalador formidable que, a més, es defensava amb molta solvència en les proves contra el rellotge. Un perfil ideal per a les grans curses per etapes que li va permetre acumular un palmarès envejable amb 30 victòries com a professional, defensant els colors d'equips de referència com el MOLINER-VERDAM (1978), el TEKA (1979-1981) i el ZOR (1982-1984).

Entre els seus triomfs més destacats figuren la Volta a Catalunya (1982), la Vuelta al País Vasco (1983) i la Vuelta a Asturias (1981). A més, va signar grans actuacions a les Grans Voltes:

• La ronda espanyola va ser la seva cara i la seva creu: no la va poder guanyar mai. El 1981, quan era un dels grans favorits, el seu equip (el Teka de Revuelta) va renunciar a participar-hi per discrepàncies amb Unipublic. El 1982 va viure el seu moment més amarg: va acabar tercer a la carretera, però va ser penalitzat amb 10 minuts a la general per un positiu amb l'estimulant Lideprán, en una edició polèmica que va guanyar Lejarreta per desqualificació del líder Ángel Arroyo (positiu per metilfenidat a la 17a etapa, juntament amb Muñoz, Belda i el mateix Alberto, que va ser relegat a la cinquena posició). El 1983 va ser tercer, darrere d'Hinault i Lejarreta; va guanyar l'etapa de Castellar de n'Hug i va arribar a vestir-se de groc després de posar en apuros el Caiman, però el refredat que va agafar al podi dels Lagos el va enfonsar en el tram final de la cursa. Finalment, el 1984 va acabar segon, a només sis segons de Caritoux.

• 3r al Giro d'Itàlia (1983): Després d'abandonar el Teka de Santander —es va parlar de la seva enemistat amb un emergent Marino Lejarreta—, va fitxar pel Zor i va fer un Giro extraordinari. En un recorregut dissenyat per a la victòria dels corredors locals (poc escaladors en aquells moments), Alberto va ser el millor a la muntanya, guanyant dues etapes en alt (Campitello Matese i Passo San Fermo) i acabant tercer al podi rere Saronni i Visentini. Per a la premsa italiana, el Galleta era un autèntic «E.T.».

• Tour de França: Va disputar la ronda francesa en tres ocasions (1980, 1981 i 1982), signant un magnífic 10è lloc en la general de 1982 i fregant la glòria a la mítica cimera d'Alpe d'Huez. Directors com López Cerrón no dubtaven a assenyalar-lo com un clar candidat a lluitar pel podi de la Grande Boucle en els anys posteriors.

La tragèdia i el record

La progressió d'Alberto Fernández era molt bona i, als seus 29 anys —en una època on la maduresa ciclista s'assolia més tard que avui dia—, es trobava en el millor moment de la seva carrera esportiva. Malauradament, la tragèdia es va creuar en el seu camí de la manera més cruenta.

El 14 de desembre de 1984, només uns mesos després d'aquella gesta a la Vuelta, Alberto i la seva dona, Inmaculada Sainz Cossío, tornaven cap a Santander després d'haver estat a Madrid a la sala Windsor. Allà, Alberto havia rebut el prestigiós Premio Superprestigio Unipublic com a millor ciclista espanyol de la temporada, per davant de Peio Ruiz Cabestany, Julián Gorospe i Iñaki Gastón. Al quilòmetre 140,7 de la Nacional I, a l'altura de Pardilla (prop d'Aranda de Duero), el seu vehicle va xocar frontalment contra un cotxe de matrícula francesa. Tots dos van morir a l'acte, deixant un fill de tres anys, Alberto Fernández Sainz, que amb els anys seguiria les passes del seu pare com a ciclista professional a les files del Xacobeo.

Han passat més de quatre dècades d'aquell fatídic desembre de 1984, però els seguidors del món del ciclisme no l'hem oblidat. Alberto Fernández no només va ser el corredor dels sis segons; va ser, per damunt de tot, un dels grans titans de l'inici de l'edat d'or del ciclisme espanyol.

https://www.youtube.com/watch?v=RdvuwVMYy38&t=3353s