Sis segons: el record d'Alberto Fernández i la Vuelta més ajustada de la història

Hi ha moments que queden gravats per sempre a la memòria dels qui estimem el ciclisme. Per a mi, un dels primers records d’infantesa és la imatge d'un país sencer pendent d'un cronòmetre i la posterior decepció, amarga però plena d'admiració, per la derrota d'Alberto Fernández davant del llavors desconegut corredor francès Éric Caritoux. Una diferència ridícula, de només sis segons, va decidir la Vuelta a Espanya de 1984. Són sis segons: el temps que es triga a llegir aquesta frase. Més ajustat, fins i tot, que els famosos vuit segons pels quals Laurent Fignon va perdre el Tour de França de 1989 davant de Greg LeMond.

Tenia nou anys i el ciclisme em començava a agradar molt. Veure la cursa ciclista de la festa major, o l’etapa en què la Volta va arribar a Sant Joan l’any 1981, era una cosa increïble. Tinc gravat el record d’aquelles retransmissions de la Vuelta, primer amb amplis resums a la nit de l'etapa del dia (amb les veus d'Antolín Garcia i Emilio López Tamargo): l'edició del 82 amb la música d’Azul y Negro i el rocambolesc episodi del positiu i desqualificació d’Ángel Arroyo que va donar la victòria a Marino Lejarreta; i la del 1983 amb l’autoritat indiscutible de Bernard Hinault. Etapes que, quan es van començar a retransmetre la Vuelta (que llavors es corria a la primavera), no podia veure sempre perquè em coincidien amb l'escola. O el primer Tour d'Arroyo i Perico el 1984, davant d’un Fignon intractable. Aquells sis segons i la derrota d'Alberto Fernández van ser un enorme disgust per a un nen, només superat, pocs mesos després, per la trista mort del malagrat ciclista.

Aquella edició de la ronda espanyola (la 39a, disputada entre el 17 d'abril i el 6 de maig sobre 3.593 km, un pròleg i 19 etapes) va ser un espectacle inoblidable. La carrera es disputava a l’abril i era la primera de les tres grans del calendari, molt abans dels canvis al WorldTour. Retransmesa en directe per la televisió per segona vegada a la història —després de l'èxit de l'edició de 1983—, la cursa va rodar al ritme de «Pánico en el Edén», la mítica sintonia de Tino Casal, agafant el relleu d'Azul y Negro (que ho van petar al 1982 i 1983 respectivament amb "Me estoy volviendo loco" y "Con los dedos de una mano"). 130 corredors van prendre la sortida a Jerez de la Frontera i 97 van aconseguir completar el recorregut fins a Madrid.

El guió inicial semblava escrit per a l'italià Francesco Moser, flamant rècord de l'hora, que va guanyar el pròleg i va vestir el maillot groc la primera setmana. Però la muntanya de la setena etapa, amb final a Rasos de Peguera, ho va capgirar tot. El corredor cantàbric va atacar a la pujada: no hi havia pinganillos, no li van donar referències de temps i va pagar molt car l'esforç. Pedro Delgado, que es va vestir de groc, i els colombians Corredor i Jiménez el van atrapar. L'etapa la va guanyar Caritoux (equip Skil, convertit en cap de files per la baixa de Sean Kelly) i Alberto va cedir un minut decisiu a l'últim quilòmetre. En creuar la línia de meta, el seu director a l'equip Zor, Javier Mínguez, li va dir una frase lapidària: «Alberto, acabas de perder la Vuelta». Només sis segons van separar el francès de l'espanyol a Madrid.

Als Lagos de Covadonga, Caritoux va recuperar el liderat i va demostrar que era un aspirant real, mentre que Julián Gorospe, de l'equip Reynolds, s'exhibia guanyant la cronoescalada al Monte Naranco. El desenllaç va ser pur cinema: a la decisiva contrarellotge de 33 km a Torrejón de Ardoz, sota una pluja trampa, Gorospe va tornar a volar, però la batalla per la general entre Fernández i Caritoux es va decidir en un sospir. Alberto, que partia amb 37 segons de desavantatge, en va poder retallar 31. Caritoux conservava el maillot per només 6 segons.

Malgrat la decepció, Alberto ho va intentar fins a l'últim moment atacant fins i tot a l’etapa final, plana, al passeig de la Castellana, tot i que no va ser possible. Després, va reconèixer la victòria del francès amb una esportivitat cabdal: al podi va aixecar el braç d'Éric Caritoux per certificar el seu triomf, aconseguint acallar així els xiulets d'una afició espanyola que havia quedat amb la mel als llavis.

Alberto Fernández: un palmarès de primer nivell i un corredor complet

Però reduir la figura d'Alberto Fernández a aquells sis segons seria una modesta injustícia. Conegut popularment com «El Galleta» —sobrenom nascut durant la seva infantesa a Aguilar de Campoo (Palència), la gran capital galletera de l'època on es va criar des dels 7 anys—, Alberto va ser un dels exponents més brillants del renaixement del ciclisme espanyol dels anys 80, juntament amb Pedro Delgado i Marino Lejarreta.

Va ser un ciclista tremendament popular, però no pas un superclasse de naixement. Petit, prim, de cames com filferros i amb un pedaleig enganyós, patia al pla, però planejava a la muntanya. Suplia les seves carències amb una garra desmesurada. A més, aquella primavera havia aconseguit —paradoxes del destí— revitalitzar amb la seva ajustada derrota una carrera, la Vuelta, que aleshores languidia.

Nascut a Cuena (Cantàbria) el gener de 1955, Alberto era un corredor completíssim: un escalador formidable que, a més, es defensava amb molta solvència en les proves contra el rellotge. Un perfil ideal per a les grans curses per etapes que li va permetre acumular un palmarès envejable amb 30 victòries com a professional, defensant els colors d'equips de referència com el MOLINER-VERDAM (1978), el TEKA (1979-1981) i el ZOR (1982-1984).

Entre els seus triomfs més destacats figuren la Volta a Catalunya (1982), la Vuelta al País Vasco (1983) i la Vuelta a Asturias (1981). A més, va signar grans actuacions a les Grans Voltes:

• La ronda espanyola va ser la seva cara i la seva creu: no la va poder guanyar mai. El 1981, quan era un dels grans favorits, el seu equip (el Teka de Revuelta) va renunciar a participar-hi per discrepàncies amb Unipublic. El 1982 va viure el seu moment més amarg: va acabar tercer a la carretera, però va ser penalitzat amb 10 minuts a la general per un positiu amb l'estimulant Lideprán, en una edició polèmica que va guanyar Lejarreta per desqualificació del líder Ángel Arroyo (positiu per metilfenidat a la 17a etapa, juntament amb Muñoz, Belda i el mateix Alberto, que va ser relegat a la cinquena posició). El 1983 va ser tercer, darrere d'Hinault i Lejarreta; va guanyar l'etapa de Castellar de n'Hug i va arribar a vestir-se de groc després de posar en apuros el Caiman, però el refredat que va agafar al podi dels Lagos el va enfonsar en el tram final de la cursa. Finalment, el 1984 va acabar segon, a només sis segons de Caritoux.

• 3r al Giro d'Itàlia (1983): Després d'abandonar el Teka de Santander —es va parlar de la seva enemistat amb un emergent Marino Lejarreta—, va fitxar pel Zor i va fer un Giro extraordinari. En un recorregut dissenyat per a la victòria dels corredors locals (poc escaladors en aquells moments), Alberto va ser el millor a la muntanya, guanyant dues etapes en alt (Campitello Matese i Passo San Fermo) i acabant tercer al podi rere Saronni i Visentini. Per a la premsa italiana, el Galleta era un autèntic «E.T.».

• Tour de França: Va disputar la ronda francesa en tres ocasions (1980, 1981 i 1982), signant un magnífic 10è lloc en la general de 1982 i fregant la glòria a la mítica cimera d'Alpe d'Huez. Directors com López Cerrón no dubtaven a assenyalar-lo com un clar candidat a lluitar pel podi de la Grande Boucle en els anys posteriors.

La tragèdia i el record

La progressió d'Alberto Fernández era molt bona i, als seus 29 anys —en una època on la maduresa ciclista s'assolia més tard que avui dia—, es trobava en el millor moment de la seva carrera esportiva. Malauradament, la tragèdia es va creuar en el seu camí de la manera més cruenta.

El 14 de desembre de 1984, només uns mesos després d'aquella gesta a la Vuelta, Alberto i la seva dona, Inmaculada Sainz Cossío, tornaven cap a Santander després d'haver estat a Madrid a la sala Windsor. Allà, Alberto havia rebut el prestigiós Premio Superprestigio Unipublic com a millor ciclista espanyol de la temporada, per davant de Peio Ruiz Cabestany, Julián Gorospe i Iñaki Gastón. Al quilòmetre 140,7 de la Nacional I, a l'altura de Pardilla (prop d'Aranda de Duero), el seu vehicle va xocar frontalment contra un cotxe de matrícula francesa. Tots dos van morir a l'acte, deixant un fill de tres anys, Alberto Fernández Sainz, que amb els anys seguiria les passes del seu pare com a ciclista professional a les files del Xacobeo.

Han passat més de quatre dècades d'aquell fatídic desembre de 1984, però els seguidors del món del ciclisme no l'hem oblidat. Alberto Fernández no només va ser el corredor dels sis segons; va ser, per damunt de tot, un dels grans titans de l'inici de l'edat d'or del ciclisme espanyol.

https://www.youtube.com/watch?v=RdvuwVMYy38&t=3353s