El petó, de Brancusi

Acabo de descobrir que el 13 d’abril és el dia mundial dels petons. Al marge de si és necessari dedicar-li un dia (igual que a tants altres fets) mai no sobraran prou petons en el món. D’entre els molts petons que l’art ha plasmat un dels meu preferits és el petó de Constantin Brancusi. Bé, no hi ha un únic petó ja que Brancusi va realizar moltes versions d’aquesta escultura, d’aquest unió de dos formes en una. La primera peça la va realitzar el 1907 i contraposa una sobrietat amb d’altres obres de la mateixa temàtica com el petó de Rodin, tan sensual i turmentat. El petó de Brancusi suggereix un intimitat que supera la violència del desig, és una expressió de l’amor més densa i matisada. Brancusi supera la tradició grecorromana amb el seu retorn deliberat a la pedra i el bloc.

El petó més conegut és l’estela funerària d’una noia en el cementiri de Montparnasse, del 1909. Brancusi deia “…. Com havia de representar a una parella unida, per un monument funerari, no vaig fer res que s’assemblés a aquesta parella, sino quelcom que s’assemblés a totes les parelles que s’han abraçat i estimat a la terra.”

Petó de Montparnasse (París)

Molt elemental, aquesta escultura representa a un home i una dona units en una sola entitat compacta i en la seva simetria, la seva simplicitat i la puresa de les línies posseeix una originalitat totalment contrària a l’art funerari del moment.

El tema del petó retornarà entre 1933 i 1937, sota la forma de dibuixos en el seu projecte del Temple de l’alliberament,  i després el 1938 a la Porta del petó.  

Porta del petó (Tirgu Jiu)