Superman Begins, the Man of Steel

Superman, the Man of Steel és la darrera reinterpretació del superheroi per excel·lència, el superheroi que ho va començar tot fa setanta-cinc anys. Segurament no serà la definitiva, però és una brillant aproximació a l’univers de Superman. En la producció hi ha Christopher Nolan, el responsable de la resurrecció del Batman més creïble de tots els temps, i darrera les càmeres Zack Snyder, el director de 300 i Watchmen.

Aquesta, com qualsevol pel·lícula que protagonitzi Superman tindrà un problema de partida: la comparació amb el Superman de Christopher Reeve, l’home que ens va fer creure volar, sobretot a les dues primeres pel·lícules. Un cop vista la nova versió crec que no és just comparar-les ja que són pel·lícules molt diferents fetes sobre el màxim respecte sobre el mateix personatge, però molt diferents. El Superman de Christopher Reeve és alegre, només cal recordar la fanfàrria inicial de John Williams, i pràcticament no té dubtes. El Superman interpretat per Henry Cavill encara busca qui és, i està més desorientat. El seu vestit (sense calçotets per fora, ???) és fins i tot més fosc i escamós (potser més alienígena) que els que havíem vist fins ara.

Man of Steel és una pel·lícula èpica (una èpica que em recorda una mica al Superman de Kingdom Come) gràcies a una bona combinació i està plena d’elements a favor:

• Una ambientació lleugerament enfosquida que ajuda a entendre els dubtes de Superman.
• Uns efectes especials perfectes i unes escenes d’acció increïbles.
• La banda sonora de Hans Zimmer genial com sempre, amb quina força marca els moments més intensos. Des de que el vaig descobrir a The last samurai em va captivar l’energia que transmet amb la música i els seus treballs a Batman o Intercepcion no han fet més que reafirmar-ho.  On John Williams posava alegria i confiança Hans Zimmer transmet potència i energia.
• La recreació de Krypton (que en alguns moments recorda alguns mons de les preqüeles d’Star Wars –una interessant barreja de l’Utapau de la Revenja dels Sith i el Kamino de l’Atac dels Clons) és increïble, i ens enllaça amb el millor de la ciència ficció. La primera part de la pel·lícula, la que ens explica la destrucció de Krypton es queda curta i t’agradaria conèixer més d’aquell planeta.  
• Les picades d’ullet cap als afeccionats: malgrat no aparèixer el personatge de Lex Luthor el seu nom està present en tot el film (LexCorp) i fins i tot Indústries Wayne (seu és el satel·lit que serà destruït).
• El càsting i les interpretacions. Començant pels personatges menys importants està ple d’encerts:
• per fi veiem a Tahmon Penniket (l’actor que interpreta al millor personatge de Battlestar Galactica, Helo Agaton) al cinema, i també retrobem a Alessandro Juliani, el Felix Gaeta de la mateixa sèrie.
• Louis Lane, Amy Adams és per fi una Louis Lane prou atractiva per entendre que Superman es pugui enamorar.
• Michel Shannon, en el paper del General Zod, totalment creïble, fred i calculador, però mesurat sense sobreactuar.
• Ayelet Zurer i Russel Crowe, com a pares kryptonians de Superman, transmeten perfectament l’angoixa per la pèrdua del seu món i l’esperança que dipositen en el seu fill.
• Diana Lane i Kevin Costner, com a pares terrestres de Clark Kent, que l’ompliran dels valors de les essències de l’americà mig, aquest americà arrelat al seu país i a la seva terra de la que obté amb l’esforç els fruits dels camps de blat de Kansas.
• Henry Cavill, que interpreta un Superman creïble, fort físicament i mesurat en el gest. 
• Els dilemes de la història. Superman és un superheroi arribat d’un altre món, té trenta-tres anys, fa miracles i en alguns moment una barba que ens recorden al propi Jesucrist, un far per la humanitat, per aconseguir que siguem millors.

Crec en definitiva que el treball de Nolan i Snyder ha estat excel·lent, tot i que no era fàcil. Segurament Superman sigui el superheroi més difícil de portar al cinema i Man of Steel és una gran pel·lícula. Nolan ho ha tornat a aconseguir: Superman Begins.