El domini català a
Occitània durant el segle XII va provocar les hostilitats de les cases comtals
de Baus i Tolosa. L’hegemonia del casal barceloní finalitza arran de la
persecució de l’heretgia càtara, estesa arreu de la Provença i el Llenguadoc –territoris
cultes i tolerants-. Els càtars, o albigesos, predicaven el dualisme (l’adoració
del bé i el mal, entesos, com a forces complementàries), la creença en la
transmutació, la negació de l’encarnació, i uns ideals extrems de perfecció
espiritual. El 1209, la croada contra els albigesos convocada pel pontífex
Innocenci III va proporcionar a la monarquia francesa l’oportunitat
d’endinsar-se en territori occità i d’iniciar així la seva expansió vers el
sud. Davant l’agressió dels croats francesos, dirigits pel noble normand Simó
de Montfort, el comte-rei Pere I de Catalunya-Aragó i el comte Ramon VI de Tolosa
van superar les antigues rivalitats d’ambdós llinatges i van unir les seves
forces en defensa dels seus vassalls occitans, fossin seguidors o no de
l’heretgia càtara.
El 12 de setembre de
1213, els croats francesos derrotaven l’exèrcit occitanocatalà a Muret, a les portes
de Tolosa de Llenguadoc, batalla en què el monarca català trobava la mort. La
victòria croada va facilitar el procés que culminaria amb la incorporació del
comtat de Tolosa (1271) i la posterior annexió progressiva de les terres
occitanes per part de la Corona francesa. Per als catalans, la desfeta de Muret
va comportar la fi del somni d’un estat
occitanocatalà encavalcat al Pirineu i va propiciar la renúncia als drets sobre
les possessions occitanes del Casal de Barcelona —llevat de la senyoria de
Montpeller—, segellada anys després per Jaume I
de Catalunya-Aragó i Lluís IX de França mitjançant el tractat de Corbeil
(1258). Al tancar-se la possibilitat de domini sobre el migdia francès, la
corona catalanoaragonesa va dirigir cap a les illes Balears i València la seva
expansió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada