Pissarro, entre cols i camins

Acabo de veure l’exposició de Camille Pissarro al Caixaforum. És la primera retrospectiva de Pissarro que es presenta a Espanya, i se centra en el paisatge, rural i urbà, que domina d’una manera aclaparadora la seva producció, a partir de 67 olis. L’exposició m’ha semblat senzilla però interessant, donat l’escassa oferta museogràfica que pateix  la ciutat de Barcelona.

Definit com “Humil i colossal” pel seu amic Paul Cézanne, Camille Pissarro (Saint-Thomas, Antilles Daneses, 1830 - París, 1903). Pissarro era fill de pare jueu i mare criolla. Després d’estudiar el batxillerat a França, va tornar a la seva illa natal el 1847 i va estar empleat en els negocis del seu pare fins que al 1852 es va escapar amb un company danès pintor a Caracas, on va realitzar els primers contactes amb la pintura i va recórrer Veneçuela. De tornada a casa va obtenir el consentiment patern per dedicar-se a l’art i el 1855 es va traslladar a París, on serà influït per Camille Corot, Gustave Courbet i Charles Daubigny. L’any 1859 conegué a Claude Monet amb el que es convertirà en figura fonamental de l’impressionisme. Va ser mentor del grup, va redactar els estatuts de la cooperativa d’artistes que va impulsar les exposicions impressionistes i va ser l’únic pintor que va participar a totes, entre els anys 1874 i 1886. Gràcies als seus grans dots de mestre, la seva influència s’estengué fins i tot a artistes de més talla que ell, com Cezanne o Gauguin, que van parlar molt elogiosament d’ell. La fatalitat farà que mori pràcticament cec, un final tràgic per un pintor.  

Les obres de l’exposició es distribueixen en funció dels llocs en què Pissarro va viure i va pintar. S’obre amb les primeres excursions pictòriques a la riba del Marne. Proper als artistes de l’escola de Barbizon, la seva pintura reflecteix la influència de Camille Corot, En aquests primers anys coneix Claude Monet i Paul Cézanne. S’instal·la a viure a Louveciennes i treballa amb Monet en el nou estil impressionista. Quan el 1870 esclata la guerra francoprussiana i els invasors alemanys li expropiaren la casa de Louveciennes es refugia a Londres, on descobreix l’obra de l’escola paisatgística anglesa, especialment la de Turner i Constable. Els prussians van saquejar la major part dels mil cinc-cents quadres que de Pissarro i Monet es conservaven a la casa de Louveciennes, de fet Pissarro només recuperà només quaranta. Quan va tornar de Londres, el 1872, resideix una llarga temporada a Pontoise, a la riba del riu Oise, on es barregen trets purament rurals amb un incipient desenvolupament industrial.

Camí de Versalles,
Louveciennes, sol d'hivern i neu (1870)

Treballa amb Cézanne i s’estableix una influència recíproca. La seva pinzellada és llarga i utilitza colors primaris. Les seves composicions cerquen un nou concepte de l’espai a través de la juxtaposició de blocs de pintura gairebé abstractes. Són anys decisius, de gran precarietat econòmica i d’una intensa creativitat.

A partir de 1884 viurà a Éragny-sur-Epte, a dues hores de París. La seva pintura es concentra en un paisatge humanitzat d’horts, prats i arbres fruiters.  Juntament amb Georges Seurat i Paul Signac, prolonga les recerques impressionistes amb una nova manera d’entendre la pintura, el puntillisme. 

El pont de Charing Cross, Londres (1890)

Tot i que Pissarro va viure la major part de la vida en contacte amb la natura (fins al punt que alguns detractors el titllaran de “pintor de cols”), els paisatges urbans ocupen també un lloc important en la seva producció: vistes de París, Londres, Rouen, Dieppe i Le Havre que va fer la darrera dècada de la seva vida, quan per fi comença a gaudir de l’èxit comercial arran de l’exposició a la Galeria Durand-Ruel l’any 1892. Però a partir de 1895 una malaltia ocular l’obliga a pintar des de la finestra de l’estudi o des d’habitacions d’hotel, i fa unes sèries de París a vista d’ocell fascinants. Atret per l’efervescència I l’activitat dels ports, amb més de setanta anys encara viatjarà puntualment a Dieppe i Le Havre per pintar escenes de la modernitat. Tant en els seus paisatges rurals com en els seus paisatges urbans els camins, els canals i els carrers seran els eixos que ordenaran els seus quadres i l’element narratiu que va ordenar l’espai pictòric, dotar de moviment els personatges i fer entrar els espectadors al quadre. Són quadres que es veuen i es caminen. 

Rue Saint-Honoré a la tarda, efecte de pluja (1897)