El que em preocupa no són els Hitler i els Stalin del futur, sinó els Speer

Nir Baram, escriptor israelià era entrevistat el 20 de desembre a La Contra de La Vanguardia. L'entrevista és molt interessant. Parla de la situació actual a Israel i del nazisme, de la ideologia i de les persones competents que les recolzen.

Tinc 37 anys: diuen que si no tens enemics no ets ningú; doncs jo, com més creixo, més algú sóc. Vaig néixer a Jerusalem, però visc a Tel Aviv. Vull per als meus fills un Israel on tots els ciutadans, jueus o no, tinguin els mateixos drets i obligacions. Religió? Crec en la literatura.

A La bona gent Nir Baram explica la història de dos jueus, excel·lents professionals i persones, que, malgrat el talent que tenen, acaben preparant una desfilada de les tropes russes i alemanyes per a Hitler i Stalin durant la seva aliança militar. A Baram no el preocupen tant els Hitler del futur com els Speer que els farien possibles. Perquè els Speer d'avui continuen pactant amb empreses i governs injustos als quals presten el talent a canvi que els potenciïn la carrera. Baram fa que ens interroguem sobre els nostres pactes, i explica com ell ha renunciat al seu i ha estat boicotejat per haver demanat un Israel on no es discrimini ningú per no ser jueu. Sóc jueu. Em volia submergir en l'Alemanya nazi per escriure.

Què ha descobert?

Que Hitler no ho explica tot. Ni Stalin. Els monstres no expliquen per si mateixos els crims de la humanitat.

Qui els explica, doncs?

El que em preocupa no són els Hitler i els Stalin del futur, sinó els Speer. Perquè encara existeixen. I sense el talent dels Speer no hi hauria hagut ni els Hitler ni els Stalin.

Speer? El gran arquitecte de Hitler?

Va posar tot el seu geni al servei dels nazis, que li van correspondre donant-li una carrera fulgurant. Hi ha milers de Speer que van pactar, pacten i pactaran amb governs i empreses injustos, i no són criminals, sinó persones raonables, intel·ligents i ambicioses.

Encara bo que avui per pagar el súper no s'ha de pactar amb cap Hitler ni Stalin. 

Però el mecanisme d'aquests pactes continua intacte: l'empresa injusta i el govern corrupte utilitza el teu talent i tu utilitzes el seu poder i el seu ordre per escalar.

No és el mateix pactar amb Goering que treballar en una multinacional.

El totalitarisme no només volia que obeïssis, sinó que, a més, pensessis a les seves ordres, i aplicava tota la seva capacitat de control i repressió per vigilar-te. Necessitava la teva submissió o, almenys, que la fingissis. A canvi, posava tot el seu ingent poder al servei de les carreres dels qui pactaven.

Però això ja va passar i queda lluny.

El capitalisme et deixava pensar i, fins i tot, dir el que volguessis sempre que anessis a treballar. Avui el postcapitalisme t'anima a queixar-te de la seva injustícia, a denunciar-la i a penjar-ho al Facebook. És capaç de convertir tota la teva raonada indignació en una campanya de refrescos i de transformar les teves crítiques en beneficis de Twitter.

Quin és el pacte avui, doncs?

Denuncia'm, però a les vuit del matí, a l'oficina a col·locar hipoteques abusives o seràs tu el desnonat! Se suavitzen les regles, però el mecanisme de fer-te prevaricar és idèntic. Saps que és injust el que fas, però pactes amb el sistema per grimpar: ell utilitza el teu talent per augmentar el seu poder i tu utilitzes el seu poder per escalar.

Potser s'accepten pràctiques no sempre justes, però què és del tot just?

L'essencial és el mecanisme. Tinc molts amics preparats, intel·ligents, que han viatjat; perfectament capaços de discernir entre just i injust, que presten la intel·ligència a empreses que contaminen, exploten i abusen de la gent. Cobren i ascendeixen. Després ho denuncien a les xarxes socials, on tots són herois.

Vivim una separació interessant entre el que dius que creus i el que fas.

És el càncer ètic del nostre temps. Ningú no paga un preu per les seves opinions, i per això avui les nostres opinions no valen res.

I pots opinar de qualsevol cosa a qualsevol hora: sempre hi ha audiència.

Però ningú ja no espera que siguis conseqüent amb la teva opinió. Alguns israelians també van participar en una ocupació militar i van anar a una guerra en què no creien. Després van opinar que hi estaven en contra.

I vostè? No pacta amb el diable?

Jo no sóc pacifista. Però tampoc no acceptaré col·laborar en una invasió militar en què no crec. No hi he col·laborat. Vull per als meus fills un Israel on ningú, sigui jueu o no, sigui segregat per la raça.

Ha pagat algun preu per dir-ho?

Em boicotegen com a autor i de vegades com a persona. En la societat israeliana, en períodes de conflicte, emergeix la violència larvada cada dia. Per això m'he sentit odiat quan manifestava la meva opinió a la tele o als diaris.

El seu país tampoc no té un futur fàcil.

Ens hem quedat sense futur. És el preu que paguem per enfrontar-nos al present només amb les armes. Quan preguntes a un israelià pel futur, amb prou feines sabrà què dir-te, perquè en el fons ningú no està segur de res. No sabem què passarà.

Els seus veïns no són Suïssa o Noruega.

Però aquesta incertesa també sorgeix de la percepció que és injust segregar els no jueus, i tard o d'hora ens passarà factura. Per això hem de canviar no només la nostra retòrica, sinó, sobretot, la nostra manera de tractar els no jueus. Només així recuperaríem el futur.

Com creu que estem pactant amb el mal a la resta d'Occident?

Vivim un procés embogit de concentració de riquesa en molt poques mans: és la fi de la classe mitjana, que viu aquest retrocés amb indignació o resignació, però sense reaccionar. Els fills d'aquestes classes mitjanes s'adonen que viuen i viuran pitjor que els pares. Excepte 1% que ha augmentat la seva enorme riquesa.

I qui fa de Speer aquí?

Cadascú sap quin és el seu pacte. Perquè nosaltres no només som les nostres formidables opinions justes i democràtiques, sinó, a més, aquest pacte amb l'empresa o el govern del qual acceptem injustícies a canvi d'una carrera... I tingui en compte una cosa...

...? 

Albert Speer va tornar a pactar a Nuremberg i va evitar la forca.