L’olor de les pomes

L’altra dia recordant els els trens blaus, vaig pensar en les olors, els perfums que acompanyen la vida i els records. Els trens oloraven a frenada, a tabac i a skay, però la olor de Sant Joan Despí era una altra. Sant Joan Despí olorava a pomes i torrat, bé a la zona del Canal la fortor era una altra, però no es tracta d’acabar amb la poesia tot just començar. Tampoc pretenc escriure la segona part del Parfum de Patrick Suskind.

Quan era temps de collir les pomes, fins no fa tant, en algunes cases de pagès en guardaven gran quantitat a la planta baixa i quan passaves pel costat una olor de pomes, que no és la mateixa olor de la d’una poma i menys d’aquestes pomes de la Blancaneus que venen ara, t’entrava amb força pel nas. L'olor de les pomes era una aroma molt intensa, un perfum humit en que es barrejava la fruita i la fresca de la terra. En cap altre lloc no he sentit aquest aroma i des de que queden pocs camps i les cases de pagès es panseixen mica en mica aquest plaer s’ha perdut. A vegades quan menjo una poma me l’apropo al nas i oloro amb força, però no trobo la mateixa intensitat. Per sort, com les imatges, les olors també queden al record i a vegades tinc la sensació de passar pel carrer Rius i Taulet, quan sortíem del col·legi i m’omplo els pulmons amb aquella fragància.

Sant Joan també olorava a torrat. De tant en tant, la Gallina Blanca, pal de paller de la indústria santjoanenca torrava, mai no he sabut ben bé què, i tot Sant Joan s’omplia d’una flaira molt intensa i penetrant. No a tothom li agradava aquella olor però a mi sí i molt, i quan la sentia em posava content. D’entrada calia estar a l’aire lliure, pel carrer, al camp de futbol els divendres per la tarda, jugant al parc o al terreny de la Mossota i per això suposo que associava la olor de torradet a la llibertat. I entre els carrers Frederic Cases i Mare de Déu de Núria olorava a pasta de croissant, quan era petit no entenia com un local inundava l'aire de tanta dolçor.

Hi havia i n’hi ha més olors que m’agraden.

Al principi de curs les carpetes blaves i les capses de color Alpino feien una olor de cartró i fusta nova que convidava a tornar a començar, a tornar a aprendre. Les aules de l’Ateneu a les tardes que feiem plàstica oloraven a fang, tempera Pelikan i a la cola Imedio. Uns anys abans que el tema de la droga fos preocupant  la classe de plàstica era una festa i nosaltres no ho sabíem.

Els llibres nous fan una olor diferent. La majoria fan bona olor i altres, la minoria, no tan bona. De llarg els que millor oloren són els de Tintin. El paper i la tinta dels còmics nous de Tintin tenen una olor molt especial, tots els nens haurien de sentir-la una vegada com a mínim, és l’aroma de l’aventura que desconeixes i en la que tu seràs el protagonista. Poc a poc amb l’ús i l’aire aquesta olor es dilueix i al final els llibres oloren poc.

La pluja, bé la olor de la terra mullada, quan tot just cauen les primeres gotes és irrepetible. I també les rajoles, aquestes rajoles de terrat que es posen a la catalana i que cada cop s’utilitzen menys, perquè els arquitectes i els polítics han decidit que ja no vivim a la Mediterrània, i que no ens calen terrats i que per a assecar la roba ja comprarem l’assecadora i no ens caldrà pujar escales per estendre la bugada, i no ens caldrà pujar corrents quan caiguin quatres gotes. Bé, aquestes rajoles, el terra, l’asfalt, quan reben el primer contacte de l’aigua desperten una olor fresca que anuncia que tot es netejarà i que el cicle de la vida tornarà a començar.

Un dels motius pels que m’agrada Sant Joan és perquè quan tornes en tren i arribes a l’estació, la olor que et rep és la dels arbres dels jardins de la Gallina Blanca i de la Torre de la Vídua Comes. No és la trista rebuda d’una boca de metro, no, són els matisos, la olor freda de l’hivern i l’aroma de les fulles xafogoses de l’estiu.

El meu pare plantava a la casa de la Mossota. M’agradava pujar amb ell. De tant en tant calia llaurar la terra amb el tractor. El tractor mai no s’engegava a la primera però quan ho feia començava a tornar-li a la terra seca aquella olor que anys després vaig tornar a retrobar quan vaig començar a anar a excavar. És una de les bones sensacions d’excavar. A partir de la primavera sortien les roses, roses de terra i sol, roses que oloren de veritat, no com les roses de Sant Jordi, que són de pega i que ja no cal ni que tinguin color de rosa. També sortien les fresies o fresaries. És la meva flor preferida, groga (tot i que hi ha més colors), bonica, elegant, petita i amb una olor de que recorda al gessamí però molt més lleugera i suau. Tan delicada és que la flor només dura una setmana i després la planta s’asseca tot esperant florir un altre cop l’any següent. Al juny començaven els tomàquets, tothom sap que el gust dels tomàquets de temporada, madurats a l’aire lliure és  infinitament superior al gust del tomàquet d’hivernacle que sempre podem trobar a la botiga. Però a més la tomaquera fa una olor molt especial, aspra, com una sofra suau. I l’estiu veu com surten unes flors de molts colors en forma de campaneta, que de dia es tanca i de nit s’obren. I a finals de l’agost arribaven les figues. Les figues fan una olor dolça i les fulles oloren més que les pròpies figues i semblen de llet quan les arrenques, perquè la sàvia de les figues és de color blanc i molt enganxosa. El meu pare també tenia ocells: caderneres, verdums, pinsans i passarells. Els ocells cap a la tardor muden les plomes i quan estan engabiats perquè ho recordin va bé posar-lis espígol i tapar-los. M’agradava molt aquella olor d’espígol sec i d’ocells mig adormits que es canvien de roba per tornar a lluir colors.

Les persones també tenen les seves olors: quan oloro la lleixiu me’n recordo de les mans de la meva mare, sempre netejant, sempre treballant… O quan pel matí es preparava el cafè feia servir un molinet, perquè comprava el cafè en gra. Tota la casa s’omplia d’aquella essència acabada de moldre. Hi ha gent que sempre utilitza la mateixa colònia o perfum, però no resulta tan autèntic. Els meus fills oloren molt bé. Sé que hi ha una explicació biològica a això, que es tracta de reconèixer els membres de la teva família però quan els abraces i els olores, o quan a la nit entres a la seva habitació la sensació t’omple la tranquil·litat. L’altra dia no sé perquè la Núria em va olorar el braç. No portava cap colònia i em va dir que li agradava la olor que feia. Em vaig sentir molt bé quan m’ho va dir. Va ser una manera diferent de dir-me que m’estima.