divendres, 29 d’octubre de 2010

Sorollets

La vida té com a banda sonora una simfonia de sons. Aquesta banda sonora a vegades acarona les nostres oïdes, com quan ens trobem davant la remor del mar,  i a vegades les pot arribar a maltractar quan sentim  el brogit dels cotxes o els crits i les discussions.
Rebem moltes classes d’estímuls auditius: els sons,  les paraules, la música, els sorolls i els sorollets. Els sorollets són sons petits, íntims i dèbils, que només podem escoltar quan estem molt, molt a prop. Quan el vent suau gronxa les fulles dels arbres és produeix un sorollet. Quan a la tardor cauen les fulles dels arbres i les trepitges per a que s’esmicolin sota les teves sabates ho fem per escoltar el sorollet del crec-crec que ens resulta agradable. Quan vols que arribi algú a casa pots sentir el sorollet de les seves claus: el joc de claus de cada persona sona diferent al d’una altra, no hi ha cap joc de claus igual i per això la combinació que en surt és infinita. Els llibres són un niu de sorollets, quan passen les planes, o quan els tanquem de cop, sobretot si estan fets com cal en tapa dura: plof. Si jugues a bàsquet i la canasta té xarxa al fer una  cistella la pilota farà un sorollet molt especial al travessar-la. Però de tots els  sorollets que escoltem un dels que més m’agrada és el sorollet que fa la bicicleta quan deixes de pedalar i la roda continua girant. Costa molt trobar-ne l’onomatopeia justa perquè cada bicicleta en té un matís diferent, però és un cric-cric-cric... sostingut molt suau, amb una “r” sorda més semblant a la “r” que fan servir els italians que no pas la nostra. És el sorollet que més em relaxa. Vas en bicicleta, i això ja és molt relaxant, la zona és planera i tranqui-la, estàs pedalant i de cop ja no cal perquè la bici té prou inèrcia per continuar avançant i per això deixes de pedalar i permets que tot continuï sense necessitat de fer cap esforç: és llavors quan apareix aquest sorollet màgic “cric-cric-cric...” i no cal que facis res, només cal que el gaudeixis, que relaxis les cames i que deixis que la bicicleta faci tota la resta. Són uns instants perfectes, ets lliure i el món avança al ritme que marca la teva bicicleta, és més segurament el món giri en aquell moment al voltant de l’eix de la teva roda del darrera. Potser per això el món no s’atura, perquè sempre queda una bicicleta que fa “cric-cric-cric...” i li recorda a la Terra que la seva missió és girar i girar en una passejada que mai no s’acaba.
La meva bici, un regal de fa quinze anys que encara gira


1 comentari:

  1. Siga con tu bici y mucho animo - es la mejor forma de moverse por la ciudad!!

    ResponElimina