Els senyors del present o els esclaus del temps

Avui a classe d’Història d’Espanya tocava introduir el tema de la Revolució Industrial i com sempre que ho faig he explicat el gran canvi de mentalitat que va suposar per la gent del segle XVIII i XIX passar de la gestió del temps natural a la gestió del temps artificial. El pas del temps tal i com el coneixem, amb hores, minuts i segons és una convenció, una creació humana per facilitar-nos l’organització. La feina al camp es regula per les estacions que marquen que cal fer en una època o una altre de l’any, i quan a partir de la Revolució Industrial es comença a treballar a les fàbriques la pauta del temps serà marcada per la màquina, que repetitiva i sense treva controlarà el ritme de producció. L’home al camp, sense deixar de realitzar una feina molt dura, gestionava els temps i les pauses. A partir de la industrialització aquest domini es perd.

Abans del segle XIX el pas del temps es ratificava per les campanes, tot i que no feia gaire falta. Les campanes dels campanars d’un país tan petit que com cantava Lluís Llach “és tan petit que des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí”.  Les campanes també emmarcaven el trajecte per la vida de les persones i servien per convidar a la comunitat als que acabaven de néixer  i per comunicar la mort als que quedaven.

Però a partir del segle XIX es va veure que el pas del temps que indicaven les campanes era massa relaxat i que calia ser més precís. Es va fer necessari dotar tots els pobles d’un rellotge públic. Va ser una fita important i tots els municipis van dedicar recursos importants per controlar el temps. En les viles i ciutats on l’ajuntament disposava d’un edifici prou noble aquest va allotjar el rellotge públic, mentre que si no era el cas el rellotge s’hostatjava al campanar de l’església en un lloc ben visible.

Després es va fer necessari que cadascú controles el propi temps sense necessitat de veure el rellotge públic i es van popularitzar els rellotges de butxaca. El rellotge de butxaca necessita de certa litúrgia per consultar-lo: treure’l de la butxaca i obrir-lo per saber quina hora és. Amb el rellotge de canell es guanyà en immediatesa i submissió. La litúrgia es reduïa a un simple cop d’ull. 

 

L’home va creure que d’aquesta manera controlava el temps i que es sentia més segur, però ens hem convertit en esclaus de les màquines que hem fet. Com insinuava l’anunci d’un cotxe de fa un parell d’anys nosaltres comprem un rellotge i pensem que el tenim, que és nostre, però realment és el rellotge el que mana, el que diu quan i on hem d’anar, quan començar a treballar i quan descansar, quan és el temps de riure, i quan és el temps d’estar seriós, quan comencen les coses i quan acaben... Són com els ulls del gran germà que tot ho controlen i que sempre hi són.

Ara s’han tornat a posar de moda els rellotges Casio dels anys vuitanta.  Encara recordo quan el meu germà Gines li va regalar un Casio del port al meu germà Juan. L’altra dia pensava en comprar-me un, però sé que no el compraré, sinó que em lligaré al canell una nova cadena. Per això quan arribo a casa, per tenir la sensació de llibertat el primer que faig és treure’m el rellotge, però és una sensació falsa, a casa no falten aparells que ens indiquin l’hora que és i que cal fer en cada moment. 

Com diuen els egipcis, "a l’home li fa por el temps, però al temps li fan por les piràmides...," i a les piràmides li haurien de fer por els rellotges...