L’inici d’un llibre
no és sempre la part més important, però que sigui bo s’agraeix
perquè convida a la lectura (i si no que li preguntin a Scaramouche). També fa
falta una bona història i que el final ens deixi un bon record. El Converso de José Manuel Fajardo (1998) reuneix totes
aquestes característiques.
Entre els bons començaments recordo amb molta
intensitat El Converso: “Qué no soy un santo bien lo sé.
La cuenta llevó yo de mis pecados y es tal su número que mejor será dejarla a
un lado, no venga a entorpecer este relato...”, en poques paraules i de
forma elegantíssima José Manuel Fajardo obre el relat d’un personatge que s’intueix
des de la primera pàgina com algú interessantíssim, amb una trajectòria al
darrera plena d’aventures i fets remarcables.
Però el veritable protagonista no
serà el narrador, sinó un convers espanyol del segle XVII amb múltiples noms (Cristóbal
Mendieta, Mohamed Al Minar, Pierre Latour, Stephen Tower, Shlomo Amigdal) nascut
a Cartagena d’Índies que ha viscut en secret la seva condició de jueu, a través
de les aventures que recorreran per Amèrica, Àfrica i Europa a la recerca de la
llibertat i les esperances d’un món millor. Escrit en un castellà riquíssim es
tracta, sens dubte, d’un gran llibre d’aventures. Aventures com les d'abans, de pirates i mars misteriosos, com les vam llegir en Robert Louis Stevenson o Rafael Sabatini. Un llibre tan divertit com necessari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada