Ser friki

El 25 de maig de 1977 George Lucas va estrenar als cinemes Star Wars, Una Nova Esperança. Es tracta d’una de les pel·lícules més influents en el cinema i la cultura popular de finals del segle XX. Va representar una nova manera d’abordar l’entreteniment retornant des de la modernitat als mites d’antuvi: perquè el cicle d’Star Wars no deixa de ser un compendi del cinema d’aventures de sempre: hi ha pirates, espadatxins, escenes de l’oest, l’eterna lluita entre el bé i el mal, l’heroi i l’heroïna, els companys fidels, aprenentatge i superació... Això sí la història transcorre un una galàxia molt llunyana, fa molt temps i un impressionant treball de disseny i efectes especials ens ajuden a transportar-nos a aquesta nova dimensió.

De seguida milions d’espectadors van quedar fascinats per aquest món increïblement creïble. I van voler més, i  George Lucas ens va regalar una doble trilogia que expandia el que s’explicava en aquella primera pel·lícula. I encara en van voler més, i van descobrir que hi havia altres móns més enllà de la Galàxia llunyana: estava Star Trek, La Terra Mitja del Senyor dels Anells, La Fundació d’Asimov, l’univers DC o Marvel. I algú que no entenia aquest entusiasme  va dir que eren rars, uns frikis. Al principi es tractava que friki fos una qualificació despectiva però els frikis som difícils d’ofendre, ja que sabem, que els altres no ens acaben d’entendre.

Jo sóc friki, perquè, entre d’altres motius:

• M’agradaria pilotar el Falcó Mil·lenari, al costat de Chewaca, el millor company que puguis tenir, sempre renegant, però fidel fins al final, i assistit per C3P0, androide de protocol, expert en sis milions d’idiomes.
• Crec que tothom hauria d’establir una preferència entre l’univers DC o Marvel, prioritzant un o l’altre, escollint. Jo, disculpa Spiderman ja he escollit i sóc de DC.
• Sé que un home amb sis dits va matar al pare de Iñigo Montoya, i aquest li va dir: “Hola, el meu nom és Iñigo Montoya. Tu vas matar al teu pare, prepara’t a morir”. Iñigo em va ensenyar que a vegades només una raó pot justificar el camí de la vida.
• He aprés que travessant la Terra Mitja s’arriba a Mordor i que amb la voluntat es pot acabar  amb el mal.
• Vaig descobrir que els deserts de Dune produeixen una espècie que permet viatjar a través de l’espai, i que els móns desconeguts s’assemblen poderosament als que ja han estat.
• Crec que algun dia Hari Seldon descobrirà la psicohistòria que ajudarà a minimitzar els impactes de la humanitat sobre ella mateixa.
• Voldria tenir un Delorean, amb condensador de Fluzo, i viatjar en el temps, i no sabria on anar: cal vigilar molt per no produir una paradoxa espaial-temporal.
• M’agraden els dibuixos animats, i m’agraden les samarretes de dibuixos animats.
• M’agradaria entrar en un dibuix de Miyazaki per conèixer a Nausica, Sheeta, Sophie o Lana. O en un dibuix de Leijo, per travessar l’espai a bord de l’Arcadia i al costat de la Reina de les Esmaragdes, i preguntar-li com s’ho fa per tenir sempre el cabell tan llarg i tan ben cuidat.
• Confio en que Tintín i el capità Haddock descansen a Molins de Dalt, esperant a que els tornem a visitar.
• No m’ha entusiasmat Peter Pan, però també penso que a vegades no és imprescindible deixar enrere el nen que vam ser i que moltes vegades val la penar abordar la vida des de la perspectiva del nen que encara queda dins nostre.
• Vaig lluitar contra els cylons al costat d’Starbuck i Apolo,i perquè malgrat que anys després els vaig veure vells i cansats vaig entendre que encara m’emocionava quan els vipers sortien de la Galàctica.
• M’hauria agradat veure Rajos C a les portes de Tanhauser abans que aquests moments es perdin en el temps com llàgrimes en la pluja...
• I n’hi ha molts més motius però sobretot, sobretot perquè encara m’emociono quan escolto la música de John Williams i contemplo els títols de crèdit de l’inici d’Star Wars que es perden en l’infinit d’una galàxia tan llunyana i tan propera a la vegada.