OPS, El Roto, Rábago

Andrés Rábago (Madrid 1947) ha estat guardonat amb el Premio Nacional de Ilustración 2012. Conegut principalment com El Roto, i anteriorment OPS, Andrés Rábago és un dels llapissos més afilats de la premsa diària i el reconeixement rebut és totalment merescut.

OPS, El Roto i Rábago són tres alçades d’un mateix edifici. Cal conèixer totes tres per comprendre i aprofundir en l’obra d’aquest artista de la sàtira gràfica en tota la seva dimensió. La Tecla Sala n’ha produït l’exposició més extensa presentada a Catalunya i ofereix un ampli recorregut per la prolífica creació d’aquest dibuixant, que molts qualifiquen de filòsof. La seva obra és el reflex d’una generació que ha experimentat la satisfacció d’aconseguir la llibertat i la frustració d’assistir a la mort de l’esperit crític.

L’extensa carrera d’Andrés Rábago comença al tardofranquisme quan sota el pseudònim d’OPS col·labora amb mítiques publicacions com La Codorniz, Triunfo, Hermano Lobo o Cuadernos para el Diálogo, avui ja quasi oblidades. L’època d’OPS ve marcada per la repressió i la manca de llibertat. Els seus dibuixos són muts però el llenguatge simbòlic que utilitza no deixa cap dubte sobre les seves ganes d’obrir escletxes i portes cap el canvi.

Amb la democràcia, incorpora la paraula a les seves vinyetes i adopta el pseudònim d’El Roto. El seu llenguatge es torna més social i polític, més obert i quotidià. Els seus dibuixos defugen de l’actualitat immediata per fer una anàlisi més profunda, sobre temes universals i transcendent, sovint tenyida d’una crítica mordaç cap a la societat que ell mateix defineix com profundament malalta perquè ha perdut de vista el terreny de l’esperit. El dibuixant reivindica la funció social de la sàtira per despertar consciències.

Durant els darrers anys ha emprès una nova faceta creativa més introspectiva a través de la pintura. Aquest cop utilitza el seu nom, Andrés Rábago, i ens mostra un territori més secret i més íntim. Les seves obres, de tons plans, volums simples i imatges oníriques ens revelen una estranyesa que commou.

Per Rábago, la pintura és un vehicle de transmissió que transcendeix en el temps i que s’identifica amb el seu cantó més espiritual i metafísic.