Richard
Hamilton (Londres 1922-2011) va ser un pintor britànic i un dels principals
precursors del pop art. De jove va treballar en el departament de publicitat
d’una companyia elèctrica i en l’actualitat se’l coneix sobretot pels seus
muntatges basats en escenes del món de la publicitat i de la vida
contemporània. En destaca I què és el que
fa que les cases d’avui siguin tan diferents, tan atractives? (Tübingen,
Kunsthalle, 1956). Aquest muntatge fotogràfic, que fou mostrat augmentat a mida
natural a l’entrada de l’exposició “Això és el demà”, que tingué lloc a la Whitechapel Art
Gallery de Londres el 1956, s’ha considerat sovint el primer exemple del popart [1].
Hamilton
ha influït, entre d’altres, en artistes com Peter Blake i David Hockney, i ha
contribuït en gran manera a la difusió de l’obra de Duchamp.
Aquests
dies la National
Gallery de Londres presenta els seus últims treballs,
realitzats a partir de la pintura, la fotografia i les tècniques digitals.
Possiblement
la peça més destacada de la mostra sigui Le chef d’oeuvre inconnu,
executada a partir d’imatges digitals sobre les que va pintar a mà, i que
mostra a una dona nua en un llit sota la mirada de tres personatges masculins,
els pintors Poussin, Courbert i Ticià, que recrea la història curta (amb el
mateix títol) signada per Honoré de Balzac el 1831: el relat sobre un pintor
del segle XVII que treballa incansablement en el retrat d’una dona a la recerca
de la representació perfecta.
L’obra mestre desconeguda de Hamilton també es podria veure com una resposta a un quadre de Marcel Duchamp, Étant donnés, l’últim realitzat per l’artista francès avui propietat del Museu de Filadelfia, a qui sempre va considerar el seu mestre.
L’obra mestre desconeguda de Hamilton també es podria veure com una resposta a un quadre de Marcel Duchamp, Étant donnés, l’últim realitzat per l’artista francès avui propietat del Museu de Filadelfia, a qui sempre va considerar el seu mestre.
En
les últimes obres de Hamilton també predominen l’erotisme de les models nues,
la recreació d’espais interiors a partir de les regles de perspectiva de l’art
del Renaixement, i la iconografia religiosa.
[1]
Diccionari d’art Oxford (1996) (dirigit per Ian CHILVERS
i Harold OSBORNE), edicions 62 , pàgina 370
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada