La felicitat

"Al final, és feliç qui vol, perquè de coses dolentes ens en passen a tots"

Bel Olid

http://www.publico.es/catalunya/371203/al-final-es-felic-qui-vol-perque-de-coses-dolentes-ens-en-passen-a-tots

80 anys de República

La majoria només recordem la República un cop l'any cada catorze d'abril, però la República va ser més que una data: va ser l’intent més seriós de modernitzar el país durant el segle XX; va ser la gran ocasió perduda per construir un estat des de la modernitat i amb les bases del progrés. En només un any es van crear 9620 escoles, escoles imprescincibles en un país que com Marcel·lí Domingo apuntava estava format per una majoria "d'homes trencats". Durant la República una part molt important dels polítics va sortir entre els millors preparats de la societat, no com ara en que la política és massa sovint refugi d'aquells que sense un partit al darrera no serien capaços de prosperar en un món on d'altres han demostrar més capacitats i més coherència.

La República va ser una oportunitat frustrada que va fracassar entre les presses del moviment obrer i l’atac reaccionari de la dreta més miop:  va ser la nina assassinada pels militars que oblidant el seu jurament es van aixecar contra el seu poble per sotmetre’l en comptes de protegir-lo. No va ser perfecta i molts dels seus defectes van ser debilitats internes, però també va ser una idea de servei, de justícia i d'esperança.

Com deia Macià:

CATALANS :

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

D’acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

Barcelona, 14 d’abril de 1931.

El President
FRANCESC MACIÀ

Marvels

Acabo de llegir Marvels, un gran còmic, amb dibuixos d’Alex Ross sobre un guió de Kurt Busiek. Es tracta l’obra amb la que es va donar a conèixer Àlex Ross i explica tota la història dels prodigis de Marvel, vista des del punt de vista d’un fotògraf, Phil Sheldon, que contempla les aventures d’aquests herois des dels seu orígens amb la Torxa Humana i Namor, la transformació del Capità Amèrica, els 4 Fantàstics, Iron Man, els Vengadors, els Mutants de la Patrulla-X, fins a l’últim dels grans superherois: Spiderman.

No és una trama original, és un resum de allò que ja havia publicat Marvel, però es narra de forma unitària i amb una coherència al llarg de tot el temps: la relació entre els humans i els prodigis es basa en la necessitat i la desconfiança. Els homes necessiten que els ajudin, però no els agrada acceptar aquesta ajuda, que mostra les mancances pròpies. Malgrat que sabem què passarà la història sembla nova, i lamentes que s’acabi.

En el dibuix, com sempre Alex Ross es mostra magistral, tot i que potser en un estadi una mica per darrera que a Kingdom Come, una obra posterior. És possible que el dibuix hiperrealista de Ross funcioni millor amb l’univers DC, més espectacular i més  majestuós que l’univers Marvel, més real i menys transcendent.

Les armes

Cada arma que es fabrica, cada vaixell de guerra navegant, cada coet que es dispara significa, finalment, un robatori als qui tenen fam i no són alimentats, els que tenen fred i no vestit. This world in arms is not spending money alone. Aquest món en armes no només està gastant els diners. It is spending the sweat of its laborers, the genius of its scientists, the hopes of its children. Està gastant la suor dels seus treballadors, el geni dels seus científics, les esperances dels seus nens. This is not a way of life at all in any true sense. Això no és una forma de vida en absolut en cap sentit real. Under the cloud of threatening war, it is humanity hanging from a cross of iron. Sota el núvol d'amenaça de guerra, és la humanitat que penja d'una creu de ferro.

Dwight D. Eisenhower , D'un discurs davant la Societat Americana d'Editors de Diaris, 16 abril 1953

Every gun that is made, every warship launched, every rocket fired signifies, in the final sense, a theft from those who hunger and are not fed, those who are cold and not clothed. This world in arms is not spending money alone. It is spending the sweat of its laborers, the genius of its scientists, the hopes of its children. This is not a way of life at all in any true sense. Under the cloud of threatening war, it is humanity hanging from a cross of iron.

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

A Joana Givanel

És quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata,

Un ocell fa un giravolt

I treu branques una mata,

El casalot del pirata

És un ample gira-sol.

Es quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era,

Em vesteixo d'home antic

I empaito la masovera,

I entre pineda i garric

Planto la meva bandera;

Amb una agulla saquera

Mato el monstre que no dic.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d'una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina,

-O la lluna que s'afina

En morir carena enllà.

Es quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina.

J.V. FOIX (1894-1987)

Un llibre

Un llibre és com un jardí màgic que pots portar sempre a la butxaca

Las alamedas

Una bonica imatge que he trobat per casualitat a la xarxa m'ha fet pensar en unes boniques paraules, pronunciades per Salvador Allende tot just abans de morir. De totes les frases, que són impactants, sempre m'he quedat amb "mucho más temprano que tarde, se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor". En l'últim moment de la seva vida, en el moment que savia que la mort era imminent, el darrer pensament de Salvador Allende va ser un missatge d'esperança, de confiança i d'optimisme en el futur. A vegades quan el torno a escoltar o quan el rellegeixo penso que unes paraules tan maques, que un discurs tan ben trenat no pot ser delt tot improvitzat. No vull dir que ja el tingues escrit, però penso que Allende dies abans del cop d'estat sabia de la possibilitat de l'aixecament i segur que li donava voltes a què podia passar i què calia fer. I no vol que ningú més mori amb ell, li demana al poble de Xile que no el segueixi. Com deia algú un heroi, i un exemple.  

9:10 A.M.

Seguramente ésta será la última oportunidad en que pueda dirigirme a ustedes. La Fuerza Aérea ha bombardeado las torres de Radio Postales y Radio Corporación. Mis palabras no tienen amargura sino decepción Que sean ellas el castigo moral para los que han traicionado el juramento que hicieron: soldados de Chile, comandantes en jefe titulares, el almirante Merino, que se ha autodesignado comandante de la Armada, más el señor Mendoza, general rastrero que sólo ayer manifestara su fidelidad y lealtad al Gobierno, y que también se ha autodenominado Director General de carabineros. Ante estos hechos sólo me cabe decir a los trabajadores: ¡Yo no voy a renunciar! Colocado en un tránsito histórico, pagaré con mi vida la lealtad del pueblo. Y les digo que tengo la certeza de que la semilla que hemos entregado a la conciencia digna de miles y miles de chilenos, no podrá ser segada definitivamente. Tienen la fuerza, podrán avasallarnos, pero no se detienen los procesos sociales ni con el crimen ni con la fuerza. La historia es nuestra y la hacen los pueblos.

Trabajadores de mi Patria: quiero agradecerles la lealtad que siempre tuvieron, la confianza que depositaron en un hombre que sólo fue intérprete de grandes anhelos de justicia, que empeñó su palabra en que respetaría la Constitución y la ley, y así lo hizo. En este momento definitivo, el último en que yo pueda dirigirme a ustedes, quiero que aprovechen la lección: el capital foráneo, el imperialismo, unidos a la reacción, creó el clima para que las Fuerzas Armadas rompieran su tradición, la que les enseñara el general Schneider y reafirmara el comandante Araya, víctimas del mismo sector social que hoy estará en sus casas esperando con mano ajena reconquistar el poder para seguir defendiendo sus granjerías y sus privilegios.

Me dirijo, sobre todo, a la modesta mujer de nuestra tierra, a la campesina que creyó en nosotros, a la abuela que trabajó más, a la madre que supo de nuestra preocupación por los niños. Me dirijo a los profesionales de la Patria, a los profesionales patriotas que siguieron trabajando contra la sedición auspiciada por los colegios profesionales, colegios de clases para defender también las ventajas de una sociedad capitalista de unos pocos.

Me dirijo a la juventud, a aquellos que cantaron y entregaron su alegría y su espíritu de lucha. Me dirijo al hombre de Chile, al obrero, al campesino, al intelectual, a aquellos que serán perseguidos, porque en nuestro país el fascismo ya estuvo hace muchas horas presente; en los atentados terroristas, volando los puentes, cortando las vías férreas, destruyendo lo oleoductos y los gaseoductos, frente al silencio de quienes tenían la obligación de proceder. Estaban comprometidos. La historia los juzgará.

Seguramente Radio Magallanes será acallada y el metal tranquilo de mi voz ya no llegará a ustedes. No importa. La seguirán oyendo. Siempre estaré junto a ustedes. Por lo menos mi recuerdo será el de un hombre digno que fue leal con la Patria.

El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse.

Trabajadores de mi Patria, tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo en el que la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor.

¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!

Estas son mis últimas palabras y tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano, tengo la certeza de que, por lo menos, será una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición.