Les Navas de Tolosa, 16 de juliol de 1212

La batalla de Las Navas de Tolosa (16 de juliol de l'any 1212), anomenada també batalla d'al-'Uqab o batalla d'al-Ikab o La Batalla en les cròniques de l'època, fou una batalla decisiva dins el conflicte de la Reconquesta perquè és el punt en què l'hegemonia musulmana dóna pas a l'hegemonia dels regnes cristians. Segons els autors musulmans la batalla es va lliurar dimarts 15 de sàfar del 609 que correspon al 17 de juliol  del 1212.

La batalla de Las Navas de Tolosa fou el resultat de la Croada que van organitzar el rei Alfons VIII de Castella, l’arquebisbe de Toledo, Don Rodrigo Jiménez de Rada, i el papa Innocenci III quan es van assabentar que l'exèrcit berber organitzat pels almohades i els reis taifes havia desembarcat a la península ibèrca i es dirigia a la conquesta i extermini dels regnes cristians que avançaven al centre de la península, on els castellans havien estat derrotats a la Batalla d’Alarcos, i a l'est, amb la conquesta aragonesa d’Aldamus i Castellfabib. 

Gustav Klimt, 150 anys

Gustav Klimt (Viena 1862-1918) va ser un pintor i artista gràfic austríac i el primer president de la Sezession vienesa. Va començar la seva carrera triomfant coma pintor de sumptuoses combinacions decoratives seguint la tradició pomposa de Makart, de qui Klimt va completar la decoració de les escales del Museu d’Història de l’Art de Viena després de la mort del primer el 1884. Va treballar en aquest i en altres projectes am la col·laboració del seu germà Ernst (1864-1942) i de Frank Matsch, que havien estudiat junts a Kungstgewerbeschule (Escola d’arts aplicades) de Viena. Malgrat el seu èxit acadèmic oficial, Klimt es va sentir atret per l’art avantguardista i va estar influenciat per l’impressionisme, el simbolisme i l’Art Nouveau. El seu descontentament amb les actituds conservadores de l’Associació d’Artistes Vienesos el va dur a presentar la dimissió juntament amb un grup d’amics el 1897 i a formar la seva pròpia organització, la Sezession, de la qual va ser elegit president. El paper de Klimt com a capdavanter de l’avantguarda es va veure confirmat quan les seves pintures murals al·legòriques per a la Universitat de Viena (1900-1903) van despertar una gran hostilitat, i van ser qualificades d’absurdes i pornogràfiques. Klimt va abandonar l’obra el 1905 i les pintures van ser destruïdes per un incendi el 1945. Tot i que va deixar de rebre encàrrecs oficials després d’aquest fet, va continuar rebent moltes comandes de clients privats, com a retratista i com a pintor de temes mitològics i al·legòrics. Va ser molt sensible a la bellesa femenina (era molt faldiller), i tant en els retrats com en els quadres temàtics accentua l’atractiu i misteri de la feminitat. En són exemples remarcables del magnífic retrat de cos sencer d’Emile Flöge (la seva cunyada i amant) que es troba al Museu Històric de la Ciutat de Viena (1902), i Judith I (Viena, Östeirrichische Galerie, 1901), una de les imatges arquetípiques de la femme fatale.

No va ser la seva tècnica pictòrica, sempre matisada per d’un relatiu classicisme, el que sona a provocació, sinó els temes tabú que tracta: noies despullades entre esquelets, la sexualitat en totes les seves variants, des de la parella a l’embarassada, des de lesbianes a dones masturbant-se... Els nazis cremaran algunes de les seves obres, considerades immorals.

En els seus quadres domina el concepte ornamental, en un viatge a Ràvena havia descobert el mosaics bizantins, i el cos nu només s’entreveu. El seu món de fantasia, en el que el sexe i la mort es barregen estretament, reflexa la decadència de la societat vienesa, mentre que el traç lliure i decidit de les seves línies anuncia ja l’art modern.

El més característic de les figures dels quadres de Klimt és el fet que són representacions més o menys naturalista, però amb un fons o una roba adornats amb dissenys decoratius que recorden papallones o cues de paó, tot creant un estil extremadament específic i d’una sensualitat exuberant. La seva obra va tenir una notable influència en Kokoscha i Schiele. 

El puente de los asesinos, Arturo Pérez Reverte

Nàpols, Roma, Milà són els escenaris de la darrera aventura publicada del capità Alatriste. Acompanyat d’Iñigo Balboa, Alatriste rep l’ordre d’intervenir en una conxorxa cabdal per la corona espanyola: un cop de mà a Venècia per assassinar al Dogo durant la missa del gall i imposar un govern favorable a la cort del rei catòlic en l’estat venecià. Alatriste estarà acompanyat dels seus camarades, Sebastian Copons i el perillós moro Gurriato, entre d’altres. També reapareixerà la figura de Gualterio Malatesta, cada cop més assentat en la figura de l’alter ego d’Alatriste. La missió és difícil, arriscada i plena de sorpreses, gairebé suïcida, però no del tot impossible. 

El llibre, sense ser el millor de la col·lecció no la desmereix i es llegeix amb interès i és molt entretingut.

Autos locos

L'illot de Perejil

L'arqueologia segons Forges

Super 8, retorn a la infància

Cartell de Super 8, que ret homenatge als treballs de Drew Struzan

A finals dels anys 70 dos genis americans van reinventar la manera de veure cinema. George Lucas va crear Star Wars i el seu amic Steven Spielberg pel·lícules com Encontres a la Tercera Fase, ET l’extraterrestre, Tiburón... Ja als vuitanta combinarien els esforços per realitzar les Aventures d’Indiana Jones, i pel camí van deixar un bon reguitzell de pel·lícules, que no sempre dirigien però en les que sempre s’intuïa la seva influència com El secret de la piràmide, Willow, Els Goonies o Retorn al futur. Les característiques d’aquesta renovada manera d’entendre el cinema era diversió, confiança, entreteniment i sobretot la sensació positiva que et queda després de veure-les.

Ahir vaig veure a Cinema a la fresca la pel·lícula Super 8 (2011), dirigida per J.J. Abrams (el responsable de la sèrie Lost) i produïda per Steven Spielberg: bon argument, ben protagonitzada, perfectament ambientada en l’any 1979, ingènuament sorprenent...  I em va encantar recuperar aquella sensació positiva de les antigues pel·lícules de Lucas i Spielberg.  Al veure-la em va semblar per un moment que tornava a ser aquell nen que veia pel·lícules i que volia tenir una bicicleta de BMX amb la que córrer amb els meus amics i viure aventures d’estiu. Durant 114 minuts vaig retornar a la infàcia, i em va agradar.