dissabte, 8 de desembre del 2012

Pura i sense màcula, el dogma de la Puríssima Concepció


Inmaculada de Murillo


La Puríssima o la Inmaculada  Concepció és un dogma de l’Església Catòlica, definit en la butlla Ineffabilis Deus pel Papa Pius IX (1846-1878), el 8 de desembre de 1854.  Pius IX va viure una etapa molt convulsa del Papat ja que entre d’altres aspectes va veure com els Estats Pontificis desapareixien annexionats pel regne d’Itàlia (1870) que culminava la unificació italiana. Durant el seu Papat també es va establir la infal·libilitat del Papa (1870) just  quan el poder terrenal (els Estats Pontificis) es perdia.

Segons el dogma de la Puríssima, discutit des de l’Edat Mitjana, la verge Maria estava lliure de pecat des del moment de la Concepció. Es tractava de si la verge també fou creada sense màcula, sine macula, és a dir sense contacte carnal i va ser objecte d’obsessives discussions dins de l’església catòlica, sobretot la sevillana, en plena Reforma i Contrareforma entre els dominics que la negaven i els franciscans que l’acceptaven.

Inmmaculada de Pacheco

Al segle XVII, durant el Barroc, es concreta la imatge de la Inmaculada Concepció. Francisco Pacheco, mestre i sogre de Velázquez, va concretar la iconografia de la Inmaculada a nivell plàstic. Al final del seu tractat l’Art de la pintura, publicat el 1649, realitza una sèrie de recomanacions per a representar la Inmaculada Concepció de Maria. Entre aquests consells diu que no ha d’aparèixer amb en nen en braços, cal pintar-la en la flor de l’edat, de dotze a tretze anys, i amb les puntes de la mitja lluna cap a baix, s’ha d’adornar d’àngels i serefins, i s’ha de pintar amb túnica blanca i mantell blau.

Inmaculada de Velázquez
El pintor però que més desenvoluparà el tema de les Immaculades serà Bartolomé Esteban Murillo. Les Inmaculades de Murillo es caracteritzen per una delicadesa i una gràcia especial de la figura femenina i infantil. El sentiment, l’amabilitat i la tendresa són qualificatius característics de la seva obra, d'estil vaporós. El pintor sevillà crearà unes pintures serenes i plàcides, en les que prima l’equilibri compositiu i expressiu. Colorista excel·lent i bon dibuixant, va concebre els seus quadres amb un fi sentit de la bellesa i amb harmoniosa  mesura, lluny del dinamisme de Rubens, o de la teatralitat italiana.  

Inmaculada de Murillo


Altres pintors han realitzat Inmaculades de gran qualitat, però sens dubte, cap d’elles no han quedat tan presents en l’imaginari com les obres de Murillo. 

Inmaculada de El Greco

Inmaculada de Alonso Cano, 1648
Inmaculada de Zurbaran
Inmaculada de Tiepolo, 1769
Esbós de Inmaculada, de Goya


dijous, 6 de desembre del 2012

Oscar Niemeyer, adéu al poeta de les corbes


Oscar Niemeyer (1907-2012), un dels més grans del segle XX, autor d’edificis blancs on es combinaven de forma exquisida línies corbes i rectes, ens va deixar ahir deu dies abans de celebrar el 105 aniversari.

Format a l’Escola Nacional de Belas-Artes (1930-1934) de Rio de Janeiro. Va treballar per Lúcio Costa i Carlos Leao (1935) i per Le Corbusier a París (1936). Després es va incorporar al Departament de Patrimoni Històric i Artístic Nacional. Entre 1937 i 1956 va treballar pel seu compte. Es va fer famós pels seus dissenys del pavelló brasiler per a la Fira Mundial de Nova York en 1939, així com per diversos edificis en Pampúlha. Entre aquests s’ha de destacar la Capella de Sao Francisco (1943-1944), el Club Nàutic (1942-1943), i el restaurant i casino del mateix (1942-1943). La fàbrica Duchen (1950, en col·laboració amb Helio Uchoa), una escola en Diamantia (1950) i els edificis per exposicions del parc Ibirapuera (1951-1954) revelen la personal juxtaposició de composicions rectes i corbes.


Congrés Nacional (Brasília)
Congrés Nacional (Brasília)
Niemeyer fou director d’arquitectura de NOVACAP (l’organisme governamental de construcció) a Brasília i va dissenyar els principals edificis públics de la ciutat, que possiblement constitueixen la seva obra més important i entre els quals destaca el Palau Presidencial, el Palau del Congressos i la Plaça dels Tres Poders, tots ells dissenyats i construïts simultàniament entre 1958 i 1960. El Teatre Nacional es va edificar entre 1959 i 1970. 

Catedral de Ntra. Senyora de Fàtima (Brasília)
Interior de la Catedral de Ntra. Senyora de Fàtima (Brasília)

L’espectacular catedral de Nostra Senyora de Fàtima de Brasília (1959-1970) en forma de flor, erigida a la plaça principal de la ciutat n’és encara l’edifici més destacat. La vertiginosa i hiperbòlica estructura de formigó, com una corona d’espines, posseeix entre els nervis estructurals verticals una fina malla metàl·lica de vidre poligonal endotèrmic, que confereix a l’obra imatge de transparència, com un enorme vitall gòtic. El campanar, de campanes vistes, s’aixeca per separat al costat com una escultura. 


La Catedral de Brasília i el Campanar 
Niemeyer va realitzar projectes pel seu compte a partir de 1961, construint edificis arreu del món. Entre ells els més importants són la Universitat de Haifa (1964) a Israel; la seu del Partit Comunista Francès (1966, en col·laboració amb Jean de Roche i Chemetof) a París, i l’edifici Mondadori (1968-1975) a Milà. A Argèlia va dissenyar el Centre Cívic (1968) i la Universitat de Constantine (1969).


Edifici Mondadori (Milà)
Entre les seves darreres obres destaquen el Centre de Cultura (1972-1982) de Le Havre, França, i els jardins zoològics (1969-1974) d’Argèlia i el Museu d’Art Contemporani (1991-1996) a Niterói (Brasil). Els seus projectes més recents són el Museu Oscar Niemeyer (2002), a Curitiba, l’auditori Ibirapuera (2005), a Sao Paulo, i el Centre Cultural Oscar Niemeyer (2011) a Avilés (Astúries).


Museu d'Art Contemporani (Neteroi)

Centre Niemeyer (Avilés)
Centre Niemeyer (Avilés)

Em plau saludar-vos...


Avui es compleixen 80 anys de la sessió inagural del Parlament de Catalunya, retornat durant la Segona República. En uns moments tan convulsos com els actuals és més necessàri que mai recordar les paraules del President Francesc Macià:

“Em plau saludar-vos, honorables Diputats de Catalunya, dintre aquests murs que el destí ha volgut que fossin, justament, els mateixos que alçà per abatre Catalunya l’usurpador de les nostres llibertats. Renascut l’esperit immortal de la nostra raça, pren possessió victoriosa d’aquesta fortalesa, per celebrar-hi de nou Corts nostres, que hi dictaran lleis nostres, en llengua nostra.
Sentiu-la, la joia d’aquest moment! I, amb ella, la vostra responsabilitat, i la vostra glòria. Hi ha un poble alçat al voltant vostre. Escolteu la seva vibració! Recolliu els seus anhels! Realitzeu les seves esperances! ¡Res ni ningú no pot privar-vos, ara, de plasmar-li aquella Catalunya, que, salvant-lo de la inquietud del viure, el meni cap als ideals!
Sou la lliure voluntat de la pàtria, sou, honorables Diputats, tot Catalunya en peu. Penseu que reprenem la història d’un poble justicier que no es vincla, d’un poble que “no volgué reis, sinó prínceps, que eren el primer entre iguals”, elegits per ciutadans que, de dret, eren lliures. És d’entre iguals, que vosaltres, elegireu, ací, el Primer Ciutadà de Catalunya, i el seu Primer Govern.
Som, per l’unànime voler del poble, en l’autèntic camí de les llibertats de Catalunya. Inclinem-nos en començar-lo davant els que el fressaren i no l’han pogut petjar. Fem-lo, entre tots, més ample i més segur. No donem un pas en fals, ni mai cap passa enrere. Que ens porti on el cor ens diu que vol anar Catalunya.
I en aquest moment (pastat de tradició i de futur) en què anem a declarar obertes les Corts nostres, recullo, en la meva, tota la veu triomfant del nostre poble, i amb aquestes primeres paraules catalanes, consagro solemnement les llibertats de Catalunya.
S’acosta l’hora, infants de Catalunya, s’acosta l’hora, obrers intel·lectuals i obrers manuals del camp i de la ciutat, s’acosta l’hora que aquest Parlament, format per catalans de pensa catalana, farà lleis també de pensa catalana i al mateix temps pensant en vosaltres.
Parlament de Catalunya: obre’t de bat a bat als afanys i a les aspiracions, a les il·lusions dels catalans tots i a les seves aspiracions pures. Però en un sentit generós i en un sentit ple d‘amor. Vosaltres i jo, des d’ací, ens dirigim als ciutadans dels altres pobles que integren l’Estat espanyol. Ara que no poden creure que és en un sentit egoista que nosaltres ens adrecem a ells, els diem que més que mai nosaltres sentim un veritable goig a saludar-los, saludar-los amb tota l’efusió de la nostra ànima perquè nosaltres ens hem oposat als opressors, però mai als pobles que integren l’Estat espanyol. Nosaltres els diem que desitgem per a ells que obtinguin les mateixes llibertats (Veus de molt bé, molt bé!) que nosaltres anem a gaudir, i els diem, també, que estem disposats a ajudar-los en tot el que sigui possible perquè obtinguin aquestes llibertats.
Nosaltres també diem a tots els pobles del món que estem desitjosos d’anar a llur costat en la conquista de tots aquests ideals de llibertat i de justícia, i, sobretot, de pau. Nosaltres desitjaríem que la ciutat de Barcelona fos la ciutat de la pau del món, i estem disposats a fer tot el que sigui possible per tal que així sigui. Honorem aquest Parlament català, el qual en donar-nos les lleis nostres serà l’impulsor de les llibertats catalanes. (Molts aplaudiments)”.

En aquest enllaç es pot consultar el diari de sessions del dia del Parlament de Catalunya corresponent al 6 de desmbre de 1932.



Nefertiti, la reina de colors


El 6 de desembre de 1912 l’egiptòleg alemany Ludwig Borchardt descobria a les excavacions de Tell el-Amarna el bust de la reina Nefertiti (1353-1336 a.C.) esposa del faraó herètic Akhenaton (XVIII dinastia). De seguida l’escultura, de mig metre d’alçada i realitzada en pedra calcària policromada va ser popular per la gran bellesa i l’enigmàtica expressió que transmetia, mereixent títols com la “reina de colors” o “la Monalisa egípcia”.



És un excel·lent exemple del protagonisme de la dona en l’art i la societat egípcia, no compartit per altres civilitzacions del món antic, i és a la vegada el prototipus de la bellesa refinada i sensual desenvolupat durant el període de Tell el-Amarna. Les seves faccions regulars i exquisides, el llarg coll, els ulls lànguids i els llavis carnosos i finament arquejats mostren una serena calma. Ni l’”ureus” partit, ni l’orella escapçada, ni tan sols el desperfecte en l’ull esquerre minven l’encant d’aquest rostre de celebritat universal.

Actualment l’escultura es conserva al Neues Museum de Berlín. 


dimarts, 4 de desembre del 2012

... no els agrada que es parle, s'escriga o es pense

Avui, malauradament i gràcies al ministre d'incultura i malaeducació que patim, torna a ser vigent una frase d'Ovidi Montllor (Alcoi 1952-Barcelona 1995):

Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense






dilluns, 3 de desembre del 2012

Pel davant i pel darrera


El desembre de 1962 Sheralee Conners va protagonitzar la portada i la contraportada de Playboy en la única portada doble de Playboy. Per materialitzar la idea de Art Paul, Pompeo Posar i el fotògraf free-lance Bob Hart van disposar dotze metres de paper en forma de U, van col·locar a la playmate en el centre i van apuntar càmeres idèntiques a ambdós costats de Sheralee. Sis hores i quinze rodets més tard tenien la portada. 





dissabte, 1 de desembre del 2012