Amb l’Anschluss, l’annexió d’Àustria el març de 1938, Hitler va sumar sis milions d’austríacs al Reich, però considerava que encara vivien tres milions d'alemanys a Txecoslovàquia (un 20% de la població total), a la zona dels Sudets. Tots els adults havien nascut sota l’imperi dels Hausburg, i des de 1918 no havien estats contents amb la nova situació minoritària dins d’un país eslau i s’havien queixat insistentment de diverses formes de subtil discriminació. Hi havia també minories poloneses, rutena i hongaresa i com que els eslovacs es sentien profundament separatistes respecte als txecs no es pot parlar de cap majoria nacional dominant. Malgrat tot Txecoslovàquia era el 1938 l’únic país de l’Europa Central encara democràtic.
Estratègicament Txecoslovàquia era la clau d’Europa.
Tenia una “ferma” aliança amb França, que reiteradament li havia garantit que
la defensaria d’un atac alemany, i una aliança amb l’URSS. Amb Romania i
Iugoslàvia va formar la Petita Entente, en la que confiava França per mantenir
les fronteres d’aquella part d’Europa. Txecoslovàquia tenia un exèrcit ben
preparat, importants fàbriques d’armament i sòlides fortificacions contra
Alemanya, però estaven situades a la zona frontera dels Sudets. Quan Hitler va
annexionar Àustria el Reich va envoltar Txecoslovàquia com una pinça.
Els alemanys dels Sudets, nazis o no, van caure sota
la influència d’agitadors que tenien com objectiu contribuir a les reclamacions
de Hitler. El maig de 1938 els rumors d’una imminent invasió alemanya va
mobilitzar els txecs; l’URSS, França i Gran Bretanya van llançar advertiments.
Hitler, que no pensava envair en aquell moment, sinó a la tardor, es va veure
obligat a donar seguretats. França i Gran Bretanya estaven aterrades perquè
entenien que s’havien lliurat de la guerra per poc i van obligar al govern
txecoslovac a concedir una autonomia regional als Sudets, però Hitler no la va
acceptar.
Com la tensió pujava el setembre de 1938 el primer
ministre anglès, Neville Chamberlain, que fins llavors no havia volat mai, va
volar dos cops a Alemanya per conèixer les pretensions de Hitler. En una
situació de tensió insuportable Hitler van convidar a Chamberlain i Edouard
Daladier, primer ministre francès, a una conferència a quatre a Munic, a la que
també assistiria el seu aliat Mussolini. Quedaven exclosos de la negociació la
Unió Soviètica i la pròpia Txecoslovàquia. El 29 de setembre, Chamberlain i
Daladier van acceptar les condicions de Hitler i van exercir una enorme pressió
sobre el govern txec per que cedís, per que signés la seva pròpia sentència de
mort. A França ja li estava bé qualsevol solució que no signifiqués executar la
seva aliança amb Txecoslovàquia. A Munic es va acordar que Alemanya s’annexionaria
la franja dels Sudets, on la majoria era alemanya, però que localitzava els
accessos muntanyosos i les fortificacions, de manera que la pèrdua deixava Txecoslovàquia
militarment indefensa. Després de formular buides promeses de garantir la
integritat del que quedava de Txecoslovàquia va finalitzar la conferència.
Chamberlain i Daladier van ser rebuts amb alegria als seus països,
vanagloriant-se d’haver aconseguit la pau. A més a més, i tot i que de forma
secreta, Hitler i Mussolini van aconseguir al contuberni de Munic l’aïllament
definitiu de la Segona República Espanyola. França va tancar la frontera de la
República i la Segona República, en plena batalla de l’Ebre, sense la
possibilitat d’armar-se va ser una víctima més del totalitarismes feixistes i
de les còmplices democràcies francesa i britànica. Com en moltes altres ocasions la democràcia és un bé però és relatiu quan no ens afecta.
La crisi de Munic revelava la impotència i la
debilitat de les democràcies occidentals l’any 1938. En pocs anys havien vist
com s’armava Alemanya i ara estaven impressionat davant el poder militar
alemany. Munic va ser un desastre estratègic d’Occident. Un atac contra Txecoslovàquia el 1938 hauria significat l’entrada de la
Wehrmacht en una gran guerra europea per a la qual encara no estava preparada.
Les forces alemanyes haurien derrotat les txecoslovaques, però s’haurien
destruït les existències d’armes txeques (que van caure intactes sota poder
alemany). A Munic van comprar la pau a
un alt preu, estaven tractant amb un xantatgista que aprenia que cada cop podia
aconseguir un benefici major. Hitler creia tenir les mans lliures per reclamar
la revisió sencera del Tractat de Versalles.
En les setmanes posteriors a Munic els polonesos i
els hongaresos també van queixalar els infortunats txecs: els polonesos es van
apoderar del districte de Teschen i els hongaresos, d’uns 15.000 quilòmetres
quadrats d’Eslovàquia. El març de 1939 Hitler va entrar a Bohemia-Moravia, la
part realment txeca de Txecoslovàquia i la va transformar en un protectorat
alemany. Eslovàquia es va convertir en un estat “independent”. Txecoslovàquia,
queixalada a Munic, va desaparèixer. Després Hitler arravataria Memel a
Lituània, i exigiria Danzing i el corredor polonès. El camí cap a la Segona
Guerra Mundial continuava.
.jpg)
