Va haver de deixar de fumar i de treballar de prestat. Va comprendre que la vida li havia donat una nova oportunitat i calia aprofitar-la. Que el pare ingressés a l’hospital per un atac cardíac el mateix dia que va saber que per fi ell també seria pare el va fer pensar molt. A l’hospital, mentre esperava que el pare no morís ho va tenir clar. No podia permetre que trenta anys després el seu fill passes pel que ell estava passant i per això havia de canviar: es va proposar no tornar a fumar però també va decidir que treballaria amb el pare. A punt de perdre’l es va adonar que malgrat que havia perjurat que no tornarien a treballar junts era absurd seguir fent-ho pels altres, de prestat. De fet els lladres eren més honrats que els directius de bancs i deien menys mentides.
dimecres, 12 de març del 2014
Microrelat 2: Decisions
dimarts, 11 de març del 2014
11 de març, el dia de la doble infàmia
Els atemptats gihadistes de Madrid de l'11-M van anar acompanyats d'un intent del PP de manipular l'opinió pública, amb el propòsit d'endossar-los a ETA.
El dia 11 de març de 2004 , entre les 7:36 i
les 7:40, deu artefactes van esclatar a quatre trens de rodalia de Madrid. Era
l'hora punta i els vagons anaven plens. Van matar 191 passatgers i en van ferir
1.858. Dos artefactes més van esclatar d'una manera controlada i un tercer es
va desactivar. L'atemptat més mortífer del fonamentalisme islàmic a Europa
s'esqueia tres dies abans de les eleccions espanyoles del 14 de març de 2004, i
l'intent del PP, per boca del ministre d'Interior Ángel Acebes, d'atribuir-lo a
ETA va mobilitzar espontàniament molts ciutadans. El PP s'havia sumat amb
entusiasme a la guerra de l'Iraq i saber qui havia fet l'atemptat era
essencial. Si hagués estat d'ETA, segurament que hauria ratificat la línia de
duresa del govern del PP i l'hauria afavorit electoralment. Però, que fos obra
d'al-Qaida era un inconvenient seriosíssim que li podia costar el govern, com,
amb l'agreujant de la manipulació, l'hi va costar.
Tres anys i mig més tard, el 31 d'octubre de
2007, es va publicar la sentència del judici, que considerava provat quel'11-M
va ser inspirat per la xarxa al-Qaida , en resposta a la participació espanyola
en la guerra de l'Irac, i perpetrat per una cèl·lula gihadista, set membres de
la qual es van suïcidar el 3 d'abril de 2004, quan la policia els va encerclar
en un pis de Leganés.
Immediatament després
de l'atemptat el govern espanyol va decidir una gran manipulació informativa
per a atribuir la matança a ETA. Però les coses no eren gens clares i el mateix
dia 11 a mig matí els indicis que era un atemptat gihadista ja eren clars. Mentre tots els mitjans espanyols demostraven
les seves limitacions ignorant la conferència de premsa de Batasuna, que
deslligava ETA de l'atemptat, Clarín, a Buenos Aires, publicava en la seua web
una llarga entrevista amb Arnaldo Otegi. També els mitjans internacionals van
començar a dir obertament que l'autor de la matança era al-Qaida, mentre diaris
com El País o El Periódico treien al carrer
edicions especials atribuint-la a ETA..., després d'una telefonada d'Aznar als
directors. Però mentre els diaris mentien obeïnt la veu de l'amo la gent cada cop era més conscient de la farsa que s'estava orquestant i creixia la indignació.
El Partit Popular, contra tots els pronòstics, va perdre les eleccions del diumenge 14, en bona part perquè dissabte a la nit la pressió del carrer, dels mòbils i, potser per primera vegada, d'internet va desmuntar la seva farsa informativa. Per desgràcia aquells dies vam assistir a una doble infàmia: la infàmia dels terroristes islamistes i la infàmia de la dreta espanyola que va mentir conscientment sobre les causes dels assassinats. Massa infàmia junta. Una infàmia que ha estat i és la forma de fer política d'alguns partits i creadors d'opinió.
diumenge, 9 de març del 2014
Cuando John Ford era facha, per Arturo Pérez-Reverte
Interessant article d'opinió d'Arturo Pérez-Reverte, aparegut a XLSemanal l'1 de març de 2013, sobre John Ford que subscric plenament:
Ayer, por enésima vez, me calcé La legión invencible. Y entre esta noche y mañana caerán las otras dos. Me refiero a Fort Apache y Río Grande, que cierran la trilogía clásica de John Ford sobre la caballería de los Estados Unidos en las guerras indias en torno a 1870. Es raro que pase más de un año de mi vida sin que vuelva a ver esas tres películas, y lo mismo ocurre con el resto de la obra de Ford; en especial con El hombre tranquilo y No eran imprescindibles, y con los westerns Misión de Audaces, Dos cabalgan juntos, Centauros del desierto y El hombre que mató a Liberty Valance. En materia de cine, y con todo el respeto para directores que admiro hasta la adoración -Río Bravo, de Howard Hawks, por ejemplo, es mi película del Oeste favorita, y Sin perdón, de Clint Eastwood, me parece una obra maestra-, para mí, John Ford sigue siendo literalmente Dios padre. Y John Wayne, por supuesto, su encarnación sobre la tierra.
Cómo es La legión invencible, diablos. De emocionante y perfecta. Cómo están todos. Con qué talento y sensibilidad extraordinarios nos introduce Ford en los entresijos de un mundo épico, hecho de carne y hueso, donde una palabra, un silencio, una mirada, tienen tanta importancia como el rayo que descarga a lo lejos mientras los hombres caminan con los caballos de la brida, el polvo asentado sobre los rostros fatigados, el cuero empapado en sudor, el roce de viejos uniformes azules sobre gastadas sillas de montar, el valor resignado y profesional de soldados hechos a morir por cincuenta centavos al día. Y cómo es John Wayne, oigan. Cómo está, haciendo de capitán Brittles o de capitán York. Poniéndose unas gafas casi a hurtadillas para leer, el día de su jubilación, la inscripción en el reloj de plata que le han regalado los hombres de la compañía C. Encarnando ese patriotismo honrado, perfectamente compatible con la crítica a los abusos e imperfecciones del sistema. Rindiendo homenaje al bando vencido en la guerra civil -la dignidad y el valor como factor de respeto mutuo, reconciliación y memoria- cuando al viejo general que tras la derrota del Sur se alistó en la caballería como soldado raso, muerto ahora en combate contra los indios, permite que lo entierren los otros soldados sureños cubierto por la bandera confederada.
Cada vez que veo una de estas películas me acuerdo de aquellos idiotas que en los años 60 y 70 llamaban a John Ford director fascista -hacía películas de soldados, morían indios, manejaba épica militarista, camaradería machista y cosas así- mientras también John Wayne se llevaba lo suyo: reaccionario, chuleta, pésimo actor; incluso acababa de hacer una película llamada Boinas verdes -muy mala, por cierto- donde los norteamericanos iban de buenos en la guerra de Vietnam. Y sin embargo, muchos de aquellos cantamañanas de ambos sexos se deshacen ahora en elogios a John Ford como clásico indiscutible del cine, y alaban a John Wayne como uno de los grandes actores de Hollywood. Hablo de ésos que despreciaban al Clint Eastwood de Harry el sucio o El sargento de hierro llamándolo violento reaccionario que, en consecuencia, hacía pésimas películas; y que ahora, sin embargo, babean públicamente con cada nueva obra de este actor-director, sobre el que han resuelto el conflicto moral calificándolo de cineasta de culto, como a Tarantino y Kitano. Y así pueden hacerlo compatible, los muy capullos.
Permitan un consejo fordiano. Si no conocen la obra del maestro de maestros, empiecen por la trilogía de la caballería. Si la conocen pero no se detuvieron en ella, vuelvan a verla despacio. Y también, si quieren, echen antes un vistazo a dos libros clave para disfrutarlas más. Uno es Jinetes en el cielo, donde Eduardo Torres-Dulce estudia la trilogía fordiana al detalle. El otro son los magníficos relatos de James Warner Bellah recogidos en Un tronar de tambores: media docena de historias cortas, secas, perfectas -Masacre es mi favorita-, que inspiraron los guiones. Así, cualquiera de las tres películas se convierte en una experiencia todavía más intensa y emocionante: las mujeres viendo a sus hombres alejarse del fuerte, la resignación de Thursday y los sargentos esperando el último ataque apache, el herido cabo Qyane reprochando respetuosamente «Pero usted no estaba, señor» al capitán Brittles... O la que para mí es la mejor escena de La legión invencible; la que refleja el espíritu y la camaradería que el irlandés Ford supo imprimir en cada una de sus películas: cuando la columna se aleja al trote, dejando a unos pocos para cubrir la retirada, y los jinetes pasan ante la cámara mientras suenan los primeros disparos a su espalda, cada uno de ellos cabalga con la cabeza vuelta para mirar atrás, al otro lado del río, donde combaten sus compañeros.
http://www.perezreverte.com/articulo/patentes-corso/749/cuando-john-ford-era-facha/
Etiquetes de comentaris:
Cinema,
John Ford,
John Wayne,
Western
dijous, 6 de març del 2014
Microrelat (1): Ulls verds
Al bus llegia el diari per sobre d’una espatlla desconeguda. Ell no comprava la premsa. Creia que les notícies eren una forma d’entreteniment molt mentider i preferia les novel·les. Però havia acabat el darrer llibre de la biblioteca i no portava cap altre. Mentre la resta del passatge s’abstreia amb la cara enlluernada per la pantalla del mòbil un titular li va cridar l’atenció: un estudi d’una prestigiosa universitat deia que les persones que llegien tenien una esperança de vida superior a la resta. I era veritat. A ell la lectura li permetia viure més vides que la seva, una vida que li semblava grisa i avorrida. Però llavors, quan el bus va frenar de cop i va estar a punt de caure sobre la noia del diari ella es va girar i es va adonar que tenia els ulls més verds que mai havia vist...
dimarts, 4 de març del 2014
La Guerra de Crimea (1853-1856)
La Guerra de Crimea (1853-1856) va ser un conflicte bèl·lic provocat per les ambicions de l’imperi tsarista sobre una part del territori turc i, d’una manera immediata, per la pretensió russa d’exercir una certa jurisdicció damunt els vint milions de cristians ortodoxos que vivien a l’Imperi Turc, encara gran però decadent. Enfortida pel seu paper de gendarme europeu durant les onades revolucionàries del 1848 i per les grans explotacions de blat, Rússia volia assegurar-se la sortida a la Mediterrània aprofitant la feblesa de l’imperi otomà. El Tsar creia que podia arribar a una acord amb la Gran Bretanya. L’Imperi Turc era el malalt d’Europa i es podien repartir la seva herència: proposava que Gran Bretanya ocupés Egipte per salvaguardar la ruta a la Índia, mentre que Rússia rebria Moldàvia, Valaquia, Bulgària i Constantinoble (que es convertiria en un port franc).
La negativa turca portà Nicolau I a la invasió dels principats del Danubi, Moldàvia i Valaquia. La guerra esclatà oficialment el 23 de setembre de 1853; no assolí, però, unes grans dimensions fins que França i la Gran Bretanya, tement l’expansió territorial de Rússia, decidiren d’intervenir-hi (27 de març de 1854) a favor de l’Imperi Turc. Àustria i Prússia es mantingueren neutrals, i Rússia restà completament aïllada. La flota britànica va bloquejar amb èxit les sortides de Rússia al mar Bàltic i al mar Negre. L’acció bèl·lica es concentrà a la península de Crimea. Una força combinada franco-britànica de prop de 50.000 homes va desembarcar el setembre de 1854 i els russos procediren a la fortificació de Sebastòpol. Després de la pressió franco-britànica Rússia abandonà els principats però el conflicte continuava. El còlera i la congelació causaven una mortalitat major que el propi enemic. La campanya de Crimesa es va convertir en un escàndol públic a causa de la ineficàcia dels caps militars i la negligència al no assegurar equipament, subministraments mèdics i atenció medica a les tropes. França va reclutar 150.000 homes per la campanya i pel gener del 1855 Cavour envià 10.000 soldats per ajudar els aliats en nom del Piemont (l’objectiu era situar el regne del Piemont en l’esfera internacional contra l’Imperi Austro-Hongarès). L’estiu de 1855 es va llançar un nou atac general, i el setembre una divisió francesa sota el comandament del general Maç-Mahon va obrir una escletxa en les defenses del Sebastòpol. La ciutat es va rendir poc després. El tsar Nicolau I va morir el 1855 i el seu successor Alexandre II va accedir a negociar la pau (1 de febrer de 1856).
El tractat de París (30 de març de 1856), de durada efímera, disposà la integritat territorial de Turquia, la negativa a Rússia dels drets sobre els cristians de Turquia i la desmilitarització de la mar Negra. Rússia va cedir la vora esquerra de la boca del Danubi a Moldàvia. Moldàvia i Valaquia s’unirien com Romania el 1859. El conflicte es tancava en fals, i s’abonava el camí cap a posteriors disputes a l’entorn de la feblesa otomana.
A Rússia la derrota a la Guerra de Crimea va provocar una commoció nacional: els russos van ser conscients de la seva inferioritat militar provocada per la no industrialització, la inexistent xarxa ferroviària que no permetia traslladar les tropes i per la estructura social servil, ja que molts serfs es negaven a combatre. El nou Tsar va reconèixer la necessitat de dos mesures: l’emancipació dels serfs (1861) i la industrialització dirigida des de l’Estat.
La Guerra de Crimea va ser la primera guerra fotografiada i amb corresponsals que enviaven cròniques que “informaven” sobre l’evolució del conflicte. Es calcula que a la Guerra de Crimea van morir uns 250.000 soldats i 750.000 civils.
A l’Estat espanyol, que va enviar el General Prim com observador militar, la guerra de Crimea serví per a reactivar intensament l’economia gràcies a les exportacions extraordinàries de cereals en restar blocada la sortida de la producció russa. Les vendes augmentaren el poder adquisitiu de la població de Castella i, de retruc, la demanda de productes tèxtils catalans. D’ací la dita popular “Déu nos dono pluja i sol i guerra a Sebastòpol”.
L’Edifici del Banc d’Espanya a Barcelona
L’Edifici del Banc d’Espanya a Barcelona ocupa una de les cantonades principals de la Plaça Catalunya, en ple centre de la ciutat, des de la seva inaguració el 1955. L’edifici del Banc d’Espanya a Barcelona, obra de l’arquitecte Juan de Zavala, és una de les primeres grans estructures de formigó de la ciutat. Consta de 3 soterranis i 10 plantes en altura, amb una superfície total de 27.600 m2. D’estil eclèctic, està construït amb doble façana que acaba en xamfrà. Compta amb revestiment de granit des del basament fins a la primera planta i de carreuat de pedra de Montjuïc a la resta.
L’ornamentació externa és mesurada. Per sota del primer pis pengen, com a lluminàries, unes torxes mercurials de bronze, que recorden la tasca comercial i bancària de l’entitat. La cornisa del revestiment granític presenta ressalts de pedra blanca amb motius dels diferents sectors productius, en particular d’aquells vinculats al mar.
El Banc d’Espanya havia obert les seves portes a Barcelona el 5 de novembre de 1874, només vuit mesos després d’obtenir el monopoli d’emissió de bitllets en territori nacional. S’instal·la en una casa del número 2 del carrer Ample propietat de Manuel Girona, director i promotor del Banc de Barcelona. Contràriament a allò que s’esdevé en altres ciutats, el Banc d’Espanya no es fusiona amb el banc d’emissió allà operatiu, el Banc de Barcelona, que es reconverteix en banc comercial.
El 1892 es trasllada, en règim de lloguer, a les Rambles. El 1932, adquirirà un edifici noucentista de l’Avinguda de la Catedral (un edifici potser més interessant que l'actual), que des de la seva reubicació a la Plaça Catalunya passarà a ser seu de Caixa Catalunya i avui és l’oficina principal del que resta de CatalunyaCaixa.
diumenge, 2 de març del 2014
Quaranta anys de l'assassinat de Salvador Puig d'Antich
El dos de març del 1974 el militant del Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL) Salvador Puig Antich (Barcelona, 1948) va ser executat al garrot pel règim franquista, després de ser jutjat per un Tribunal Militar i condemnat a la pena capital com a culpable de la mort del subinspector de 23 anys Francisco Anguas Barragán a Barcelona. El règim franquista, ferit en l’orgull per la mort de Carrero Blanco volia venjança i per això va matar a Salvador Puig Antich i a George Michel Welzel (alies Heinz Ches).
Quaranta anys després el seu cas continua sent motiu d'actualitat, i no pas pel fet de la commemoració més o menys rodona, sinó perquè el procés a què va ser sotmès va estar ple d'irregularitats i encara a dia d'avui es reclama la revisió del cas. De fet, en el desenvolupament del cas hi va haver-hi moltes irregularitats, des de la declaració que hauria fet Puig Antich, quan no podia parlar a causa d'un tret a la boca, fins a l'autòpsia del policia mort, feta en dependències policials i no hospitalàries. Fins i tot Anguas Barragán va rebre trets d'altres policies que van participar en el tiroteig previ a la detenció de Puig Antich.
Avui s’ha llegit aquest manifest tot recordant la seva mort. Moltes de les reflexions i lluites de Puig d'Antich són encara vàlides. En molts aspectes no hem millorat:
«És projectant-nos en el futur, sentint el pes del present, on radica la nostra raó d’ésser» [Salvador Puig Antich, carta a la seva germana Marçona escrita el desembre del 73 des de la presó Model de Barcelona.]
Avui, 2 de març, fa 40 anys de l’execució de Salvador Puig Antich a la presó Model de Barcelona. Salvador, membre del MIL (Moviment Ibèric d’Alliberament) era un revolucionari anticapitalista i llibertari que encaminà la seva lluita d’acció autònoma a la transformació radical de la societat. Del 1974 ençà moltes il·lusions i esperances col·lectives han estat frustrades i avortades, començant pel gran frau històric i social que ha estat la transició cap a una democràcia hereva de la dictadura franquista que perpetua i manté intacta l’estructura de dominació capitalista. Ahir com avui ens neguen la possibilitat i la capacitat de ser nosaltres mateixes, de ser les protagonistes de les nostres vides i la nostra història. Vivim una fal·làcia de “llibertat” que ens permet només criticar el sistema però sense possibilitat de canviar res. Davant de l’hegemonia del capitalisme global i corrupte, cada cop més salvatge i explotador, que s’erigeix com a única alternativa d’organització social i econòmica, hem de plantar cara per avançar col·lectivament mitjançant l’autoorganització, l’autogestió de les lluites, l’acció directa i la pràctica antiautoritària amb la finalitat d’aconseguir nous espais alliberats que permetin desenvolupar l’alternativa d’una futura societat llibertària.
El capitalisme global està generant una nova esclavitud per un gran nombre de persones a les que es condemna a la misèria total, moral i econòmica. Avui encara, 40 anys després de la seva mort, el seu record viu en tots aquells i aquelles que combatem la dominació que exerceix el capital en totes les seves formes. La seva memòria, la seva vida immolada, enlaira i ennobleix aquesta lluita desigual però inevitable, irrenunciable contra totes les formes de dominació del capitalisme autòcton i global i dels seus servidors, envers el nostre alliberament real, individual i social.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)












