dimarts, 4 de març de 2014

La Guerra de Crimea (1853-1856)


La Guerra de Crimea (1853-1856) va ser un conflicte bèl·lic provocat per les ambicions de l’imperi tsarista sobre una part del territori turc i, d’una manera immediata, per la pretensió russa d’exercir una certa jurisdicció damunt els vint milions de cristians ortodoxos que vivien a l’Imperi Turc, encara gran però decadent. Enfortida pel seu paper de gendarme europeu durant les onades revolucionàries del 1848 i per les grans explotacions de blat, Rússia volia assegurar-se la sortida a la Mediterrània aprofitant la feblesa de l’imperi otomà. El Tsar creia que podia arribar a una acord amb la Gran Bretanya. L’Imperi Turc era el malalt d’Europa i es podien repartir la seva herència: proposava que Gran Bretanya ocupés Egipte per salvaguardar la ruta a la Índia, mentre que Rússia rebria Moldàvia, Valaquia, Bulgària i Constantinoble (que es convertiria en un port franc). 


La negativa turca portà Nicolau I a la invasió dels principats del Danubi, Moldàvia i Valaquia. La guerra esclatà oficialment el 23 de setembre de 1853; no assolí, però, unes grans dimensions fins que França i la Gran Bretanya, tement l’expansió territorial de Rússia, decidiren d’intervenir-hi (27 de març de 1854) a favor de l’Imperi Turc. Àustria i Prússia es mantingueren neutrals, i Rússia restà completament aïllada. La flota britànica va bloquejar amb èxit les sortides de Rússia al mar Bàltic i al mar Negre. L’acció bèl·lica es concentrà a la península de Crimea. Una força combinada franco-britànica de prop de 50.000 homes va desembarcar el setembre de 1854 i els russos procediren a la fortificació de Sebastòpol. Després de la pressió franco-britànica Rússia abandonà els principats però el conflicte continuava. El còlera i la congelació causaven una mortalitat major que el propi enemic. La campanya de Crimesa es va convertir en un escàndol públic a causa de la ineficàcia dels caps militars i la negligència al no assegurar equipament, subministraments mèdics i atenció medica a les tropes. França va reclutar 150.000 homes per la campanya i pel gener del 1855 Cavour envià 10.000 soldats per ajudar els aliats en nom del Piemont (l’objectiu era situar el regne del Piemont en l’esfera internacional contra l’Imperi Austro-Hongarès). L’estiu de 1855 es va llançar un nou atac general, i el setembre una divisió francesa sota el comandament del general Maç-Mahon va obrir una escletxa en les defenses del Sebastòpol. La ciutat es va rendir poc després. El tsar Nicolau I va morir el 1855 i el seu successor Alexandre II va accedir a negociar la pau (1 de febrer de 1856). 


El tractat de París (30 de març de 1856), de durada efímera, disposà la integritat territorial de Turquia, la negativa a Rússia dels drets sobre els cristians de Turquia i la desmilitarització de la mar Negra. Rússia va cedir la vora esquerra de la boca del Danubi a Moldàvia. Moldàvia i Valaquia s’unirien com Romania el 1859. El conflicte es tancava en fals, i s’abonava el camí cap a posteriors disputes a l’entorn de la feblesa otomana. 

A Rússia la derrota a la Guerra de Crimea va provocar una commoció nacional: els russos van ser conscients de la seva inferioritat militar provocada per la no industrialització, la inexistent xarxa ferroviària que no permetia traslladar les tropes i per la estructura social servil, ja que molts serfs es negaven a combatre. El nou Tsar va reconèixer la necessitat de dos mesures: l’emancipació dels serfs (1861) i la industrialització dirigida des de l’Estat. 


La Guerra de Crimea va ser la primera guerra fotografiada i amb corresponsals que enviaven cròniques que “informaven” sobre l’evolució del conflicte. Es calcula que a la Guerra de Crimea van morir uns 250.000 soldats i 750.000 civils. 

A l’Estat espanyol, que va enviar el General Prim com observador militar, la guerra de Crimea serví per a reactivar intensament l’economia gràcies a les exportacions extraordinàries de cereals en restar blocada la sortida de la producció russa. Les vendes augmentaren el poder adquisitiu de la població de Castella i, de retruc, la demanda de productes tèxtils catalans. D’ací la dita popular “Déu nos dono pluja i sol i guerra a Sebastòpol”.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada