divendres, 28 de març de 2014

L'Stanbrook, l´últim vaixell de la República


El 28 de març de 1939 salpava del port d'Alacant un vaixell de càrrega anglès, l'Stanbrook, amb uns tres mil republicans vençuts que fugien de la represàlies franquistes. Era l'últim bastió de la República que aconseguia embarcar cap a l'exili, tot i que a la majoria els esperaven, havent arribat a Orà (Algèria), els camps de concentració. No va ser però l'última vaixell en portar republicans. Aquest privilegi el rebria el Winnipeg de Pablo Neruda. 


L’Stanbrook: l’últim viatge

Durant el mes de març de 1939, amb les tropes franquistes havent ocupat tots els territoris, el port d'Alacant va esdevenir el punt de sortida més important per als republicans, el punt de partença d'un llarg exili com el que emprengueren els refugiats de l'Stanbrook.  A finals del mes de març del 1939, en les darreries d’una guerra civil a Espanya que ha dessagnat el país, uns 300.000 republicans havien marxat ja del país, el mes de febrer, a través dels Pirineus. Però aquella sortida ja està barrada. 

A Alacant, on ja hi ha congregades milers de persones. S’espera l’arribada de vaixells per fer front a aquesta gran evacuació, però al port sols n’hi ha un parell, de càrrega, el Maritime i l’Stanbrook, un petit vaixell de 1.383 tones, 70 metres d’eslora i 10 de mànega, construït el 1909 a les drassanes de Newcastle. En una carta datada el 2 d'abril, el capità del vaixell, Archibald Dickson, escrivia: 'El nombre de refugiats embarcats feia pràcticament impossible que ningú pogués moure's a la coberta. Malgrat les crides que vaig fer, no vaig aconseguir que els refugiats baixessin a les bodegues, tot i que més tard uns pocs hi van baixar i van deixar una mica d'espai, que era ocupat immediatament per més gent que pujava a bord.' En la carta, el capità també recorda que la pressa de tots aquells centenars d'individus per a pujar al vaixell havien estat causades 'pels rumors que l'indret seria bombardat per un atac aeri'. Aquesta nau, dedicada al transport de carbó fins l’any 1936, servia ara al millor postor. El seu capità era el gal·lès Archibald Dickson, un marí bregat i amb experiència militar a la I Guerra Mundial, en què visqué l’experiència d’un naufragi. Dickson dirigia una dotació no superior als 10 mariners que degué ser incapaç de retenir l’allau de persones que empentaren per fer-se un lloc al vaixell. Per iniciativa pròpia, empès per les circumstàncies o aprofitant una possibilitat de negoci, o per una barreja d’aquelles motivacions, no totes heroiques, Dickson acollí un passatge molt superior a la capacitat de la nau. La llista oficial recollida per les autoritats franceses a l’arribada al punt de destinació de l’Stanbrook, Orà, parla de 2.683 passatgers.

Al cap de deu minuts de sortir del port va començar un terrífic bombardament de la ciutat i el port. Un cop a mar oberta, el capità va canviar el rumb per despistar l'aviació franquista. Unes vint-i-dues hores després, arribaven al port militar de Mers el-Kebir, a prop d'Orà. Però allà va començar un altre infern. Les autoritats franceses van deixar-hi desembarcar dones i infants, però els homes van estar mesos sense poder tocar terra. Quan, més tard, van desembarcar els homes, els enviaren a camps de treballs forçats, destinats a construir el tren transsaharià. Anys més tard, alguns van integrar-se en la divisió Leclerc que a la Segona Guerra Mundial va participar en l'alliberament de París.

La desesperació dels que no van poder marxar

Després de la sortida de l’Stanbrook restaran al port d’Alacant milers de persones desesperades –es calcula que unes 15.000–. L’estat de nervis, la fam, la set, la desmoralització per la no arribada d’un vaixell salvador anava minant l’esperit d’uns aspirants a exiliats que, malgrat tot, mantenen un cert ordre. Si més no, entre aquella massa hi ha un grapat de les persones més preparades de la zona republicana, entre polítics, intel·lectuals, periodistes o sindicalistes. Els elements més ideologitzats tracten de mantenir la disciplina, però no poques persones albiren ja una destinació fatal. A poc a poc, comencen a produir-se suïcidis: gent que es llança a les roques o empra la seva arma per no enfrontar-se a la realitat que li espera. Algunes escenes són dantesques, com la d’un jove que es pega un tret al pit i, de retruc, mata un ancià a qui li arriba la bala. O la d’algú que puja als cables d’alta tensió per electrocutar-se. O de qui s’obri les venes a navalla. L’escriptor Max Aub relata l’escena d’un home que es pega un tret al cap i la seva sang esquitxa el plat de llentilles que menja un altre home al seu costat. La notícia que Casado i altres membres del Consejo Nacional de Defensa han embarcat a Gandia rumb a Marsella degué tenir també un efecte devastador de desmoralització. A la tarda del dia 30 de març, les tropes italianes de la divisió Littorio entren a Alacant.

Els dies 30 i 31 s’obri una petita finestra a l’esperança: el general italià Gambara sembla disposat a permetre l’evacuació dels republicans a canvi de no ser rebuts a trets a la ciutat. Extraoficialment, el port és zona neutral, però el govern francès no dóna el vist-i-plau a permetre l’entrada en territori francès a cap fugitiu. Tot i això, alguns vaixells cridats pel Comitè Internacional d’Ajuda a Espanyas’acosten al port, però l’absència de marina de guerra britànica i francesa els fa desistir. Una autènticatortura psicològica per als republicans que van abandonant l’esperança per degoteig. Quan les tropes italianes entren al Port, s’han produït mig centenar de suïcidis. Hi ha 16.000 captius, comptant 2.000 dones i nens. Alguns centenars seran reclosos al Castell d’Alacant i d’altres presons. La resta aniran al camp de concentració d’Albatera.

La duresa de l’exili algerià

La sort dels exiliats de l’Stanbrook és diversa: qui té família i refugi a Algèria, evita anar als camps de concentració. Alguns, molt pocs, poden embarcar a França o Amèrica. De la resta se’n fan dos grans grups: els combatents són traslladats als camps de Morand i Suzzoni, en els desolats paratges de Boghari i Boghar. Llocs immunds, on són sotmesos a condicions duríssimes i a una repressió brutal. Els més dèbils i malalts no sobreviuen. Mentrestant, els civils són internats en presons i camps.


El pitjor, amb tot, arribà amb el règim col·laboracionista de Vichy, que emprèn una depuració dels elements més ideològics, els quals aïlla a l’infern de Djénien Bou, amb jueus i nacionalistes musulmans. Alguns republicans anaren a parar a camps de treball, sotmesos a una disciplina salvatge, i emprats per la construcció del Transsaharià, una línia fèrria entre Algèria i Senegal. Amb la caiguda de Vichy, els brutals directors d’aquells camps foren jutjats i condemnats. Els albergs i camps per a civils anaren tancant-se. Molts optaren per restar a Algèria. 


http://www.eltemps.cat/article/2064/%E2%80%98Stanbrook-l%C2%B4ultim-vaixell-que-pogue-fugir-del-terror-franquista-

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada