Homenatge a Moebius

Eduardo Chillida, l'arquitecte del buit

Eduardo Chillida (Sant Sebastià 1924-2002) va ser un important escultor basc. S’orientà inicialment cap a l’arquitectura però abans d’acabar la carrera decicí dedicar-se a l’escultura i el dibuix. Després d’haver-se estat tres anys a París (1948-1951), tornà a Espanya i començà a treballar el ferro. Amb aquest material realitzà les primeres obres com les portes de la basílica d’Aránzazu (1954) i el monument a Fleming a Sant Sebastià (1955). En aquest període, Chillida forjà el ferro conservant els reflexos del foc i el doblega en làmines estretes que dibuixen grafismes en l’espai (Remor de límits, París, Galerie Maeght, 1956-59) o bé en modulacions de perfils tallants (Enclusa de somni, 1960). Simultàniament abordà formes completament diferents en les estructures fetes amb grans blocs de fusta, que són espais tancats de volums aparents, on el recinte interior roman hermètic a la mirada de l’espectador (Homenatge a Kandinsky, 1965).

Des de 1966 desapareixen aquestes estructures de fusta i, sense abandonar el ferro, l’escultor comença a treballar altres materials, com ara el formigó, el granit i l’alabastre. En aquest mateix període abandona els impulsos dinàmics de les primeres obres per orientar-se més aviat vers l’estudi dels contrastos entre massa i buit, en obres de grans dimensions, en què el moviment d’algunes zones i l’estatisme del nucli central s’equilibren. Són aquestes obres entre les quals hi ha Abesti gogora (Museu de Houston, 1966). Al voltant del buit (1968) i la sèrie Aldikatu (1973), les que han portat a Chillida a autoqualificar-se d’”arquitecte del buit”. Hi ha en les formes de les escultures de Chillida  un dinamisme intern i uns valors  tàctils que impressionen; per exemple a les Pintes del vent, ancorades en uns penya-segats de la costa de Guipúscoa.

Entre les seves últimes creacions cal esmentar Elogi de l’aigua (Barcelona, parc de la Creueta del Coll, 1986).

Extret de Diccionari d’art Oxford (1996) (dirigit per Ian CHILVERS i Harold OSBORNE), edicions 62 , pàgina 162-163

Edward Hopper

Edward Hopper (Nyack, estat de Nova York 1882- Nova York 1967) va ser un pintor nord-americà. Del 1900 al 1910 va ser deixeble de Robert Henri i entre 1906 i el 191 va fer tres viatges a Europa que no van influir gaire en el seu estil realista de pintar. Hopper va exposar a l’Armory Show el 1913, però des d’aquesta data fins al 1923 va abandonar la pintura i es va guanyar la vida amb il·lustracions publicitàries.

A partir de llavors, però, aviat va ser públicament reconegut com la figura central de l’american scene painting, gràcies a la seva manera d’expressar la solitud, el buit i l’estancament de la vida urbana.

Un diumenge al matí d’hora (Nova York, Whitney Museum, 1930)

Hopper sempre va ser un individualista i, tot i que es seu nom estigué vinculat a l’Ash-can School, les seves obres no contenen cap missatge social: “No crec que mai hagi volgut pintar l’escena americana, el que intento és pintar-me a mi mateix”. De “la solitud i la nostàlgia” que es desprenen dels seus quadres afirmà, “ si hi són presents, no ha estat de forma voluntària”. Quadres com Un diumenge al matí d’hora (Nova York, Whitney Museum, 1930) o Noctàmbuls (Institute d’Art de Chicago, 1942) transmeten un sentiment de solitud i desolació, bé per la buidor, bé per la presència de figures anònimes que no diuen res. 

Noctàmbuls (Institute d’Art de Chicago, 1942)

Tot i això d’aquest segon quadre, Hopper va declarar: “A mi no em sembla particularment solitari... És probable que de manera inconscient pintés la solitud de les grans ciutats.” De manera deliberada o no, a través d’uns quadres quiets, reservats i impertorbables, Hopper crea un sentit de presència i sovint causa un fort impacte psicològic que podria emparentar de lluny amb el provocat pel pintor metafísic De Chirico. L’efecte de De Chiricho, però, s’obtenia fent que l’irreal semblés real, mentre que el de Hopper es basa en la presentació de motius quotidians i concrets.

Extret de Diccionari d’art Oxford (1996) (dirigit per Ian CHILVERS i Harold OSBORNE), edicions 62 , pàgina 391

Ombres nocturnes, Hopper

Camins

¡Qué descansada vida

la del que huye el mundanal ruido

y sigue la escondida

senda por donde han ido

los pocos sabios que en el mundo han sido! 

Fray Luis de León

Muraqqa', d'Ana Miralles

Muraqqa’, Vestida en el aire, és el primer volum de la sèrie Muraqqà, un còmic amb guió d’Emilio Ruiz i dibuix de Ana Miralles. Ana Miralles i Emilio Ruiz ja havien treballat plegats en altres còmics com El brillo de una mirada.

Muraqqa’, és un còmic meravellosament dibuixat,amb un realisme exquisit. Ambientada a principis del segle XVII en una harem, ens endinsem en el sensual món del serrallo a través dels ulls de Priti, una jove que serà obligada a treballar en el recinte prohibit del cor de l’harem, per glorificar l’imperi mogol de l’emperador Jahangir mitjançant les seves miniatures, unes làmines que il·lustraran un llibre inoblidable, un Muraqqa’. 

Josep Maria Sert i Badia

Fantasia Mediterrània

Josep Maria Sert i Badia (Barcelona 1874-1945) va ser un conegut pintor català. Fill d’un acabalat pintor de tapissos, es formà artísticament a la seva ciutat natal i molt aviat se sentí atret per la pintura mural, gènere que acaparà la totalitat de la seva producció artística. Sert va voler emular els grans decoradors del barroc amb la seva pintura teatral i efectista, de gran domini de la línia i amb dinàmiques masses de personatges en moviment. És una pintura emfàtica i recarregada i plena de força dramàtica que sembla esta passada de moda però que va proporcionar a Sert molta popularitat durant la primera meitat del segle XX. 

Per calibrar l’èxit que assolí el seu art personalíssim n’hi ha prou amb repassar superficialment els nombrosos encàrrecs que va rebre: des del menjador del Waldorf Astoria a Nova York (1930-31) fins a l’escala de d’honor i el saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona (1929), passant pel Rockefeller Center de Nova York (1933-1940) i la sala del Consell de Nacions a Ginebra (1936). 

Sostre del Rockefeller Center

Sala de la Societat de Nacions, Ginebra

La llista de les seves realitzacions seria interminable, ja que decorà una infinitat de palaus i mansions privades (dels March de Palma de Mallorca, de Francesc Cambó a Barcelona), sense oblidar la seva obra cabdal que és la decoració de la catedral de Vic, iniciada el 1905 i finalitzada el 1929. Sert va pintar un gran conjunt sobre la vida i la passió de Crist, presidit per les figures colossals de Sant Pere i Sant Pau, pilars de l’església. 

Eren unes figures de tons bistres sobre fons d’or que van ser destruïdes durant la Guerra Civil i que l’artista va refer després (1939-1945), encara que modificant un xic el model original. 

Políticament es va comprometre amb el franquisme, firmant un manifest d’adhesió a Franco i fent d’intermediari entre el règim franquista i el govern de Vichy durant la Segona Guerra Mundial, fets que van influir molt la percepció de Sert per part de les generacions posteriors.