diumenge, 19 d’agost de 2012

Eduardo Chillida, l'arquitecte del buit




Eduardo Chillida (Sant Sebastià 1924-2002) va ser un important escultor basc. S’orientà inicialment cap a l’arquitectura però abans d’acabar la carrera decicí dedicar-se a l’escultura i el dibuix. Després d’haver-se estat tres anys a París (1948-1951), tornà a Espanya i començà a treballar el ferro. Amb aquest material realitzà les primeres obres com les portes de la basílica d’Aránzazu (1954) i el monument a Fleming a Sant Sebastià (1955). En aquest període, Chillida forjà el ferro conservant els reflexos del foc i el doblega en làmines estretes que dibuixen grafismes en l’espai (Remor de límits, París, Galerie Maeght, 1956-59) o bé en modulacions de perfils tallants (Enclusa de somni, 1960). Simultàniament abordà formes completament diferents en les estructures fetes amb grans blocs de fusta, que són espais tancats de volums aparents, on el recinte interior roman hermètic a la mirada de l’espectador (Homenatge a Kandinsky, 1965).



Des de 1966 desapareixen aquestes estructures de fusta i, sense abandonar el ferro, l’escultor comença a treballar altres materials, com ara el formigó, el granit i l’alabastre. En aquest mateix període abandona els impulsos dinàmics de les primeres obres per orientar-se més aviat vers l’estudi dels contrastos entre massa i buit, en obres de grans dimensions, en què el moviment d’algunes zones i l’estatisme del nucli central s’equilibren. Són aquestes obres entre les quals hi ha Abesti gogora (Museu de Houston, 1966). Al voltant del buit (1968) i la sèrie Aldikatu (1973), les que han portat a Chillida a autoqualificar-se d’”arquitecte del buit”. Hi ha en les formes de les escultures de Chillida  un dinamisme intern i uns valors  tàctils que impressionen; per exemple a les Pintes del vent, ancorades en uns penya-segats de la costa de Guipúscoa.


Entre les seves últimes creacions cal esmentar Elogi de l’aigua (Barcelona, parc de la Creueta del Coll, 1986).



Extret de Diccionari d’art Oxford (1996) (dirigit per Ian CHILVERS i Harold OSBORNE), edicions 62 , pàgina 162-163



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada