divendres, 3 d’agost de 2012

Sí, però, pot fer això la màquina de vapor?, la història del sandvitx segons Woody Allen




Una llegenda gastronòmica explica que John Montagu, quart comte de Sandwich (1719-1792), l’any 1762 (fa dos-cents cinquanta anys) en el decurs d’una partida de cartes maratoniana i per satisfer la gana va demanar una mica de carn entre dos llesques de pa, donant origen al sandvitx, un àpat que es pot menjar amb una sola mà, mentre que l’altra podia dedicar-se a les cartes. Si és certa o no la història és difícil de demostrar, però la commemoració em va recordar un conte de Woody Allen al respecte que més que aportar informació sobre el tema introdueix nous punts de vista sobre la història.



Estava fullejant una revista mentre esperava que Joseph K., el meu gos conillet, tornés, com cada dimarts, de l’hora de cinquanta minuts amb un terapeuta de Park Avenue –un veterinari junguià que, per cinquanta dòlars la sessió, s’esforça estrènuament per convèncer-lo que les galtes no són un inconvenient social- quan vaig topar amb una frase al final de la pàgina que em va cridar l’atenció com la notificació d’un xec sense fons. Era només un altre article en una d’aquelles revistes pseudoculturals amb un títol com “Historiogrames” o “Segur que no ho sabies”, però la seva magnitud em va fer vibrar amb força dels acords inicials de la Novena de Beethoven. “El sandvitx”, hi deia, “fou inventat pel comte de Sandwich”. Atordit per la notícia, la vaig tornar a llegir i em va envair un tremolor involuntari. La meva ment s’arremolinava quan vaig començar a imaginar els somnis immensos, les esperances i els obstacles que devia comportar la invenció del primer sandvitx. Els meus ulls s’humitejaren mentre mirava per la finestra les torres lluents de la ciutat, i vaig experimentar una sensació d’eternitat, meravellant-me del lloc inextirpable de l’home dins l’univers. L’home, l’inventor! Els quaderns de notes de Da Vinci se m’apareixien al davant –valents plans de treball per a les més altres aspiracions de la raça humana. Vaig pensant en Aristòtil, Dante Shakespeare. El primer foli. Newton. El Messies de Handel. L’impressionisme, Edison. El cubisme. Stravinsy. E=mc2...

Aferrant-me fortament a una imatge mental del primer sandvitx en una vitrina del Museu Britànic, vaig passar els tres mesos següents elaborant una biografia del seu gran inventor, Sa excel·lència el comte. Encara que la meva comprensió de la història és una mica irregular, i si bé la meva capacitat de fantasiejar supera fàcilment la de qualsevol afeccionat a l’àcid, espero haver captat almenys l’essència d’aquest geni ignorat i que aquestes notes disperses inspiraran un historiador de debò a emprendre la tasca a partir d’això.

1718: Naixement del comte de Sandwich en una família de classe alta. El pare està encantat de ser designat ferrador major de Sa Majestat el Rei  -posició que gaudirà diversos anys-, fins que descobreix que és un ferrer i dimiteix amargat. La mare és una simple Hausfrau d’extracció alemanya, el menú corrent de la qual consisteix essencialment en llard i brou de sèmola, encara que mostra un cert do per a la imaginació culinària en la seva habilitat per cuinar una crema cremada suportable.

1725-35: Va a l’escola, on li ensenyen a muntar a cavall i llatí. A l’escola entra en contacte amb el menjar fred per primer cop i exhibeix un interès insòlit per les tires finament llescades de rosbif i de pernil. A l’època de la graduació això s’ha convertit en una obsessió i encara que el seu escrit sobre “L’anàlisi i els fenòmens concomitants dels aperitius” desperta interès a la facultat, els seus companys de classes el consideren estrany.

1736: Entra a la Universitat de Cambridge, a requeriment dels seus pares, per continuar estudis de Retòrica i Metafísica, però no manifesta gens entusiasme per cap de les dues. En revolta constant contra tot allò acadèmic, és acusat de robar barres de pa i realitzar-hi experiments antinaturals. Les acusacions d’heretgia tenen com a resultat la seva expulsió.

1738: Desheretat, parteix cap als països escandinaus, on passa tres anys fent intensives recerques sobre el formatge. Es queda molt fascinat per les múltiples varietats de sardines que troba i escriu a la seva llibreta: “Estic convençut que hi ha una realitat permanent, més enllà de cap cosa que l’home ha aconseguit, en la juxtaposició de menjars. Simplificar. Simplificat.” Després del seu retorn a Anglaterra coneix Nell Smallbore, la filla d’un verdulaire, i es casen. Ella li ensenyarà tot mai arribarà a saber sobre l’enciam.

1741: Viu al camp d’una petita herència i treballa dia i nit, sovint fent uns àpats escanyats per estalviar i comprar menjar. La seva primera obra realitzada –una llesca de pa, una llesca de pa al damunt i una llesca de gall dindi damunt de totes dues- fracassa miserablement. Amargament decebut, torna al seu estudi i comença de nou.

1745: Després de quatre anys d’una tasca frenètica, està convençut que és al llindar de l’èxit. Exposa davant dels seus companys dues llesques de gall dindi amb una llesca de pa enmig. Tothom rebutja la seva obra llevat de David Hume, el qual pressent la imminència de quelcom extraordinari i l’encoratja. Animat per l’amistat del filòsof, torna a la feina amb vigor renovat.

1747: Arruïnat, ja no es pot permetre treballar amb rosbif o gall dindi i es passa al pernil, que és més barat.

1750: A la primavera, exposa i fa paleses tres llesques consecutives de pernil apilades l’una sobre l’altre; això desperta un cert interès, sobretot en els cercles intel·lectuals, però el públic general resta impertèrrit. Tres llesques de pa l’una sobre l’altra s’afegeixen a la seva reputació i, si bé un estil madur encara no és evident, Voltaire el fa cridar.

1751: Viatja a França, on el dramaturg-filòsof ha aconseguit uns resultats interessant amb pa i maionesa. Els dos homes es fan amics i comencen una correspondència que s’interromp abruptament quan se li acaben els segells a Voltaire.

1758: La seva creixent acceptació entre els creadors de l’opinió pública li fa guanyar una comissió de la Reina per preparar “alguna cosa especial” per a una recepció amb l’ambaixador espanyol. Treballa dia i nit, estripant cents de projectes, però finalment –a les 4 hores 17 minuts del 27 d’abril de 1758- crea una obra que consisteix en diverses tires de pernil cobertes, per dalt i per baix, amb dues llesques de pa de sègol. En un esclat d’inspiració guarneix l’obra amb mostassa. És un èxit immediat, i li encarreguen que prepari tots els berenars de dissabte per a la resta de l’any.

1760: Els èxits se li succeeixen l’un darrera l’altre amb la creació dels “sandvitxos”, com s’anomenen en honor seu, a base de rosbif, pollastre, llengua i gairebé qualsevol embotit imaginable. Insatisfet de repetir fórmules provades, cerca noves idees i elabora el sandvitx combinat, pel qual rep l’Orde de la Garrotera.

1769: Viu en una propietat rural. Rep visites dels homes més grans del seu segle; Haydn, Kant, Rousseau i Ben Franklin s’aturen a casa seva; alguns frueixen de les seves notables creacions a taula, d’altres fan encàrrecs per endur-se-les.

1778: Si bé es va envellint físicament, encara lluita per trobar noves formes i escriu en el seu diari: “Treballo fins molt tard de nit i, pel fred, ara ho torro tot en un esforç per mantenir-me calent.” Més endavant, aquell any, el seu sandvitx obert de rosbif calent provoca un escàndol per la seva franquesa.

1783: Per celebrar el seu seixanta-cinquè aniversari, inventa l’hamburguesa i fa una gira per les grans capitals del món fent hamburgueses a les sales de concert davant públics nombrosos i entusiastes. A Alemanya, Goethe suggereix que se serveixin amb panets –una idea que encanta al comte, i de l’autor de Faust en diu: “Aquest Goethe! Quin paio!” La remarca encanta a Goethe, encara que l’any següent trenquen intel·lectualment pel concepte de cru, al punt i molt fet.

1790: En una exposició retrospectiva de les seves obres a Londres, de sobte se l’enduen malalt amb dolors al pit i es creu que s’està morint, però es recupera suficientment per supervisar la construcció d’un sandvitx heroic per a un grup de seguidors dotats. La seva inauguració a Itàlia causa una avalot, i resta incomprès de tothom tret d’uns quants crítics.

1792: Se li desenvolupa un genu varum, que no arriba a tractar a temps, i traspassa mentre dorm. És enterrat a l’abadia de Westminster, i milers de persones lamenten el seu òbit. Al seu funeral, el gran poeta alemany Hölderlin resumeix els seus assoliments amb sincera reverència: “Ha deslliurat la humanitat del dinar calent. Li devem tant!”

Del recull de contes: Com ensorrar la cultura, traduït per Àlex Alsina Keith, recollit dins Tots els contes de Woody Allen, Editorial Columna, 2007, pàgines 36-40


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada