dissabte, 18 d’agost de 2012

Edward Hopper



Edward Hopper (Nyack, estat de Nova York 1882- Nova York 1967) va ser un pintor nord-americà. Del 1900 al 1910 va ser deixeble de Robert Henri i entre 1906 i el 191 va fer tres viatges a Europa que no van influir gaire en el seu estil realista de pintar. Hopper va exposar a l’Armory Show el 1913, però des d’aquesta data fins al 1923 va abandonar la pintura i es va guanyar la vida amb il·lustracions publicitàries.

A partir de llavors, però, aviat va ser públicament reconegut com la figura central de l’american scene painting, gràcies a la seva manera d’expressar la solitud, el buit i l’estancament de la vida urbana.


Un diumenge al matí d’hora (Nova York, Whitney Museum, 1930)
Hopper sempre va ser un individualista i, tot i que es seu nom estigué vinculat a l’Ash-can School, les seves obres no contenen cap missatge social: “No crec que mai hagi volgut pintar l’escena americana, el que intento és pintar-me a mi mateix”. De “la solitud i la nostàlgia” que es desprenen dels seus quadres afirmà, “ si hi són presents, no ha estat de forma voluntària”. Quadres com Un diumenge al matí d’hora (Nova York, Whitney Museum, 1930) o Noctàmbuls (Institute d’Art de Chicago, 1942) transmeten un sentiment de solitud i desolació, bé per la buidor, bé per la presència de figures anònimes que no diuen res. 


Noctàmbuls (Institute d’Art de Chicago, 1942)
Tot i això d’aquest segon quadre, Hopper va declarar: “A mi no em sembla particularment solitari... És probable que de manera inconscient pintés la solitud de les grans ciutats.” De manera deliberada o no, a través d’uns quadres quiets, reservats i impertorbables, Hopper crea un sentit de presència i sovint causa un fort impacte psicològic que podria emparentar de lluny amb el provocat pel pintor metafísic De Chirico. L’efecte de De Chiricho, però, s’obtenia fent que l’irreal semblés real, mentre que el de Hopper es basa en la presentació de motius quotidians i concrets.

Extret de Diccionari d’art Oxford (1996) (dirigit per Ian CHILVERS i Harold OSBORNE), edicions 62 , pàgina 391

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada