Olimpíades, arquitectura i modernitat: l'Estadi Olímpic de Munich

L’estadi Olímpic de Munic, obra de Günter Behnisch i Frei Otto, va ser la seu dels Jocs Olímpics de Munich de 1972. Va ser realitzat mitjançant un rigorós càlcul matemàtic per determinar la seva estructura i forma. Va ser el resultat d’anys d’investigació d’Otto i es va construir amb poliester cobert de PVC sostingut sobre uns ganxos que es subjectaven amb uns cables d’acer en tensió. Les planxes de plexiglas permeten els pas òptim de la llum.

L’obra de Frei Otto es va convertir en una evolució estètica de la feina de Mies van der Rohe, i de les estructures lleugeres i de fàcil construcció de Fuller. Les construccions lleugeres de Otto s’aconsegueixen amb estructures de membrana i penjants que permeten cobrir grans superfícies amb un mínim esforç. Per Frei Otto el model de l’òptima estructura són les algues silícies, les teles d’aranya i les pompes de sabó, ja que la natura és tremendament estalviadora en materials. Les pompes de sabó, per exemple, reben la seva consistència d’un equilibri de tensions en la seva estructura. En l’estadi olímpic de Munic Otto Frei desenvolupa plenament un sistema que ja havia presentat en el pavelló alemany de l’Exposició Universal de Montreal 1967, com una gran carpa transparent. En aquest pavelló una xarxa de cables d’acer de forma asimètrica donava forma a un “paisatge de teulades”, que en la seva composició lliure amb formes senzilles i comprensibles s’assemblava a les composicions de la natura. L’estadi muniquès copia la idea però a una escala molt més gran.

Malgrat que els Jocs van ser eclipsats per l’assassinat d’uns atletes jueus per terroristes àrabs, l’estadi ofert per Alemanya era molt diferent a l’estadi on es van celebrar els Jocs Olímpics de Berlín l’any 1936, obra de Werner March. L’estadi de Berlín, símbol de l’arquitectura nazi, era pesat i rigorós,  mentre que l’estadi de Munich és lleuger i lliure de formes, rodejat de zones verdes, sinònim d’una arquitectura més democràtica. De fet els Jocs de 1972 havíen de simbolitzar el miracle alemany i l'evolució democràtica que havia experimentat el país després de la fi de la Segona Guerra Mundial. 

L'expedició Malaspina. Llums de mar entre les ombres del segle XVIII

El militar, navegant i científi d’orígen italià Alessandro Malaspina (1754-1810), va protagonitzar un dels viatges d’exploració de finals del segle XVIII més importants, a l’alçada dels de Cook, La Pérouse o Bougainville. Els seus objectius eren preparar una “carta hidrogràfica” del Pacífic en la que s’assenyalessin els rumbs més fàcils i més curts per la navegació, investigar la situació política de l’Amèrica Hispànica, el comerç, els habitants i els productes naturals dels diferents territoris, però també la presència russa al nord de Califòrnia i dels anglesos en el Pacífic i Austràlia. Cal recordar que el 1789 la corona Espanyola encara s'estenia per Europa, Amèrica i Filipines. L’objectiu era informar a la Corona de la conveniència i de l’interès per mantenir la presència a l’Oceà Pacífic: el virrei Amat havia enviat algunes expedicions des del Perú per assolir Tahití anys abans: les expedicions de González (1770); Boenechea, Gallandos i Andia (1772-1773 i 1774). Tanmateix l’interés del viatge és científic, cercant ampliant les col·leccions botàniques, zoològiques i mineralògiques, així com les incipients etnogràfiques.  Sens dubte aquests objectius es van assolir plenament.

Encara que porta el nom de Malaspina va ser una expedició encapçalada pels marins Alejandro Malaspina i José Bustamante. El mariner italià Malaspina li presenta el seu projecte (polític i científic) al monarca espanyol, Carles III. Amb el suport d'Antonio Valdés, ministre de Marina, el projecte és aprovat el 14 d'octubre de 1788.

El rei mana construir a Cadis dues corbetes, anomenades Atrevida i Descubierta, capitanejades per Malaspina i Bustamante. Es seleccionen dos-cents quatre mariners que acompanyaran a dos metges; dos capellans;  el cartògraf Felipe Bauzá; quatre pilots; els pintors José Guío i José del Pozo; els dibuixants Fernando Brambilia, Juan Ravenet i Tomas de Suria; i tres naturalistes: Tadeo Haenke, Luis Née i Antonio Pineda.  El 30 juliol 1789 salpen de Cadis en una travessia que durarà cinc anys.

Parteixen rumb a Montevideo, Buenos Aires fins a la Patagònia travessant el Cap de Hornos per seguir, vorejant el continent americà, cap al Nord. Buscaven el pas entre el Pacífic i l'Atlàntic pel Nord, arribant a Alaska, on cartografien la zona però no troben el pas. 

Creuen el Pacífic fent escala a Guam, bordegen les Marianes i arriben a les Filipines al març de 1792. A Manila els vaixells es separen per estudiar les costes de les illes. Tornen a ajuntar-se per arribar fins a Nova Zelanda i Austràlia (on també cartografien la zona). Aquí es plantegen continuar fins Àfrica, doblant el cap de Bona Esperança i completar la volta al món, o tornar a Amèrica i tornar a casa. Els vents de guerra a Europa amb l’esclat de la Revolució Francesa i les Guerres de la Convenció els fa considerar més prudent tornar creuant el Pacífic fins a Perú i des d'allà a casa.

Arriben a Cadis al març de 1794. L'expedició va ser tot un èxit (s'ha cartografiat territoris desconeguts, realitzat experiments científics, estudiat flora i fauna autòctones i palpat la situació dels  territoris de la Corona).

Seran rebuts com herois. S'elaborarà un informe de l'expedició, Viatge científic-polític al voltant del món, que és presentarà al nou monarca Carles IV. Però barrejar-se en un complot contra Manuel Godoy, el valido i home fort de la Corona de l’inoperant rei, li va procurar la seva desgràcia. El van acusar de revolucionari i conspirador, condemnant-lo a presó per un període de deu anys. Premi injust per qui tan bé havia servit a la Corona.

L'ordre d'arrest contra Malaspina

Després de sortir de la presó el 1802, a canvi de la promesa de no tornar mai més a Espanya, marxà cap a l’exili en la seva Gènova natal, on morirà el 9 d’abril de 1810. Napoleó va voler guanyar-se'l per la seva causa, però el marí va declinar l'oferta. A Bustamante li va anar millor ja que va ser governador de Montevideo.

Com altres figures de final de l’Antic Règim Malaspina es va trobar atrapat en la contradicció que representava renovar el vell sistema polític mitjançant una reforma racional, però evitant traumes revolucionaris. Aquest va ser al final el principal dels seus arguments contra Godoy. Segons el seu amic Valdés, ministre de Marina va ser un “Bon mariner, però molt mal polític” que no va saber navegar bé entre les intrigues de la política capitalina, i que tot i la seva decidida voluntat de mariner va naufragar en les fosques intrigues d’una Cort, l’espanyola de Carles IV i de Godoy, amb moltes més ombres que les Llums que se li suposaven.

Malgrat Manuel Godoy, l'informe no es va destruir i el 1885 va ser publicat per Pedro de Novo i Colson. S'hi detallen cartes nàutiques, informes de mineria, estudis de més de 500 espècies i 14.000 plantes, dibuixos ètnics i paisatges... un dels projectes més importants de tots els temps que quasi cau en l'oblit.

Llibres recomanats:

Emilio SOLER (1999): La aventura de Malaspina. La gran expedición científics del siglo XVIII por las costas de América, las Filipinas y las islas del Pacífico, Ediciones B, Barcelona

Asterix contra les nuclears

Asterix i les nuclears és un còmic dels anys vuitanta, creat per uns activistes alemanys antinuclears que va assolir certa difusió entre els moviments ecologistes, en uns moments on la implantació o no de l’energia nuclear era un focus de debat important.

La idea, semblant a la utilitzada a Tintin en el Salvador. El  parteix d’utilitzar vinyetes dels àlbums d’Asterix hàbilment combinades alterant els diàlegs per explicar una nova història. Juli Cèsar decideix solucionar el problema energètic de l’imperi instal·lant un Casca-Atomos (una central nuclear) al costat de l’aldea gala d’Asterix i Obelix. Immediatament tota l’aldea gala es rebel·larà contra el projecte. El paral·lelisme és evident: Juli Cèsar representa a l’estat que vol desplegar l’energia atòmica mentre que els gals són els activistes antinuclears.

El còmic o fanzine està ben fet, editat en blanc i  negre però amb prou qualitat, i sempre és interessant llegir-lo en un moment com l’actual en el qual el debat energètic i l’energia nuclea continua vigent, ja que mai no s’ha resolt. 

Lampedusa

Trista Unió Europea que només es preocupa dels diners i no de les persones. El que un dia va semblar un projecte engrescador cada dia deixa més clar que només és un projecte econòmic poc viable. Contra les platges de Lampedusa no només naufraguen i morin els somnis de centenars d'africans, també és un signe evident que naufraga una idea d'Europa. 

El pacte (o la vergonya) de Munic

Amb l’Anschluss, l’annexió d’Àustria el març de 1938, Hitler va sumar sis milions d’austríacs al Reich, però considerava que encara vivien tres milions d'alemanys a Txecoslovàquia (un 20% de la població total), a la zona dels Sudets. Tots els adults havien nascut sota l’imperi dels Hausburg, i des de 1918 no havien estats contents amb la nova situació minoritària dins d’un país eslau i s’havien queixat insistentment de diverses formes de subtil discriminació. Hi havia també minories poloneses, rutena i hongaresa i com que els eslovacs es sentien profundament separatistes respecte als txecs no es pot parlar de cap majoria nacional dominant. Malgrat tot Txecoslovàquia era el 1938 l’únic país de l’Europa Central encara democràtic.

Estratègicament Txecoslovàquia era la clau d’Europa. Tenia una “ferma” aliança amb França, que reiteradament li havia garantit que la defensaria d’un atac alemany, i una aliança amb l’URSS. Amb Romania i Iugoslàvia va formar la Petita Entente, en la que confiava França per mantenir les fronteres d’aquella part d’Europa. Txecoslovàquia tenia un exèrcit ben preparat, importants fàbriques d’armament i sòlides fortificacions contra Alemanya, però estaven situades a la zona frontera dels Sudets. Quan Hitler va annexionar Àustria el Reich va envoltar Txecoslovàquia com una pinça.

Els alemanys dels Sudets, nazis o no, van caure sota la influència d’agitadors que tenien com objectiu contribuir a les reclamacions de Hitler. El maig de 1938 els rumors d’una imminent invasió alemanya va mobilitzar els txecs; l’URSS, França i Gran Bretanya van llançar advertiments. Hitler, que no pensava envair en aquell moment, sinó a la tardor, es va veure obligat a donar seguretats. França i Gran Bretanya estaven aterrades perquè entenien que s’havien lliurat de la guerra per poc i van obligar al govern txecoslovac a concedir una autonomia regional als Sudets, però Hitler no la va acceptar.

Com la tensió pujava el setembre de 1938 el primer ministre anglès, Neville Chamberlain, que fins llavors no havia volat mai, va volar dos cops a Alemanya per conèixer les pretensions de Hitler. En una situació de tensió insuportable Hitler van convidar a Chamberlain i Edouard Daladier, primer ministre francès, a una conferència a quatre a Munic, a la que també assistiria el seu aliat Mussolini. Quedaven exclosos de la negociació la Unió Soviètica i la pròpia Txecoslovàquia. El 29 de setembre, Chamberlain i Daladier van acceptar les condicions de Hitler i van exercir una enorme pressió sobre el govern txec per que cedís, per que signés la seva pròpia sentència de mort. A França ja li estava bé qualsevol solució que no signifiqués executar la seva aliança amb Txecoslovàquia. A Munic es va acordar que Alemanya s’annexionaria la franja dels Sudets, on la majoria era alemanya, però que localitzava els accessos muntanyosos i les fortificacions, de manera que la pèrdua deixava Txecoslovàquia militarment indefensa. Després de formular buides promeses de garantir la integritat del que quedava de Txecoslovàquia va finalitzar la conferència. Chamberlain i Daladier van ser rebuts amb alegria als seus països, vanagloriant-se d’haver aconseguit la pau. A més a més, i tot i que de forma secreta, Hitler i Mussolini van aconseguir al contuberni de Munic l’aïllament definitiu de la Segona República Espanyola. França va tancar la frontera de la República i la Segona República, en plena batalla de l’Ebre, sense la possibilitat d’armar-se va ser una víctima més del totalitarismes feixistes i de les còmplices democràcies francesa i britànica. Com en moltes altres ocasions la democràcia és un bé però és relatiu quan no ens afecta. 

La crisi de Munic revelava la impotència i la debilitat de les democràcies occidentals l’any 1938. En pocs anys havien vist com s’armava Alemanya i ara estaven impressionat davant el poder militar alemany. Munic va ser un desastre estratègic d’Occident. Un atac contra Txecoslovàquia  el 1938 hauria significat l’entrada de la Wehrmacht en una gran guerra europea per a la qual encara no estava preparada. Les forces alemanyes haurien derrotat les txecoslovaques, però s’haurien destruït les existències d’armes txeques (que van caure intactes sota poder alemany).  A Munic van comprar la pau a un alt preu, estaven tractant amb un xantatgista que aprenia que cada cop podia aconseguir un benefici major. Hitler creia tenir les mans lliures per reclamar la revisió sencera del Tractat de Versalles.

En les setmanes posteriors a Munic els polonesos i els hongaresos també van queixalar els infortunats txecs: els polonesos es van apoderar del districte de Teschen i els hongaresos, d’uns 15.000 quilòmetres quadrats d’Eslovàquia. El març de 1939 Hitler va entrar a Bohemia-Moravia, la part realment txeca de Txecoslovàquia i la va transformar en un protectorat alemany. Eslovàquia es va convertir en un estat “independent”. Txecoslovàquia, queixalada a Munic, va desaparèixer. Després Hitler arravataria Memel a Lituània, i exigiria Danzing i el corredor polonès. El camí cap a la Segona Guerra Mundial continuava. 

Castilla Drive, novel·la gràfica d'Anthony Pastor

Castilla Drive és un excel·lent exemple de novel·la gràfica negra. Premiada al Festival Internacional de la Bande Dessinée d’Angoulême, és la primera obra traduïda al castellà d’Anthony Pastor, nascut a França el 1973 va viure fins l’adolescència a Espanya per després tornar a França on ha desenvolupat la tasca com a dibuixant.

A Castilla Drive, amb un dibuix eficaç, Anthony Pastor explica una història de detectius digna del millor cinema negre americà. Ambientada a Trituro, una imaginària població nord-americana que recull els tòpics del gènere. Les coses no van bé a Trituro. Els Nadals són freds i neva, i mai abans havia nevat a Trituro. Sally Salinger, esposa d’un detectiu que l’ha abandonat a ella i als seus dos fills. Ara s’encarrega del negoci, especialitzant-se en adulteris, i fraus a assegurances, però haurà d’afrontar l’estrany cas d’Osvaldo Brown, anomenat “el Supervivent”.  Osvaldo Brown no té família i és un poeta frustrat, un home comú, un simple netejador, sense problemes que ha rebut un tret i que creu que encara està en perill.

Castilla Drive és una excel·lent novel·la gràfica, un perfecta novel·la negra. Es llegeix molt fàcilment, amb ganes de descobrir el que amaguen els personatges, com totes les bones novel·les negres. 

La fàbrica Fiat de Lingotto

La fàbrica Fiat de Lingotto, construïda entre 1915 i 1923, és una interessantíssima creació industrial de l’enginyer i arquitecte naval italià Giacomo Matte-Truco (1869-1934).

L’edifici va ser un encàrrec del fundador de Fiat, Giovanni Agnelli, que volia una fàbrica que rivalitzes amb les de Ford als Estats Units. Malgrat que Matte-Trucco no era un arquitecte futurista ben aviat la Fàbrica Fiat va ser proclamada com la “primera manifestació del Futurisme”, el moviment artístic iconoclasta obsessionat amb la velocitat.

La fàbrica, una increïble exemple de la primitiva arquitectura industrial de formigó armat, consistia en dos blocs de producció paral·lels de cinc pisos. Ambdós estaven units per torres de servei amb escales i lavabos. En el seu moment va ser la cadena de producció més llarga d’Europa.

El disseny de Matte-Trucco va ser, des de tots els punts de vista, una solució brillant per al dilema de com organitzar una producció cohesionada dins d’una estructura que disposes de tots els serveis necessaris. Els materials entraven per la planta baixa i, després de passar per la cadena de producció sortien per la teulada, on es provaven en un circuit de 2,4 quilòmetres. El circuit del terrat va atreure ben aviat l’atenció del públic. Les rampes helicoïdals internes que pujaven a través de l’edifici permetien pujar i baixar els cotxes.

L’any 1980 després del tancament de la fàbrica va ser remodelada sota la direcció de l’arquitecte genovès Renzo Piano, per hostatjar oficines, cafès, restaurants i la Facultat Politècnica d’Enginyeria Automotriu de Torí.