Truita Bizantina

He acabat de llegir el recull de contes de Saki Truita bizantina i m’ha agradat. 


Saki és el pseudònim de Héctor Hugh Munro, escriptor britànic nascut a Birmània al 1870 i mort a França durant la Gran Guerra. La seva vida i la seva fi haurien estat prou interessants per bastir algun dels seus relats. Fill d'un militar de carrera, la seva mare va morir quan ell tenia dos anys, banyegada per una vaca. La seva infantesa, ja a la Gran Bretanya, es va veure molt marcada per uns parents molt puritans, la convivència amb els quals amargaria el seu caràcter. 


Admirat per Jorge Luis  Borges, que afirmava que "Saki da un tono de trivialidad a los relatos cuya intima trama es amarga y cruel. Esa delicadeza, esa levedad, esa ausencia de énfasis puede recordar las comedias de Wilde". 

El recull de contes que sota el títol Truita bizantina va publicar Quaderns crema, m’ha semblat excel·lent. En els contes Saki dibuixa de forma despietada la classe mitjana britànica de l’època victoriana, retratant uns personatges frívols, hipòcrites, superficials i distants. Pocs personatges escapen de la crueltat tolerable de Saki, sobretot els nens.

Saki té un peculiar sentit de l’humor, que arrenca acarnissant-se amb els protagonistes de les seves històries davant la nostra satisfacció, que en la majoria dels casos ens alegrarem i pensarem que ja s’ho han buscat.

Els contes que m’han semblat més divertits han estat: El marc (el peculiar valor de l’art); La truita bizantina (com els nostres falsos principis es soscaven a la primera dificultat); L’habitació dels mals endreços (les normes massa estrictes al final se’ns poden tornar en contra); Les joguines de la pau (el debat etern sobre que cal que els nens facin o no); Tàctica de xoc (a vegades calen mesures dràstiques per acabar amb les males manies); i Les set gerres de plata (com els prejudicis ens precedeixen i poden marcar de forma equivocada el que farem). D’altra banda Els llops de Carnogratz i Els intrusos m’han semblat dos contes menys còmics però no per això menys interessants. Als llops de Carnogratz hi ha un punt romàntic mentre que als Intrusos m’ha interessat la reflexió sobre el sense-sentit de les disputes ancestrals i el valor de la reconciliació.