dissabte, 17 de desembre de 2011

El Eternauta de H. G. Oesterheld i Alberto Breccia

L’any 1969 H. G. Oesterheld va tornar a reprendre la història de Juan Salvo, l’eternauta, aquest cop amb els llapissos d’Alberto Breccia, amb qui ja havia col·laborat a Mort Cinder. La publicació es va fer a la revista Gente, però va resultar un relat maleït que no va poder desenvolupar tot el seu potencial.
La situació ideològica de H. G. Oesterheld havia canviat des del primer eternauta dibuixat per Solano López i això es nota en la història. Entremig s’ha produït la Revolució Cubana l’any 1959 i el discurs de l’esquerra revolucionària ha arrelat en l’Amèrica Llatina. H. G. Oesterheld s’ha radicalitzat cap aquestes  posicions polítiques mes esquerranes amb una crítica important cap a l’actuació dels països del Primer Món, el paper de l’exèrcit, i les relacions personals.  Mentre que a l’eternauta de 1957 la Terra és envaïda en la seva totalitat, a l’ invasió de 1969 les grans nacions han pactat amb l’ocupant la cessió de l’Amèrica Llatina per salvar els seus territoris. Favalli, un dels personatges sentenciava: “¿De qué te extrañás, Juan? Si en verdad los grandes países nos tuvieron siempre atados de pies y manos... El invasor era antes los países explotadores, los grandes consorcios... sus nevadas mortales eran... la miseria, el atraso... Teníamos que habernos defendido antes, Juan. Cuando todavía era tiempo. Antes debimos odiar lo que nos debilitaba”. Mentre que a l’eternauta de 1957 l’exèrcit és un suport al 1969 serà un element de coacció que anticipa el comportament brutal durant la dictadura. Com a mostra d’aquest compromís,  Favalli, la veu de la saviesa i el seny, adopta en la nova versió els trets de Salvador Allende, el gran referent del socialisme revolucionari democràtic.
El personatge de Favalli, inspirat clarament en la persona de Salvador Allende
Aquests canvis importants, units amb un dibuix de Breccia molt experimental i trencador van fer que la historieta fracassés. El públic no va acceptar entusiasmat un grafisme tan innovador, que malgrat tot aporta una atmosfera molt interessant i apropiada a l’esperit desesperat i angoixat de la història: els enemics, per exemple es mostren més difuminats fet que contribueix a augmentar el terror. L’ús de trames, collages, el color negre són una de les grans troballes de Breccia.  Però el que realment va condemnar la història de 1969 va ser el seu compromís polític, en un període de la història argentina que avançava cap a la dictadura. Això és el que realment va fer suspendre la publicació a l’editor tot i que  Oesterheld i Breccia el van acabar de forma molt precipitada comprimint una gran part de la història. Això provoca que la història no es pugui valorar tal i com la van pensar originalment els autors ja que no el va ser possible plasmar el que tenien previst. A vegades es retreu a aquest eternauta manca de claredat,  però en desgreuge de Oesterheld i Breccia s’ha d’apuntar que no els van deixar treballar lliurement. Sens dubte, amb llibertat i paciència l’eternauta de Oesterheld i Breccia s’hauria convertit en l’obra mestra que s’observa en les primeres pàgines, on el ritme no és tan precipitat, i en algunes vinyetes de Breccia totalment genials.
La mort de Polsky, escena genial, realitzada només amb siluetes en blanc i negre, dramatitzades amb collage de lletres




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada