diumenge, 4 de març de 2012

La tomba de Tolstói, un racó de felicitat


Stefan Zweig recollia la impressió que li va causar la visita a la tomba de Tolstói:

Perquè no he vist a Rússia res tan imponent i corprenedor com la tomba de Tolstói. Aquest lloc de pelegrinatge  està situat en un lloc apartat i solitari, incrustat al bosc. Un corriol estret porta fins al túmul, que no és sinó un quadrat de terra amuntegada, que no vigila ni guarda ningú, tan sols li fan ombra uns quants arbres altíssims. Segons que em van explicar la seva néta davant la tomba, els havia plantat el mateix Tolstói. El seu germà Nikolái i ell havien sentit explicar de petits a una dona de poble que allà on es planten arbres es converteix en un lloc de felicitat. I així, mig per jugar, van plantar un quants rebrots. Fins més tard no es va recordar l’ancià d’aquella promesa meravellosa i tot seguit va manifestar el seu desig de ser enterrat sota aquells arbres que ell havia plantat. Es va fer d’acord amb la seva voluntat i la seva tomba es va convertir en la més impressionant del món gràcies a la seva corprenedora senzillesa. Un petit túmul rectangular enmig d’un bosc, ombrejat per uns arbres florits... Nulla crux, nulla corona! Cap creu, cap làpida, cap inscripció. El gran home, que com cap altre havia patit pel seu nom i la seva fama, va ser enterrat anònimament, igual que un rodamón trobat per casualitat o que un soldat desconegut. A ningú no li és privat d’acostar-se a la seva tomba; el petit barri de fusta que l’envolta no és tancat. Res no guarda la quietud d’aquell home inquiet si no és el respecte dels homes. Mentre que normalment la curiositat els empeny a contemplar la sumptuositat d’una sepultura, allà, la contundent senzillesa allunya la tafaneria. El vent brogeix com paraula de Déu damunt la tomba de l’anònim; cap altre veu; un hi podria passar pel davant sense saber res més que allà hi ha enterrat algú, un rus en terra russa. Ni la cripta de Napoleó sota l’arc de marbre dels Invàlids ni el sepulcre de Goethe al panteó dels prínceps ni cap de les tombes de l’abadia de Westminster no impressionen tant pel seu aspecte com aquesta tomba que commou pel seu anonimat, magnífica en el seu silenci, perduda en un bosc, envoltada tan sols pel xiuxiueig del vent, sense missatge i sense paraules.

Setefan Zweig, El món d’ahir. Memòries d’un europeu (traducció de Joan Fontcuberta), pàgines 409-410



Quan he descobert aquest fragment he recordat els dos últims llibres que he llegit, ja que hi ha alguna idea de cadascun en el fragment  de Zweig. Per un cantó el final de Quanta terra necessita un home? té una clara relació amb la pròpia tomba de Tolstói. D'altra banda, el fet de la celebració de la natura, i que un lloc on es planten arbres esdevingui un lloc de felicitat és una idea que remet al llibre L'home que plantava arbres. Tant Tolstói com Giono celebren els arbres i la natura com una mostra de vida i de felicitat. 

2 comentaris:

  1. Gràcies per l'apunt. M'ha anat molt bé. Grácies.

    ResponElimina
  2. De res Alfred, acabo de veure el teu comentari. Me n'alegra molt que t'hagi servit

    ResponElimina