Canons o mantega

Canons o mantega és el nom que rep una teoria simplificada de la despesa nacional bruta que estipula que qualsevol país ha d’escollir entre dues opcions a l’utilitzar els recursos: pot optar per bens civils o militars o per una combinació dels dos. La corba resultant d’aquesta elecció és l’exemple típic de frontera de possibilitat de producció, que mostra el cost de l’oportunitat com a conseqüència del fet de produir més canons suposa reduir la producció de mantega i a la inversa.

Presupost militar de l'Estat Espanyol l'any 2011. Font: Justícia i Pau

Paul A. Samuelson va ser l’economista que va desenvolupar amb més intensitat la teoria dels canons o la mantega a partir de la interpretació de l’escassetat. Per plantejar l’existència dels recursos escassos amb usos alternatius Samuelson posa l’exemple d’un país que ha d’escollir entre fabricar canons (despesa militar) o mantega (despesa civil). En època de guerra probablement tots els recursos es destinen a fabricar canons (a costa de fabricar menys mantega). En època de pau és probable que succeeixi el contrari. Amb això es posa de manifest les renúncies dels països en funció de les orientacions de la seva política.

John Hearthfiel, Hurrah, s'ha acabat la mantega! (fotomuntatge, 1935)

L’Alemanya de Hitler és un clar exemple de la política de canons. Des de l’arribada al poder de Hitler la despesa militar es va multiplicar, preparant-se per una nova guerra mundial, que d’altra banda es justificava des de la perspectiva de l’escassetat de recursos que obligava a la recerca de l’”Espai vital”. La mantega que no produïa Alemanya pretenia arrabassar-la a la força dels canons a aquells que no havien dedicat tant esforç a la despesa militar.

El col·lapse de la URSS que es va produir a finals dels anys vuitanta del segle XX és entre d’altres conseqüència d’una menor productivitat del sistema soviètic, que en el context de Guerra Freda va optar per igualar la producció armamentística del bloc occidental (els canons) a costa de reduir la producció de bens de consum (mantega) que van repercutir en el benestar d’una població cada cop més sacrificada per poder seguir a l’alçada del rival, i que al final es va cansar de sustentar aquest sistema. La URSS va mantenir el pols als EUA com a superpotència militar a costa de sumir el seu poble en nivells de vida de països subdesenvolupats.

Corea del Nord és un dels exemples més descarnats de renúncia productiva: el poble coreà mor de gana mentre que la dictadura que el domina inverteix en armament nuclear.

Actualment en el món occidental hi ha diferents maneres de regular la relació entre la despesa militar i civil. És evident que els EUA destinen una part major als canons que no pas Europa, i això es reflecteix en un nivell d’estat del benestar inferior a l’europeu. Malgrat això cal preguntar-se fins a quin punt, en un món inestable com l’actual, la menor despesa militar europea és possible gràcies a la despesa dels Estats Units.