dilluns, 30 d’abril de 2012

La Copa Schneider



La Copa Schneider era una preuada escultura de bronze oferta per l’industrial francès M. Jacques Schneider a l’Aeri Club de França al país que guanyés tres vegades consecutives o cinc alternes la competició de velocitat. Era un trofeu anual exclusiu per hidroavions. Al principi estava destinat a millorar les qualitats marines dels hidroavions però aviat es va convertir en una cursa de velocitat en circuit tancat, volant sobre el mar. Celebrada intermitentment entre 1913 i 1931, la Copa Schneider es va transformar en una apassionant, disputada i frenètica cursa en la que només podien participar  els països més desenvolupats en aeronàutica, que es jugaven el prestigi nacional. Les primeres edicions van ser guanyades pels francesos al 1913 i els britànics al 1914. La Gran Guerra va interrompre la disputa de la competició, que es reprendrà al finalitzar la contesa amb avions molt més veloços que incorporen els avenços de l’aeronàutica desenvolupats durant el conflicte bèl·lic. 


Els italians van demostrar una gran capacitat en la fabricació de vehicles i motors de competició. L’edició de 1919 va ser anul·lada malgrat el triomf moral dels italians que la van guanyar els anys 1920 i 1921 de forma indiscutible. El Macchi M7 bis, guanyador de l’edició de 1927 arribava als 257 km/h amb un motor Isotta-Fraschini de 280 CV. Els italians tornarien a guanyar la competició el 1926 amb un Macchi M-39.

Macchi M7 bis

L’edició de 1922 la va guanyar un “Supermarine” britànic, semblant estructuralment al “Macchi” italià. El 1923 es va imposar una fòrmula constructiva més racional per un avió de competició. El vencedor va ser el Navy Curtiss CR3, versió naval de l’excepcional CR1. Aquest hidroavió aconseguia una velocitat màxima de 314 km/h amb un motor de 450 CV. Aquest triomf va demostrar a tot el món que els Estats Units estava entre els països amb una aviació més desenvolupada. 


El 1925 el pilot nord-americà James Doolittle (que es faria especialment famós durant la Segona Guerra Mundial al liderar el 18 d'abril de 1942 el primer atac americà contra el Japó després de Pearl Harbour) guanyaria la competició a bord d’un Curtiss R3C-2.

James Doolittle i el  Curtiss R3C-2   

El britànics van aconseguir la Copa Schneider al guanyar la carrera tres cops consecutius: 1927, 1929 í 1931. Aquest èxit es va aconseguir gràcies als extraordinaris “Supermarines” projectats per Reginald Mitchell, que després passaria a la història de l’aviació com el creador del famós “Spitfire”, avió en el que va abocar tota l’experiència que li van proporcionar aquests aparells de carreres. En aquella època les marques aconseguides pels hidroavions estaven molt per sobre de les dels avions terrestres. El Supermarine S 6B, guanyador de la última edició  de 1931. La seva velocitat era de 656 km/h amb un motor de Rolls-Royce de dotze cilindres, amb refrigeració líquida de 2350 CV.


Popularitzada per la genial pel·lícula de Hayao Miyazaki, Porco Rosso, la informació per l’elaboració d’aquesta entrada l’he aconseguit principalment al llibre Historia ilustrada de la aviación de Vicente Segrelles (1980, pàgines 56 í 57).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada