dilluns, 30 d’abril de 2012

El beso de la sirena, d'Andrea Camilleri


Grazio, un pobre camperol va emigrar a Amèrica i va trobar feina com a jardiner fins que es va negar a treballar per la màfia, que li va exigir que matés uns arbres. De la trobada Grazio va quedar coix i va decidir tornar a Vigata. Amb els estalvis d’una vida de treball va comprar una terra a la vora, i sobre, el mar i va decidir que havia arribar l’hora de casar-se. Gràcies a la cabota local va conèixer Maruzza Musumeci, una jove guapíssima que encara no s’havia casat. El motiu és que Maruzza era una sirena, que parlava en grec amb la seva àvia, sembla un personatge de faula, i tenia als ulls i a la veu la saviesa dels segles. Malgrat que no podien ser més diferents Grazio i Maruzza van ser feliços junts. Van tenir quatre fills: dos com el pare i dos com la mare i fins i tot Grazio, a partir de la senzillesa de la lògica més elemental va il·luminar l’arquitectura funcional del segle XX.


En aquest llibre un Andrea Camilleri en plena forma explica una bellíssima faula sobre una vida que compensa al protagonista, un home just.  Combina la Sireneta d’Anderson amb l’Odissea d’Homer i els contes que escoltava Camilleri quan era petit. Mai Camilleri s’havia apropat amb tanta intensitat al realisme màgic que altres autors han treballat tant, però en aquesta ocasió ho fa de forma admirable. Malgrat que el llibre, sense cap dubte situat a Vigata, no s’inscriu ni en el to ni en l’esperit dels dos tipus d’obres de Camilleri: no pertany ni al genere policíac de Montalbano, ni a la Sicília sense rumb del segle XIX. És el més diferent dels seus llibres, exquisit i màgic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada