diumenge, 19 de gener de 2014

La Vida als Terrats de Barcelona de Picasso


Una parella nua, amb aspecte desconsolat, segurament desnodrida o malalta. Ell fa un gest amb els dits de la mà que recorda la Creació de l'home de la Capella Sixtina. Els observa una dona d'aspecte seriós amb un nadó als braços. Al darrere, dues pintures de nus, a la paret. Pintura dins de la pintura, d'una bellesa trista i blava. És La vida, pintada per Picasso el 1903 al seu estudi del carrer Riera de Sant Joan, de Barcelona. El jove artista, amb 21 anys, estava tocat pel suïcidi del seu amic Carles Casagemas. És per això que Picasso va decidir canviar la primera idea d'autoretratar-se en el noi nu per finalment pintar el rostre de l'amic. Carles casagemas es va suïcidar a París el 1901 quan Picasso havia tornat a Madrid. Ja el 1901 Picasso va realitzar diversos quadres sobre la mort de l’amic, com Casagemas en el seu taüt i La Mort de Casagemas. La vida està considerada l'obra més important de Picasso abans de Les senyoretes d'Avinyó, del 1907, i l'obra central de l'època blava. És un quadre hipnòtic, misteriós. Té tantes interpretacions com les que li vulgui donar l'espectador. Tots els components per ser una obra mestra. En l’escena s’enfronten dos grups de persones separades per la distància equivalent a la meitat del quadre: una jove parella gairebé nua i una mare amb un nadó adormit en els seus braços. Una atmosfera d’incomunicació s’imposa a l’espectador per mitjà d’unes figures de notable monumentalitat. Entre els dos grups es perceben “dos quadres en el quadre” recolzats contra la paret. Sembla que ens trobem en el taller del pintor i es pot intuir una al·lusió a la vida de l’artista. Però res no és el que sembla ser. L’ambigüitat de l’habitació i els elements de la perspectiva i els detalls arquitectònics són molt equívocs, com en altres composició de l’època blava. En aquest quadre conflueixen i s’amalgamen tots els aspectes importants de la seva vida. L’ambiciosa obra reflexa a la perfecció la profunda malenconia i el simbolisme existencial d’aquests treballs. La Vida, a més va ser tant un inici com un final en l’obra de Picasso: la utilització de la monocromia del blau per crear una atmosfera patètica i marginal, que també es repetirà en altres obres com Miserables davant del mar (La Tragèdia) (1903), o La Celestina (1904). En l'exposició Viatge a través del blau: La vida, s’analitza la complexa gestació de la gran tela, a partir de les dades que ofereixen les mateixes radiografies de l'obra, fetes a Cleveland, i les que més recentment s'han fet al museu de Barcelona de l'obra del mateix any Terrats de Barcelona.


Les dues pintures es confronten cara a cara en aquesta mostra, perquè sota de la capa visible de pintura amaguen algunes de les claus per a la gestació de la gran tela. Sota Terrats de Barcelona, Picasso havia pintat una parella nua, en què la dona té els braços oberts, que ja prefigura la parella de La vida

L'esbós descobert a l'obra dels Terrats de Barcelona

Un dels caps d'aquestes figures és visible a simple vista. Els estudis fets a La vida van descobrir a sota una obra desapareguda del pintor del 1899, Últims moments, en què un capellà assisteix una dona moribunda. Aquesta obra havia estat exposada als Quatre Gats i fins i tot a París. Però Picasso va decidir eliminar-la després sota La vida. En els esbossos de la pintura i en la primera versió de la tela s'observen canvis com el fet que la dona amb el nadó no hi és, i en el seu lloc hi ha un pintor amb un cavallet. El noi amb el rostre de Picasso, a més, està completament nu, mentre que en la versió final, Casagemas porta calçotets. Aquesta exposició demostra que La vida no és una pintura ni ràpida, ni fresca, ni espontània. Com totes les grans obres de Picasso estan molt pensades.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada